Literatura catalana moderna - Illes

El carrer de la Marina de sa Pobla i l´arribada de la televisió  

Cal dir, ara que record l’arribada de la televisió a sa Pobla a finals dels cinquanta, que no era casual que, amb la colla d’amics de la infantesa, la veiéssim per primera vegada a Can Mas, en el carrer de Marina. Aleshores jo vivia en aquest carrer (cantonada amb el carrer de l’Escola). Els pares hi tenien una botiga de queviures i, com és de suposar, la majoria dels companys de jocs eren veïns o d’indrets ben propers. Fins que vaig complir deu any (abans d’anar a viure a la casa dels avis Isabel M. Pons Bennàssar i Miquel Crespí Isern), el carrer de Marina era el centre de les nostres “activitats” (per anar a ca les Monges, les franciscanes del carrer Capità; per anar a missa; per anar a l’Escola Graduada; per anar a la plaça o a fer incursions vers indrets tan “llunyans” com l’estació, a veure arribar o sortir el tren; per anar a llegir “tebeos” a la biblioteca…).

Tot aquell món dels carrers de Marina, Capità, Crestaix, Escola, Fadrins, Muntanya, etc., etc., el record com si es tractàs d’un gran ciutat, un planeta d’una extensió immensa, inabastable. Amics dels propietaris de la botiga de Cas Povordo, ens donaven caramels (després anàvem a la de casa i també sortíem amb les butxaques ben plenes de munió de tresors infantils: bolles de fang, pilotes de goma “Gorila”, bocins de xocolata…). Davant la botiga de Can Verdera (la nostra) hi vivien uns altres familiars (can Joan Marrón) on sembla que existí, en temps de la guerra, un refugi contra els bombardejos. Amb el cotxe de can Miquel Crespí (Pancuit), que vivia al costat, davant la de Can Pelí, anàvem a l’estiu a les casetes de sa Pobla (“Ses Casetes”), a fer la paella prop de la mar. Casetes de palla, no us penseu! El més consistent era la teulada d’uralita o taulons. I no eren totes les que disposaven d’aquell luxe: la seguretat de saber que no et xoparies si queia un ruixat d’estiu. Presidia, reialme on es podia trobar tot (o quasi tot), el Bar Figuera. Madò Maria Varela comanda tan màgic reialme i mestre Jaume, el marit, amb el vell i atrotinat cotxe (el cotxe de Can Varela) va i ve amb els que no volen anar a “Ses Casetes” amb carro o bicicleta. Però en parlàrem en un altre capítol, d’aquell món estimat que el temps -que tot ho engoleix- ha esvaït. Estius que mai no tornaran passats a Aucanada, as Barcarès, a sa Marina, a Can Picafort… Són els anys que descobrim el treball de la fusta (a Can Sopa fan uns mobles que poden competir amb els millors vinguts de fora); en Joan, el perruquer (de Can Boi) talla els cabells i parla, amb els vells, de bous, de toreros mítics (sentim explicar les curses portentoses de Manolete, del qual sabrem més endavant que era un ferotge franquista, un dels més grans enemics de l’esquerra que hagi existit mai). També hi ha la competència: la barberia de Rafel “Fava” i, ben a la vora, la sabateria de cas Maonés (on ens arreglen les sabates que espenyam jugant al futbol, fent desastres per carrers, la majoria encara sense asfaltar). Sabem de l’existència de “senyors” (Cas Borreret), de famosos professionals de la medicina (el metge Siquier, alabat per tothom). Els pares ens fan anar comprar carn a la carnisseria de Can Panxa i, abans de la difusió en massa del productes forans com la Coca-Cola, les “pinyes” i “sifons” de can Vanrell (al costat dels cines de Can Guixa i Can Pelut) ens acompanyen en aquells dinars i sopars de quan érem infants. En anar al cine, compram les llaminadures, tota mena de caramels (o gelats, a l’estiu) que fan a Can Calent, s’Inquero, o que ven en Panero. No tothom es queda, entre pellícula i pellícula (la sessió dura més de tres hores!) a veure el No-Do franquista. Mentre a la pantalla el locutor pregona els “avenços” del règim, la gent menja cacauets o fuma en el passadís, lluny dels discursos oficials que escupen, per uns altaveus una mica esquerdats, els propagandistes del règim. A l’adrogueria Comas hi vaig per a comprar la pintura que utilitza el pare en el taller de Can Ripoll (de la plaça del Mercat), on treballa, pintant cotxes i camions, al costat del meu oncle José López (que ha vengut de la península per ajudar el negoci familiar). Per Can Ripoll hi van a petar la conversa alguns dels excombatents republicans, presoners a sa Pobla durant la guerra i la postguerra. Presoners que, coneixent i casant-se amb pobleres, finalment hi han quedat a viure (en Guzmán, per exemple). A cas Solleric (el “pedacer”) hi ha un món de deixalles que ens deixa astorats i ens sorprèn: mobles vells, ampolles de tota mena, vestits, sabates de periclitades generacions, fotografies de poblers oblidats… Potser fou veient les deixalles acumulades a Cas Pedacer que, d’un forma inconscient, vaig començar a adonar-me de la relativitat de les coses, de la futilitat de la vida… Allà, llençats de qualsevol manera, hi havia els objectes per la possessió dels quals els homes s’havien barallat entre ells o, sovint, havien imaginat donar enveja al veïnat, ser més que un altre. Misèria dels objectius de certa humanitat sense pensar que tot, qualsevol cosa en aquest món, és efímer, transitori, i res no poc escurçar la vinguda final de la parca. Prop de casa, en el carrer de Marina, hi havia també l’Escola Municipal de Música que l’any 1957 havia fundat el músic, compositor i excellent folklorista Gaspar Aguiló (de la qual era alumne i on vaig fer uns cursos de solfeig i piano). L’Escola Municipal (precisament en el carrer de l’Escola) es va bastir prop de casa dels meus besavis Antoni Caldès Soler “Ximbó” i Francesca Torrens Comas “Nana”. En un poble les coses i indrets són molt propers i el meu barri (carrers de Marina, Muntanya, Escola, Fadrins…) era un petit univers on hi era tot. L’escola particular de música de la professora Margarida Forteza, en el carrer del Rosari, número 10; l’església, amb els sermons inacabables dels sacerdots… Pens en les prèdiques de l’ecònom Jaume Vallès i del capellà “Toniet”, és a dir, el sacerdot Antoni Aguiló. Com ens atemorien amb les calderes de l’infern, amb les olles d’oli bullent on cremaven els allots dolents, els que no creien els pares o no anaven a escola, els que anaven al cine o a mirar les parelles que es besaven en el jardí de l’Escola Graduada! Record igualment l’adrogueria i papereria de Ca S’Alemany, davant la bodegueta de Can Nadal, negoci que encara existeix en el “carreró”, la travessia que dóna a l’Ajuntament, i on anàvem cada dissabte a comprar les revistes i diaris que reservaven al meu pare i a l’oncle. Després, l’oncle s’aturava a petar la xerrada amb els amics, al Bar de Can Nadal. Si hi havia temps i no havia de fer els deures de l’escola, amb en Sebastià de Can Pelí i la seva germana Paula arribàvem fins a la Biblioteca de la Caixa de Pensions i ens estàvem una bona estona llegint “tebeos”. Abans de tornar a casa m’aturava a comprar el pa en el forn de Can Gelabert (hi entrava per la porta de darrere, per la part de “es carreró”). Com explicàvem una mica més amunt, l’arribada de la televisió era el que més es comentava (juntament amb la darrera estrena del cine “Montecarlo”, “Coliseum”, “Principal” o “Salón Montaña”). Això suposant que aquell any el preu de la patata hagués anat bé i, en el mercat de Londres, no anàs a la baixa. Més d’un any, el que pagaven els magatzemistes no donava ni per la llavor. Però suposant que els preu de la patata o la mongeta hagués donat per a cobrir despeses (llavors, jornals, adobs…) i que les pluges no haguessin fet desbordar el torrent de Sant Miquel (una de les altres preocupacions de tothom), aleshores sí que es podia parlar del darrer partit de futbol de l’Unión Depotiva Poblense, de les pellícules que s’havien d’estrenar aquell cap de setmana o de la propera arribada de la cantant “Gelú”, de l’humorista “Gila”, del famós José Guardiola o el Dúo Dinámico per a les festes de Sant Jaume.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!