Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

18 de maig de 2023
0 comentaris

Illes – Literatura i compromís polític

“Les Germanies” i Mateu Morro

 

 

 

 

  En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m’havien concedit el premi de Teatre “Carles Arniches” per l’obra “Ara, a qui toca?”, i més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble (“Les Germanies”), m’atorgaven el Premi  “Born” a Menorca. Aquesta fou l’excusa, per part de l’OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu -comissionat per la direcció- venia a demanar-me “Les Germanies”. Després -hem militant junts tant a l’OEC com al PSM- m’ha explicat que ja feia anys “seguia” la meva trajectòria. L’interessaven els meus articles damunt Gramsci, Lukács, les concepcions culturals i literàries de Mao, Marx. Lenin, Trotski, les crítiques de la novel.la sud-americana, catalana o espanyola que escrivia per a l’Última Hora i el suplement de cultura de “Diario de Mallorca”, o els reportatges que publicava a la revista “Cort” sobre la conflictiva realitat illenca de mitjans dels setanta.

   Fou la primera trobada, el primer encontre amb en Mateu i que significà, amb el temps, molts d’anys de militància comuna i de lluita per les mateixes idees de justícia, igualtat, socialisme i llibertats nacionals per al nostre poble.

Aquell dia venia enviat pel partit, l’OEC. Tenia la missió de citar-me a una reunió secreta amb el Secretari General, el menorquí Josep Capó (un dels actuals dirigents de la PIMEN) i convèncer-me de la necessitat d’entrar a formar part de l’organització. Jo ja coneixia, de feia anys, les activitats i la pràctica dels Cercles d’Obrers Comunistes, del FOC i de les JOC (fundadors de l’OEC). Havia estudiant a fons el famós “Document de Vigo” (una anàlisi profunda de la pràctica i la teoria del partit). També havia col.laborat en diverses ocasions amb les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes. En aquells moments, els darrers anys de lluita clandestina i contacte amb diverses organitzacions revolucionàries m’ho havien demostrat, en Carrillo no volia avançar vers el socialisme. Malgrat l’heroisme de molts militants del PCE (que ningú no nega), el cert era que la direcció només aspirava a conquerir certa influència entre el poble per a, després, poder pactar i negociar millor amb la burgesia un repartiment del pastís sense posar en qüestió ni l’estat opressor, ni la propietat privada dels mitjans de producció, ni la futura forma d’estat (monarquia o república). Per això vaig acceptar de seguida la proposta de Mateu Morro i un dia, amb Josep Capó, ens reunírem a un banc de la Rambla i es decidí la meva entrada dins l’OEC. Mai no m’he penedit d’aquell pas.

La primera decisió que prenguérem conjuntament -en Mateu, en Pep Capó i jo mateix- fou estudiar on seria més rendible la meva militància per a l’activitat del partit. Finalment creguérem convenient que fes els exàmens de majors de vint-i-cinc anys i, com a estudiant, m’infiltrés a l’Escola Normal de Magisteri, un centre d’ensenyament on l’OEC i les Plataformes Anticapitalistes teníem molta força. Els altres fronts (barris, pobles, sabata, hosteleria, fusta, metall) ja estaven ben coberts i no era qüestió d’obligar a una absurda proletarització forçosa en un ram de la producció aliè als meus interessos. Aleshores estaven de moda entre els partits d’influència estalinista o maoista certes “suggerències” vers la proletarització. Hi havia alguns quadres dirigents provinents de la petita burgesia amb gran complex de culpabilitat per no portar calls a les mans. Record certs grups on militaven fills de falangistes i repressors del moviment obrer. Aquests eren els que estaven més empegueïts del passat familiar. La solució que trobaven era fer de cambrers o picapedrers una temporada i així la seva consciència restava més tranquil.la. No era aquest el cas del nostre partit, i de seguida que vaig aprovar els exàmens em vaig incorporar a la cèl.lula de Magisteri.

En Toni Mir (l’actual President de l’OCB), era un personatge vertaderament popular entre els estudiants. No hi havia assemblea que no començàs amb l’himne de les Plataformes Anticapitalistes cantat per en Toni acompanyat per la seva guitarra i una coral de quatre-cents joves -tota l’assemblea!-. Amb na Magda Solano, en Biel Matamales, en Salvador Rigo, na Margarida Seguí, na Fina Valentí (futura dirigent del PORE), n’Àngels Roig i desenes de companys, decidírem que  no es tractava de lluitar únicament per millorar les condicions d’ensenyament del centre, sinó per fer una política activa contra la dictadura, en camí vers el socialisme. Cartells, assemblees, octavetes denunciant qualsevol crim del feixisme, omplien el revolucionat centre d’ensenyament i les hores de la nostra militància. La coordinació amb altres facultats i instituts, l’enfortiment del partit i les Joventuts mitjançant els nous companys que poguéssim captar a través de la lluita, els seminaris, reunions i debats interns, saturaven igualment els minuts que ens podien quedar lliures. I d’hores lliures no en teníem, absorbits per una dedicació quasi exclusiva al canvi social.

El Comitè de Direcció Política de l’OEC tenia un pis secret prop de la plaça de les Columnes. Eren temps durs de clandestinitat, encara. Hi arribàvem un per un, mirant endavant i enrere, a dreta i esquerra, per a comprovar que no ens seguia la Brigada Social. Sovint, quan les reunions s’allargaven massa, hi romaníem a dormir. Després, al matí, novament d’un en un, sortíem cap a la feina o la facultat. En aquell pis clandestí hi vivia emperò un altre militant de l’organització. Era en Monxo Clop -això ho vaig saber anys més tard-, l’encarregat tècnic de les nostres publicacions. La qüestió essencial era que ell no havia de conèixer qui eren les persones que es reunien al pis. Nosaltres tampoc podíem saber qui era el militant fantasma. Per això ens tancàvem dins d’una cambra petita, plena de fum, amb les finestres ben barrades perquè no ens sentissin els veïns, i, a vegades, percebíem el “fantasma” quan arribava de la feina, obrint portes o, a la cuina, preparant-se el menjar.

Quan jo hi vaig entrar a militar, el secretari de l’OEC era en Pep Capó, que, amb la seva dona -Aina Gomila-, vingueren a treballar a Mallorca (eren menorquins). En Jaume Obrador s’encarregava de les lluites als barris i en Paco Mengod “governava” Finances i sovint Propaganda, ficant el nas on li semblava que no rutllaven bé les coses. Pel Front Obrer record na Margarida Chicano Sansó (Sanitat) i n’Aina Gomila; hi havia altres companys forasters dels quals mai vaig saber el seu nom exacte. S’ha de tenir en compte que durant anys ens coneguérem pel “nom de guerra” -eren les imprescindibles mesures de seguretat-, i hagués estat una bajanada demanar-li a un company; “Escolta, digue’m el teu nom vertader”. En Mateu Morro, al Front dels estudiants, a poc a poc s’anava convertint en l’home que, més endavant seria el nou responsable polític. Pels mestres venia na Dora Muñoz (l’esposa d’en Joan Mayol), una de les dones més combatives del partit, que sovint compareixia agitada i nerviosa després d’haver hagut de lluitar dialècticament amb Manel Domènec -que era el mestre del PCE que la “marcava” a reunions i assemblees-. Aquell Comitè no era estàtic ni permanent. Per necessitat de la lluita, altres companys ocupaven durant un període de temps tasques de direcció.

Periòdicament compareixien d’altres indrets companys de la direcció per a assistir a les nostres trobades i conferències clandestines. Dirigents d’Euskadi, de les lluites obreres de Vitòria, del Vallès, de Sagunt i de Madrid. Venien a explicar en persona les seves experiències polítiques i organitzatives o a portar-nos material per a l’estudi i difusió a les Illes. Normalment, les trobades i conferències eren fetes a convents, seminaris, col.legis religiosos i esglésies. Els antics companys de les JOC, els ex-missioners i capellans que militaven amb nosaltres (especialment en Mateu Ramis i en Jaume Obrador, “evangelitzadors” del Perú i Burundi, respectivament) eren els encarregats dels contactes amb monges i religiosos en actiu. Mentien, amb bones intencions, fent creure que érem cristians -seguidors de les ensenyances del Vaticà II-, explicant que allò eren trobades col.lectives per a aprofundir en la fe i la caritat vers els nostres germans. Pensava: l’església paga els seus errors d’haver participat en la croada franquista contra el poble, ajudant ara a enfortir el comunisme. No crec que la Brigada Social s’hagués imaginat mai on ens reuníem tan sovint! Aquells religiosos i religioses -si no ens escoltaven d’amagat- devien estar mig esperitats en comprovar que hi havia tal munió de joves preocupats pel cristianisme i la fe.

Per desembre de 1973, un comando d’ETA, a Madrid, ajusticià l’almirall Carrero Blanco. Hi hagué xampany a les cases de tots els antifranquistes. Franco, envellit, plorava. L’home que havia fet una guerra contra el poble, que no dubtà a afusellar milers de lluitadors antifranquistes, que moriria matant -no oblidem els cinc assassinats del 27 de setembre de l975-, semblava un pallasso miserable. Podíem constatar amb els nostres ulls que la dictadura estava ferida de mort. Amb un poc d’esforç serien possibles la llibertat i el socialisme. Així ens ho pensàvem

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!