Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

16 de desembre de 2020
0 comentaris

Illes – La transició i la novel·la-testimoni – Articles de Gabriel Janer Manila, Jaume Obrador, Eduard Riudavets, Jaume Vicens i Cecili Buele

La transició i la novel·la-testimoni – Articles de Gabriel Janer Manila, Jaume Obrador, Eduard Riudavets, Jaume Vicens i Cecili Buele
LA BANDERA DE LA LLIBERTAT

Per GABRIEL JANER MANILA

Probablement és la seva millor novel·la. Edicions el Tall acaba de
publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text
que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs
paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys
del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava
amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves
–uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven,
una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves,
treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social,
capgirar la vida. I varen creure que era possible: Qui hauria pogut imaginar
que els magnífics palaus dels emperadors, on es dictaven les lleis de
l’imperi, serien destruïts? Qui hauria imaginat que un dia veuríem córrer
les gallines entre les columnes dels temples de marbre. Qui hauria anat a
pensar que a les avingudes per on desfilaven els generals victoriosos
s’omplirien d’herbes salvatges? Qui hauria intuït que algun dia s’acabarien
els comerciants d’esclaus? Aquells joves, perseguits per la brigada social,
detinguts, tancats a la presó, torturats, no havien deixat de creure en la
permanència de la lluita contra el poder injust, en la rebel·lió com una
constant al llarg de lla història.
Però també aquells joves hagueren de veure com s’esfondraven els
somnis, com es perdien pel camí els ideals més nobles. I ni se’n salvava
una petita espurna. Hi hagué alguna cosa que el vent no se’n va endur? De
tota aquella lluita, del combat per la justícia, del patiment i la tortura n’ha
quedat alguna cosa? Tota la narrativa de López Crespí gira entorn d’un sol
tema: la complicitat de molts d’aquells rebels amb els repressors, quan la
dictadura es transformava per continuar en el poder. És un tema que recorre
tota la seva obra i que ara tornam a trobar en aquesta novel·la depurat fins a
les últimes conseqüències estètiques. Bé sap l’autor fins a quin extrem la
literatura és a l’interior del llenguatge i, alhora, és obra del llenguatge.
Molts d’anys de depuració de la pròpia escriptura l’han portat a aquesta
obra modèlica. Un tema entorn del qual giren milers de pàgines escrites al
llarg d’una vida. Tanmateix, per dir-nos la decepció de veure com molts
d’aquells companys de lluita han baratat la “revolució” per una cadira.
“”Els anys de presó –escriu-, les llargues nits d’interrogatoris en els caus
policials només havien servit per consolidar els dirigents que s’avenien a
signar vergonyosos acords amb els botxins”. D’aquests vergonyosos
acords se’n va dir “transició”.
La novel·la –potser n’hauria de dir novel·la-document, pel que té de
crònica d’una època que l’autor va viure en primera persona-, comença
amb una reinterpretació del mite de la caverna de Plató. O del “Jardí de les
delícies” de Hieronymus el Bosch. Se’ns parla de la infantesa del jove
rebel i era un temps –i he de dir que en aquestes escapades cap als records
de la infància, no idealitzats, però plens d’emoció, trobam els millors
moments de la poètica de Miquel López Crespí-, en què el sol entrava per
la finestra dins la casa i dibuixava ombres i clarors a les parets com si tot
aquell espai s’hagués poblat de monstres que venien d’un món estrany,
incert: els dimonis, la por, esperits fantasmagòrics amb enormes cues, i
banyes, i forques a les mans, i flaire de sofre, i genis malèfics que ens
bullirien en calderes d’oli… I el dolor etern que ens prometia el rector si ens
atrevíem a mirar les al·lotes.
Sobre el paisatge de la repressió, els primers amors innocents. Caçava
papallones amb na Margalida entre les palmeres i els rosers de l’escola.
Observava els vells mobles familiars, els ocells dissecats, les estrelles de
mar, el floc de cabells de quan la padrina tenia cinc anys, els rosaris
d’argent, les papallones crucificades. Era un temps incomprensible i
estrany. Llavors la padrina li ensenyà a parlar amb la llum que eixia de les
pedres, a mirar els fonaments subterranis de la seva existència: les
fotografies familiars, les converses perdudes, els perfums, l’aigua fresca,
les primeres carícies… Un substrat que esclata com una sobtada explosió
d’estrelles. Ens hi parla de quan el pare va sortir de les presons dels
vencedors, de l’amor als llibres, de les pors, de com ha de veure’s abocat a
la desfeta de les successives capes d’il·lusions, de la tensió, de les reunions,
dels fronts de lluita. De l’únic objectiu de la reforma: silenciar els partits
polítics que no acceptaven pactar amb els franquistes. Què és el que el vent
no se’n va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia,
l’autenticitat de l’amor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana
Pineda, brodava la bandera de la revolta.

ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ (EL TALL EDITORIAL)

Per Jaume Obrador Soler

Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel·la Allò que el vent no s’endugué, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel·les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-me. Era lògicament el moment de demostrar-li l’amistat que fa tants d’anys que ens uneix.
Estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions… No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català i OICE en castellà) era aleshores un partit clandestí que intentava lluitar per una societat justa.
En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.
L´autor de la novel·la ha deixat escrit l´ambient cultural d´aquella època en nombrosos articles. Record ara mateix la sèrie titulada “Contracultura i subversió en els anys 70”. Com diu Miquel López Crespi: “Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors `heretges´ com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i d’apassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. M’interessaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentàvem aquestes qüestions amb el col·laboradors de les pàgines de Cultura de Diario de Mallorca a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement). En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra L’home unidimensional.
´Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade.
`La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973)”.
He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a l’estat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!
És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri. El consultori, gràcies a les lluites populars, sindicals i professionals, amb el temps va anar evolucionant cap a un nou concepte de salut i dels serveis que l’estat de benestar hauria de garantir. Així es com aquells consultoris es convertiren en els actuals centres de salut.
La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a què anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris per millorar les condicions de vida de les capes populars i que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col·lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.
Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.
Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anèctota principal de la novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí.
Per això decidírem fer una conferència de premsa. Era imprescindible explicar les línies fonamentals del partit. Fou, com diu en Miquel, el Comitè de Direcció del partit qui així ho decidí, i en Miquel (juntament amb Mateu Morro) romangué encarregat d’organitzar-la. No veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner a Burundi, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl·lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.
Aleshores, l´autor d´Allò que el vent no s´endugué vivia també enmig d´una intensa activitat cultural. En Miquel havia guanyat els primers premis de narrativa i teatre, havia publicat a Turmeda dos llibres de narracions, col·laborava d´ençà finals dels seixanta en els suplements de cultura dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca, publicava reportatges a la revista Cort, sense deixar d´escriure intensament a la nostra premsa clandestina.
Com ell mateix explica a “Contracultura i subversió”: “En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a la Llibreria Logos i anàvem a petar (?) la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973).
`Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producció artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig fer a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexions de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificant el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina”.
En Miquel diu en un capítol de la novel·la: “Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà”.
Crec que la novel·la Allò que el vent no s´endugué és més que una excel·lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva nova obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col·lectiva”. No cal dir que pens el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.
Allò que el vent no s´endugué ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superstructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme. Els protagonistes de la novel·la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.
Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant!
En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel·la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel·la Allò que el vent no s´endugué són una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.
L´autor de la novel·la que comentam m´ha dit que va aprofitar els dos anys inútils que el franquisme li va fer perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre li han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway… I també, no en mancaria d’altre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella, Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants d’altres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys d’intensa formació.
Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem, mentint…”. I avui, gràcies a llibres com Allò que el vent no s´endugué ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

Jaume Obrador (22-​​​08-2017)

Allò que el vent NO s’endugué, de Miquel López Crespí

Per Cecili Buele Ramis, exconseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca

En homenatge senzill, vull dedicar la presentació d’aquest llibre “Allò que el vent NO s’endugué”, tot desitjant per molts d’anys a Lluc, el fill de l’Oriol Junqueres que avui fa 4 anys.
Vull fer-li arribar l’escalf de la família catalana resident a Mallorca, que treballem per aquest país i nou. Que sàpiga que, malgrat l’absència del seu pare, ficat a la presó per una causa injusta, nosaltres també estam al seu costat i de tota la família.
Quan em pos a llegir aquesta novel·la-testimoni teva, bon amic Miquel, t’he de dir que m’adon que els records ben vius d’una infància, viscuda a sa Pobla, amb la companyia de les persones més estimades de la família, i de les amistats infantils més intenses, et porten a assenyalar, des del començament mateix, els inicis personals d’una vida intensament dedicada a esbrinar què passa amb allò que se’n diu «la guerra civil espanyola», quin és el paper de les figures més rellevants de líders d’esquerres d’aquella època i quines són algunes de les conseqüències més nefastes de la capbuidada general que en caracteritzen certes faccions.
El diàleg que mantens amb tu mateix, quan mires de fer unarepassada ràpida, amb ullada fugissera, sobre alguns dels aspectes que esmentes d’aquella etapa ja llunyana de la teva infància, no pot refusar els efectes de l’empenta que et provoca, com gairebé sempre que et poses a escriure, un acostament personal intens al que constitueix, amb posterioritat perllongada, el bassó d’aquest món teu literari, el més característic: és a dir, les lluites humanes, tot al llarg de segles i d’espais territorials diversos, encaminades a bastir, visiblement i tangible, un món més lliure, més igualitari i més solidari, on els éssers humans s’hi sentin plenament feliços.
Veig que, ja d’adult, mires d’analitzar amb més profunditat certs fets que consideres que, des dels mateixos inicis de la novel·la, s’hi fan presents, de manera ben gràfica, com a mostra evident de la permanència de la rebel·lió i la lluita sense defallença al llarg de la història de la humanitat.
Si més no, pel que fa a l’indret del planeta que mal anomenam món occidental.
Em sembla que pretens establir una relació directa de continuïtat entre aquelles revoltes que fan els esclaus de l’imperi romà, liderats per Espàrtac, passant per tots aquells rebels que s’enfronten a les fogueres inquisitorials, per les sectes cristianes que s’enfronten a la burocràcia eclesiàstica, pels comuners de Castella o pels agermanats de València i les Illes, fins que arribes a tocar més de prop la lluita resistent que determinades formacions polítiques aixequen, enardides, davant l’intent de reforma del règim franquista i davant d’uns pactes signats per una esquerra que claudica en els seus principis més genuïns.
Amb la lectura pausada i atenta que vaig fent-ne, m’adon que consideres aquests fets darrers com la «tancada d’una trampa veritable» que serveix per iniciar una etapa nova, diferent, planificada conjuntament pels homes més desperts del franquisme i pels sectors més oportunistes de les esquerres espanyoles.
Una cosa que comporta i que duu com a conseqüència lamentable haver de silenciar aquells altres partits polítics que rebutgen pactes amb franquistes, i que són enviats a les catacumbes de l’extraparlamentarisme més rigorós, neutralitzant i paralitzador.
T’he de dir que aqueixa novel·la teva m’impressiona tant per la força de l’argument com per la seva estructura. Al meu mode de veure, hi combines a la perfecció l’acció de tota una sèrie de personatges que ens ajuden a aprofundir en el món cultural i polític dels anys 70 del segle passat.
M’arriba molt endins, jo que en faig part a l’hora d’enllestir els meus estudis superiors, el teu quadre excel·lent que reflecteix com era la generació alletada en les idees del Maig del 68…
És a partir d’aquest moment, que em ve al cap fer-te una sèrie de preguntes, que m’agradaria que ens poguessis contestar, ara que presentam aqueixa novel·la teva aquí, davant d’aquest públic que s’ha volgut fer-hi present…

El món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70
ALLÒ QUE EL VENT NO S’ENDUGUÉ (EL TALL EDITORIAL), la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí és la història d´un parany, d´una gran mentida, és la història d´una traïció.

He dit que era un llibre complex, ho és. Des la narració dels fets de l’any 1976 se’ns porta a reviure la repressió feixista a la Mallorca de quaranta anys abans, la duresa d’una postguerra feta a mida per al plaer i l’enriquiment dels vencedors, l’especulació salvatge arran del boom del turisme…
Allò que el vent no s´endugué és una reflexió sobre els fets polítics que s’entrellaça amb la descripció de situacions, anècdotes, converses i tota mena de detalls que ens permeten observar un període on tot fou possible i, malauradament, gairebé tot quedà per fer. (Eduard Riudavets Florit)

Per Eduard Riudavets Florit

És la historia d’un parany, és la historia d’una gran mentida, és la historia d’una traïció. Malgrat hagi gaudit molt de la seva lectura no m’he sentit còmode escrivint aquesta ressenya, ha estat fins i tot dolorós perquè vaig caure en el parany, em vaig creure la mentida i, també, ni que fos per desconeixement, vaig ser còmplice de la traïció.
Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, desvetlla la misèria que se’ns va voler vendre com una victòria, desmunta les bastides d’un edifici que es publicitava nou i que només era un potemkià decorat per disfressar la pervivència d’un sistema criminal, treu a la llum les vergonyes d’una època que s’ha pretès sacralitzar. En definitiva, és un esguard justament despietat a la fins fa poc unànimement encensada i hipòcritament anomenada “transició democràtica”.
És una novel·la complexa, de fàcil lectura però complexa, malgrat l’ aparentment senzillesa del seu fil argumental: la preparació d’un acte reivindicatiu per part d’una organització revolucionària i les posteriors conseqüències judicials.
Cal, però, situar-nos a l’època. Mort el dictador, el franquisme intenta maquillar la seva imatge a fi de perviure en el temps sota altres noms més homologables, amb aquest propòsit s’estableixen negociacions amb els que finalment esdevindran “l’esquerra oficial”. Mentre tant tots aquells que no estan disposats a aquesta mena de bescanvi ideològic són perseguits i empresonats.
“Al nostre voltant es bastia una jugada magistral. Només uns pocs s’adonaven que, participant en el seu joc, enfortíem la capacitat d’emboirar i confondre que tenien els homes del Moviment. Intel·ligents, després de quaranta anys de ferrenya dominació, des de les tribunes que tenien a l’abast, podrien explicar que, fins i tot, els sectors més radicals del socialisme estaven d’acord amb el que s’estava fent”.
Des de l’esquerra veritablement revolucionària es pretén, llavors, donar a conèixer la gran mentida que es prepara sota noms força altisonants: reconciliació nacional, esperit de consens, concòrdia social….
Noms que amaguen la gran traïció: l’acceptació del franquisme maquillat a canvi de parcel·les de poder tot abandonant pel camí la pròpia ideologia. Els qui es mantenen fidels als seus principis i no es rebaixen a entrar dins la fira són perseguits, marginats, silenciats…
“Com en la novel·la 1984 de George Orwell: crear un doble llenguatge, enganyar al poble, bastit una realitat fictícia a força de propaganda i mentides”.
He dit que era un llibre complex, ho és. Des la narració dels fets de l’any 1976 se’ns porta a reviure la repressió feixista a la Mallorca de quaranta anys abans, la duresa d’una postguerra feta a mida per al plaer i l’enriquiment dels vencedors, l’especulació salvatge arran del boom del turisme…
Allò que el vent no s´endugué és una reflexió sobre els fets polítics que s’entrellaça amb la descripció de situacions, anècdotes, converses i tota mena de detalls que ens permeten observar un període on tot fou possible i, malauradament, gairebé tot quedà per fer.
No em puc estar d’esmentar l’ irònicament divertit episodi de la Jove Guàrdia Roja, l’emocionant i colpidora darrera conversa amb el pare, o el dolorós anàlisi del paper de l’Església Catòlica…
És evident pels que coneixem, poc o molt, Miquel López Crespí, que és una novel·la bàsicament autobiogràfica. Si més no, per a mi això és secundari, si bé dóna força i versemblança a la narració. El que és important és el missatge.
Avui, quan tants ens adonem que el franquisme no va arribar a morir mai, que disfressat ha perviscut en la majoria d’esferes del poder, que la mal anomenada transició democràtica fou una gran estafa teixida entre una esquerra entregada i una dreta desitjosa de tapar-se les vergonyes. Avui que això és motiu de debat arreu de l’estat, aquesta novel·la esdevé fonamental. Ens posa a l’abast la història silenciada, ens recorda que no tot foren claudicacions ni tothom acceptà el gran guinyol. És memòria recobrada.
En conclusió, una novel·la que tot just acaba d’arribar a les llibreries i que cal ser llegida. La recoman especialment a tots aquells joves que veuen amb insatisfacció l’actual estat de coses. S’adonaran que la rebel·lia no començà despús-ahir. Que tenen fonts on beure, i que no tothom va agenollar-se davant allò que estava establert.
A un moment donat escriu Miquel López Crespí: “Quina santa innocència la joventut! Creure’s capaç de canvia el món, mudar el costums, bastir un nou tipus d’existència!”. Si és així, llavors Miquel López Crespí és el més jove de tots. Això dóna esperança.
Revista Iris (Menorca, 13-IX-2017)

 

 

Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí
L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70

 

Oportuna narració de López Crespí
“…a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas… «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)

No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.
És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas… «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.
Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.
Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.
Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.
Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!