Literatura catalana moderna - Illes

Una cooperativa d’ arquitectes progressistes 

Qui em va portar a entrar en contacte amb en Guillem Oliver i na Neus García Inyesta fou un altre arquitecte del Brasil d’origen mallorquí, en Joan Vila, que, juntament amb la seva dona -Berta, una jueva d’ascendència alemanya, especialitzada en Pessoa-, havia estat represaliat per la dictadura militar al seu país. Amb Joan Vila i na Berta férem un llarg viatge per l’Europa del socialisme degenerat que ens permeté constatar tota la misèria econòmica i cultural d’aquells pobles oprimits per una nova burgesia “roja” (la burocràcia estalinista). Amb un atrotinat R-10 arribàrem fins a la Mar Negra, travessant fronteres, menjant a la vorera de la carretera, enmig del carrer, qualsevol cosa que trobàvem en uns esquifits mercats sortits d’un malson. Allò fou una vacuna doble contra qualsevol provatura de simpatitzar amb els partits que, a Mallorca, eren satèl.lits, agències de propaganda pagades pels nous tsars de Moscou amagats sota la bandera roja.

No sé quines estranyes circumstàncies o necessitats vitals (la simple subsistència quotidiana) em portaren a treballar una temporada amb un grup d’arquitectes progressistes que tenien el despatx en el carrer Estudi General, ben a prop de Capitania. Crec que les coses anaven malament per al taller del meu pare, i, per a poder pagar el lloguer de l’apartament que tenia al carrer Antoni Marquès, vaig haver d’aprendre una mica a fer de delineant.

Qui em va portar a entrar en contacte amb en Guillem Oliver i na Neus García Inyesta fou un altre arquitecte del Brasil d’origen mallorquí, en Joan Vila, que, juntament amb la seva dona -Berta, una jueva d’ascendència alemanya, especialitzada en Pessoa-, havia estat represaliat per la dictadura militar al seu país. Amb Joan Vila i na Berta férem un llarg viatge per l’Europa del socialisme degenerat que ens permeté constatar tota la misèria econòmica i cultural d’aquells pobles oprimits per una nova burgesia “roja” (la burocràcia estalinista). Amb un atrotinat R-10 arribàrem fins a la Mar Negra, travessant fronteres, menjant a la vorera de la carretera, enmig del carrer, qualsevol cosa que trobàvem en uns esquifits mercats sortits d’un malson. Allò fou una vacuna doble contra qualsevol provatura de simpatitzar amb els partits que, a Mallorca, eren satèl.lits, agències de propaganda pagades pels nous tsars de Moscou amagats sota la bandera roja.

A la cooperativa d’arquitectes de l’Estudi General hi treballaven, conspiraven contra el feixisme i muntaven accions revolucionàries, en Manolo Cabellos, Carles García Delgado, Pere Thomàs (el germà de na Lila Thomàs),  a part dels mateixos Guillem Oliver i na Neus Inyesta. També començà l’activitat revolucionària per aquells indrets el qui més endavant seria el responsable del PTE a les Illes, el delineant Miquelet Tugores, en “Tugui”, per als amics. Na Joana M0 Roca hi compareixia sovint, per l’estudi. Era una dona d’un fort caràcter, molt influïda pel maoisme i la revolució cultural xinesa, i per això, pel seu tarannà, en certa mesura estalinista, topava políticament amb els que formaven part de la cooperativa. La tendència majoritària entre nosaltres -completament antidogmàtica- tenia molt més a veure amb l’anarquisme llibertari i l’herència trotsquista i consellista del moviment obrer que no pas amb el dirigisme burocràtic que regnava als estats del socialisme degenerat.

No tot eren escriptors, delineants i arquitectes, els qui ordíem accions revolucionàries al carrer de l’Estudi General. El matrimoni Oliver-Inyesta, mercès als seus experiments vers una arquitectura de contingut social -planificaren una de les primeres cooperatives per a treballadors amb poc poder adquisitiu-, coneixien molts picapedrers i gent relacionada amb la construcció. Un nombrós grup d’obrers seguia un antic militant del PCE, un “dirigent natural de la classe obrera”, dèiem aleshores, que havia estat tres o quatre anys empresonat. Era en Julián Nieto, un home que sempre, en parlar del carrillisme, no deia “el PCE”, sinó “el POU”. Explicava que acceptar la política conciliadora de Carrillo amb la burgesia era talment llançar-se fermat de mans i peus dins d’un pou sense fons. Aquell grup no tenia una estructura centralitzada de partit. Tothom feia el que podia al seu aire, sense estar subjectes a una militància determinada. En Pere Thomàs, per exemple, una curta temporada s’encarregà, voluntàriament, de la formació dels obrers del grup i, a la seva casa particular, a les avingudes, davant el cinema Augusta, feia lectures col.lectives del “Què fer?” de Lenin. Na Neus i en Guillem i jo mateix, anàvem al cau dels cristians d’esquerra, al carrer de la Mar, a fer quelcom de semblant. Els famosos manuals de Marta Harnecker! En Carles Garcia Delgado, afeccionat al cinema amateur, fou un dels primers mallorquins que anaren a Portugal, quan la revolució dels clavells, i filmà amb la seva càmera, a Lisboa, els esdeveniments del moment. Els documentals que portava els muntava a la cooperativa i després els projectàvem a diversos indrets: barriades, cases particulars, acomplint una tasca divulgativa d’una gran importància. De la meva banda, malgrat no tenia càmera de cine, també aprofitava els meus viatges per a fer-ne reportatges de diapositives, i els passava igualment allà on podíem. Portava, per a la seca lectura o posterior traducció, materials de “Il Manifesto”, “Lotta Continua”, “Democrazia Proletaria” o de la IV Internacional (secció francesa).

L’Estudi esdevenia un cau d’eterna discussió política. No guanyàvem gaire diners -els suficients per a subsistir- car la major part del temps era emprada en el debat ideològic i en la planificació d’accions antifeixistes. Quasi totes les octavetes que férem tenien relació amb els crims de la dictadura i, dividits en piquets, sortíem a les nits a repartir-les per les barriades extraradials.

A part de les discussions estrictament polítiques, tampoc no faltaven en els debats les anàlisis de la funció de l’art i de l’arquitectura dins d’una societat capitalista. A l’època “gloriosa” en que la major part dels arquitectes mallorquins s’enriquien fent de lacais i servils dels grans especuladors immobiliaris, aquells companys feien tot el possible per a no integrar-se dins el maremàgnum de la corrupció generalitzada i la destrucció de la natura i el paisatge que planejaven damunt la nostra terra. Discutir sobre les concepcions arquitectòniques d’El Lissitzki. B. Lavrov, o els germans Vesnin, i la futura “ciutat socialista”, no donava diners, evident. Però així era també la clandestinitat. Aleshores qualsevol qüestió discutida tenia un sentit i una projecció de futur que ara, consolidada la reforma, ja no té.

Els primers mesos de 1974 estaven marcats per les lluites i mobilitzacions per provar de salvar la vida del militant anarquista Salvador Puig Antich (que, sense que ho poguéssim impedir, seria assassinat implacablement per la dictadura). Un dia ens arribà una octaveta signada pels presos polítics de la Model de Barcelona. “Informació sobre el Consell de guerra del MIL” (MIL eren les sigles del Moviment Ibèric d’Alliberament, del qual formava part Puig Antich). El comunicat el signaven membres del FRAP, del PCE (m-l), FAC, CNT, UGT, PSOE i un grup de presos independents. Qui ens va fer arribar l’octaveta ens va dir que els membres del PSUC-PCE no volgueren sortir en defensa d’un “terrorista”.

Decidírem fer alguna cosa concreta a Ciutat i, vist que els partits de l'”oposició” no es movien ni donaven senyals de vida, impulsàrem les activitats en defensa del jove anarquista. Crec que en Manolo Cabellos i en Joan Vila s’encarregaren d’establir contactes amb altres grups. No he pogut aclarir mai si el PCE hi volgué intervenir. Pareix que hi hagué els mateixos problemes que a Barcelona. El MIL no era una organització “presentable” i feien anques enrere per por a complicar-se amb accions que atemorissin als possibles “aliats” burgesos o procedents del franquisme (les forces “aperturistes”, en el seu llenguatge reformista).

Arquitectes, delineants, picapedrers, ens dividírem en “comandos d’acció” -a cada un corresponia un sector de la ciutat-. Volíem fer quelcom de diferent, quelcom que tingués certa repercussió ciutadana. Les pintades eren cada vegada menys efectives, car membres de la Guardia de Franco i guàrdies civils retirats informaven de seguida a la Policia Política i una brigada s’encarregava d’esborrar-les (igual com anys més tard farien el PSOE, la UCD i el PP).

Aquella nit decisiva, quan ja sabíem que de matinada seria executat el jove anarquista -no crèiem en un indult de darrera hora-, ens reunírem per a començar la tasca. Havíem acordat no fer pintades. Aquesta vegada es tractava de fer uns cartells -de la mida d’un full de diari- i, al vespre, quan tothom dormís, anar botiga per botiga introduint-los per l’escletxa dels vidres, dins del mostrador. A l’endemà -era diumenge i els comerços estarien tancats-, tota la ciutat podria llegir les consignes a favor de Puig Antich i contra el govern dictatorial. La Brigada Social no podria anar a cercar cada propietari, botiga a botiga, per a fer-los retirar la propaganda.

Dit i fet, cada grup marxà al seu lloc de reunió per a començar la feina. En el meu hi havia l’arquitecte Joan Vila i la seva dona, Berta; en Manolo Cabellos i un ex-legionari, un obrer en atur que no tenia por a res.

En retolador, damunt paper blanc, començàrem a escriure: “Feixistes assassins, llibertat per a Puig Antich!”, “Puig Antich és viu!”; “Judici popular contra els criminals!” i altres de semblants.

A la nit, prop de les dues de la matinada, sortíem i complirem amb el sector assignat al nostre “comando” -centre de ciutat-. No hi hagué detencions. Cap dels grups d’acció tingué baixes. Les cites de seguretat funcionaren a la perfecció i, a l’endemà, mesclats amb la gent, poguérem circular per Palma veient el fruit de l’eficient feinada subversiva. La Social no pogué fer res! Tota la propaganda en contra la dictadura romania intacta, en els mostradors, tal com l’havíem deixada la nit anterior.

Amb el temps, el grup del carrer Estudi General s’anà dividint i cadascú acabà militant en distintes organitzacions -o alguns restaren independents, continuant fent diverses tasques antifeixistes. En Guillen Oliver i na Neus anaren aprofundint encara més dins l’anarquisme llibertari. En Manolo Cabellos i na Joana M0 Roca entraren en contacte amb el Grup de Formació Marxista-Leninista. Malgrat el maoisme-estalinisme mai em va seduir especialment, hi vaig anar a la primera reunió que es va fer al piset que en Manolo Cabellos tenia al carrer de Sant Alonso. Hi eren presents: n’Isidre Forteza (futur portaveu de l’Assemblea Democràtica), que ja havia estat detingut a València arran d’un enfrontament amb els “grisos”, i l’home havia llançat pedres contra les forces repressives; en Miquel Àngel Riera (el fill del pintor Gaspar Riera). En l’argot de la clandestinitat, en Miquel Àngel era conegut per “El Gran Hermano”. No vaig poder aclarir mai si era per la seva alçada o tenia res a veure amb la novel.la d’Orwell, “1984”. Un misteri insondable, aquest malnom! Jo, malgrat ja simpatitzava amb la pràctica i la teoria dels Cercles d’Obrers Comunistes (que després, amb altres organitzacions, donaren lloc a l’OEC), juntament amb l’arquitecte Joan Vila i la seva dona, també hi érem a la reunió. Més endavant, el Grup de Formació Marxista-Leninista es convertirien en MCI (Moviment Comunista de les Illes), i n’Isidre Forteza en un dels seus quadres dirigents.

En la formació del Moviment Comunista de les Illes (MCI) la meva biblioteca de clàssics del marxisme i del moviment obrer hi jugà un paper molt destacat. “El Gran Hernano” (en Miquel Àngel Riera) venia a cercar els volums de Marx, Engels o Mao que jo tenia i que servien pels seus cursets d’instrucció política.

En aquell temps, entre els revolucionaris clandestins, hi solia haver una certa intercomunicació. Les fronteres entre els partits de l’esquerra conseqüent no estaven gaire delimitades -era l’època de formació dels partits- i tothom s’ajudava com podia participant en les accions que es planificaven. Fou més endavant que va nàixer certa “competitivitat” entre companys i, cadascú tirà pel seu compte, provant de tenir més militants i més influència social. En Miquel Tugores ja campava amb el PTE i feia temps que no compareixia per les nostres reunions. Record el pis de l’arquitecte Manolo Cabellos: sobri, senzill, amb cortines de sac, amb mobles barats i funcionals. “L’habitacle d’un monjo”, vaig pensar, en un sentit positiu. Mallorca, amb l’empenta del turisme, esdevenia un cau immens de nou-rics sense cultura, que feien ostentació dels milions obtinguts amb l’especulació i la urbanització desfermada. Aleshores valoràvem molt actituds com les d’en Manolo. Un home amb carrera, amb la seva posició, viure pobrement però dignament, sense inútils aparells per a aparentar, deia molt al seu favor.

Amb en Guillem Oliver, i na Neus ens continuarem veient. Durant molts mesos provàrem de convèncer-los perquè entrassin dins l’OEC. Hi anàvem a xerrar amb ells en Mateu Morro, en Josep Capó i en Toni Mir. No poguérem aconseguir mai que militassin dins d’un partit consellista. Sovint ens retreien Kronstadt! Eren una parella ben formada, en Guillem i na Neus! Malgrat la nostra pràctica fos obertament llibertària -un socialisme autogestionari en mans de les organitzacions de base-, ells desconfiaven dels partits que es reclamaven del marxisme.

Na Joana Roca continuà amb la dèria maoista i viatjà fins a la Xina, per a seguir de prop la Revolució Cultural. Tornà completament esperitada i vestida de Guàrdia Roja. Amb un geni fort, decidida com era, va convèncer el Col.legi d’Arquitectes per a muntar una gran exposició damunt els èxits de la construcció del socialisme a la Xina. Fou uns dels esdeveniments de la clandestinitat. Per primera vegada a Ciutat, el comunisme, Mao Zedong, el partit Comunista Xinès, eren enaltits i promocionats d’una manera com no s’havia vist mai. Aquella exposició serví per a consolidar el naixent MCI. I la feina continuava.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!