Literatura catalana moderna - Illes

La generació literària dels 70 i el cine –
Sa Pobla i el cinema dels anys cinquanta i seixanta (II)

Altres films exacerbada exaltació feixista d’aquells anys cinquanta són: Frente de Madrid (Edgar Neville, 1939); Sin novedad en el Alcázar (Augusto Genina); El santuario no se rinde (Arturo Ruiz Castillo); Los últimos de Filipinas (Antonio Roman); Escuadrilla (del mateix Roman) i A mi la Legión (Juan de Orduña). A tota la gran parafernàlia de mentides franquistes hi cal afegir les preteses comèdies d’humor -còpia dolenta del cine dels EUA- parlant d’inexistents paradisos imaginaris. Recordem que a nivell de l’Estat són els anys de la més salvatge repressió contra els vençuts en la guerra civil (els partits obrers; els defensors de la República). Lustres de fam i d’estraperlo, de misèries inenarrables per als pobles de les nacions de l’Estat i especialment per als sectors populars. Un dels màxims exponents d’aquesta comedieta intranscendent -simple còpia de la ianqui, com dèiem més endavant- era, sense dubte Rafael Gil. Em vénen a la memòria títols com El hombre que se quiso matar, Viaje sin destino, Huella de luz, El fantasma de doña Juanita… Tota una sèrie de films que pretenien allunyar la població dels problemes de cada dia: la manca de llibertat, el racionament, les humiliacions quotidianes a les que es veia sotmès el poble per part dels vencedors. Però si en alguna de les pellícules de Gil podem trobar encara alguna espurna de primigènia espontaneïtat serà -cap als anys cinquanta- amb la “comedia Dibildos” (recordem l’intranscendència barroera de pellícules com Ana dice sí, Luna de miel, Muchachas de uniforme, Las chicas de la cruz roja…).
No avancem esdeveniments. Parlàvem de les pellícules de propaganda franquista que vèiem a sa Pobla a començaments dels cinquanta i fins ben entrants els seixantes: Raza, El Alcázar no se rinde, Frente de Madrid, A mi la Legión, Escuadrilla… Evidentment eren films que no ens afectaren massa perquè, fill d’un exmilitar republicà -represaliat pel franquisme- jo sabia, de molt jove, que tot allò que s’esdevenia a la pantalla era una gran mentida i m’ho mirava com qui veu ploure ben protegit davall el porxo. Anys més endavant -a mitjans dels seixanta com a membre del Cine Club Universitari que dirigia, entre d’altres Paco Llinàs- vaig poder anar aprofundint en la història i gènesi de tota aquella gran farsa “històrica” (els bons eren sempre els defensors de l’ordre constituït; els dolents eren els massons, republicans i comunistes).
En José Luis Sáenz de Heredia (cosí de José Antonio Primo de Rivera) obtingué -treballant per Falange Española y de las JONS- el càrrec de Cap de producció del “Departamento Nacional de Cinematografia” del nou règim. En Franco li demana que porti a la pantalla Raza, la novella que el dictador havia escrit amagat sota el pseudònim de “Jaime de Andrade”. Cal dir que aquesta pellícula d’encàrrec no serà precisament la seva millor obra. Malgrat la ideologia d’un director superlligat a la dictadura, Sáenz de Heredia basteix les millors obres a partir del 1948 (quan funda una productora pròpia: Chapalo Films). És quan dóna llum a dues de les seves millors produccions: Historias de la radio i Faustina.
Més endavant torna a encapçalar les campanyes de promoció del règim feixista i a mitjans dels seixanta dirigeix el documental Franco, ese hombre dins el marc del 25è aniversari de l’exaltació de la victòria damunt el poble.
Cap a mitjans dels cinquanta arribaven als cines de sa Pobla pellícules de la més dura postguerra. Era l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Infants com érem ens delíem per les produccions de Hollywood (sobretot les pellícules “de l’oeste” o de “romans”) la cinematografia feixista no deixava de ser una “espanyolada”. Raza va ser una d’aquestes horroroses produccions que vérem en la nostra infància. Molts d’anys més tard ens assabentàrem que l’adaptació de José Luis Sáenz de Heredia i Antonio Román s’havia fet damunt la famosa novella de “Jaime de Andrade” (pseudònim de Franco). Va ser la primera vegada que vaig veure l’actuació d’alguns actors que esdevendrien mítics en el cinema espanyol d’aquella època i alguns (com Alfredo Mayo, per exemple), recuperats per Carlos Saura, aconseguirien fama internacional a mitjans dels setanta. Però amb la pellícula oficial Raza (dirigida per José Luis Sáenz de Heredia) entren en el món dels meus primers records infantils, a part d’Alfredo Mayo, Ana Mariscal, José Nieto, Blanca de Silos, Juan Calvo, Alicia Romay, Manuel Arbó… i tantes i tantes figures del cinema espanyol avui completament oblidades. Segons explica Carlos Fernández en La Guerra de España y el cine, Editora Nacional. Madrid, 1972): “El coste total [de Raza] fue de 1.650.000 pesetas, y el rodaje duró 109 días, desde el 5 de agosto al 22 de noviembre de 1941; en los exteriores se invirtieron treinta y cuatro días, de los que veinticinco transcurrieron en Villagarcía, cuatro en Barcelona y cinco en Madrid y sus alrededores; se construyeron cincuenta decorados, con la particularidad de que el mayor de todos, que representaba una capilla románica gallega, de 25 por 12 metros y con el correspondiente coro, sólo sirvió para tres planos, mientras que en el más pequeño, una chabola en el frente, de cuatro metros cuadrados, se rodaron 90, cifra máxima relativa a un sólo ambiente. Para las escenas retrospectivas, hubo que confeccionar 500 trajes, no menos de un centenar de figurines componen el vestuario femenino de la época moderna. El guión técnico constaba de 590 planos. El negativo empleado llegó a los 45.000 metros”.
Ja he parlat en altres articles publicats en aquestes mateixes pàgines d’aquell cinema d’exaltació feixista i de l’Imperi espanyol, del més ranci nacionalcatolicisme. És el temps de Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mí la legión, El crucero Baleares…
Però en la història de la tenebror feixista hi ha pellícules “estranyes”, films com La muerte de un ciclista (Bardem, 1955), Bienvenido, Mr. Marshall (Berlanga, 1953) o Surcos (Nieves Conde, 1951) que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització. No en parlem de l’obra més important de Bardem, Calle Mayor, la qual marcaria una fita històrica en la buidor de l’època. En Muerte de un ciclista trobam la primera denúncia de la corrupció de la burgesia que ha sorgit, triomfant, de la guerra civil. La pobresa moral i ètica dels rics, la gent que en aquella “España” de fam i repressió frueix de determinats privilegis. Muerte de un ciclista travessa la frontera de l’Estat i triomfa en els cercles més importants del cinema neorealista d’aleshores (París i Roma). El tàndem Bardem-Berlanga assoleix anomenada internacional i les famoses “Conversaciones de Salamanca” els consagren com a importants directors no solament de l’Estat espanyol, sinó europeus. Després vindria la seva decadència (anys setanta) però aquesta seria ja una altra història.
El pare (Paulino López), que lluità en defensa de la República i la llibertat, i l’oncle (José), que conegué Miguel Hernández, Hidalgo Ignacio de Cisneros, Durruti, Francisco Galán… en sortir de Can Guixa o de Can Pelut comenten estranyats com és possible que la dictadura hagi permès obres com Calle Mayor, Surcos o La muerte de un ciclista. El pare i l’oncle no són uns “intellectuals” clàssics. Treballadors cultes, autodidactes, s’han format en les Brigades de la Cultura muntades en temps de la guerra civil. Varen veure la majoria dels millors films soviètics dels anys vint i trenta en els cines de València o Madrid. Els vaig sentir parlar del cinema d’Eissenstein (Octubre, El acorazado Potemkim, La huelga…). A Terol conegueren André Malraux quan filmava L’espoir… Record que algunes vegades, després de veure engendres del tipus Marcelino, pan y vino (Ladislao Vajda, 1954) o El último cuplé (Juan de Orduña, 1957) comentaven les pellícules que varen poder veure en temps de la guerra. Jo tenia dotze o tretze anys i no podia copsar gaire coses d’aquells debats fets a la vora del foc, les nits d’hivern, en la grisa postguerra poblera. Però sí que record títols, el to evocador d’un món desaparegut amb la victòria del feixisme. Es comentaven escenes de Castilla se libera (documental, Aznar 1937), de la pellícula anarquista Aurora de esperanza (Antonio Suau, 1936), la producció també anarquista Así venceremos (Roldán, 1937), Barrios bajos (Pedro Puche, 1937) amb els actors Rosita de Cabo, José Telmo, Rafael Navarro…
Amb el temps i després de la derrota dels aliats de Franco (Hitler i Mussolini) en la Segona Guerra Mundial (milers de voluntaris caiguts prop de Leningrad en un intent desesperat per vèncer el “bolchevismo ateo”) s’anaren diluint una mica els tics més evidents del feixisme. És quan s’intenta de fer un tipus de comèdia falsa, intranscendent, però que ja no comporta haver de bastir una èpica feixista cinematogràfica com pretenia el cinema del qual hem parlat una mica més amunt. Rafael Gil (El hombre que se quiso matar, Viaje sin destino, Huella de luz, El fantasma de doña Juanita…) prova de seguir la moda que arriba dels EUA (les comèdies de Capra, per exemple). Però l’experiment més reeixit és la comèdia de 1945 La vida en un hilo que, sota un guió d’Edgar Neville, dirigeix el mateix Neville amb fotografia d’Enrique Barreire, música de José Muñoz Molleda i muntatge de Mariano Pombo. Els historiadors la consideren una de les obres més importants del cinema d’aquella època (fins i tot l’any 1991 conegué una segona versió titulada Una mujer bajo la lluvia que va dirigir Gerardo Vera).

Quan s’inaugurà el “Cine Montecarlo” de sa pobla (1957) han passat dues dècades d’ençà l’execució, en el Fortí d’Illetes, del fundador de l’Agrupació Socialista del poble. Parlam de Jaume Serra Cardell, militant obrer que, juntament amb els carrabiners que hi havia al poble i altres civils provaren de fer front, el juliol de 1936, a la sublevació feixista. Vint anys de victòria total i absoluta de la reacció. Dues dècades de festes pels vencedors, de feina i obligat silenci pel poble. Misses i processons, mes de Maria, rosaris i sermons des de la trona. Cap possibilitat de crítica oberta, d’organització popular. Malediccions permanents contra la República i la democràcia. Prohibits els sindicats i partits polítics, el caciquisme més reaccionari, el poder del clergat i de la burocràcia franquista és absolut i aclaparador. Sopars i dinars a càrrec del pressupost municipal. Visites de “personalitats” provincianes del règim. Viatges a Madrid i Lourdes dels sectors oficials, afins a la dictadura. Reialme de la Guàrdia Civil, dels falangistes, del clergat i els quatre cacics del poble. La gent surt a la dura feina camperola i torna de nit sabent el què ha passat (la repressió, la bona vida dels endollats, dels vividors del sistema). Ningú no pot dir el que sent. Silenci de tomba. Si de cas divertir-se per Sant Antoni, per les festes de Sant Jaume… I callar. Sempre callar, anar alerta amb el que surt de la boca. Cada vint de novembre hi ha en un local de sa Pobla la ritual celebració del discurs fundacional de Falange Española y de las JONS (l’any 1957 aquesta cerimònia oficial es va fer en el Teatre Principal). La premsa informava així dels fastos oficials del franquisme: “El día 20 de este mes, XXI aniversario de la muerte de José Antonio, tuvo lugar en el Teatro Principal un acto conmemorativo, al cual asistieron los niños y niñas de nuestros centros docentes. Bajo la Presidencia formada por el Rvdo. don Jaime Vallés, cura económo; don Pedro Ventayol Ques, alcalde; don Antonio Perelló Miquel, juez comarcal; don Bartolome Siquier Serra, jefe local de F.E.T. y de las J.O.N.S; don Juan Antonio Sallán, comandante del puesto de la Guardia Civil y don Miguel Pomar Capó, delegado sindical local, se inició el acto dándose lectura al Testamento del Fundador. Seguidamente el Sr. Ditector del Grupo Escolar de niños, don José Mª Ferrer Serra, dirigió la palabra a los asistentes, comentando la figura de José Antonio, de cuya vida y actividades sacó provechosas consecuencias. Finalmente se proyectó la película Cónclave secreto, biografía de S.S. Pío X”.
Aleshores teníem onze anys i estudiàvem primer de batxillerat a l’Institut de sa Pobla (a la plaça del Mercat). En aquell temps era director Antoni Serra Caldés. Com podeu suposar els fastos dels franquistes ens deixaven completament indiferents. A les novenes i rosaris ens hi feien anar obligatòriament. Ens hi portaven, com a xotets d’un ramat, els professors. Però nosaltres vivíem unes altres històries, teníem preocupacions ben diferents. Era l’època en que es bastia el “Cinema Montecarlo”, un dels llocs “sagrats” de la nostra infància poblera. I tot el que es relacionava amb el cinema sí que ens interessava. I molt! En altres capítols dedicats al meu poble ja he parlat de la importància decisiva que tengueren en la meva formació (i crec que en la de tots els poblers i pobleres de la meva generació) l’existència de cines com el “Teatre Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” en la carretera sa Pobla-Muro (era a la sortida del poble) o el “Salón Montaña”, del carrer Muntanya, davant la casa del músic i compositor Gaspar Aguiló, un dels meus mestres, excellent compositor, folklorista, director de l’Escola Municipal de Música a mitjans dels anys cinquanta i a qui sempre estaré agraït per tot el que m’ensenyà.
Tots aquests cines quedaven petits davant l’augment demogràfic de la nostra vila. Sovint quan hi havia gran estrenes (Lo que el viento se llevó, El último cuplé o alguna pellícula d’Antonio Molino, Paquita Rico o Marifé de Triana) no donaven abastament a l’hora de vendre entrades. Era impossible atendre tanta demanda! Aleshores sa Pobla ja tenia deu mil habitants i el cine era el principal entreteniment dels caps de setmana. Crec que va ser en constatar aquest fet que un empresari pobler, el senyor Antoni Picó Aguiló, decidí portar endavant la tasca de construcció d’uns dels cines més luxosos i importants de Mallorca dels anys cinquanta. Parl evidentment del “Cine Montecarlo”, catedral magnífica del setè art, porta oberta per a copsar totes les meravelles del món. El cine! Que no seria per aquells allots de fa prop de quaranta anys! Ningú que no hagi viscut la grisor cultural del franquista, la manca d’imaginació dels odiosos buròcrates que comandaven a dit, al servei sempre de la nefasta dictadura del general Franco i la burgesia espanyola no podria entendre, l’aferrissat amor al que vèiem en la pantalla, quan s’apagaven els llums i, enretirant-se els cortinatges, apareixien els nostres herois: l’inoblidable Buster Keaton de El maquinista de la general (1926); els germans Marx de Una noche en la opera… En vénen a la memòria ara mateix els rostres de Clark Gable i Ava Gadner en Mogambo (censurada, tallada, irreconeixible pellícula de Ford); d’ Elizabeth Taylor i James Dean a Gigante (1956) i Bogart quan encara no sabíem qui era Bogart. L’oncle José López, que havia estat cap de transmissions amb la 22 Brigada, en la batalla de Terol i que escoltava ràdios estrangeres parlava (d’amagat) amb el pare tot explicant-li la feina en favor de la República que, en temps de la guerra, havia fet Humprey Bogart i la seva companya, Lauren Bacall. Els increïbles muntatges de Fred Astaire ens feien copsar l’existència d’un altre món més enllà dels sermons dels sacerdots, dels himnes imperials i feixistes, quan formàvem, drets, gelats de fred a l’hivern, al pati de l’Escola Graduada. En la retina, quaranta anys després encara hi tenc, ben presents, les escenes de Cantando bajo la lluvia (amb Gene Kelly, Debbie Reynolds i Donald O’Connor); la tragedia de Duelo al sol amb na Jennifer Jones i Gregory Peck; el Peter Cushing de Dracula (1957) dirigida per Terence Fisher… El llistat d’actors, films, de directors, d’imatges, d’històries que ens colpiren per sempre més podria fer-se infinit… No bastaria un llibre, per fer-ne una petita recordança de tot el que significà l’anar al cine quan érem molt més joves, en aquella Mallorca de mitjans dels anys cinquanta.

En aquells anys -estem recordant el 1957- quan al matí sortia de casa en el carrer Muntanya per anar a l’Institut de sa Plaça del Mercat passava pel carrer Marina (on vivia un dels meus amics, en Sebastià Bennàssar de Can Pelí) i, sense mancar cap dia, ens apropàvem a veure els obres del nou cine en el carrer Capità. L’obra era grandiosa i intuíem que el nou local contaria amb els avenços més importants quant a maquinària de projecció, illuminació, grandària de la pantalla o qualitat del so. Malgrat érem joveníssims, afeccionats com érem -i continuam essent!- al cinema, ja començàvem a saber ben bé les diferències essencials que representava veure un film asseguts a una cadira de bova (en el “Gardenia”) de fusta (en el “Salón Montaña”) o ja les més còmodes (a Can Guixa o Can Pelut). Entre els al.lots que fèiem el batxiller a l’Institut de la plaça del Mercat (i en els bars del poble, entre la gent d’edat) es començava a parlar d’una pantalla d’una grandària com mai no s’hauria vist a Mallorca o de desenes d’altaveus que produirien sobtats impactes de so produint uns efectes sonors no sentits en tota la història del cine.
Durant mesos vàrem anar estudiant la construcció del cine. En un poble tothom es coneix. Les nostres famílies eren amigues els especialistes i treballadors que anaven bastint l’edifici. Ens deixaven veure el que volíem (sempre que, evidentment, no hi hagués perill per a nosaltres!). Aleshores, en el poble, no existia la despersonalització, la trista indiferència ciutadana que coneguérem més endavant quan, per motius de feina del pare, venguérem a Ciutat. Sabíem qui eren els responsables de l’installació elèctrica (en Rafael Ballester); de la calefacció, de la fusteria (Julià Mir, Bartomeu Soberats, Antoni J. Rián, Antoni Ramón, Francesc Mir i Joan Company); el pintor (Francesc Fuster); el pintor decorador (Alexandre Ballester); els ebenistes (Francesc Fuster, Francesc Cantallops, Antoni d’Arriba); els tapissers (Domingo Abadia); els guixaires i estuquistes (José Mª Uribarri, Miquel Pascual i Guillem Sastre); els lampistes (Miquel Bonnín i Josep Bonnín); els ferrers (Nadal Gelabert, Maties Rebassa i Jaume Llompart); els contratistes (Sebastià Pons i Miquel Alorda Mariano)… L’arquitecte va ser el senyor Lluís Fuster Miró-Granada i l’aparellador el senyor Guillem Caldentey.
A poc a poc la ingent obra va anar finint. Es collocaven les plaques del sòtil (cosa mai vista en aquell temps). Plaques que -ens explicaven els operaris- servirien per enriquir la qualitat del so i alhora -en ser de fibra de vidre- per aïllar tèrmicament l’edifici. Era un cine “verd”. Verdes eren les còmodes butaques de platea i el primer pis; verds els cortinatges i la gran cortina que cobria la pantalla per a projectar les noves pellícules en “Cinemascope”… Es situaren estratègicament dotze altaveus (a més dels que es collocaven en el mateix escenari). L’escenari tendria disset metres i la pantalla (de dotze metres de llargària) seria la més gran de les que coneixíem.
El dijous vint-i-vuit de novembre de 1957 es va inaugurar el nou “Cine Montecarlo”. Però en el dia de l’estrena (s’havia de projectar La Túnica Sagrada) un desgraciat accident frustrà el nombrós públic que anà a l’obertura del nou local cinematogràfic. Sortosament no hi hagué ferits entre el públic assistent. Una inesperada avaria en el sistema de calefacció produí un incendi que obligà a sortir ràpidament al carrer tota la gent que havia anat a veure aquella pellícula. Igualment s’hagué de trucar amb urgència als bombers de la base del Port de Pollença. També es dóna la desgraciada circumstància que, amb les preses per acudir a apagar aquest incendi morí el soldat d’aviació Ricardo García García. El 29 de novembre de 1957 enterraren el soldat de la base. A l’enterrament hi assistí una nombrosa representació de les autoritats de sa Pobla, sense mancar-hi el propietari del “Cine Montecarlo”, el senyor Antoni Picó Aguiló.
Però l’accident no va interrompre la posada en funcionament del nou local de projeccions i, vuit dies després, exactament el dia sis de desembre de 1957, tots els desperfectes ja estaven arreglats. El cine (amb l’estrena de “Lanza Rota” y “La Princesa y el Capitán”) començava la seva ininterrompuda carrera d’èxits i donava a conèixer, entre molts d’altres títols, alguns dels films del que he parlat una mixa més amunt.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!