Bob Dylan, Maria del Mar Bonet, Gerard Matas, Pete Seegers, Jacques Brel, Ferré, Joan Baez, Raimon, Antoni Catany, el Grup Farsa… […]L’estudi d’en Gerard fou l’indret on escoltàrem els primers enregistraments de cantants del tipus Georges Brassens, l’inoblidable Jacques Brel, Ferré, Joan Baez, Ferrat, la Juliette Greco… fins i tot moltes de les cançons d’Edith Piaf ens servien per a evadir-nos una mica de la brutor cultural de la cançó folklòrica impulsada pel feixisme (Lola Flores, Carmen Sevilla, Paquita Rico, la mateixa Sarita Montiel). És evident que, com a gent progressista interessada en la cultura de les nacionalitats oprimides per l’Estat imperialista, res no teníem en contra de l’autèntica cultura popular de les nacions oprimides (les cançons no adulterades del nostre folklore, així com de l’andalús, castellà, basc o gallec).
Cal dir, emperò, que per damunt de tot, qui marcava el ritme del que havia de ser una autèntica cançó popular, arrelada a la terra, crítica amb la brutor del món de la cançó de la burgesia, eren en Pete Seegers, en Bob Dylan, els mateixos Beatles, els quals teníem mitificats fins a límits increïbles. Reconec que fa trenta anys en sabien poc del control de les grans multinacionals del disc damunt la creació dels mercats musicals. Nosaltres odiàvem tot el que sortia de les emissores franquistes: el podrit món cultural del nacionalcatolicisme i del falangisme, amb tota la seva cort d’inútils i pseudoartistes, ens feia autèntic fàstic. Per això la nostra dèria pel moviment de la Nova Cançó, pels primers discos de Raimon, Joan Manuel Serrat o la mateixa Maria del Mar Bonet. Unes cançons autèntiques de Joan Ramon Bonet, Gerard Matas, ens eren més estimades que els quaranta anys de Lolas Flores i Paquitas Ricos. Tot servia per a combatre la dictadura. La cançó, la pintura, l’escultura… Anys endavant coneixeríem els experiments que, en silenci, dins de la marginació més absoluta del que era el món oficial de la cultura, feia l’escultor Miquel Morell en el seu estudi de Camp Rodó. Fins i tot la mímica era útil. Essent amic d’en Gerard, vaig entrar en contacte amb els excel.lents actors del grup de mímica Farsa, que dirigia el també pintor i escultor (un temps més endavant membre fundador de la CNT a Mallorca) Pere Martínez Pavia. En Pere (Melilla, 1927) era -i és!- un excel.lent pintor i escultor dominat per una activa i ferrenya febre creativa i que, en els moments més durs de la dictadura, no dubtà gens ni mica a posar tota la seva creativitat en la tasca complicada i difícil de l’alliberament del nostre poble. En Pere s’instal.là definitivament a Mallorca el 1941, i el 1953 es donà a conèixer amb una exposició d’escultures i dibuixos a les galeries Costa, de Palma, i a l’Institut d’Espanya, de Londres. D’ençà aquella llunyana època, els seus èxits en el camps artístic han estat permanents i ha fet exposicions arreu del món (Ginebra, 1963). Entre les seves obres més conegudes podríem destacar el monument als herois de l’11 de maig de 1561 (1961), de Sóller; La parella (1983) del carrer de l’Institut Balear, de Palma; la Dona cosint (1959) de la plaça de la Mare de Déu de la Salut, de Palma, etc., etc. El 1966 fundà el grup de mim i pantomima Farsa. D’entre tots els muntatges de Farsa record especialment A, e, i o, u, any 2000, estrenat a Palma el 1969. El grup de Martínez Pavía actuà, amb notable èxit, a la Trobada de Mims dels Països Catalans (Parets del Vallès, Barcelona, 1968). Recentment he trobat un caramull de fotografies d’aquella època. Acompanyant en Gerard, amic de Xesca Ferrer i Guillem Llabrés (ambdós, actors del grup Farsa), els feia fotografies en l’intent de fer una exposició. Aquesta afecció -la fotografia-, que sempre he mantingut una mica soterrada, dominada i controlada per l’altra, la que de veritat guanyà la partida -la literatura-, pens si em vengué donada per les xerrades i converses que aleshores teníem amb n’Antoni Catany. Antoni Catany era de Llucmajor (1942). Ja l’any 1966 m’havien impressionat una sèrie de reportatges seus publicats a Serra d’or (especialment un caramull de fotografies de Menorca i Eivissa). Però no va ser fins el 1972 que realitzà la primera exposició individual a Barcelona. Després, els seus èxits com a fotògraf han estat permanents. Sabem que ha exposat a Alemanya, Japó, Països Baixos, Anglaterra, Tunísia, Estats Units, Itàlia, França, etc. Hi ha obra seva a la Biblioteca Nacional de París, al Museu d’Art Modern (París), a la Universitat de Parma (Itàlia), a la Internacional Polaroid Collection (EUA) i al Museu de Mallorca. Mirant aquelles fotos veig na Clara i na Socorro Thomàs, na Xesca Ferrer, els mateixos Gerard Matas i Guillem Llabrés, na Carme Sampol (neboda d’en Jaume Vidal Alcover i ajudant molt eficaç de Jaume Adrover a les Aules de Poesia que es feren al local de Grifé & Escoda del carrer de Jaume III), en Mateu Forteza, na Margarida Tomàs, en Josep Oleza, en Joan Guerra, na Lourdes Sampol i en Josep Santlleí… Lluitar contra la dictadura amb la mímica! Tots els que anàvem a les actuacions del grup ho sabíem a la perfecció, que quasi tots els números que imaginava en Pere Martínez Pavia tenien aquesta intenció… denunciar la misèria de la vida sota la dictadura franquista, imaginar una existència lliure, sense el domini aclaparador de la pseudocultura del nacionalcatolicisme… Per desgràcia Farsa desaparegué el 1970, però el record que en servam tots el que li férem costat serà perdurable i ens acompanyarà mentre visquem. Tot el renaixement cultural de finals dels seixanta s’havia anant incubant a ran de les grans vagues del seixanta- dos i seixanta-tres a Astúries i altres indrets de l’Estat. Vist amb perspectiva, t’adones com tot aquell ampli moviment cultural antifeixista (conferències, Aules de Poesia, Teatre i Novel.la, la Nova Cançó, les creacions autèntiques dins del cine, el teatre, la novel.la, la poesia, tant a Catalunya com a la resta de l’Estat) eren obra, en bona part, d’autors i creadors independents. Els partits (en aquell temps només hi havia grups comunistes o anarquistes) no entengueren -ni han entès mai!- la necessitat de la lluita contra la burgesia i el feixisme en el camp de la cultura, la ideologia o l’art. El moviment fou àmpliament espontani; amb els anys, s’hi anirien afegint els partits i personatges que aniran pujant al carro de la lluita que comença a agafar amplària. A les Illes cal recordar que l’Obra Cultural Balear és fundada (gràcies a l’esforç de Francesc de B. Moll) l’any 1962 (data, per altra banda, de les meves primeres detencions). També l’any 62 neix Edicions 62 i, entre altres coses d’importància cabdal dins de la nostra cultura, Francesc de B. Moll conclou la publicació de l’impressionant monument immortal a la nostra llengua que és el Diccionari català-valencià-balear. És l’any del primer disc d’Edigsa que em cau a les mans: Al vent, de Raimon; cançó, per altra bada, que ja havia escoltat per l’emissora clandestina del partit de Santiago Carrillo (Ràdio Espanya Independent). De tota la colla de l’estudi de Gerard Matas (Joan Manresa, Biel i Pere Noguera, especialment), potser era jo el que estigués més ficat dins el que era la política estricta (treballar pel socialisme i per l’antifeixisme més radical). Moltes de les revistes les passava als amics -especialment a Biel Noguera- per a fer-les circular per Ciutat. De la Xina, com ja he dit en un altre article, m’enviaven moltes publicacions (començava la Revolució Cultural Proletària). Igualment en rebia de Cuba (el Che Guevara i Fidel Castro demanaven a través de la Tricontinental -una conferència mundial de tots els moviments guerrillers del món- la creació de molts Vietnams per a acabar definitivament amb l’imperialisme i el neocolonialisme). Després d’alguna de les meves freqüents detencions -feia anys que estava fitxat per la Brigada Social- solíem anar a l’estudi a escoltar una mica de música, parlar i, sobretot, imaginar un temps on poguéssim escriure, cantar, organitzar-nos en llibertat, sense haver de patir, com en aquells moments, sota el feixisme. Tenc igualment moltes fotos d’aquells dies tenebrosos, en els quals l’amistat dels amics abans esmentats (Gerard Matas, Biel i Pere Noguera) m’ajudà a sortir de la profunda depressió en què et deixaven els brutals interrogatoris de la Brigada Social. Si no hagués estat per l’amistat, la solidaritat i, moltes vegades, els acudits que em contaven per a no fer-me pensar en les males hores viscudes, ben cert que en alguna ocasió m’hauria enfonsat psicologicament i en qualsevol altra detenció no hauria tengut la capacitat de resistència al xantatge feixista que l’amistat m’ajudà sempre a conservar. Miquel López Crespí. Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000. Pàgs. 160-164.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!