Literatura catalana moderna - Illes

Aquesta condició de lluitadors de López Crespí i Santandreu, evidentment, no és d’ara, sinó de temps molt més difícils que els actuals, els corresponents a la dictadura franquista. Capellà al Perú els anys seixanta, quan tornà a Mallorca Jaume Santandreu formà part de la militància comunista clandestina; ben igual que, per aquells mateixos anys, feia Miquel López. Més tard, tot dos serien membres del Partit Socialista de Mallorca (PSM), d’acord amb les idees nacionalistes i d’esquerres que han caracteritzat les seves trajectòries. La vessant pública més coneguda de Jaume Santandreu és, probablement, la seva feina amb els marginats. Per la seva banda, a part de la creació poètica, escènica o narrativa, López Crespí ha conreat l’assaig o l’estudi històric i ha desenvolupat una intensa activitat als mitjans de comunicació.

Jaume Santandreu és, pràcticament, un nouvingut a l’escriptura teatral. Fins ara, la seva trajectòria literària s’ha situat als camps de la poesia o de la narració; dins aquest darrer, resulta encara recent la seva victòria al premi de novel·la Terenci Moix, amb Catedral amb armaris. De fet, La segona mort, publicada, amb la seva cura habitual, pel segell mallorquí Lleonard Muntaner Editor, es planteja més be com a lectura dramatitzada, amb els personatges llegint les seves intervencions “amb un faristol al seu davant”, segons les observacions de l’autor (com a altres peces pensades, també, com lectures en públic, per exemple Cartes d’amor), que com a acció escènica.

Quan a la seva vinculació amb el teatre, el cas de Miquel López Crespí és molt diferent, perquè l’autor de sa Pobla sí que disposa d’una més que significativa trajectòria d’autor dramàtic, que es remunta, si no estic equivocat, a la seva Autòpsia a la matinada, fa gairebé trenta anys. La seva producció per a l’escena és comparable a les seves obres poètica i de narrativa, i a més ha obtingut els premis per a textos teatrals més significatius de l’àmbit balear, com el Born de Ciutadella per Les germanies i el Teatre Principal de Palma per Acte únic.

No obstant això, curiosament només una peça de López Crespí ha arribat a estrenar-se, almanco a Mallorca, al llarg de tot aquest temps: El cadàver, a càrrec de la companyia Taula Rodona. No és tan excepcional: obres d’altres escriptors dramàtics mallorquins de relleu, de vegades, han trobat dificultats per a posar-se l’escena. Sovint les companyies de les Illes s’interessen més per autors clàssics, com Shakespeare o Molière.

Tot i això, López Crespí ha publicat, amb certa regularitat, uns quants títols escènics. El més recent n’és aquest, Els anys del desig més ardent, editat per la Universitat de les Illes Balears, dins la seva col·lecció Tespis; una iniciativa, aquesta de la UIB, excel·lent, ja que inclou tant textos inèdits i clàssics com traduccions i estudis i, a més, tampoc no estam sobrats de col·leccions de teatre. Encara que el seu ritme de publicacions resulta una mica irregular.

A la presentació de La segona mort, de Jaume Santandreu, Llorenç Tous menciona “les possibilitats real i simbòliques” del teatre. L’autor situa els seus personatges (Jesús, la Mare de Déu, Sant Pere, Sant Joan, Judes, la Verònica i Maria Magdalena) presents tot el temps en escena, com si fossin a un petit parlament. El mateix Jesús assumeix aquesta condició: “Emprarem el sistema parlamentari de rèplica i contrarèplica”, diu.

A través de les seves intervencions, Santandreu desenvolupa un seguit de qüestions, algunes d’actualitat candent, d’altres eternes: el missatge dels Evangelis, el paper de l’Església Catòlica, l’amor, la veritat… Les primeres paraules que pronuncia el seu Crist a aquesta peça (“Al·lots, així no anam”) ja resulten orientatives del llenguatge, col·loquial i ple de referències al present o al passat molt recent (com la malaltia del Papa Joan Pau II), que utilitza l’autor.

El registre de Miquel López Crespí a Els anys del desig més ardent és més poètic. D’una manera molt més indefinida (“els personatges (…) mai no se sap si realment assagen l’obra o en fan la versió definitiva”, assenyala una acotació), l’autor pobler ens presenta homes i dones sense nom. La reflexió en torn a si valgué la pena la lluita política representa un dels arguments fonamentals d’una peça a la qual, d’altra banda, l’escriptor mallorquí té cura de diversos aspectes de la posada en escena; com la música, que adquireix un paper fonamental.

M. Rotger, Francesc. Revista Llegir (Setembre-novembre 05). P. 37.