Literatura catalana moderna - Illes

Víctor Alba, Gonçal Castelló i Arturo Van den Eynde: tres intel× lectuals revolucionaris  

Per Miquel López Crespí, escriptor 

No deixa de ser curiós constatar dia a dia com, per a no variar, els mitjants de comunicació oficials enlairen uns intel× lectuals i en silencien uns altres. La reflexió m’ha vengut al cap després de comprovar la campanya que s’ha muntat tot recordant la vida i obra de Manuel Vázquez Montalbán. Cal dir per endavant que, malgrat la seva militància en un organització procarrillista, el PSUC, amb tot el que això va significar de renúncia a les millors tradicions de lluita del moviment obrer català i internacional (per exemple: el seguidisme respecte als països de socialisme degenerat; per exemple: la no reivindicació del marxisme català d’herència consellista i trotsquista: el BOC, el POUM, Andreu Nin, Joaquim Maurín; per exemple: l’abandonament de la lluita per la República i l’autodeterminació en temps de la transició per part de l’eurocomunisme…) nosaltres sempre hem tengut ben presents determinats valors de l’obra literària de Manuel Vázquez Montalbán, i llibres com Una educación sentimental (Barcelona, El Bardo, 1970) o Crónica sentimental de España (Barcelona, Lumen, 1970) són part indestriable dels nostres fonaments culturals. [Continuar] 

Dit això per a avís de navegants i malintencionats, continuaré amb aquestes reflexions sorgides a ran de la mort de Vázquez Montalbán.

Aquest enlairament oficial com a intel× lectual crític i “comunista”, un revolucionari “sibarita” (diuen els papers), no deixa de ser sospitós si pensam que justament fa uns mesos han mort diversos intel× lectuals crítics de gran vàlua tant per la seva obra com pel seu exemple cívic que no ha merescut promoció semblant i tan desenfrenats elogis. Sobretot tenint en compte que hom aplaudeix Vázquez Montalbán com a “conseqüent amb el marxisme”, quan ha passat en un silenci gairebé total la mort d’altres personatges que hi havien estat bastant més conseqüents.

Per dir només uns noms parlarem del conegut escriptor i investigador Víctor Alba (el seu nom autèntic era Pere Pagès), d’un dels fundadors de l’AELC, el valencià Gonçal Castelló, i de l’històric dirigent trotsquista Arturo Van den Eynde, més conegut pel nom de la clandestinitat: Aníbal Ramos.

Mentre la mort i “exemple” de Vázquez Montalbán han estat lloats des del monarca fins a destacats gasetillers anticomunistes especializats en la criminalització del marxisme d’ençà la transició, aquests altres intel× lectuals desapareguts aquests mesos no han merescut ni els editorials, ni les pàgines senceres dels diaris, ni els homenatges universitaris, ni els programes especials de televisió i ràdio, ni les lloances de cap Premi Nobel de què ha gaudit Manuel Vázquez Montalbán. Malpensats com som, a vegades ho hem notat molt i molt sospitós. Tot plegat ens obliga a demanar-nos per quins motius el “comunisme” de Vázquez Montalbán (amb tot el seu “desencant” i distanciament irònic i -bona- crítica contra el règim des de dins del règim) és considerat l'”oficial”, l´únic “marxisme” possible, i el que defensaven Víctor Alba, Gonçal Castelló i Aníbal Ramos no és tengut en compte. Els tres escriptors i la seva obra són silenciats i cap periodista informa de la seva vida. Quina casualitat! Vol dir que hi ha ignorància respecte al que significà, per a la història del moviment obrer català i espanyol, el POUM, l’anarquisme ibèric, els moviments per a l’autodeterminació de les nacions de l’Estat? Vol dir, tot plegat, que només poden considerar-se “comunistes autèntics” els que procedeixen de la discutible línia del neoestalinisme?

La campanya de promoció d’uns i de silenciament intencionat dels altres ens fa copsar el maniqueisme de la pseudoesquerra de la transició, la qual, prepotent pels beneficis i privilegis obtinguts per la seva col× laboració amb el règim sorgit de la reforma del franquisme, accepta aquesta divisió cínica entre “marxistes bons” (Vázquez Montalbán) i “marxistes dolents” (Víctor Alba, Arturo Van den Eynde, Gonçal Castelló). A poc a poc anam copsant el significat polític de la maniobra.

Tot plegat ens demostra per enèssima vegada que les mateixes forces que en vida han fet tot el possible per aconseguir que l’obra i l’exemple d’aquestes escriptors heterodoxos no arribàs a la societat, ara, morts i desapareguts, l’enlairament continuat de Vázquez Montalbán serveix per a continuar avançant en la mateixa tasca de silenciament. Silenciament de l’obra literària de Gonçal Castelló; silenciament de l’exemple militant i intel× lectual de Víctor Alba; oblit del treball d’investigació i de la militància marxista revolucionària d’Arturo Van den Eynde.

Gonçal Castelló, marxista (però no prosuquero con Montalbán), va tenir sempre problemes per a veure editada la seva obra. Una aportació notable a les lletres catalans amb títols de la importància de Sumaríssim d’urgència (València, Editorial Prometeo, 1979); València dins la tempesta (València, Editorial El Bullent, 1987) i Terra guanyada i altres contes (Barcelona, El Llamp, 1985). També caldria destacar Viure a Madrid (València, Editorial Gorg, 1973); Dia a dia des dels Països Catalans (Barcelona, Edicions La Magrana, 1977); Un sopar de roders (València, Editorial Prometeo, 1978); La clau d’un temps (València, Editorial Prometeo, 1984); A gat vell ratolí tendre (Barcelona, Editorial El Pont) i Vida i miracles d’Antoni Miró (Alcoi, Edicions Marfil, 1994).

D’Arturo Van den Eynde caldria destacar obres cabdals de la nostra història recent com el llibre Anti-Carrillo: el proletariado contra la ‘unión sagrada’ (Madrid, Crítica Comunista, 1980); Ensayo General (1974-1984), (Barcelona, La Aurora, 1984), i els més recents Globalitzacio: la dictadura Mundial de 200 empreses (Barcelona, Edicions de 1984, 1999) i Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984 (1998).

El llistat de llibres de Víctor Alba és inabastable, ja que la seva obra consta de més de cent volums especialment dedicats a la història del moviment obrer. Entre aquest centenars d’aportacions podríem destacar El marxisme a Catalunya. 1919-1939 en quatre volums: Història del BOC (I); Història del POUM (II); Andreu Nin (III) i Joaquim Maurín (i IV). Les quatre obres sortiren publicades a Barcelona per Editorial Pòrtic entre 1974 i 1975. Precisament, en els anys que precediren la restauració borbònica, els llibres de Víctor Alba, les seves aportacions a la història del marxisme antiestalinista, contribuïren, i molt!, a consolidar ideològicament i políticament les avantguardes consellistes i antisistema del moment. Em referesc concretament a tots els partits i organitzacions que es reclamaven del marxisme revolucionari (OEC, POR, les Lligues, Acció Comunista i fins i tot l’anarquisme i el nacionalisme d’esquerres català), col× lectius que no acceptarien la reforma del sistema pactada entre el franquisme reciclat i la pretesa “oposició”.
  Altres obres de Víctor Alba, d’importància cabdal en la lluita contra el feixisme i l’oportunisme eurocomunista són La Nueva Era. Antología de una revista revolucionaria. 1930-1936 (Gijón, Editorial Júcar, 1976); La revolución española en la práctica. Documentos del POUM (Gijón, Editorial Júcar, 1978)…

Tot plegat, una de les obres més importants d’un investigador català en qüestions relacionades amb la guerra civil, el moviment obrer i la lluita per bastir un socialisme no dogmàtic, allunyat de l’esclerosi carrillista i neoestalista.

No deu ser, ens demanam, que aquests tres intel× lectuals -Castelló, Van den Eynde, Alba- eren una alternativa veritablement rupturista, autènticament revolucionària, i per això mateix foren silenciats en vida igual que, ara, de morts, continuen silenciats? Per quines estranyes causes la gent que durant trenta anys ha blasmat contra el marxisme i el comunisme ara li va bé parlar de les “aportacions creatives” de Vázquez Montalbán al pensament de… Marx, Engels i Lenin?

Dantesc espectable en el qual contemplam com, sense gens ni mica de vergonya, lloen el “marxisme” aquells servils que, en tres dècades, no han fet més que cobrar per enterrar qualsevol idea subversiva, antisistema o, en el pla cultural, de literatura nacional-popular que pogués haver-hi a Catalunya. Són els mateixos comissaris que han silenciat Gonçal Castelló i tots els escriptors de la seva corda; els gasetillers que digueren que Víctor Alba era un “agent de la CIA”; aquells que demonitzen dia a dia la tradició llibertària i trostquista del moviment obrer; els que han fet el possible per destruir les aportacions d’Arturo Van den Eynde a la història i traïdes de la transició.  

Però de Gonçal Castelló i d’Arturo Van den Eynde ja hem parlat en altres articles. Potser és el moment de fer una mica de memòria del que ha significat i significa encara l’obra i exemple de Víctor Alba en la nostra vida. I em referesc tant en la vida professional d’escriptor com, no en mancaria d’altra, en la nostra vida militant en temps de la dictadura feixista i ara mateix, en temps del poder d’aquest neofeixisme encobert que és el reialme “democràtic” del PP i les seves hosts espanyolistes i dretanes.

La primera referència de Víctor Alba, de Joaquim Maurín, del BOC i del POUM, la tenc del meu oncle José, que a la guerra combaté en unitats de forta influència del comunisme “oficial”: el de Passionaria i José Díaz. Evidentment, les referències de l’oncle, company d’unitat de Gonçal Castelló i simpatitzant de les tesis del PCE, no era gens favorable al POUM d’Andreu Nin: i no ho eren tant pel seu revolucionarisme, tan proper a la CNT en molts d’aspectes, com pel seu “nacionalisme” que, evidentment, l’espanyolisme estalinià considerava, no en mancaria d’altra!, burgès i que feia el joc al feixisme.

El camí d’acostament a l’obra de Víctor Alba i a la història del POUM (pensau que l’Organització d’Esquerra Comunista -OEC-, partit en el qual vaig militar en temps de la transició, es considerava un dels hereus del POUM) va ser lent i complicat, i arribà de mans de George Orwell.

Orwell ja era un dels nostre mites d’adolescents. En edicions llatinoamericanes ja havíem llegit el famós 1984 que tant ens impressionà (juntament amb aquell 93 de Víctor Hugo o Resurrecció de Lev Tolstoi, per posar uns exemples). A mitjans dels anys seixanta, del famós llibre d’Orwell Homenatge a Catalunya damunt la guerra civil, del relat de la seva lluita a Catalunya i en el front d’Aragó, d’aquella memòria dels primers mesos de col× lectivisme a fàbriques i camp català i aragonès, només havíem llegit alguns capítols arribats de contraban, còpia d’alguna edició de Buenos Aires o Mèxic.

Quan l’any 1969, Edicions Ariel de Barcelona edita finalment Homenatge a Catalunya: un testimoni sobre la revolució espanyola, Orwell esdevindrà un mite permanent, una columna permanent de la nostra formació humana, política i literària. Homenatge a Catalunya, amb una interessant introducció de Lionel Trilling, havia estat traduïda per Ramon Folch i Camarasa i portava coberta d’Alberto Corazón.

És amb Orwell que ensopegam amb una visió “alternativa” a l’estalinisme de la guerra civil i de la revolució. Abans, de boca d’antics combatents anarcosindicalistes (el pare Paulino López; l’oncle Juan), ja havíem escoltat, en discussió amb l’oncle José i altres combatents republicans residents a sa Pobla, la versió no estaliniana del conflicte. Però la impressionant narració de George Orwell ens obria tot un món a l’abast. Un món que, a poc a poc, ens portaria a aprofundir en l’obra de Víctor Alba, Joaquim Maurín, Andreu Nin, la història del marxisme català fins a influir de forma decisiva en la nostra opció militant de començaments dels anys setanta: l’entrada primer dins les Plataformes Anticapitalistes i posteriorment dins de l’OICE (l’OEC dels Països Catalans).

http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!