Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

21 de febrer de 2021
0 comentaris

Illes – Records de la generació literària dels 70 – El cine franquista a Mallorca

Sa Pobla, el franquisme i el cinema en la formació dels allots mallorquins dels anys cinquanta

Miquel López Crespí

 

Quan s’inaugurà el “Cine Montecarlo” de sa Pobla (1957) havien passat vint anys d’ençà l’execució, en el Fortí d’Illetes, del fundador de l’Agrupació Socialista: Jaume Serra Cardell
Quan s’inaugurà el “Cine Montecarlo” de sa Pobla (1957) havien passat vint anys d’ençà l’execució, en el Fortí d’Illetes, del fundador de l’Agrupació Socialista del poble. Parlam de Jaume Serra Cardell, militant obrer que, juntament amb els carrabiners que hi havia al poble i altres civils, provaren de fer front, el juliol de 1936, a la sublevació feixista. Vint anys de victòria total i absoluta de la reacció. Dues dècades de festes per als vencedors, de feina i obligat silenci per al poble. Misses i processons, mes de Maria, rosaris i sermons des de la trona. Cap possibilitat de crítica oberta, d’organització popular. Malediccions permanents contra la República i la democràcia. Prohibits els sindicats i partits polítics, és absolut i aclaparador el poder del caciquisme més reaccionari, del clergat més integrista, de la burocràcia feixista. Sopars i dinars a càrrec del pressupost municipal. Visites de “personalitats” provincianes del règim. Viatges a Madrid i Lorda, dels sectors oficials, afins a la dictadura. Reialme de la Guàrdia Civil, dels falangistes i del clergat. La gent surt a la dura feina camperola i torna de nit sabent el que ha passat (la repressió, la bona vida dels endollats, dels vividors del sistema). Ningú no pot dir el que sent. Silenci de tomba. Si de cas divertir-se per Sant Antoni, per les festes de Sant Jaume… I callar. Sempre callar, anar alerta amb el que surt de la boca. Cada vint de novembre hi ha en un local de sa Pobla la ritual celebració del discurs fundacional de Falange Española Tradicionalista y de las JONS (l’any 1957 aquesta cerimònia oficial es va fer en el Teatre Principal). La premsa informava així dels fastos oficials del franquisme: “El día 20 de este mes, XXI aniversario de la muerte de José Antonio, tuvo lugar en el Teatro Principal un acto conmemorativo, al cual asistieron los niños y niñas de nuestros centros docentes. Bajo la Presidencia formada por el Rvdo. don Jaime Vallés, cura ecónomo; don Pedro Ventayol Ques, alcalde; don Antonio Perelló Miquel, juez comarcal; don Bartolome Siquier Serra, jefe local de F.E.T. y de las J.O.N.S; don Juan Antonio Sallán, comandante del puesto de la Guardia Civil y don Miguel Pomar Capó, delegado sindical local, se inició el acto dándose lectura al Testamento del Fundador. Seguidamente el Sr. Director del Grupo Escolar de niños, don José M0 Ferrer Serra, dirigió la palabra a los asistentes, comentando la figura de José Antonio, de cuya vida y actividades sacó provechosas consecuencias. Finalmente se proyectó la película Cónclave secreto, biografía de S.S. Pío X”.

Com podeu suposar els fastos dels franquistes ens deixaven completament indiferents. A les novenes i rosaris ens hi feien anar obligatòriament. Ens hi portaven, com a xotets d’un ramat, els professors
Aleshores teníem onze anys i estudiàvem primer de batxillerat a l’Institut de sa Pobla (a la plaça del Mercat). En aquell temps n’era director Antoni Serra Caldés. Com podeu suposar els fastos dels franquistes ens deixaven completament indiferents. A les novenes i rosaris ens hi feien anar obligatòriament. Ens hi portaven, com a xotets d’un ramat, els professors. Però nosaltres vivíem unes altres històries, teníem preocupacions ben diferents. Era l’època en què es bastia el “Cinema Montecarlo”, un dels llocs “sagrats” de la nostra infància poblera. I tot el que es relacionava amb el cinema sí que ens interessava. I molt! En altres capítols dedicats al meu poble ja he parlat de la importància decisiva que tengué en la meva formació (i crec que en la de tots els poblers i pobleres de la meva generació) l’existència de cines com el “Teatre Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” en la carretera sa Pobla-Muro (era a la sortida del poble) o el “Salón Montaña”, del carrer de la Muntanya, davant la casa del músic i compositor Gaspar Aguiló, un dels meus mestres, excellent compositor, folklorista, director de l’Escola Municipal de Música a mitjans dels anys cinquanta i a qui sempre estaré agraït per tot el que m’ensenyà.
Tots aquests cines quedaven petits davant l’augment demogràfic de la nostra vila. Sovint quan hi havia gran estrenes (Lo que el viento se llevó, El último cuplé o alguna pellícula d’Antonio Molina, Paquita Rico o Marifé de Triana) no donaven abastament a l’hora de vendre entrades. Era impossible atendre tanta demanda! Aleshores sa Pobla ja tenia deu mil habitants i el cine era el principal entreteniment dels caps de setmana. Crec que va ser en constatar aquesta demanda continuada que un empresari pobler, el senyor Antoni Picó Aguiló, decidí portar endavant la tasca de construcció d’uns dels cines més luxosos i importants de Mallorca (i de totes les Illes!) dels anys cinquanta. Parl evidentment del “Cine Montecarlo”, catedral magnífica del setè art, porta oberta per a copsar totes les meravelles del món. El cine! Que no seria per aquells allots de fa prop de quaranta anys! Ningú que no hagi viscut la grisor cultural del franquisme, la manca d’imaginació d’aquells buròcrates que comandaven a dit, al servei sempre de la nefasta dictadura del general Franco i la burgesia espanyola, no podria entendre l’aferrissat amor al que vèiem en la pantalla, quan s’apagaven els llums i, enretirant-se els cortinatges, apareixien els nostres herois: l’inoblidable Buster Keaton de El maquinista de la general (1926); els germans Marx de Una noche en la opera… Em vénen a la memòria ara mateix els rostres de Clark Gable i Ava Gardner en Mogambo (censurada, tallada, irreconeixible pellícula de Ford); d’ Elizabeth Taylor i James Dean a Gigante (1956), i Bogart quan encara no sabíem qui era Bogart. L’oncle José López, que havia estat cap de transmissions amb la 22 Brigada en la batalla de Terol, i que escoltava ràdios estrangeres, parlava (d’amagat) amb el pare tot explicant-li la feina en favor de la República que, en temps de la guerra, havia fet Humphrey Bogart. Els increïbles muntatges de Fred Astaire ens feien copsar l’existència d’un altre món més enllà dels sermons dels sacerdots, dels himnes imperials i feixistes, quan formàvem, drets, gelats de fred a l’hivern, al pati de l’Escola Graduada. En la retina, quaranta anys després encara hi tenc, ben presents, les escenes de Cantando bajo la lluvia (amb Gene Kelly, Debbie Reynolds i Donald O’Connor); la tragedia de Duelo al sol amb Jennifer Jones i Gregory Peck; el Peter Cushing de Drácula (1957) dirigida per Terence Fisher… El llistat d’actors, films, de directors, d’imatges, d’històries que ens colpiren per sempre més podria fer-se infinit… No bastaria un llibre per a fer una petita recordança de tot el que significà anar al cine quan érem molt més joves, en aquella Mallorca de mitjans dels anys cinquanta.

L’obra era grandiosa i intuíem que el nou local comptaria amb els avenços més importants quant a maquinària de projecció, illuminació, grandària de la pantalla i qualitat del so
Durant mesos vàrem anar estudiant la construcció del cine. En un poble tothom es coneix. Les nostres famílies eren amigues els especialistes i treballadors que anaven bastint l’edifici. Ens deixaven veure el que volíem (sempre que, evidentment, no hi hagués perill per a nosaltres!). Aleshores, en el poble, no existia la despersonalització, la trista indiferència ciutadana que coneguérem més endavant quan, per motius de feina del pare, venguérem a Ciutat. Sabíem qui eren els responsables de la installació elèctrica (en Rafael Ballester); de la calefacció, de la fusteria (Julià Mir, Bartomeu Soberats, Antoni J. Rián, Antoni Ramón, Francesc Mir i Joan Company); el pintor (Francesc Fuster); el pintor decorador (Alexandre Ballester); els ebenistes (Francesc Fuster, Francesc Cantallops, Antoni d’Arriba); el tapisser (Domingo Abadia); els guixaires i estuquistes (José M0 Uribarri, Miquel Pascual i Guillem Sastre); els lampistes (Miquel Bonnín i Josep Bonnín); els ferrers (Nadal Gelabert, Maties Rebassa i Jaume Llompart); els contractistes (Sebastià Pons i Miquel Alorda Mariano)… L’arquitecte va ser Lluís Fuster Miró-Granada i l’aparellador Guillem Caldentey.

Una inesperada avaria en el sistema de calefacció produí un incendi que obligà a sortir ràpidament al carrer tota la gent que havia anat a l’estrena
A poc a poc la ingent obra va anar finint. Es collocaven les plaques del sòtil (cosa mai vista en aquell temps). Plaques que
-ens explicaven els operaris- servirien per a enriquir la qualitat del so i alhora -en ser de fibra de vidre- per a aïllar tèrmicament l’edifici. Era un cine “verd”. Verdes eren les còmodes butaques de platea i el primer pis; verds els cortinatges i la gran cortina que cobria la pantalla per a projectar les noves pellícules en “Cinemascope”… Se situaren estratègicament dotze altaveus (a més dels que es collocaven en el mateix escenari). L’escenari tendria disset metres i la pantalla (de dotze metres de llargària) seria la més gran de les que coneixíem.
El dijous vint-i-vuit de novembre de 1957 es va inaugurar el nou “Cine Montecarlo”. Però en el dia de l’estrena (s’havia de projectar La túnica sagrada) un desgraciat accident frustrà el nombrós públic que anà a l’obertura del nou local cinematogràfic. Sortosament no hi hagué ferits entre els assistents. Una inesperada avaria en el sistema de calefacció produí un incendi que obligà a sortir ràpidament al carrer tota la gent que havia anat a veure aquella pellícula. Igualment s’hagué de trucar amb urgència als bombers de la base del Port de Pollença. També es dóna la desgraciada circumstància que, amb les presses per acudir a apagar aquest incendi morí el soldat d’aviació Ricardo García García. El 29 de novembre de 1957 enterraren el soldat de la base. A l’enterrament hi assistí una nombrosa representació de les autoritats de sa Pobla, sense mancar-hi el propietari del “Cine Montecarlo”, Antoni Picó Aguiló.
Però l’accident no va interrompre la posada en funcionament del nou local de projeccions i, vuit dies després, exactament el dia sis de desembre de 1957, tots els desperfectes ja estaven arreglats. El cine (amb l’estrena de Lanza rota y La princesa y el capitán) començava la seva ininterrompuda carrera d’èxits i donava a conèixer, entre molts d’altres títols, alguns dels films de què he parlar una mica més amunt.
Seria completament impossible detallar en aquest breu article la importància de les pellícules que, en la infància, vàrem veure en el “Cine Montecarlo”. En record moltes, d’una importància cabdal en la formació cultural d’un adolescent mallorquí dels cinquanta. Ara mateix, per donar una idea al lector, voldria recordar el primer Fellini (sí, heu llegit bé: Fellini en els anys cinquanta a sa Pobla!). Es tractava del film Las noches de Cabiria. En ple domini dels més impresentables films del feixisme i del nacionalcatolicisme, cansats d’insulses espanyolades, avorrits de la beneitura de les pellícules pseudofolkloriques, veure les primeres obres de Fellini (malgrat que per l’edat no les acabàssim d’entendre a la perfecció) ens obrí la imaginació a noves percepcions, a espais fins aleshores inimaginats que ampliaven la nostra sensibilitat, les innates capacitats per a la poesia i la bellesa que tenen tots els infants.

Aleshores -parl de 1957- copsàvem la importància de les obres inicials de Fellini
Aquest primer film de Fellini vist l’any 1957 ens permeté conèixer ja per sempre, per a tota la vida, la qualitat indiscutible del gran director italià, i fer-ne un seguiment de l’evolució posterior. Amb el temps, deu anys més endavant del que explicam, poguérem conèixer -en el Cine Club Universitari, en la filmoteca de París i de Barcelona- els primers treballs fets per Fellini conjuntament amb Rossellini o amb Lattuada. Aleshores -parl de 1967- copsàvem la importància de les obres inicials de Fellini: Luces de variedades (1950); Los inútiles (1953); La strada (1954); Almas sin conciencia (1955) i Las noches de Cabiria (1957). Més endavant esdeveníem fidels admiradors d’obres cabdals de la cinematografia mundial com La dolce vita (1960), Fellini Ocho y medio (1963) o Giulietta de los espíritus (1965).
Altres films que ara em vénen a la meòria són aquell gran relat cinematogràfic de Jules Dassin, Rififí, i, sobretot, el primer gran impacte produït per la presència en la pantalla de la inoblidable Marilyn Monroe (Niágara, de Henry Hathaway). Posteriorment, enverinats a fons per la seva màgica presència, veuríem, extasiats, Los caballeros las prefieren rubias (de Howard Hawks); Cómo casarse con un millonario (de Jean Negulesco); Río sin retorn (d’Otto Preminger); Luces de candilejas (de Walter Lang); Bus stop (de J. Logan); El príncipe y la corista (de Laurence Olivier); Con faldas y a lo loco (Wilder) i El multimillonario (de Cukor).
Hauríem de parlar igualment d’aquella estranya pellícula espanyola vista en el “Cine Montecarlo”, Torrepartida, que, amb una lectura intelligent (i aquí la família, el pare i l’oncle que coneixien a la perfecció tota la qüestió del “maquis” a la península) servia per a parlar d’un problema “tabú” en la España de la Victoria: el problema de la resistència guerrillera antifeixista (el “maquis”). Però de tot això ja en parlarem més endavant, en propers capítols.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!