Literatura catalana moderna - Illes

La supressió de les veus d’alguns dels escriptors més destacats de les Illes, País Valencià i el Principat, entre els quals podíem anomenar Miquel Ferrà Martorell, Pere Capellà, Guillem Frontera, Martí Maiol, Bartomeu Fiol, Olga Xirinacs, Damià Huguet, Antoni Vidal Ferrando, Josep Maria benet i Jornet, Antoni Mus, Joan Mas, Jaume Pomar, Antoni Serra, Llorenç Moià, Guillem Colom, Josep Melià o, també, qui signa aquestes retxes, va fer escriure un indignat article de protesta a Llorenç Capellà que va sortir publicat en el Diari de Balears el 16 de juliol de 1998. L’escriptor Joan Guasp també feia sentir la seva veu de protesta contra els silencis i marginacions que comentam en un article publicat en el diari Última Hora el 26 d’agost de 1998. També protestava Olga Xirinacs per la marginació a què era sotmesa en algunes enciclopèdies de la literatura catalana i ho feia saber a tots els socis de l’AELC en carta signada a Tarragona el 20 de maig de 1999. L’autor i investigador solleric, Miquel Ferrà Martorell s’afegia a l’estol d’intel·lectuals que denunciaven tantes martingales i marginacions en un article publicat en el Diari de Balears el 6 d’abril de 1999.

La consciència dels fets que s’esdevenien, la brutalitat del control del comissariat neoparanoucentista era denunciada públicament. Però normalment, llevat aquestes excepcions, l’escriptor té por d’expressar la seva protesta. La solitària feina de l’escriptor, els anys d’aïllament que comporta provar de bastir una obra digna i de qualitat, fan que l’escriptor no se senti amb prou forces per a combatre les màfies i camarilles literàries, els diversos grups de pressió que, des de l’ombra dels despatxos d’institucions, universitats i mitjans de comunicació, enlairen amics i amigues, silencien, blasmen contra l’obra dels que, en el fons, consideren autors que poden posar en evidència el cànon establert.

Alhora que servils i tota mena de sicaris s’entesten en la marginaciò i destrucció de l’obra de determinats autors i malden per provar de dirigir la nostra literatura envers els paranys del neoparanoucentisme, enlairen tota mena de botiflers i intel·lectuals conformistes. Mentre s’oblida el mestratge i l’obra de Joan Fuster, Manel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Gonçal Castelló o Salvador Espriu, per dir uns noms, es reten eterns homenatges a coneguts col·laboradors amb el feixisme com Josep Pla, Llorenç Villalonga, Joan Estelrich i tants personatges semblants.

Com explicava el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003): “Cal remarcar com aquesta mena d’oficialisme actual comparteix tots els defectes del noucentisme històric sense cap de les seves virtuts. Perquè, en contrast amb el noucentisme literari, el noucentisme institucional sapigué bastir la infraestructura social d’una cultura autòctona moderna, amb contingut auténticament nacional, relativament interclassista, i amb tot d’aspectes progressius. I això, fins a l’extrem que, quan la societat catalana passà comptes amb el noucentisme (1925-1939), les classes populars tingueren prou base per a tendir a fer-se amb les regnes de la nostra cultura en camí de consumar un llarg procés cap a la plenitud en tot l’àmbit nacional. En canvi, el posttransfilonoucentisme d’avui, com a repetició d’una òpera tràgica en clau de patètica mascarada, no ha bastit sinó el buit als peus de tots al llarg d’aquests vint-i-cinc anys de deixació regional”.

Sovint el cànon que pretén establir el comissariat neoparanoucentistas és això mateix: una patètica mascarada que basteix el buit. Una patètica mascarada a la qual és difícil enfrontar-se. L’escriptor aïllat dins del seu despatx, normalment sense poder institucional, acadèmic, polític o econòmic al darrere, no pot fer front a les camarilles i grups de pressió que han dominat el nostre panorama cultural aquests darrers vint-i-cinc anys de “normalització” borbònica, l’estat de les autonomies bastit damunt les cendres dels grans moviments socials i nacionalistes de la transició.

Per això mateix, acostumat a tota aquesta mena de campanyes rebentistes i de silencis, em feia certa gràcia constatar com, al cap dels anys, la feinada feta en aquest sentit per les camarilles neonoucentistes i els servils no havia servit de gaire cosa. Les desenes de llibres de poesia, narrativa, teatre i assaig eren en els prestatges de les llibreries. Tota mena d’enciclopèdies deixaven constància històrica de la seva existència i, el que era més important, una sèrie de grans intel·lectuals independents, lluny del servilisme i el control neonoucentista damunt la nostra cultura, començaven, dins de les seves possibilitats a rompre el cercle de silenci, la marginació que planava sobre la nostra obra i sobre la de tants escriptors catalans contemporanis. (Miquel López Crespí)