Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

9 de setembre de 2024
Sense categoria
0 comentaris

Josep Massot i Muntaner parla de l´obra de Miquel López Crespí

La memòria dels vençuts en la literatura catalana de Mallorca

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)… Posteriorment s’analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L’abisme (1969) i Els alicorns (1972). (Miquel López Crespí)

 

En el capítol ‘La literatura de la guerra civil a Mallorca’ (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d’escriptors mallorquins que han escrit novel·les, poemaris i obres de teatre relacionades amb el conflicte bèl·lic i la repressió contra el poble mallorquí. (Miquel López Crespí)

 

Josep Massot i Muntaner i les novel·les de la guerra civil

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novel·les de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)… Posteriorment s’analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L’abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a “famílies de vençuts”. Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l’exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novel·la de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en Miquel Àngel Riera.

En l’apartat “El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera” Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) “la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca”, en paraules de l’estudiós de Montserrat. També trobam informació d’Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d”exquisits’ i menfotistes que pugnen per controlar l’orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d’Esquerra Republicana a Manacor (i per tant va ser detingut i sotmès a maltractaments). D’aquí la força d’obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegirem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l’esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes “El clot dels fems”, “El soterrani”, “En Melcion i sa cussa”…

Hi ha una menció especial per a un llibre de Miquel Mas titulat Massa temps amb els ulls tancats (1976).

Altres autors que han escrit novel·les referents (o sota la influència de la guerra civil) són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d’ira a l’illa (1978), Adéu, turons, adéu (1982); Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

També es destaca Morts de cara al sol de Joan Pla i les novel·les d’Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l’Argenteria, 36 (1988) i la narració L’afusellament, Premi Recull 1972. Es recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l’obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novel·es mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d’alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L’illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d’enlloc (1987). Més endavant, en l’apartat titulat “La saga prorepublicana de Miquel López Crespí”, l’autor d’Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novel·les Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L’amagatall (1999), Premi “Miquel Àngel Riera 1998”, Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L’al·lota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l’obra teatral titulada El cadàver (1997) “referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder”.

“La literatura de la guerra civil a Mallorca” conclou amb referències a les novel·les d’Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999 i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila que l’any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.

Miquel López Crespí

(23-X-02)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Josep Massot i Muntaner parla de l´obra de Miquel López Crespí

…”la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos” (Josep Massot i Muntaner)

 


Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.

(1)Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l’escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l’oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L’Illa en calma (Ajuntament de l’Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d’un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d’enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d’estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d’una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l’hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d’una miliciana de l’expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s’hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d’una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d’Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d’infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d’Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l’illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d’Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l’hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l’ Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians…). (2)

Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l’autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L’amagatall (Mallorca 1999), Premi “Miquel Àngel Riera” de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d’un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del ‘sostre’ de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L’al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és “producte evident de l’empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l’oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l’enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles (“Pau Comas”)…”. (4) El talp que López Crespí presenta a L’amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d’autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)

Josep Massot i Muntaner

———(1) Fragment del capítol “La literatura de la guerra civil a Mallorca” del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002)

(2) Sobre aquestes obres, vegeu l’article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, “Quatre Illes”, núm. 4 (6-10 d’abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d’abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.

(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l’editorial Set i Mig, després d’obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d’un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d’anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s’hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l’expedició de Bayo i els estrangers que l’hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com “un cop contra els revolucionaris” de les “forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE” (pàg. 45).

(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, “El Mundo-El Día de Baleares”, 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, “L’Estel”, núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.

(5) Miquel López Crespí és també autor d’una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), “Perlas y Cuevas”, 1 de gener de 1999.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!