Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

30 de gener de 2023
0 comentaris

La Ciutat del Sol i el record de les Germanies; la recerca de l’Inconegut…

La Ciutat del Sol i el record de les Germanies; la recerca de l’Inconegut

 

 

És evident que el títol que he posat a la novella, La Ciutat del Sol, és un homenatge directe a Tommaso Campanella. O als herois anònims de qualsevol revolta contra els opressors que hagi hagut haver-hi en el món en qualsevol època i contrada. Aquí no hi ha cap engany ni disfressa: es tracta, mitjançant aquest títol, de retre aquest homenatge directe a tots els homes i dones que, des de l’origen del temps, han lluitat -i lluiten!- per anar bastint la societat nova somniada per tots els pobles. Els bandejats de La Ciutat del Sol, com els essenis, les tribus rebellades contra Roma (la Gàllia, Hispània, Dàcia, els jueus que resisteixen a Jerusalem, a les fortaleses d’enmig del desert, els anabaptistes de Münzer o els pagesos mallorquins dels segles XV i XVI), són fills espirituals de tots els corrents crítics que han pugnat per acabar amb les injustícies, per bastir un món nou, més just i solidari. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, d’amagat de nobles i inquisidors, parlant a cau d’orella, han sentit, en el Call, explicar l’existència de països i contrades on no regna l’espasa, l’oprobi, les fogueres i les tortures de la Inquisició. Per això volen marxar de l’illa. Els rebels i bandejats de La Ciutat del Sol, descendents sense saber-ho d’Espàrtac i els illuminats de totes les sectes cristianes que s’han oposat a Roma són, en el fons, els precursors dels patriotes catalans que s’oposen a Felip V i donen la vida per la llibertat en defensa de la pàtria; són els precursors de Villa, Zapata, Makhnó, Marx, els obrers de Xangai, qualsevol patriota del Vietnam en lluita contra l’imperialisme, els zapatistes mexicans ara mateix o els guerrillers de Txetxènia fent front a la brutal agressió del capitalisme i imperialisme rus.

No hi ha cap dubte que la meva Ciutat de Sol, servint-se de l’anècdota d’un grup de bandejats mallorquins del segle XVI, vol anar explicant la permanent recerca de la humanitat -feta a través de totes les èpoques i de tots els segles- en el camí abans indicat: germanor, justícia, fraternitat entre poble i homes. Evidentment els protagonistes que surten un dia del port de Ciutat a l’aventura, fugint de la repressió política i religiosa, són també heterodoxos, gent que ha lluitat igualment contra les classes dominants illenques (especialment en temps de les Germanies); intellectuals jueus represaliats pel clergat, esclaus àrabs, descendents dels antics senyors de l’illa abans de ser conquerida pels catalans o, molts d’altres, esclaus del nord d’Àfrica, fets presoners en els nombrosos combats entre naus cristianes i sarraïnes que s’esdevenen en el Mediterrani; frares, sacerdots que, vista la misèria moral de l’església del moment (lliurada totalment a la defensa d’una injusta, ferotge societat de classes) decideixen prendre part en la lluita per un món millor fent costat a rebels i bandejats. Com diu un dels protagonistes: “En realitat érem gent marcada pel destí. Jueus conversos, rebels de fora vila, bandejats, esclaus que havien comès crims, frares de mal viure. Tots amb possibilitats de caure en mans del Tribunal de la Santa Inquisició i anar a galeres tota la vida. Més d’un portava ben marcades a l’esquena les fuetades donades pels botxins enmig de la plaça de Cort”. Personatges ben curiosos i alhora marcats ja per sempre, davant les classes dominants, pel seu provat esperit de rebellia. Vet aquí una petita relació d’algun d’aquests personatges de llegenda que formen part de la imaginària expedició que forma el gruix de l’anècdota de La Ciutat del Sol: “Gaspar Nadal, capellà, doctor en dret i beneficiat a la parròquia de Sant Nicolau, de Palma, de vint-i-set anys d’edat, predicava sovint contra els nobles i principals dalt de la trona. Condemnat pel Sant Tribunal, acabà per les serralades d’Escorca com a bandejat. En Toni Campins, natural de Santa Margarida i veí de Ciutat, donà verí als seus senyors. Condemnat, patí deu anys de galeres. En Felip de Son Abrines, felanitxer, era expert en filtres màgics i encanteris amorosos. També remà a galeres. Havia estat pres per bruixot. En Joan Palou, en Pere Vivó, en Martí Isern, agermanats, fills d’agermanats…”.
Què cerquen els agermanats, els jueus conversos, els rebels que marxen de Mallorca a la recerca d’un món millor enllà de la mar? ¿La Terra Promesa del poble d’Israel, el reialme de Déu damunt la terra, el somni que alletà generacions i generacions d’esclaus jueus abans de poder sortir de l’esclavatge a què eren sotmesos per les classes dominants d’Egipte? En el fons, durant segles, les classes oprimides d’arreu del món cristianitzat empraven la Bíblia, el que coneixien de l’Evangeli, com a eina intellectual, com a instrument de lluita i coneixement, com a font d’inspiració. L'”Era Nova” anunciada pels profetes de l’Antic Testament, el “reialme dels justos” que es troba arreu de les predicacions religioses, és la força teòrica que servirà a una humanitat que ja no creu en els déus imperials ni en la societat esclavista. El primitiu cristianisme mina a poc a poc l’estructura de la societat esclavista romana. Tampoc els esclaus que comanda Espàrtac no havien cregut en els déus de l’estat esclavista imperial. D’ençà l’Evangeli, d’ençà la progressiva cristianització d’Europa (amb totes les seves contradiccions), la idea de la necessària justícia sobre la terra, de la fraternitat entre els homes, del menyspreu a la riquesa aconseguida injustament, la idea de bastir un món solidari fet per l’home i a la mida de l’home, on no existeixin ni senyors ni esclaus, ni pobres ni rics, va fent-se part (fins els nostres dies) de tots els moviments revolucionaris, de totes les revoltes antisistema que s’han esdevingut durant aquests dos darrers millennis. Des dels agermanats mallorquins i valencians o els comuners de Castella fins als guerrillers antiimperialistes dels anys seixanta i setanta que procedeixen de la Teologia de l’Alliberament o del marxisme (o d’ambdós moviments alhora), la recerca d’aquesta Ciutat del Sol, de la Icària (compendi transformat per la imagineria popular de la Terra Promesa de la Bíblia) és l’eix que mou qualsevol de les lluites que hi ha contra els poderosos. Vegeu la interessant aportació a aquest debat feta per Dominique Desant en l’obra Los socialistas utópicos (Anagrama, 1973) o la Historia de la utopía de Jean Servier (Monte Ávila Editores, 1969), sense -ni molt manco!- deixar de banda l’imprescindible “bíblia” de Raoul Vaneigen, el famós Tratado del saber vivir para uso de las jóvenes generaciones (Anagrama, 1977), instrument bàsic de combat per als joves revolucionaris francesos del maig del 68 (i de rebot de tot el món).
Recordem, ni que sigui de passada, l’odi que els filòsofs precursors del nazisme (especialment Nietzsche) tenien al cristianisme i al marxisme (“religions d’esclaus” en opinió de Nietzsche i Hitler). Hitler sabia molt bé (i tota la seva colla de professors universitaris que li feien de corifeus) que el bolxevisme (la darrera encarnació marxista) era fill directe de l’Evangeli, de tots els grans moviments herètics, de l’anomenat “socialisme utòpic”. Per això el hitlerisme pugna per acabar amb marxistes i cristians i, sobretot, amb el poble jueu, que, per als nazis, és el poble que engendrà la “maleïda idea” de la recerca de la “Terra Promesa”, la igualtat entre els homes de tots els estaments socials i de totes les races. Igualitarisme dels pobles davant la salvació divina, igualitarisme social. Vet aquí la bèstia negra dels reaccionaris de qualsevol època i contrada!
Vegeu la imprescindible obra de Lukács El asalto a la razón. La trayectoria del irracionalismo desde Schelling hasta Hitler (Grijalbo, 1968).
Ho diu ben clarament un altre dels protagonistes de La Ciutat del Sol, la meva novella homenatge a Tommaso Campanella i tots els utopistes: “Per això dic que anar a la recerca de l’Inconegut era anar a cercar el cel sobre la terra, el paradís de les Sagrades Escriptures…”. Hi ha, en aquestes pàgines (i està fet ben expressament), un eco concret de la Utopia de Tomàs Moro, de la Icària de Cabet: de ben jove vaig estudiar els clàssics universals del socialisme utòpic, i encara avui els repàs sovint. Els nostres protagonistes, sense ser-ne gaire conscients (no són intellectuals ni molt manco filòsofs professionals; si de cas revolucionaris instintius, rebels contra les injustícies de la societat del seu temps), duen dins la sang, en el subconscient, aquella idea de l’Apocalipsi de Sant Joan (l’arribada de la fi dels segles, el foc caigut del cel, l’extermini mitjançant el foc de la corrupció -Roma-) que, juntament amb la imatge d’un Crist que, a fuetades, treu els mercaders del Temple, illustra, per als nostres protagonistes, el que hauria de ser aquesta utòpica Terra Promesa.
Quan un dels protagonistes de La Ciutat del Sol explica: “Deien els pares que tots els homes i dones que lluitaren contra els nobles s’anomenaren ‘agermanats’ perquè es consideraven iguals, germans en Jesucrist”. Com no hem de trobar, en aquests pensaments, un eco de Rousseau, de Gracchus Babeuf? En el Manifest dels Iguals (un virulent atac dels republicans comunisto-revolucionaris francesos contra els servils que han destruït el millor de la Revolució francesa, que no volen anar més enllà, fins arribar a la justícia social, a la fi de tots els privilegis econòmics) hi torna a haver el ressò de les lluites que, sota el signe de l’evangeli, s’han portat a tot Europa durant divuit segles. Més tard arribaran Saint-Simon, Charles Fourier, Victor Considérant, Constantin Pecquer, Becker, Büchner, Weidig, Weitling. I encara Robert Owen, Étienne Cabet i Proudhon. Malgrat els atacs de Marx i Engels contra aquest “socialisme utòpic” que prové, en bona mesura, del cristianisme… ¿es pot entendre el marxisme sense les aportacions de tots els revolucionaris abans esmentats? ¿D’on hauria sorgit l’arsenal ideològic que porten tots els corrents revolucionaris del segle XIX i XX (i segurament del XXI!) sense aquest fil permanent que serva la memòria de lluites, comunes i falansteris? Sortosament ha anat finint el maleït reialme del pseudomarxisme estalinista, la ideologia de la burgesia “roja” que, en nom del socialisme, havia expropiat la revolució al poble treballador. Ara, sense crosses burgeses (malgrat que portassin la falç i el martell), el pensament rebel del segle XXI pot avançar fins a retrobar les aportacions revolucionàries de tots els moviments del passat. Els protagonistes de La Ciutat del Sol, sense saber-ho ni molt manco teoritzar-ho, van a la recerca d’un Marx o un Freud deslliurats de les seves cotilles, la disfressa amb què els vestiren poders ben concrets, atemorits davant els seus brillants pensaments ardents (la revolta permanent, la fi de la mentida conscient, de la ideologia dels opressors). Victor Hugo deia: “La utopia és la veritat del demà”; i Marta Harnecker afirma (vegeu La izquierda en el umbral del siglo XXI): “La política no és l’art del que és possible, sinó l’art de bastir la força social i política que faci possible el canvi de la realitat fent possible un esdevenir que avui ens sembla impossible”.
En La Ciutat del Sol també he emprat, de manera sibillina -o no tan sibillina, vés a saber!- l’anècdota de l’expedició de mallorquins del segle XVI vers l’Inconegut per tal de fer unes reflexions (mig ocultes, no acabades d’explicitar) referents a la recerca feta igualment per la meva generació (la generació antifranquista i anticapitalista dels anys seixanta): “I és per això que m’he posat a escriure les meves experiències de joventut. El portentós viatge que em portà a la selva inconeguda, el dèdal de països, continents i situacions que ens encerclaren durant anys i més anys?”. Vet aquí uns evidents paranys que hi pos, un laberint nou, un dèdal de suposicions i d’hipòtesis on es pretén que es perdi el lector. En el fons… ¿quina mena de viatge a l’Inconegut propós en La Ciutat del Sol? ¿Realment partim, amb els bandejats del segle XVI, a la recerca de la Ciutat del Sol, de la qual parlen, d’amagat de la Inquisició, els vells jueus del Call? ¿O, en el fons, no sortim mai de Ciutat, del barri del Call, de l’eterna situació d’opressió i oprobi de la qual encara, malgrat segles i lluites millenàries, encara no hem sortit? Fantasia literària la nau de l’expedició? ¿No serà aquest “viatge”, la particular trajectòria, a la recerca de la llibertat i la igualtat, de molts dels companys nostres, la generació dels anys seixanta i setanta que lluità contra el feixisme, la societat de classes que ens oprimia i ens oprimeix encara? La novella… una simple trampa per a fer reflexionar el jovent d’ara mateix? Ja des del primer capítol de la novella, potser hom pretén despistar el lector: “Ara. al final de ma vida i ans sigui massa tard i les meves minvades forces m’abandonin, crec que és arribada l’hora de deixar constància escrita dels meus viatges, de les peripècies, desgràcies, perills i fets extraordinaris que vaig viure en la remota expedició que, amb tres-cents valents, férem a la recerca de la ciutat abandonada…”. Una trampa o una veritat? “Ara al final de ma vida i ans sigui massa tard…” ¿No és evident la intenció de fer reflexionar, fer avançar pels corrents sempre encrespats de la història el lector d’aquest segle XXI que és a punt de començar? ¿No poden ser aquests “tres-cents valents” els components de les primeres columnes confederals que, derrotat l’exèrcit espanyol i capitalista a Barcelona, surten, amb Durruti, a alliberar l’Aragó, a bastir el comunisme llibertari per terres de l’Ebre? O -un altre joc funambulístic-, ¿no seran (els “valents” aquí anomenats) militants de l’organització on hom va lluitar en temps de la transició? Aquells heroics i voluntariosos rebels de l’esquerra revolucionària illenca que, avançant cap a la “Terra Promesa” (la societat sense explotats no explotadors), provaven de servar les idees de Tomàs Moro, Tommaso Campanella, Fourier, el Che o Karl Marx? Diu un dels participats en l’expedició del segle XVI: “És molta la gent que avui parla d’aquells fets sense coneixement de causa. Llibres, capellans i mestres d’escola ensenyen fastos ben diferents del que de veritat succeí”.
Ben cert que d’ençà la derrota dels agermanats a Son Fornari i davant el torrent Rafal Garcès, ningú no explicà la vertadera història del poble mallorquí. Cap agermanat pogué escriure la història que visqué. Els notaris que en deixaren constància treballaven per als botxins. De dia, juntament amb els mercenaris de Gurrea, aixecaven les forques, esquarteraven de viu en viu el millor que havien donat en segles la pagesia i els gremis mallorquins mentre a la nit redactaven la seva història. Dic la “seva”: no la dels pagesos; mai la nostra. Igual passà després de les matances en temps d ela guerra civil. Quaranta anys de falsificacions i mentides. ¿Com es podia recuperar la memòria d’Emili Darder, Gabriel Alomar i Aurora Picornell si, en dècades, visquérem enmig d’immenses columnes de fum, les mentides propagades pels servents dels botxins del poble mallorquí, germans Villalonga inclosos? Diu el protagonista de La Ciutat del Sol: “Basta que un principal, duc, secretari del rei, doni diners a algun escrivent perquè aquest conti l’aventura de la manera que més bé pugui afavorir el seu senyor”. ¿No hem vist tota aquesta misèria intellectual ara mateix, amb les preteses “històries de la transició” que van sortint al mercat? Constatam, en tot moment, com qualsevol servil (per una subvenció, una petita quantitat de diners o, simplement, per quedar bé amb qui pot concedir favors) enlaira, mentint, qualsevol personatge que no va fer res en la transició per escurçar el temps del nostre oprobi. Alhora se silencia o es criminalitza qui realment lluità per la llibertat, per la república, per l’autodeterminació. Sentim vergonya aliena en comprovar tant de servilisme, tanta martingala i brutor intellectuals, el verinós i falsari exèrcit de criats dels dominadors que tot ho emmerda amb la seva presència. Per això potser -com a fills dels agermanats- val més demanar plaça en l’expedició que organitza mestre Nofre Crespí i, “amb excusa de conquerir nous països per a l’Emperador” marxar, fugir d’una vegada per totes a la recerca de La Ciutat del Sol ja que “ens estimàvem molt més restar en mans de l’atzar que no morir dins la misèria i la grisor de la nostra terra”. Els protagonistes de la novella ho sabien prou: “Si no salpàvem vers l’aventura, hauríem de romandre la vida sencera ajupits sota el poder dels grans senyors”. Per això, per continuar així era preferible “partir vers l’imprevist, embarcar amb les naus, a les ordres del Capità Nofre Crespí, llevar àncores…”.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!