Literatura catalana moderna - Illes

El viatge a un món nou

Els anys no han passat inútilment i, ho sents en la fondària del teu cor, ara són uns altres els anhels que mouen la gent al combat. Nosaltres confiàrem massa en la força de la cultura com a eina per a alliberar la humanitat de la ignorància i l’opressió. Aquella necessitat imperiosa d’aconseguir la fi de la censura inquisitorial. Volíem que els esforços dels governs anassin encaminats a construir escoles, liceus i universitats. Per això els viatges a París, Roma o Londres. Consolidar els centres de traducció i distribució de llibres i diaris. Tot plegat va ser un somni que dominà els anys més esplendents de la nostra joventut. Com l’efecte narcotitzador de l’opi quan penetra per les venes i arriba fins al cervell, furient, adormint la consciència o transformant la realitat fins a fer-la habitable.

Un món nou
A vegades defalleixes. És quan restam en silenci, sentint solament els sorolls de la selva. És endebades que Joan Pons ens faci adonar del ressò dels combats que s’esdevenen a les muntanyes. Tanmateix penses que la lluita, la glòria per la llibertat conquerida, ja no serà ni per a tu ni per als companys de la teva generació.
Els anys no han passat inútilment i, ho sents en la fondària del teu cor, ara són uns altres els anhels que mouen la gent al combat. Nosaltres confiàrem massa en la força de la cultura com a eina per a alliberar la humanitat de la ignorància i l’opressió. Aquella necessitat imperiosa d’aconseguir la fi de la censura inquisitorial. Volíem que els esforços dels governs anassin encaminats a construir escoles, liceus i universitats. Per això els viatges a París, Roma o Londres. Consolidar els centres de traducció i distribució de llibres i diaris. Tot plegat va ser un somni que dominà els anys més esplendents de la nostra joventut. Com l’efecte narcotitzador de l’opi quan penetra per les venes i arriba fins al cervell, furient, adormint la consciència o transformant la realitat fins a fer-la habitable.
Qui no ha conegut el poder de l’esperança dins el seu cor no sap el que és la vida, el sentit exacte de l’existència. Què és la joventut més que un esclat de la fe i de la creença en totes les possibilitats personals i col·lectives? Ens enfrontam amb els perills més grans, amb les proves més difícils, amb plena confiança en les nostres forces, talment fossin àngels immortals. Aquella sensació de sentir-nos immortals, com si el temps no comptàs per a nosaltres i sempre poguéssim gaudir del l’instant del plaer perfecte, de la il·lusió que omplia els nostres dies.
Marat abans de ser assassinat per Charlotte Corday, el jove oficial d’artilleria Bonaparte o Babeuf, que volia repartir la riquesa entre els més desvalguts, ens ho advertien en els anys gloriosos de la República. “Qui té el ferro té el pa”, ens explicaven, convençuts.
Les concepcions de Marat i de Babeuf eren molt semblants. Només el poble armat, la capacitat dels ciutadans i ciutadanes de controlar els diputats i ministres mitjançant les assemblees de barris, pobles i ciutats podria impedir que una nova classe d’aprofitats marginàs per sempre més el poble.
Record les advertències que ens feien: anar sempre alerta amb tants i tants antics servidors fidels de la monarquia, transformats, per mitjà de la demagògia i la retòrica més banal, en falsos salvadors de la Revolució.
Bonaparte era el més radical. Potser perquè era un cínic i no s’amagava de demostrar-ho. Confiava en la força dels canons i les baionetes per a consolidar la Revolució, però desconfiava totalment del poble.
-El poble? -demanava quan el volíem convèncer de les nostres idees-. El poble? Coneixeu molt poc la vida, la realitat que us encercla. A Roma, en temps de Juli Cèsar, bastava una simple repartida de blat als barris suburbials, unes setmanes de jocs al circ, per a mudar la voluntat de la població. Inútil que els partidaris de la repartida de terres clamassin dalt de les tribunes, abans de la dictadura, per demanar vigilància damunt els governants. Amb pa i circ sempre s’aconseguia aturar l’empenta de les revoltes populars més radicals. L’estat d’ànim dels ciutadans romans o de qualsevol indret de l’Imperi mudava en un parell de dies. Els mateixos que volien matar el Cèsar, reconfortat l’estómac, entretenguts veient els cristians morir devorats pels lleons, són els que porten a la picota els tribuns que lluitaven pel seu benestar. El poble, em deis? Donau-me una bona policia per a controlar els enemics del govern i us puc assegurar que ningú no es mourà a tot França. Els pobles són com els infants. Els has de castigar quan no creuen, fuetejar si cal.
Encara tenc gravada a foc, dins el cervell, aquella màxima de Marat i Bonaparte: “Qui té el ferro té el pa!”. I nosaltres traduint Voltaire fins a altes hores de la nit, provant d’introduir els escrits de Marchena entre els professors i estudiants de les universitats espanyoles.
Les remors que ara ens arriben de la selva són de guerra. Homes que fan servir el canó i la metralla per a deslliurar-se de l’opressió del clergat i els senyors enviats dellà de la mar.
Què s’esdevé enllà de la fortalesa on restam empresonats per ordres de la Inquisició? Des de les finestres amb barrots podem divisar llunyanes columnes de fum. Els soldats que coneixen la regió posen noms a cada una de les fumarades negres i espesses que diàriament omplen l´horitzó. Saben el nom i la història de cada una de les plantacions d’esclaus que fumegen en la distància. Ara, els nous combatents per la llibertat, els descendents dels espanyols, els indis, els esclaus negres que han romput les cadenes a cops de martell, confien més en les armes que en la força de la impremta. I saben matar els opressors. Res no els importa per a venjar els segles de patiment. Res no han oblidat quan entren a la casa principal de la plantació i maten el propietari, dona i infants. Serven en la memòria els noms dels homes i dones fuetejats, crucificats enmig dels camps per a servir d’exemple als altres esclaus. Tantes índíes violades. El nombre de mestissos que fan de criats als ingenios de sucre, servint de capatassos, fent de porquerets o tenint cura dels cavalls dels senyors així ho confirma.
Quina pietat han de tenir envers aquells que no dubtaven a marcar-los amb ferro roent? Quina llàstima per l’infant que plora quan ells han vist com els seus fills morien de fam i malalties sense que ningú se n’immutàs?
Moments en els quals penses que potser tot ha estat inútil, la lluita, les esperances, la feina feta per acurçar els anys d’oprobi de la humanitat.
Incertes hores de dubtes i d’intens dolor intern.
Hi hagué uns anys, oblidats en la fondària de la memòria, en els quals l’escepticisme em va dominar. Feia com Joana Maria. En el fons… quines diferències hi havia entre nosaltres? No procedíem de les mateixes classes? No havíem viscut unes infàncies semblants, gaudint dels mateixos privilegis? Per què havíem de ser diferents en la recerca d’una drecera per a la salvació personal?
Tenia por, ho reconec.
No em decidia a rompre amb el passat, seguir el camí marcat pels germans de les lògies. Les justificacions per a restar paralitzat per sempre més en el moment exacte de la incertesa eren infinites. Uns deien que els clàssics, els pensadors rebels, els enciclopedistes no ens obligaven a actuar directament, amb l’exemple personal de cada dia provant de mudar les circumstàncies que condicionaven l’existència dels homes.
Nosaltres no érem cristians. No hi havia necessitat d’oferir-se als lleons, morir sense pronunciar un crit, com els màrtirs, per haver de provar la sinceritat de les nostres conviccions.
Es tractaria simplement de disciplinar la teva voluntat personal. Iniciar un camí de millorament espiritual que en res t’obligava a participar activament en la conspiració contra els poders establerts.
Molts germans de les lògies es dedicaven a aquesta mena de autoformació interior sense provar d’influir en el món exterior. Actuant d’aquesta manera podies continuar gaudint de família, amics i propietats.
Mentre les contradiccions em tenien quasi paralitzat, sense deixar-me prendre una decisió definitiva m’entretenia, imitant l’obscur comportament de Joana Maria, amb l’amant veneciana, misterioses amigues i especialíssims convidats que compareixien pel casal.
Nits de folla disbauxa provant de defugir les meves pors.
En tancar les portes al meu darrere, elles, les amigues, somrients, ja ho tenien tot enllestit: les espelmes de parafina, l’encens torbador, els perfums aromàtics, l’opi que ens transporta vers una dimensió desconeguda de l’espai i el temps quan es despullaven i es transformaven en reines d’insospitada bellesa, en vestals de Venus. És l’hora de tastar la crema de flors de taronger, els nèctars de llavor d’angèlica, amb clavells d’espècies i tintura de vainilla. És el moment de l’aigua de nimfes, del licor dels àngels i dels remeis per a les cremades del cor. Quan les subtils drogues, treballant el cervell, penetrant per tots els amagatalls de la meva sang, començaven a fer-me oblidar el trist final de la meva nissaga, m’entretenia interpretant al clavicordi senzilles sonates de Monteverdi i Albinoni.
Com acumular les forces adients per a aconseguir sortir del llaç que m’empresonava als designis de la família?
En la lluita interior per donar un sentit a la meva vida em demanava quin dels diversos aspectes de la meva personalitat acabaria per imposar-se. El jove estudiant, lector de les obres de Rousseau, Voltaire i Diderot, o l’hereu d’una vella nissaga mallorquina enriquida des del temps de la repressió de les Germanies? Qui venceria finalment, cap a on es decantaria la meva vida?
No ho podia esbrinar.
Moltes nits, per no pensar, em submergia en el suggeriment incitant d’aquells cossos que s’oferien ansiosos. Altres em perdia de debò enmig del caramull de pits, de mans expertes en mil insospitables plaers, llavis multiplicats i llengües de foc que avançaven per dins de la meva boca com un riu d’aire tremolós que em volgués infondre esperances. Carn nua que se m’oferia palpitant, sense por.
Estimar bojament com a fórmula màgica que em permeti alliberar-me dels malsons.
Ara no em deman de qui són els pits a què m’agaf com el viatger que s’aferra a una barca després d’un naufragi, els ulls entelats pel fum de l’encens i l’efecte embriagador de l’opi. A la matinada resten pel terra ampolles buides, les copes espanyades, bocins de seda, petites i enigmàtiques taques de sang.
Tenc l’esquena i els braços plens de circulars mossecs perfumats.
Ha vengut Joana Maria a la festa, disfressada, sense que ens hi haguem adonat? Signe evident, tot plegat, d’una llarga nit de folla disbauxa provant d’oblidar l’eco de les rialles de tants familiars desapareguts perseguint-me per cambres i passadissos.
Malsons.
Els crits de desesperació dels presoners que eren llançats per la borda dels vaixells negrers.
Els primers raigs de sol em trobaven retut enmig de la vaporosa presència de torbadores olors, l’efecte de la droga, un profund cansament del cos i l’esperit. L’amant veneciana trucava a la porta com si no sabés cap cosa del que havia succeït. Neta, rentada i perfumada, em portava la taronjada acabada de preparar, els pastissos fets amorosament al forn del casal, la llet munyida pocs moments abans per les seves mans netíssimes. Amb gests idèntics, repetits cada matí, m’ajudava a incorporar-me i em rentava com si fos un infant, encerclant-me amb la flaire d’un perfum de roselles que solament ella sabia elaborar.
El benestar físic actua com els grillons que mantenen encadenats els esclaus als bancs de la nau, impedint qualsevol moviment. En la nau que transporta la mercaderia humana, el fuet i els càstigs són els encarregats de barrar el pas a la voluntat de llibertat dels esclaus. En el casal s’aconsegueix el mateix a costa de les drogues de l’Índia i de la Xina, l’experiència amorosa de les meves amigues.
El dia començava de nou com si la nostra nissaga no estigués condemnada a la desaparició.
Efecte de l’opi damunt de la meva consciència? Com desfer-me de la llosa que representava l’herència familiar?
Ho serv en el pensament talment els fets haguessin passat avui mateix.
La meva amant riu mentre em posa esperit a les ferides amoroses.
Les cicatrius del meu cos tenen la mateixa grandària i la mateixa forma de la seva boca. Em dóna clarícies sobre l'”altra”, l’esposa, el fantasma ben real que navega per les alcoves talment un vaixell a la deriva. Al vespre, mentre nosaltres ens perdíem i oblidàvem entremig de l’encens i les drogues, ella també s’havia tancat a la seva cambra en companyia d’un dels efímers amants, i mostrant-li un fuet de fines tires de cuiro, li havia demanat, mentre es despullava al seu davant, que la fuetejàs. Romania aturada en un punt en què ja només podia fruit de l’amor enervant-se, mitjançant el sofriment més profund i la vexació més humiliant. El criat la tenia fermada al llit, nua, i amb tota la força, tal com ella li exigia, havia començat a fuetejar-la. Les cinglades li dibuixaven petits rierols de sang per esquena i braços. Era talment sentir el mateix que quan es martiritzava emprant cilicis sota la seda blanca que cobria el seu pàl·lid cos nu. Una forma de sentir-se viva, de rompre la insensibilitat de la seva pell i el seu sexe. Una manera especial de copsar el món, la vida. Una forma de sentir que encara no era morta i que el cor bategava de nou sota la pell nafrada i adolorida. Al capdavall, no era gens fàcil veure passar els anys sense objectius, tancada entre les immenses parets d’un palau perdut en l’ermot. Tanmateix, tots dos, ella, jo mateix, cada un reduït a la seva cambra, a la seva presó, érem ben conscients que el nostre temps anava finint a no ser que prengués una decisió extrema i sortís, fos com fos, del cercle de ferro que m’envoltava impedint-me ser jo mateix.
Malgrat la grandiositat del palau, les innumerables estances i salons, les restes d’una riquesa pretèrita a la qual estàvem aferrats desesperadament, sabíem, en el fons, que l’època daurada de la fosca estirp estava acabant. Els pocs servents que ens acompanyaven en l’estrany viatge… eren veritablement criats, serfs heretats del passat, o devien esser un tipus especial de persones, fantasmes misteriosos com nosaltres que també fruïen de viure en un temps dislocat, en unes coordenades que ja no eren reals? ¿Restaven ancorats al casal només pel migrat sou que podien cobrar, o era que els seduïa aquella folla manera de morir o sobreviure, compartint secrets plaers, drogues, perfums, nits de xiscles i terror?
Quantes nits, quants d’anys més s’haurien de repetir, idèntics, fins aconseguir rompre el cercle?
Alguna nit Joana Maria compareixia, suada, amb el rastre de les fuetades a l’esquena i obria la porta de la meva biblioteca. Sorneguera, eixugant-se la suor amb la mà, em deia:
-No en sortiràs mai d’entre les quatre parets del Casal. Ens pertanys i és inútil que provis d’evadir-te del nostre reialme mitjançant les drogues, els experiments amorosos amb les teves amants! Tanmateix no et basta el valor per a rompre amb tot el que et ferma a nosaltres.
Aquell matí no desitjava llegir ni escoltar música. Amb gest displicent, una vegada la meva servicial amant acabà de rentar-me amb els perfums, l’aigua de roselles, vaig obrir les finestres de la cambra de pinte en ample. Un tret, poderós com un tro que ressonàs al cel, em sobtà. En què es divertia Joana Maria?
Una boirina grisa envaïa la planura dels nostres descurats jardins, les obscures aigües plenes d’heura dels estanys. Els xiprers de les avingudes es perdien en la llunyania cap a la porta invisible d’entrada a la immensa propietat. Les detonacions es feren més freqüents. Finalment la vaig distingir. Era allà, enmig del prat que envoltava el palau, amb l’escopeta de caça del pare fumejant. Anava exterminant d’un en un els nostres darrers cans de raça. Ho feia meticulosament, posseïda per forces ocultes, mentre un dels criats li anava carregant l’arma després de cada tret.
El que seguí féu l’escena encara més irreal.
Em mossegava la mà provant d’escapar de l’atabalador efecte de l’opi. Però era ella. No hi havia dubtes. Cerimoniosament, amb calma, portant a la mà un punyal de bellíssima empunyadura de vori, s’apropava als cans i els obria el ventre per a treure’n els cors palpitants. Després se’ls portava als llavis, somrient al·lucinada. La sang dels animals li queia al damunt com rierols de pluja i li tacava el vestit blanc de seda transparent amb taques roges que resplendien en la distància. Era un espectacle impressionant per a iniciar el darrer dia de la nostra existència. La veia així, talment una deessa febril i venjativa, emprant el foc i el ferro per a obrir-se camí vers el no-res. Em mirà per darrera vegada amb una claror increïble als ulls. Hauria estat una sacerdotessa adient i única als temples asteques. Una sacerdotessa de la mort, de la ràbia, de l’odi i la venjança. La veia no pas al jardí, sinó al capdamunt d’una piràmide truncada, amb un punyal d’obsidiana obrint el pit dels presoners, mostrant el cor dels espanyols al poble en festes allà baix. Un poble extasiat que la contemplaria des de les foscúries que produeixen el pànic i la por.
Vaig adonar-me’n que havia de marxar de seguida. Deixar-ho tot. Rompre definitivament amb el passat, amb Joana Maria, amb els records de la nostra nissaga. Marxar a l’aventura, seguint solament l’imperatiu d’un jo revoltat.
Poques setmanes després ja era a Madrid, amb Manuel Cortés, Bernat Garasa, Joan Pons i Miguel Rubín de Celis preparant la conspiració. Els turmells encara em feien mal. Com si encara portàs els grillons que m’havien posat els meus en néixer.
Sensació de joia i llibertat.
Ara es tractava de contribuir a aixecar els fonaments d’un món nou.

De la novel·la La Conspiració (Editorial Antinea)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!