Literatura catalana moderna - Illes

Gabriel Janer Manila comenta Llibre de viatges, de l´escriptor Miquel López Crespí

 

DIETARI DE GABRIEL JANER MANILA – 10 DE JULIOL DE L´ANY 2021

 

. En Miquel ens diu que s’ha vist empès a escriure aquest Llibre de viatges perquè ha sentit la urgència de deixar constància escrita, “alguns senyals de les esperances i

il·lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació”.

Ens adverteix que s’adona que la vellesa és a prop, que cauen els fulls del

calendari a una velocitat vertiginosa, que el sedueix “recuperar les

efímeres, però sòlides emocions del passat”. Una fugida, perquè cada

viatge és aquí una fugida, capa a la recerca d’un paradís només imaginat. (Gabriel Janer Manila)

 

 

Avui he rebut un exemplar de Llibre de viatges, de Miquel López Crespí, el

seu últim treball publicat. He començat a llegir-lo. En Miquel és un

escriptor intens. Sol dir-se, en parlar de la seva obra, que és “prolífic”. Ho

diuen quan no saben què han d dir i, probablement, els que ho diuen no

l’han llegit. Ell, fotent-se dels que ho diuen, assegura que la qualitat d’una

obra literària sempre és discutible, el que és indiscutible és la quantitat: els

quilograms de poesia i prosa que hem escrit. Conec bona part de la seva

obra literària: la poesia austera, les proses de combat, la seva irrenunciable

voluntat d’encercar la llibertat i esforçar-se en construir-la. En Miquel ens

diu que s’ha vist empès a escriure aquest Llibre de viatges perquè ha sentit

la urgència de deixar constància escrita, “alguns senyals de les esperances i

il·lusions que alletaren els millors homes i dones de la nostra generació”.

Ens adverteix que s’adona que la vellesa és a prop, que cauen els fulls del

calendari a una velocitat vertiginosa, que el sedueix “recuperar les

efímeres, però sòlides emocions del passat”. Una fugida, perquè cada

viatge és aquí una fugida, capa a la recerca d’un paradís només imaginat.

Des del primer viatge a Ses Casetes, vora la mar d’Alcúdia, com un ciutat

feta a l’improvís amb canyes i sacs, lona enquitranada i llistons de fusta, el

llibre respira una energia vagabunda que cerca cartografiar els somnis. Un

llibre de viatges que ens retorna a les emocions efímeres. Pot ser Irlanda,

poden ser les illes greques, austeres i alhora volcàniques com la prosa d’en

Miquel. Poden ser les catacumbes de Roma, refugis obscurs, l’acqua alta de

Venècia, l´Eivissa llibertària… El viatge es dirigeix llavors cap als records

de la mare, Francesca Crespí, en visitar per primer cop els pobles perduts i

les terres originàries del seu home, presoner republicà a Sa Pobla, en temps

de Postguerra. També, al Portugal de 1974, quan els canyons de les armes

de foc s’ompliren de clavells. Era el mes d’abril. I l’enyorança dels amics

perduts a les voreres dels camins de la vida. Hi són en Miquel Vanrell i en

Francesc Calvet, que també varen esser amics meus. Diria que aquest és el

millor llibre que ha escrit en Miquel, s´hi destil·la tota la seva obra, com si la facés passar per un alambí.

 

 

 

Illes . La generació literària dels 70 més activa que mai

El diari Última Hora entrevista l´escriptor pobler Miquel López Crespí

 

El Tall Editorial publica llibre de viatges

 

Per Raphel Pherrer (Última Hora, 4 de Juliol de l´any 2021)

 

Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946) es novelista,

autor teatral, poeta y ensayista. A finales de los años

sesenta empezó a realizar colaboraciones en la prensa de

las Islas (Última Hora, El Mirall, l´Estel) difundiendo

innumerables artículos sobre temas culturales, memoria

histórica y de opinión política. Desde comienzos de los

setenta ha publicado más de noventa libros de poesía,

teatro, memorias y novela. Miquel López Crespí hace años

que está jubilado pero las editoriales no le dejan en paz y

contínuamente solicitan nuevas obras, así que desde 2018

ha publicado “Repressió i cultura durant el franquisme”

(Lleonard Muntaner Editor), “Joc d´escacs” (Llibres del

Segle); “Allò que el vent no s´endugué” (El Tall Editorial);

“Visions literàries de sa Pobla” (Llorenç Gelabert Editor);

“Un hivern a Lluc” (El Tall Editorial); “Una història

amagada” (Lleonard Muntaner Editor); “Dies Irae” (La

Lucerna) i “El vicari d´Albopas” (Ajuntament de sa Pobla). A

principios de julio de 2021 Miquel López Crespí saca a la

luz(El Tall Editorial) su última aportación, “Llibre de

viatges”.

 

Este libro de viajes trata de dejar constancia de la

experiencia vital de un escritor de la generación literaria de

los setenta. En los veintidós capítulos que conforman esta

obra podemos encontrar algunas de mis experiencias

esenciales, vivencias que hacen referencia a países como

Irlanda, Grecia, Italia, Portugal, Francia, Rumanía,

Inglaterra y a otros territorios como Menorca, Ibiza,

Formentera y Castilla. También me refiero a diversos

viajes nostálgicos al pasado, especialmente hasta la

Mallorca de antes del turismo.

El libro que acabo de publicar pone de manifiesto

cierta nostalgia de un mundo antiguo que está

desapareciendo a una velocidad vertiginosa. Soy muy

consciente de que aquel mundo de ilusiones y sensaciones,

el ancho universo de muchos de los viajes de mi juventud,

todo eso ha desaparecido, pulverizado por el impulso de las

estaciones.

 

Llibre de Viatges ha ido articulándose en medio de

una mezcla de emociones que, de forma inconsciente,

traslucen la deseperada marcha del hombre en busca de

una arcaica e imaginaria felicidad, precisamente por todas

las geografías que he ido recorriendo en los últimos años.

Es evidente para cualquier escritor que no encontrará nada

de interés en los decorados que visita, a no ser que en su

interior ese mismo escritor sea rico en experiencias,

conocimientos y principios.

 

A veces me pregunto si todos esos viajes constituyen

en realidad la geografía de mi espiritualidad y la respuesta

es que en el libro trato de reivindicar, evidenciar la fuerte

carga de ilusiones, rebelión y utopía militante que poseyó la

generación de jóvenes de los años sesenta y setenta,

heredera de todas las generaciones de luchadores que nos

precedieron.

 

Al fin y al cabo como autor debo plantearme si podría

omitir en mi obra todas esas referencias a los

acontecimientos históricos que nos condicionaron y nos

condicionan todavía. Por ello me pregunto cómo se puede

separar el mundo personal del escritor de la misma realidad

que le ha llevado a ser como es y qué clase de monstruo

sería el que se hubiera sometido a tal lobotomía. O cómo

dejar de mencionar la existencia de todo un ámbito cultural

y político que nos ha ayudado a recargar  las baterias de la ilusión.

 

 

 

 

 

Illes – El Tall Editorial – Llibre de viatges (El Tall Editorial), de Miquel López Crespí

 

“Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d’una barreja d’emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l’home a la recerca d’una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l’escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l’envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s’escola com l’aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s’aixecava des dels fondals de la misèria, l’oblit i l’esclavatge”.  (El Tall Editorial – Promoció)

A Llibre de viatges podem constatar com, a mesura que els anys han anat avançant, els records de l´autor s’han fet més reals i presents. Nostàlgia per un món que s’esvaneix. Seguretat que potser no quedarà res de les il·lusions que alletaren els anys d’empenta, de feina i de revolta si no es deixa constància. I l´autor ho sap a la perfecció. Així d’injust i d’inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En un dels capítols dedicats a Itàlia podem trobar uns versos que pertanyen al poemari Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat sde Tarragona 2005) on podem veure ben clarament quina és la intenció de l’autor i com s’evidencia de bon principi aquest desig de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que l´escriptor ho provi amb el seu dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d’un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d’al·lots que surten d’escola, encuriosits, el volten ballant i fent jutipiris. El poema que comentam comença així: “Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. /”.

Els viatges i la generación literària dels 70

L’autor és ben conscient que aquell món d’il·lusions i sensacions, l’ample univers de molts dels viatges de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l’embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per a la persona: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats…Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d’una barreja d’emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l’home a la recerca d’una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l’escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l’envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s’escola com l’aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s’aixecava des dels fondals de la misèria, l’oblit i l’esclavatge.

El poemari que hem comentat més amunt (i que pertany a Les ciutats imaginades) ens proporciona moltes de les olaus de Llibre de viatges, En el poema “La recerca de l’imprevist”, podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l’autor, les motivacions, el significat de Llibre de viatges. Diu el poema: “Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d’Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l’estiu, / la boirina d’una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l’imprevist. / Es tractava d’aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d’infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.”.

A Llibre de viatges hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l’autor. El nom d’una ciutat, d’un carrer, d’un monument, d’una església… A unes ciutats hi va romandre molt temps. En unes altres només hi va estar el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, explica, hi va deixar part de la seva vida, ja que als carrers, a les places d’aquests pobles i ciutats que conegué en els anys més feliços, o imaginàriament feliços de Miquel López Crespí, s’esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l’autor.

Els viatges i la repressió de la dictadura franquista

Pensam que, alesmores (en temps de la dictadura franquista), marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d’una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat.

La fugida a la recerca de no se sap quina mena de paradís perdut. Qui sap si anar a la recerca de la llibertat assassinada l’any 1939 amb la victòria militar del feixisme. Maig del 68. L’optimisme que posseeix l’esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís.

Llibre de viatges i el pas inexorable del temps

Heràclit, François Villon i Jorge Manrique, com diuen Xavier Macià i Núria Perpinyà en el llibre La poesia de Gabriel Ferrater (Barcelona, Edicions 62, 1986) “son alguns dels molts poetes i pensadors que han estat preocupats pel pas inexorable del temps, o dit altrament, pel seu caràcter furiosament efímer” (pàg. 77). Però deixar constància de la desintegració del temps, de les persones, de les idees que havien de trasbalsar el món, recrear aquesta fugacitat, provar de recuperar, sempre inútilment, mitjançant el conreu de la paraula, el caramull de sentiments i emocions que alletaren aquella joventut, no és una tasca senzilla ni basta sentir fortament el pes de la nostàlgia per a escriure poesia o narrativa, plorinyant davant l’avenç inexorable de les manetes del rellotge. Potser, com fa López Crespí, és el moment precís de trobar la forma adient, la paraula justa i exacta per a bastir la senzillesa del verb, per construir aquella experiència útil als lectors i qui sap si universal. Aquesta és la tasca fonamental de l’autor que, segur del seu ofici, ha de treballar la llengua talment l’argenter treballa l’or i la plata.

Que l´autor de Llibre de viatges s’aferri al passat, seguint el tòpic de “qualsevol, temps passat va ser millor” anant a la recerca, com aquells antics cercadors d’or del “paradís perdut”, potser és un tòpic literari. No ho negarem. Un tòpic al qual han recorregut tots els escriptors d’ençà que el món és món. En molts dels poemaris que tracten aquests temes trobarem sempre, com a Llibre de viatges, una immersió en l’adolescència i la joventut. Quan hom escriu, conscient dels matemàtics cicles de l’existència, sent aquesta amarga percepció de la lenta, però segura destrucció de la vida. La vida personal de l’autor, la vida de la família, la vida dels pobles i de les societats que ens han fet tal com som. Podrem pensar que tanmateix, malgrat la mort de les persones, la Vida, en majúscules, o l’existència dels pobles, malgrat les guerres, l’opressió i els dictadors, sura sempre. No obstant aquesta constatació, una realitat evident, el cert és que sentir com la senectut personal arriba lenta, implacable, és força dur. I, per molt que ens puguem il·lusionar pensant que la Vida reneix en cada una de les persones que neixen al costat, ningú pot obviar el dolor estrictament personal que comporta veure, sentir, patir la mort dels teus, constatar la teva pròpia decadència física. És precisament la constatació ben real que mai més no tornarà aquell paradís perdut de la joventut, el motor que impulsa la creació. Narrativa, doncs a la recerca del tòpic però ben real “paradís perdut”. Narrativa a la “recerca del temps perdut”, com va provar de fer de forma magistral i inigualable Marcel Proust amb les seves novel·les.

París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa…

En el llibre de l´autor pobler, la joventut de l’home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure a cada pàgina escrita: els lluminosos dies de Maig del 68, els viatges, les manifestacions amb gents d’uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis… Es tracta de deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l’autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. Un llibre en el qual podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa… La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l’autor…

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals l´escriptor hi ha caminat, s’ha manifestat, ha fet l’amor o ha plorat al costat d’algun d’aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l’escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l’imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l’autor a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. I és precisament aquest combat dialèctic contra la presència de la Dama de Negre, la Mort, la impossibilitat de detenir la roda del temps en el moment exacte de la joventut i la felicitat, el que tanmateix dóna sentit a la vida i a l’existència del poeta.  Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, Miquel López Crespí no deixa mai de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals l´alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. Ho palesen així els capítols dedicats a recordar els viatges de la seva mare en temps del maquis i la tètrica postguerra franquista en els anys quaranta del segle passat. Una descripció prou aconseguida de l´ambient de repressió i tristor regnant per terres del País Valencià i Castella. Pàgines que ens reafirmen en la idea que, malgrat una lectura apressada del llibre, pugui semblar que alguns capítols són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco.

Una narrativa i una poesia hereda de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski

L’autor no vol oblidar res, no “passa de res”, no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia i la narrativa hagi estat “superat” com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d’un “desfasat realisme”. Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

Llegint aquest Llibre de viatges ens adonarem com mai, en cap de les obres que ha escrit, l´autor ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que feia l´escriptor era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d’on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l’estat i arreu del món.

Els viatges i les geografies de l´esperit

Llibre de viatges tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d’il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí.

Tanmateix, l´autor de sa Pobla… ¿podria escriure un llibre sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal de l´escriptor de la realitat que l’ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell que s’hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l’esperança i de la il·lusió?

Llibre de viatges és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que la influència cultural de la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l’estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s’ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976… foren un somni inexistent producte de la “propaganda marxista”, la “conspiración judeo-masónica”? ¿Ningú no va viatjar pels soterraanis clandestins de la lluita contra Franco, sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? Vet aquí, doncs, el llibre que ens explica i narra a la perfección tots aquests viatges a través de geografies i l´esperit.  /El Tall Editorial – Promoció)

 

 

 

 

 

 

 

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!