Literatura catalana moderna - Illes

Sempre m’he mostrat profundament agraït a la diòcesi de Mallorca que en temps del bisbe Teodor Úbeda em destina a treballar uns anys a Perú com a missioner adscrit a l’OCSHA (Obra per a la Col·laboració Sacerdotal Hispano-Americana), ben a prop d’allà on el papa Lleó XIV hi arriba a treballar també com a missioner.
Ell a la Prelatura de Chulucanas, jo a l’arxidiòcesi de Piura, a uns 50 quilòmetres de distància geogràfica. Només que amb 10 anys de diferència.
Quan uns bons amics em conviden a aprofundir una mica en el paper que té Sendero Luminoso en la pràctica de la violència a la dècada dels anys 70 del segle passat dins una societat com la peruana, i en les demandes de seguretat ciutadana emergents per part d’una població força atemorida, mir de recordar què hi feim per aquelles calendes en aquelles contrades els missioners mallorquins que hi som presents i hi lluitam.
Tenc oportunitat de tornar a girar la ullada cap al Sud i recordar que arrib al Perú per primera vegada l’any 1975. Un país d’Amèrica Llatina governat aleshores per una junta militar que presideix el general piurà Juan Velasco Alvarado, considerat d’esquerres, impulsor de reformes socials significatives per a una societat marcada fortament durant dècades per polítiques dretanes.
Després de passar un any i mig per contrades piuranes, al nord del Perú fronterer amb Equador, inicio una etapa nova, amb la meva presència pastoral eclesiàstica una mica més al sud del país, a contrades chimbotanes.
Essent rector de la Parroquia Nuestra Señora del Santísimo Rosario a Piura, el mes de desembre de l’any 1976 pas a col·laborar com a vicari a la Parroquia del Señor Crucificado de Santa a la Prelatura de Chimbote. Juntament amb altres companys sacerdots mallorquins.

Tant a Piura com a Chimbote tenc oportunitat de veure i de viure de prop els efectes de la violència. De manera molt directa i incissiva sobretot la que prové del comportament violent per part de les forces armades peruanes contra actuacions populars col·lectives de la ciutadania més inquieta i lluitadora.
En el cas de Piura, primordialment, a l’hora de presenciar directament enfrontaments militars armats contra famílies pobres que no cerquen res més que un lloc on establir-se mitjançant la «invasió» de terrenys desocupats, seguint el costum establert arreu del país per part d’una població que necesita trobar uns metres quadrats de superfície on viure i edificar la seva casa.
En el cas de Chimbote, on també arrib a estar-hi gairebé dos anys seguits, torn a viure i a veure de prop enfrontaments violents entre multituds que es manifesten públicament contra les condicions de vida indignes que pateixen les famílies més pobres i unes forces de l’ordre públic que no dubten a apuntar i disparar les seves armes mortíferes directament contra manifestants pacífics i desarmats.
Fins al punt que arriben a provocar la mort instantània d’un jove, líder estudiantil universitari de nom Genaro Rojas Bardales, a poques passes d’on ens trobam un grapat de capellans que ens hem fet presents a la manifestació convocada davant l’hospital.
Mai no me n’ha fuit del cap, ni el seu nom ni els seus llinatges!
Tampoc no m’he oblidat mai de les paraules que pronuncia literalment el locutor d’una emissora de ràdio local quan s’adreça a l’audiència informant d’aquell fet luctuós: «Cual Cristo crucificado en el calvario de la lucha proletaria, GRB ha dado su vida por el pueblo!»
Aleshores el bisbe de la Prelatura, el frare dominic nord-americà monsenyor Santiago Burke OP, m’encarrega la tasca d’ajudar-lo com a vicari general quan ell es troba temporalment fora del país.
Encàrrec i missió que em serveixen per contactar directament i personal amb les més altes esferes de la cúpula militar chimbotana, com també amb les famílies més directament afectades per la repressió policial.
En aquells temps, tot i haver-hi un govern militar considerat d’esquerres, o precisament per això mateix, les organitzacions populars van enfortint-se cada cop més arreu del Perú.
Sindicats de tota casta, partits polítics d’orientacions diverses, institucions gremials, cooperatives agràries, organitzacions veïnals, i també moviments de l’Església més progressista ens abocam amb fermesa cap a la lluita col·lectiva per aconseguir unes condicions de vida millors per al conjunt de la població.
Entre totes les formacions polítiques d’esquerres sobresurt el Partit Comunista del Perú (PCP). Això sí, fragmentat en faccions diverses a causa de les disputes ideològiques dins el Moviment Comunista Internacional.
Segurament que la ruptura xinesa-soviètica hi té qualque cosa a veure aleshores. Per això en aquella època hi ha una mitja dotzena d’organitzacions polítiques que utilitzen les sigles del PC al Perú:
El Partit Comunista Peruà (PCP-Unidad), és la facció original. De línia marcadament i indefectiblement pro-soviètica manté una postura més propera a la participació política institucional. Fins i tot en algun moment arriba a fer suport crític a la primera fase del govern militar presidit pel general piurà Juan Velasco Alvarado «el cojo de Castilla».
El PCP – Bandera Roja durant els anys 70 va perdent rellevància a mesura que les seves escissions guanyen força, com és el cas de Patria Roja o de Sendero Luminoso.
El PCP – Patria Roja és una de les escissions més importants d’orientació clarament maoista. Record perfectament que té una presència forta dins el sindicat de mestres (SUTEP) i en moviments estudiantils, i que prioritza el treball de masses per sobre de la lluita armada immediata.
Així ho puc percebre quan, exercint a Piura el càrrec de director de la Escuela Parroquial Mixta Nuestra Señora del Santísimo Rosario tenc oportunitat de contactar i de col·laborar directament amb una cinquantena de professores d’aquell centre escolar que avui dia continua prestant el mateix servei educatiu, corregit i augmentat.
La majoria d’aquell claustre de professores aleshores roman adscrita al sindicat esmentat, com en gairebé tots els centres educatius de la ciutat de Piura.
També ho puc comprovar quan l’arquebisbe de Piura i Tumbes Monseñor Erasmo Hinojosa Hurtado em nomena «Capellán en la Escuela Normal Superior de Varones ‘Almirante Miguel Grau’». Veig que el SUTEP hi té majoria, com en tot Piura.
Mesos després, actuant com Agent Pastoral a la Prelatura de Chimbote, després que el bisbe dominic nord-americà monsenyor Santiago Burke O.P. em nomena rector de la Parroquia del Señor Crucificado de Santa, m’exercesc com a professor de Religió i Filosofia en el Instituto Nacional Agropecuario del Valle del Santa y Lacramarca.
Torn a veure i comprovar que la majoria del claustre del professorat d’aquell institut agropecuari roman adscrit al SUTEP, com en tot Chimbote.
El PCP – Sendero Luminoso (PCP-SL) també és d’orientació maoista com Patria Roja. Pel que sembla aleshores es dedica a la “reconstitució” del partit comunista. Arrib a esbrinar que vol centrar-se a guanyar influències en zones rurals com Ayacucho i també en l’àmbit universitari.
Fa la impressió que en aquella època es deu preparar per a la “guerra popular” que iniciaria l’any 1980, quan jo ja no hi som, al Perú, perquè ja he retornat a Mallorca.
Sí que arrib a saber que el nom de Sendero Luminoso prové d’una frase de José Carlos Mariátegui, figura cabdal en l’àmbit de les esquerres peruanes, primordialment dins els corrents marxistes-leninistes, i que és considerat llavors per molta de gent com el fundador del socialisme peruà.
Ell deixa escrit: “El marxisme-leninisme obrirà el SENDER LLUMINÓS cap a la revolució”, referint-se al camí ideològic basat en el marxisme-leninisme-maoisme que cerca destruir l’estat peruà burgès mitjançant la lluita popular armada arreu del país.
Treballant pastoralment a la regió de Piura, molt a prop de la frontera amb Equador, tenim moltes oportunitats de compartir lluites populars en un dels escenaris més actius i convulsos del Perú durant els anys 70.
Convivim amb gent que a la serra andina d’Ayabaca s’ha mostrat molt activa en la lluita camperola vinculada a la lluita per la terra i que ha decidit d’establir-se a la costa peruana.
Alguns dels dirigents veïnals més actius i compromesos amb els quals col·laboram els capellans mallorquins al barri de San Martín pertanyen al MIR-IV Etapa, una facció del Movimiento de Izquierda Revolucionaria (MIR).
Veim que és una gent que no cerca tant cometre atacs terroristes a les ciutats com sobretot allò que en diuen «la guerra popular permanent» des del camp. Organitzen preses de terres contra els darrers grans latifundis que la reforma agrària no ha acabat de desarticular encara. La majoria són mestres d’escola o líders comunals que s’enfronten a la policia per defensar territori.
Mentre em trob a Piura percep que una altra formació política d’esquerres anomenada Vanguardia Revolucionaria (VR) també té una presència molt forta, sobretot a la serra piurana. Es dediquen a formar quadres polítics entre els camperols joves d’Ayabaca i de Huancabamba.
Pels contactes directes mantenguts arribam a saber que a finals dels anys 70 alguns sectors de Vanguardia Revolucionaria a Ayabaca ja plantejarien obertament que el govern militar del successor de Velasco Alvarado, el general Francisco Morales Bermúdez, hauria traït els pobres i que la “via armada” seria l’única sortida.
VR és una de les formacions polítiques amb les quals jo mateix mantenc alguna casta de relació més o manco directa. Membres d’aquesta línia política adesiara venen a ca nostra de Piura com si fos casa seva. Mantenim contacte, comunicació i converses freqüents, analitzant la realitat d’una situació social que veim ben a les clares que necessita mà de metge.
També record perfectament que no pocs membres d’ONIS (Organització Nacional d’Informació Social) que aglutina sacerdots i laics del moviment d’església més fortament seguidor de la Teologia de l’Alliberament, simpatitzam amb la línia política de Vanguardia Revolucionaria (VR).
Fins al punt que tenc oportunitat d’acudir a algun curs de Teologia que imparteix la Pontificia Universidad Católica del Perú on intervenen membres laics d’aquesta formació política, força instruïts, grans coneixedors de Teologia i d’Història de l’Església.
Cosa que marca profundament i intensa la tasca pastoral que els capellans mallorquins miram de dur a terme en una de les barriades perifèriques més lluitadores de la ciutat de Piura, el PJ San Martín, i en una altra de les zones rurals més significatives del departament d’Ancash a la prelatura de Chimbote.

Sendero Luminoso
El temps que som al Perú (1975-1979) la figura central de Sendero Luminoso és Abimael Guzmán, professor de Filosofia a la Universidad Nacional de San Cristóbal de Huamanga, a Ayacucho.
Pels contactes directes que arribam a mantenir amb membres de formacions polítiques d’esquerres, primordialment de Patria Roja i de Vanguardia Revolucionaria, ens feim a la idea que la dècada dels anys 70 ve a ser com un període de reorganització i lluita interna radical entre aquests grups tan diversos.
Allò que més ressona dins les nostres orelles de capellans immersos en les lluites populars és la famosíssima «disputa per  l’hegemonia de l’esquerra peruana» en un context de govern militar i de forta agitació social.
Necessitam i voldríem entendre aquella fragmentació que l’esquerra radical peruana ofereix durant els anys 70. Veim amb els nostres ulls que la relació entre Sendero Luminoso i Patria Roja, per exemple, és d’una rivalitat extrema, gairebé d’odi fratricida.
Tot i que ambdós grups beuen de la mateixa font que és el maoisme, i que volen adaptar les idees de Mao Zedong al Perú, es van convertint en enemics irreconciliables per veure qui és l’autèntic representant de la vertadera revolució.
Quan Sendero Luminoso inicia la lluita armada el 1980, la rivalitat es torna tan sagnant que Sendero no només ataca policies o militars sinó que també comença a assassinar dirigents de Patria Roja i d’altres partits d’esquerra, considerant-los un obstacle més per a la seva “revolució pura”.
Fins i tot arriba a proposar-se d’eliminar religiosos estrangers.

Companys capellans víctimes de Sendero Luminoso
La imatge de Sendero Luminoso més difosa és la d’un grup terrorista que, servint-se de la violència armada, vol fomentar i promoure la lluita popular armada contra tot allò que s’oposa a una transformació radical del model de societat capitalista imperant al Perú.
L’objectiu que podria ser compartit racionalment per qualsevol persona o col·lectiu anticapitalista en realitat no coincideix amb una mateixa valoració positiva quant als mitjans que assenyala com els que hi han de ser emprats: la violència armada.
De fet n’hi ha que consideren actuacions errònies greus de Sendero Luminoso, entre d’altres,  els assassinats o intents d’assassinat comesos contra la vida d’eclesiàstics per part de grups que hi són afins.
En conec dos casos concrets només a Chimbote.
Un d’aquests solament queda en intent d’assassinat contra la vida d’un company capellà mallorquí que miraculosament se’n surt il·lès, després que les bales li travessen el coll sense afectar-li cap òrgan vital.
L’altre és un dels meus successors en el càrrec de vicari a la Parroquia del Señor Crucificado de Santa. L’assassinen al camí dels mateixos llogarets rurals de Rinconada a Vinzos que he recorregut anys enrere anant-hi a celebrar missa sovint.

L’any 1991 Sendero Luminoso assassina tres sacerdots estrangers a la regió d’Ancash on se situa la prelatura de Chimbote. Dos són frares franciscans polonesos de 31 i 33 anys: Michał Tomaszek i Zbigniew Strzałkowski. Treballen a Pariacoto, a la serra andina chimbotana.
Un tercer és sacerdot italià de nom Alessandro Dordi qui treballa a la parròquia de Santa.
Tretze anys després que jo me n’hagi anat, d’aquella parròquia rural, en el camí polsós que duu des del llogaret rural de Rinconada al de Vinzos, quan torna de fer missa per a una comunitat camperola, li disparen tres trets a la cara, i el deixen mort a ran del camí.
Abans i després d’aquest fet luctuós, jo hi he passat moltes de vegades. Després de l’assassinat tenc oportunitat de tornar a passar-hi l’any 2024 i m’hi qued profundament commogut!
Tots tres sacerdots estrangers són considerats màrtirs que reben atenció i pregàries a l’interior de la seu Catedral de Nuevo Chimbote, on mantenen un altar lateral amb els seus rostres dibuixats a la vista de tothom.

Sendero Luminoso no solament es dedica a assassinar religiosos. També escampa una estratègia de terror que s’encamina a fer fugir del país els religiosos estrangers que hi col·laboren.
El bon amic i company capellà mallorquí Miquel Company Bisbal, amb qui tenc el gust i la gran satisfacció d’haver coincidit en tasques pastorals diverses a la Prelatura de Chimbote en la dècada dels anys 70 del segle passat, és un dels que en pateix seriosament les conseqüències.
Un mal dia de l’any 1991, membres d’un grup armat de Sendero Luminoso li enverguen quatre trets de pistola que el deixen ferit de mort a la porta de casa seva, al barri del Carme (que conec una mica).
En sobreviu i encara viu aquí a Mallorca gràcies a Déu i a la intervenció veïnal chimbotana que foragita els terroristes abans que aconseguesquin rematar-lo.

Sempre m’he demanat per quins motius Sendero Luminoso pren aquesta decisió tan dràstica contra religiosos estrangers?
Pot ser perquè els seus dirigents consideren que qualsevol casta d’ajuda humanitària prestada per les parròquies (medicaments, vestits, aliments, etc.) contribueix a fer que la gent no senti la necessitat de rebel·lar-se contra el model capitalista i el govern militar que el sustenta.
També pot ser perquè en els missioners estrangers hi veuen espies o agents enviats a Perú per frenar la implantació i la consolidació del comunisme en el continent llatinoamericà.
El fet és que en aquella època, i jo en som un testimoni eclesiàstic directe, l’Església catòlica està molt ben organitzada als barris més pobres d’arreu del país, tant a Piura com a Chimbote, amb la presència permanent i molt propera de capellans i de monges que hi convivim amb la gent, com uns pobladors més.
Tal volta Sendero Luminoso sent la necessitat d’haver de destruir tot aquell teixit social que hi manté l’Església per tal d’arribar a ser-ne l’autoritat única. No ho sé.
El fet és que gairebé tothom considera que la violència exercida per Sendero Luminoso contra religiosos al Perú esdevé un dels errors estratègics més greus que comet l’organització terrorista.
A partir de llavors brolla i s’incrementa notòriament una gran onada de solidaritat i de rebuig a la violència, fins al punt que molt probablement contribueix a fer que vagi perdent cada vegada més dosis del suport popular obtengut a les zones pobres on han treballat abans.
Girant la ullada cap al Sud, podem veure que el Nord pot semblar una altra cosa.
Això sí, gens ni mica exempt d’altres violències implantades molt més sibil·ines.
Malauradament hi ha formes dures i formes més fines de llevar la vida d’essers humans!