Novetats editorials de les Illes – De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) –
De cop i volta els grans somnis s’esfondraven sense poguéssim salvar-ne ni la més petita espurna d’esperança. Com havíem pogut arribar a la grisa desesperació que ens envoltava? No ho sabia. Però m’adonava, com si un àcid que em devoràs la gargamella i m’arrancàs la carn fins al moll dels ossos, que ara disposaria de moltes hores, potser la vida sencera, per esbrinar-ho. (Miquel López Crespí)
De cop i volta els grans somnis s’esfondraven sense poguéssim salvar-ne ni la més petita espurna d’esperança. Com havíem pogut arribar a la grisa desesperació que ens envoltava? No ho sabia. Però m’adonava, com si un àcid que em devoràs la gargamella i m’arrancàs la carn fins al moll dels ossos, que ara disposaria de moltes hores, potser la vida sencera, per esbrinar-ho.
Vaig fer una ullada al pis. Arreu els llibres, els quadres, els objectes que m’havien agombolat els darrers anys. Feia segles que no tenia temps per a contemplar el meu improvisat refugi contra les onades i els caps de fibló que, sovint, compareixien, furients, poblant l’horitzó de mals presagis. El sol que entrava per la finestra dibuixava ombres i clarors a les parets, ben igual que si tot l’espai s’hagués poblat de monstres provinents del més enllà. Eren els dimonis amb els quals ens atemoria el sacerdot, quan ens era obligat anar a doctrina en la multitud de dies plujosos i sense sortida de la infantesa? Un inesperat calfred em sacsejà de cap a peus. Fantasmagòrics esperits amb enormes cues i banyes, portant forques a les mans, arribaven, de sobte, pujant per l´escala de l´edifici, penetrant en el replec més amagat del cervell. Ball de màscares i flaire de sofre provinent de l´infern. Realment ens portarien davant la presència de Satanàs i l´exèrcit de dimonis que l´acompanyaven? Els genis malèfics ens introduirien dins les grans olles que poblaven el reialme del Mal? Ens bullirien fins aconseguir que la carn se separàs dels ossos? Podríem suportar el dolor etern que ens prometia el rector des de dalt de la trona si continuàvem mirant les al·lotes pel carrer? Com escapar a la tortura que ens esperava? La mare… seria capaç de comparèixer a les portes de l’Avern, convèncer Lucífer que ens alliberàs? Qui havia ordit tantes bestieses contra els infants? Embrutar les il·lusions més dolces dels nins! Fer creure que mirar les cames de la companya de jocs era pecat i que, si un dia arribàssim a acaronar el rostre àngelic que ens delia fins a límits increïbles, patiríem, per a tota l´Eternitat, el foc i l’oli bullent damunt la nostra pell!
I si el món hagués pogut ser diferent, sense aquesta sensació de culpabilitat ancorada al fons de l’ànima?
Els mots sonaven ara com un eco de certeses remotes. Tot havia canviat. Capgirada la realitat, els ulls s’obrien a poc a poc, absents del món, en el laberint escollit. Els colors del paisatge i dels cossos eren posseïts per una llum que sorprenia i encegava, que queia verticalment sobre la terra trencant els espills dels llacs, alimentant visions de miratges. Resplendor de la natura més salvatge perllongant la perfecta línia de l’esglai.
A casa, el pare, en veu baixa, contava com, en temps de la guerra el poble convertia les esglésies en sales de cine, salons per anar-hi a ballar, teatres, mercats, infermeries, escoles… Guaitant la porta, mirant des de rere les cortines de les finestres, abaixant la veu perquè els veïns no el sentissin, s´apropava a la mare i li xiuxiuejava: “Molts sacerdots renegaren del catolicisme i s’ajuntaren amb joves milicianes, partidàries de l’amor lliure i la Revolució Universal. Els veies feliços, amb una pistola al cinturó, passejant la bandera roja del proletariat i fent sermons a favor de les col·lectivitzacions des de la seva antiga trona. Els casaments es feien davant l’antic altar major, on ara, en lloc del Crist, els sants i la Verge hi havia un quadre amb la figura de la República. Talment Atenea presidint el Partenó. Sovint les parelles feien el jurament d’amor etern amb una pistola a la mà dreta i alçant el puny amb l’esquerra. En alguns pobles, els més radicals, substituïen la imatge de la Llibertat per les banderes de la CNT-FAI i el POUM. En acabar la guerra, els falangistes els mataren a tots. Amb les dones, tampoc no hi hagué pietat.
La que pogué escapar dels escamots d’execució patí tortures i violacions. Amb els cabells tallats arran, després de fer-les beure sis o set tassons d’oli de ricí, eren exposades enmig de la plaça, a mercè de les escopìnades dels guanyadors, a la ràbia de beates i feixistes”.
El pare callava un moment i, agafant el bufador, procurava que el foc no s’apagàs. A l’hivern, el vent de tramuntana feia grinyolar les portes. Senties llunyanes portades provinents de cases on no tengueren la precaució de tancar-les. Després, restàvem en silenci. L’oncle posava la ràdio per sentir el “parte”. La veu gutural del locutor acabava sempre amb la coneguda consigna: !Caídos por Dios y por España! ¡Viva Franco! Arriba España!.
Aleshores ja feia temps que m’havia adormit, descansant el cap damunt els genolls de la mare. M´imaginava en el jardí de l’Escola Graduada, caçant papallones amb na Margalida, la veïna de la qual estava enamorat. Somniava que m’apropava al seu cos. Era primavera i restàvem sols entre palmeres i rosers. Anar a cercar papallones era l’excusa per estar amb ella i trobar el moment adient per sentir el seu alè, la flaire entabanadora del seu cos. Em perdia en un màgic món de fantasia, imaginant que érem sols enmig del poble i que ningú, mai, ens podria separar. Junts per a tota l’eternitat en un espai on només se sentís el batec de la nostra respiració, el soroll dels nostres cors palpitant vertiginosament mentre ajuntàvem els llavis en una besada a les galtes que ens feia enrogir intensament.
Després de l´esbatussada, en tornar a casa era com el nàufrag que, miraculosament, troba unes fustes enmig de la mar on s´aferra amb desesperació.
Reconeixia mobles estimats salvats dificultosament de l’ensorrada familiar, restes de les cases venudes en adverses circumstàncies, el canterano de la repadrina, curull de sants i creus, ramells de flors coral·lines, cadires bellament treballades per fusters desapareguts feia anys, taules de caoba que mai no vaig veure fer servir per dinar o sopar, misterioses capsetes de contingut ignot… A la seva cambra hi hagué sempre corcats angelets de fusta, querubins de guix plens d’estudiada satisfacció entremig la forassenyada regularitat d’un cucut de paret. Posseïa igualment un somort reialme fluvial d’increïbles estrelles de mar, navegant, a les palpentes, per abissals estius agostadors d’arenes cruelment dessagnades. Portat per la meva curiositat d’infant, topava, per atzar, amb peixos i llurs vidres de coloraines als ulls, gàbies misterioses plenes d’ocells i lloros dissecats. Per qualque lloc el retrat de la repadrina i un floc de cabells que li tallaren quan tenia cinc anys. Aleshores, en èpoques remotíssimes, aspirava la fragància de les flors deixades a l´entrada de la cambra. Record que, amb una dolcesa corprenedora em mostrava els escapularis de la guerra -aquell netet mort a l’Ebre!-, camafeus i rosaris d’argent, vitrines amb papallones crucificades que tenien un aire de tristesa pensarosa. Jo era aleshores un explorador a la recerca d’auguris i prodigis, un permanent habitant de les tardors perdudes dins l’ombra.
La record com la fotografia que m’espera al cementiri. Ella, lluna creixent ensenyant-me a trobar el rastre fonedís de l’albada, a parlar amb la llum extraordinària que naixia de les pedres.
Mirar, com si fos ara mateix, els armaris amb inversemblants espills i sedes arnades, cortines fetes malbé pel pas immisericorde dels anys, ventalls de nacre que només s’obrien en situacions molt especials, esgrogueïdes fotografies de familiars dels quals ja ningú recordava els noms… Divisava el sofà que portà l’oncle des de Barcelona, quan es va arruïnar amb el negoci dels vins, els mobles del menjador amb el ressò de mil converses surant enmig d´una atmosfera espectral; els quadres de sants arnats, obscurits per anys de pols i humitat… Tot perdut. Les veus dels dies de festa oblidant-se, desfent-se menjades pel corc. Esvanides presències dels morts que, envoltats de negres cortinatges, els empleats de la funerària situaven a l´habitació més bona de la casa el dia del funeral. Jo era un infant i eren els meus primers contactes amb la Mort: el bagul, la flaire espessa dels ciris, la remor de les beates, resant el rosari, provant de consolar els pobladors d´aquell univers que desapareixia en la fondària de l´oblit… Arreu, en calaixos plens de pols, fotos molt antigues, joves, al·lotes de finals de segle XIX, lluint totes les joies de la família… qui eren, com es deien? Ningú havia tengut cura d’escriuren´n el nom al darrere. Diverses generacions de desapareguts poblant encara les cambres i els passadissos que conegueren tristors i alegries, festes de casament, naixements i sobtats viatges sense retorn. En el fons, romandre perduts en aquell casal en declivi, aferrar-se als records, era la nostra forma de resistir les punyents humiliacions de l’època, de defugir la brutal mesquinesa dels assassins de la guerra, els botiguers enriquits amb la suor del poble. Un particular sistema de senyals ens permetia marxar lluny de l’enfollida urgència dels rellotges, la irrespectuosa violència dels vencedors malbaratant el laberint on encara sosteníem un dur combat contra enemics i malfactors. Aleshores ens delia gaudir dels petits objectes, les sensacions considerades insignificants pels nostres cínics dominadors: menjar amb culleres de fusta, beure aigua de la cisterna amb treballades gerres de fang, olorar la flaire del pa just acabat de coure amb aromàtiques branques de pi i olivera. Maldàvem per descobrir els fonaments de les coses, la tendresa de les primeres carícies sense pecat, l’eco dels avantpassats i llurs erosionades rialles viatjant per les cambres en penombra. Són els fonaments subterranis de l’existència, el cant, l’ampla marea de l’experiència que embelleix els dies i que esclata, sortosament, dins la retina com una sobtada explosió d’estrelles.
Els pares, les meves germanes i jo, havíem ocupat els buits deixats per les tenebroses visites de la Dama de Negre. En el despatx, els llibres de la família, alguns d’ells salvats miraculosament de la guerra; d´altres, adquirits a les llibreries de vell de Barcelona i Palma. Quan el pare va sortir dels camps de treball dels vencedors, en tornar a casa després de cada viatge a la península, solia portar sempre joguines pels fillets estimats. I, malgrat que hagués de romandre setmanes sense fumar, portava, dins la maleta, un caramull d´antics i valuosos exemplars provinents dels encants. Era un home que es delia per tocar suaument amb les mans aquelles joies de la impremta. Les acaronava com un enamorat i, només amb el tacte, podia endevinar-ne l’època de publicació. La seva dèria era trobar volums publicats abans de la victòria del franquisme. Novel·la, poesia, teatre, assaig… li era ben igual. Com si abans, en temps de la monarquia, no hagués existit la censura! Considerava, no sense raó, que el règim que ens aclaparava, feixuc i sangonós, era el pitjor que havia patit Espanya. El comparava amb la tenebror existent en temps de Ferran VII que, per a ell, representava un dels monarques més ignominiosos que poblaren el planeta. Els llibres del segle XIX, i no em parlem si eren d´abans d´aquesta època!, li semblaven fantàstiques meravelles. Trobar una edició de Màkxim Gorki i Charles Dickens publicada abans del triomf del general Franco era assolir la màxima felicitat possible! El record assaborint les seves troballes, tancat al despatx particular que tenia a les golfes, el refugi on servava els tresors més estimats.
Sí, restes d’un antic naufragi. Talment les fustes i els objectes d’un vaixell estavellat contra les roques i que les onades porten fins a la platja. Com caminar entre els núvols.
El passat assoleix una curiosa densitat nerviosa. Ple i ric, madur com una fruita a la tardor. A la pàl·lida llum del capvespre brilla un sol fràgil sobre les llunyanes neus perpètues del record. Rememorava els pendents i contorns d’antigues promeses amb afecte condemnat i ert. Sentir la crua ambivalència dels pensaments oscil·lant d’una banda a l’altra: les citacions d’algun poeta oblidat, la flaire de les magnòlies, el gust del iode, els cementiris familiars, aquella precisa, exacta hora amb la textura de la Mort, l’imprevist, la ràbia dels pares, l’exili interior. Espectacle de follia suspès en una solució de silenci. Tot de mots provisionals i insegurs produïts pels narcòtics als nervis. Meravellosa i falsa eufòria de cap a peus. Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle. Palpava els objectes que m’envoltaven. Com es pogueren salvar? Recordava la casa del poble en silenci. Els padrins i la mare eren als horts vigilant els jornalers. Jo tenia nou anys i el món era una capsa permanent de sorpreses. Els animals del casalot em fascinaven: l’exèrcit de moixos que s’ensenyorien del llit i les cadires de l’entrada i les llunyanes habitacions; el soroll dels ànecs i les gallines del corral, sempre demanat recapte, anant amunt i avall. A vegades, una porta mal tancada feia que el gall o algun conill s’escapàs del tancat i penetràs, sorollós, per les cambres endomassades del casalot. Aleshores jo era l’encarregat de posar ordre i, armat amb la granera –que em semblava la llança de don Quixot!- les perseguia, talment fossin poderosos enemics als quals havia de fer rendir fos com fos.
Per primer cop en la vida em trobava sol.
El nostre món era ferit, al costat de la voravia. Ningú podria ressuscitar les sirenes dels vaixells quan entraven dins la badia, entre boirines matinenques, núvols germinals i dies plens de cançons (curulls de les multiplicades pors de la infantesa). Absurda feina enmig de la mediocritat dels dies amb tot d’amistats trencades i llibres menjats pels corcs en els prestatges. No trobava cap signe indicador del camí que ens portaria al paradís. Havíem passat els anys anant a la recerca d’una paraula amiga, la bella lluïssor que tenien als ulls munió de familiars enterrats en l’oblit. Emmanillats, sense queviures… com seria possible continuar aquesta lenta travessia del desert? Prov novament de servar les acolorides imatges que ens agombolaren (els jocs en polsosos carrers sense asfaltar, les màgiques nits de simbomba al costat de les fogueres, el pànic produït per les processons amb tot de sants de guix cruelment fuetejats: Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes). Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns.
Ja no restava ningú de la família que protegí els meus anys d’infància i adolescència. Els pares, els padrins, els oncles… ja eren un record fonedís, habitants de l’univers dels somnis, a punt d´esborrar-se per sempre el dia en què tancàs els ulls. Els germans també desapareixerien, engolits pel tràfec de la vida quotidiana. Alguns residien a ciutats llunyanes i només coincidíem uns dies, a l’estiu, quan compareixen per passar uns dies a l´única propietat que ens restava: la casa del Barcarès, construïda per l´oncle-padrí que en els anys vint havia estat batle del poble. Tota la resta: cases, horts, els pisos de Palma, va quedar en mans d’usurers, dels socis dels negocis fracassats que provaren de portar endavant la mare i el pare: el magatzem de recollida de fruits secs que mai no funcionà, el taller de reparació de cotxes que s´engolí l’import de la venda de l´hort a prop del torrent de Sant Miquel, el figueral de Son Puig…
Difícil saber ara els motius exactes que provocaren aquell terrabastall. La fugida a Amèrica de l’oncle que va fer fallida amb la construcció de l’Escola del poble? A què treia cap oferir de forma gratuïta desenes de solars familiars per bastir l’edifici? El desig d´un petit cacic per a impressionar el dictador Miguel Primo de Rivera el dia de la inauguració de l´Escola en un llunyà estiu dels anys 20? Què era el que l’impulsava a voler construir un dels millors centres d’ensenyament de Mallorca? L’amor als infants en constatar que mai no tendria fills? No ho podia esbrinar amb certesa. Pareix que, el fet de pertànyer al partit del dictador, Unión Patriótica, li va fer perdre molts diners. Invertia els seus estalvis en el finançament d´aquesta organització política. Quantes anyades de blat i mongetes desaparegueren per aquestes misterioses clavegueres? Quin somni de foll el guiava? Què esperava aconseguir de Madrid?
El cert és que la família, els deliris de l’oncle i el nostre patrimoni es van fer malbé en pocs anys.
Obria els ulls a una nova època.
Ho notava. Ho sentia en cada partícula de l’aire que respirava. Fins i tot les veus llunyanes que m’arribaven des de la distància, el soroll del carrer, eren diferents. La nit anterior vaig tornar a casa amb la sensació que el partit tenia els dies comptats. Els vividors i l´exèrcit de malfactors que oloraven bons sous i privilegis a recer del poder, anaven capolant totes les esbojarrades il·lusions de la joventut.
Contemplava el munt de cartes acaramullades en els calaixos del meu despatx. Què fer amb tanta paperassa plena de somnis i una munió de resplendents utopies que feia poc encara ens semblaven a l’abast de la mà?
Obrir un sobre a l’atzar. Penetrar a través del túnel del temps cap a regions remotes, cases abandonades, racons plens de runes. Tornar a sentir l’eco de les veus amagades rere les cortines, el xiuxiueig de promeses i juraments, el gust de la teva saliva als llavis. Com si fos ahir quan escrivia des de qualsevol indret d’aquest mapa destenyit per les hores. Em sorprèn recordar-ho tot: el bar, la música que sonava pels altaveus, el tamborineig de la pluja percudint sobre les teulades d’aquell vell cafè del port. Provar d´oblidar? Viure sense records? Que no en quedin ni les cendres? Però com fer-ho? Com desfer-te de les successives capes d´il·lusions que conformen la teva vida? Tasca difícil a l´ hora dels silencis i les més amenaçadores prediccions!
Una vegada ho vaig provar encenent foc a la xemeneia. Treball impossible! Hauria necessitat un forn gegantí per a poder cremar els bocins de la teva existència! A més existiria el perill de l’incendi. Un full que surt de la foganya en el moment més inesperat i cau en un dels prestatges de la biblioteca, damunt els diaris, la desgastada catifa portada d´Istambul. Bastaria sortir per uns segons del despatx, anar a beure un tassó d’aigua a la cuina i, de sobte, una guspira podia acabar amb el darrer refugi que em protegeix de la inclemència dels dies.
I, per moltes cartes que cremàs… qui pot desfer-se de la memòria dels anys, dels sentiments viscuts, dels plors i les rialles que han format part dels breus segons que dura la nostra efímera presència sobre la terra? Endebades les meves provatures!
Abans de llançar-les al foc obria alguna de les missives provinents d’una època geològica amagada en la fondària dels espills. Nervioses lletres escrites sota el pes de l’ansietat i la soledat; restes de llàgrimes que difuminaven els gargots fins a ser irreconeixibles; pretèrites roses agafades a jardins de màgiques ciutats després de llargues passejades on bastíem palaus de paraules i amples cambres amb tot disposat per acollir els més dèbils, la humanitat desvalguda; fotografies que mostraven amics morts feia dècades, desapareguts per les clavegueres d´un país en derrota; acuradament plegats, els fulls trepitjats per la policia parisenca en aquell esvanit Maig del 68; entrades de cine, recitals de la Nova Cançó o per veure Joan Baez i Bob Dylan a Londres en un boirós hivern del 70, quan fugíem de l’Estat espanyol per a romandre uns dies perduts enmig d´un univers que ens feia oblidar el vell dolor d´on procedíem. Barates pensions en una travessera de Dean Street, a dues passes de l´habitatge on Karl Marx, esposa i fills, patiren misèria i fam. Però sovint no trobàvem la fusta salvadora que cercàvem. Els corbs de la Torre de Londres planejaven, amenaçadors damunt els nostres caps! Era la sumptuosa i tètrica època d’Enric VIII arribant, violenta des del passat. Veure el monarca ebri, luxuriós, indiferent als crits d´angoixa que l´envoltaven, bevent la sang de les esposes i amants que ja no estimava.
Plou dolçament, quietament en aquest hivern. Som a Londres per a turistes pobres i no resta gens lluny el cop dels coronels, a Grècia (el record de Lambrakis sempre present). Ara es fa tard i ens hem cansat de voltar per les llibreries de Trafalgar Square, de l’obligada visita a la White Tower (amb la presència boirosa de totes les Annes Bolenes de la història). A l’horabaixa no volem anar al museu de figures de cera de Madame Tussaud. Tampoc ens atreu gaire caminar per Regent’s Park ni perdre’ns pel Soho a la recerca de la casa on Marx escrigué El 18 Brumari de Lluís Bonapart. A Hyde Park (qui no recorda Speaker’s Corner amb tot el seu infinit exèrcit de folls?) hem deixat una parella de maoistes britànics lloant les excel·lències de la Revolució Cultural Proletària (un grup de monges portugueses miren, encuriosides, les roges banderes de seda, els cartells amb la imatge del president Mao, el posat altiu de les milicianes de la Jove Guàrdia en ple combat contra la burocràcia). A qualsevol hora del dia la salvació de la humanitat, una nova religió universal, el retorn de les sufragistes, els discursos d’un exaltat obrer en atur enmig de les riallades dels turistes. Però nosaltres som a Londres per veure Z, un film de Costa-Gavras que perdura en la nostra memòria com una sòlida, estilitzada aura d’infinites sensacions obertes a la revolta. Homenatge doncs, a Yves Montand, Irene Papas, Jean-Louis Trintignant, tots els treballadors del cinema que feren possible aquell ferm esclat de llum en la foscor.
Mai no ho vas reconèixer obertament, però aleshores els corrents subterranis ja ens arrossegaven vers un esdevenidor imprevisible. La mar estava moguda, fustigada per pensaments no formulats, per presagis incerts que no sabíem explicar. De sobte, aquell canvi brusc, definitiu: ones petant contra les roques com els pistons d’una enorme màquina. Esquitxos freds sobre les galtes. Subtilment, per art de bruixeria i encanteris, esdeveníem personatges de sal plens de mutismes perllongats. Les nostres faccions s’havien endurit i l’aigua de la pluja tenia el gust salabrós de la sang. Tots els fragments esmicolats d’una ciutat refulgent sota la llum del sol. Taral·larejaves la darrera cançó calculant el moment precís que calia virar en el sentit del vent. S’esbucaven amb lentitud les estàtues, els símbols, el tabernacle del déu invisible de l’amor. Finalment ens capbussàrem davallant cap al fons: figures flamejants, guspires rutilants, intens espurneig fulgurant repetint vagament els moviments de la marea.
En quina escletxa dels murs ensangonats dels cementiris podríem trobar els primers indicis de la desfeta? El meu pare i l’oncle havien fet la guerra al costat de la República. El dia que veieren Santiago Carrillo de bracet amb el darrer cap del Moviment, no varen entendre. El secretari general del PCE explicà que, a partir d´aquells moment, la bandera dels comunistes seria la bicolor, la vencedora en la guerra civil. No és que els dos homes confiassin excessivament en les promeses dels polítics professionals. Ni molt manco! A les trinxeres, amb el fusell a la mà, combatent en terribles condicions, aprengueren a conèixer quin valor tenien les paraules d’alguns dels dirigents del Front Popular. L’oncle m’explicà el dia en què la Pasionaria, envoltada per una munió de periodistes, arribà al sector on romanien, morts de fred, els homes de la XII Brigada Mixta. Una unitat que comandava Francisco Galán, el germà de Fermín Galán. La XII Brigada, portava, brodats damunt l’ensenya tricolor, els rostres dels herois caiguts en la lluita per la Llibertat. Els capitans Fermín Galán i Ángel García Hernández esdevenien lluminoses escletxes de claror, per als homes i les dones ensinistrats en la lectura de Vicente Blasco Ibáñez i Víctor Hugo, de Bakunin i Karl Marx, de les històries de Bravo, Padilla i Maldonado. La imatge de Marina Pineda brodada damunt una ensenya tricolor!
L’oncle recordava com Pasionaria arribava envoltada d’enxufats de l’Estat Major Central, joves ben afaitats i clenxinats, amb uniforme immaculat, sense una taca de fang, com si l’haguessin acabat de planxar feia un instant. El comissari feia sortir els soldats dels seus caus. Aleshores començava l’acostumat discurs: el món estava atent a la nostra lluita contra el feixisme. “Sou un exemple per a la humanitat progressista, per a totes les generacions del futur”. I, amb moviment destre i silenciós, de forma instintiva, procurava netejar-se la falda del fang de la trinxera.
Expectants davant la xerrameca dels endollats, el que més enfurismà els combatents va ser la imprudència de la dirigent comunista: per tal d’aconseguir una fotografia de portada agafà el fusell d’un soldat que l’escortava, mig adormit i, sense demanar permís a Galán, disparà uns trets contra l’enemic. Sí, era molt bonic, asseguts a un bar de la Gran Via de Madrid, llegir la publicació i comentar el valor de Pasionaria que lluitava, amb armes a la mà, contra moros, requetès i falangistes. El que mai explicarien els diaris serien les posteriors conseqüències de l’acte tan “valent” de Pasionaria.
El front, fins aleshores en silenci, despertà de sobte –continuava l’oncle-. Els legionaris, pensant que s’iniciava un atac, responien, furients, amb foc d’artilleria i metralladores.
Va ser quan va morir el meu amic, Miquel Figuerola –digué l’oncle-. Just començava a fer-se a mà una cigarreta quan, inesperadament, una bala li rebentà el cap. No duia posat el casc! Eren uns moments de descans i, en no haver-hi combats, els homes de la Brigada es llevaven els ormeigs de guerra –casc inclòs!- provant de descansar una mica.
El record del fred i la fam en la batalla de Terol li feien mudar el semblant. Notaves com el seu rostre s´entristia per moments. Era quan el pare intervenia, alhora que atiava el foc de la foganya.
-Apa, no li donis més voltes. El dia en què deixàrem les armes, en un munt, a l´entrada del port d´Alacant, ja sabia que tot s´havia perdut. Vés a saber si no hauria estat preferible morir, disparar les darreres bales, no abandonar el fusell. Tanmateix, els vaixells de les fantasmals democràcies amigues mai no arribaren.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!