Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

17 de gener de 2022
0 comentaris

Illes – La lluita per a la recuperación de la nostra memòria històrica: llibres – Mallorca i el preu de la lluita per la Llibertat

Illes – La lluita per a la recuperación de la nostra memòria històrica: llibres –

Mallorca i el preu de la lluita per la Llibertat

 

Des d’aleshores (1992-1994) he anat ampliant els meus escrits referents a l’època de la transició dedicant especial atenció a la història de l’esquerra revolucionària (tant a les Illes com a la resta de l’Estat), al paper del reformisme quant a la divisió del moviment obrer i quant a la lluita contra la república, el marxisme i l’autodeterminació. (Miquel Lópe Crespí)

 

          Mai no hauria imaginat que “personatges” provincians, la majoria procedents de les fileres dels que abandonaren la lluita pel socialisme, l’autodeterminació, el leninisme i la república, m’atacassin de la manera salvatge i desenfrenada com ho feren

En el petit resum de les meves memòries de la lluita antifranquista editat per “El Tall” l’any 1994 (L’antifranquisme a Mallorca, 1950-1970) hi havia algunes petites pinzellades referents a la situació política en temps de la clandestinitat. Em referesc a capítols com “L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC)” (pàg. 92); “Acció clandestina a Sóller” (pàg. 82); “Un cau d’agitació antifranquista: la cooperativa d’arquitectes del Carrer Estudi General” (pàg. 99); “Llibreria Logos: un magatzem de material marxista per a l’oposició” (pàg. 75); “Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica” (pàg. 123); “La fantasmagoria dels organismes unitaris de l’oposició” (pàg. 128); “La primera manifestació legal” (pàg. 134) o “La presó de Ciutat” (pàg. 145) entre d’altres. És prou evident que el llibre que comentam només volia ser un simple recordatori d’alguns aspectes de la lluita antifeixista a les Illes, com ja advertia a la introducció. Era ben lluny, ens els anys 1992-93, quan començava a redactar-ne les primeres pàgines, d’imaginar el sotrac que produiria en el 1994. Parl de la polèmica que s’esdevingué: més de dues-centes pàgines d’articles, comentaris, cartes al director. I també, no mancaria més!, pamflets contra el llibre i la meva persona procedents dels sectors més estantissos de l’estalinisme illenc (exmilitants del PCE i d’algun grupuscle estalinista). Mai no hauria imaginat que “personatges” provincians, la majoria procedents de les fileres dels que abandonaren la lluita pel socialisme, l’autodeterminació, el leninisme i la república, m’atacassin de la manera salvatge i desenfrenada com ho feren. Els principals botxins intelAlectuals de l’obra que comentam (i màxims propagadors de tota mena de mentides, calúmnies, pamflets en contra meva i tergiversacions) varen ser els senyors Salvador Bastida, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero i Jaume Carbonero (vegeu l’immund pamflet contra l’esquerra revolucionària publicat en un diari de Ciutat el 28 d’abril del 1994). Posteriorment, aquesta campanya contribuí a encalentir i rarificar l’ambient polític illenc i s’arribà (així entenen els hereus de l’estalinisme la discussió política) a la l’agressió física (tenc, en el meu arxiu, la documentació adient procedent de la policia municipal, dels jutjats, de l’hospital de Son Dureta). Precisament en el llibre Cultura i antifranquisme a Mallorca (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) i en el capítol “Els mallorquins de Josep Melià” hi ha una petita aproximació a aquesta criminalització comesa per aquests sectors estalinistes, carrillistes i sectors afins. El més vergonyós de la trista història que comentam va ser constatar novament que els implicats en tota aquesta sèrie de calúmnies i mentides (els exmembres o simpatitzants del PCE) eren de la mateixa colla de gent que, mentre els revolucionaris illencs lluitàvem per la República, el socialisme i l’autodeterminació (l’OEC, el MCI, el POR, sectors cristians anticapitalistes…) el seu partit s’asseia amb els franquistes reciclats per a pactar el repartiment de sous i poltrones.

 

          Des d’aleshores (1992-1994) he anat ampliant els meus escrits referents a l’època de la transició dedicant especial atenció a la història de l’esquerra revolucionària (tant a les Illes com a la resta de l’Estat), al paper del reformisme quant a la divisió del moviment obrer i quant a la lluita contra la república, el marxisme i l’autodeterminació

Des d’aleshores (1992-1994) he anat ampliant els meus escrits referents a l’època de la transició dedicant especial atenció a la història de l’esquerra revolucionària (tant a les Illes com a la resta de l’Estat), al paper del reformisme quant a la divisió del moviment obrer i quant a la lluita contra la república, el marxisme i l’autodeterminació. També he treballat en la història del comunisme a les Illes (amb informació sobre l’OEC i altres grups comunistes); l’evolució del PSM (partit en el qual vaig militar durant un temps). La història dels antipopulars Pactes de la Moncloa (1977), de la feina feta en el Congrés de Cultura Catalana, en defensa de la unitat obrera i popular enfront la divisió i pactes amb la patronal propugnada per les forces proburgeses, hi és ben present en la majoria dels meus escrits. Igualment m’he preocupat d’analitzar el paper de les joventuts comunistes de les Illes (les JEC), de fer les oportunes referències a les aportacions de les avantguardes feministes de la transició (parlant especialment del GAD, fundat per militants de l’OEC, MCI i dones independents). Molts d’aquests estudis han estat inclosos (ampliats en alguns aspectes) en el nou assaig que ha publicat Edicions “El Jonc”: la història de la transició que ha sortit al carrer amb el títol de No era això: memòria política de la transició. A les pàgines de la revista L’Estel, i des del mes d’abril de 1994 fins al moment en què escric (febrer de l’any 2001) han estat publicats (per entregues) set llibres referents a l’antifranquisme  i a la transició, donant-hi especial importància al paper de la cultura en la lluita antifeixista (especialment evident en l’obra editada l’any passat en la colAlecció d’assaig d'”Edicions de 1984, Barcelona). S’ha de tenir en compte que, per a la majoria de capítols de Cultura i antifranquisme, però també d’aquesta nova aportació a la nostra història més recent, No era això: memòria política de la transició, he aprofitat moltes de les investigacions fetes quan era colAlaborador habitual del diari Balears. Són els més de dos-cents articles damunt fets de la nostra història (des de l’Edat Mitjana fins a la transició) que aparegueren en la secció “Fets i personatges” d’aquell diari, des del mes de setembre de 1996 fins al juliol de 1998. També s’hi han recollit (i ampliat) estudis publicats a la revista El Mirall, de l’OCB, i Lluc. S’han actualitzat moltes de les investigacions culturals i històriques publicades en les revistes i premsa de Ciutat (i el Principat) d’ençà l’any 1968 fins al 1984 (Diario de Mallorca, Última Hora, Cort…). Molt útil en aquests treballs que ens ocupen ha estat poder treballar amb l’ampli ventall d’articles que hi ha recollits en la meva colAlecció de premsa clandestina comunista (OEC, MCI, POR, etc) en la qual (especialment en la d’OEC) vaig colAlaborar activament. Recordem que vaig ser cofundador de la revista dels comunistes de les Illes (OEC) Democràcia Proletària… Aquesta revista, la principal de l’esquerra revolucionària illenca, va ser fundada en el meu domicili de Ciutat.

Ara bé: els dos-cents articles publicats en el Diari de Balears des del setembre de 1996 fins al juliol de 1998, juntament amb els dos o tres llibres publicats per capítols (més de cent articles de tres pàgines cadascun) en diverses revistes

ecialment L´Estel) formen la columna vertebral del llibre Els altres comunistes i la transició, publicat per Lleonard Muntaner. I de les obres Cultura i antifranquisme, el llibre que edità Edicions de 1984, de Barcelona i No era això. Memòria política de la transició (Edicions El Jonc).

 

           En el llibre Els altres comunistes i la transició he pogut endinsar-me en la història del moviment obrer i de la transició política armat amb tot aquest material previ del qual parlàvem una mica més amunt. I també, evidentment, de tota una sèrie d’estudis i llibres de consulta (alguns clàssics del pensament marxista i revolucionari mundials) dels quals hi ha la referència corresponent. La feina era provar de sinbtetitzar el que havia escrit en els materials que hem comentat (articles, entrevistes, llibres d´assaig…) Però és ben cert que sense la ingent acumulació d’articles, estudis, dades, diaris i revistes de totes les tendències, sense haver parlat amb molts protagonistes (la importància de la història oral), tot plegat com a producte de dècades de recerca i d’aplec de documentació, no hauria estat possible iniciar la feina. A part s’ha de recordar que el sotasignant ha participat directament en bona part dels esdeveniments que s’expliquen en el llibre publicat per l´amic Lleonard Muntaner.

 

         L’actual amnèsia històrica ha obligat l’autor a aprofundir en aquests apartats (completament silenciats per servils de tota mena i vividors intelAlectuals del sistema)

L’actual amnèsia històrica (sobretot en el que fa referència a tots els aspectes de la lluita de classes en el període que estudiam) ha obligat l’autor a aprofundir en aquests apartats (completament silenciats per servils de tota mena i vividors intelAlectuals del sistema).

El paper de l’estalinisme i del carrillisme (PCE), del PSOE i dels diferents partits revolucionaris (OEC, MCI, etc) o dels aspectes sindicals i consellistes del moviment obrer ha estat analitzat (amb la corresponent aportació documental i bibliogràfica). En el llibre trobareu apartats dedicats a la  premsa comunista (de tendència trosquista), al paper del PSOE i del PCE en temps de la restauració borbònica.  Silenciades per historiadors al servei de la reforma del règim, trobarem informació referent a les les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA), al combat en defensa del consellisme. Es recorda igualment el combat establert entre els partidaris de la divisió sindical, d´un simple sindicalisme de gestió i els defensors de la unitat obreria i popular davant la patronal.  Igualment he investigat alguns aspectes referents a la provada inoperància de l’Assemblea Democràtica de Mallorca (no va voler lluitar per la llibertat dels darrers presos polítics de la dictadura!), sense oblidar la repressió contra l’esquerra revolucionària tant per part del franquisme com pels partirs que pactaven amb el franquisme.

El posterior desenvolupament dels fets derivats de la transició pactada entre pretesos opositors, burgesia i franquisme reciclat (l’abandonament de la lluita per la República, l’autodeterminació, el socialisme, la democràcia obrera i popular, així com el significat nefast del Pacte social de la Moncloa) és estudiat en diversos apartats del llibre. Igualment que s´analitzen les nefastes conseqüències que tengueren per al poble el Pacte Social de la Moncloa. Es troba també una anàlisi de la lluita dels altres comunistes (OCE, MCI…) per avançar en l´Autodeterminació de les nacions oprimides per l´Estat espanyol i s´estudien aspectes del procés autonòmic a les Illes.         Els aspectes més brutals de les renúncies de l’esquerra reformista (i tot el que significà de conservació de l’Estat sorgit del triomf feixista-burgés l’any 1939) són analitzats en diversos apartats. Parlam posteriorment del sorgiment del nacionalisme d´esquerra a Mallorca i de la desmobilització popular que va encoratjà els sectors colpistes dels anys 80.

 

          Ha estat, com dic, comprovar la mala fe i tergiversacions de la munió de reaccionaris que m’atacà (a través de mentides, calúmnies, barroeres falsificacions, insults de tota mena…), el que m’ajudà a obrir els ulls quant a la necessitat d’avançar, d’aportat nous elements per a l’anàlisi i, en definitiva, anar obrint nous camins en el coneixement de les lluites i activitats d’aquells anys

No cal dir que la colla d’enemics envejosos que l’any 1994 atacaren sense miraments el petit resum de les meves memòries (L’antifranquisme a Mallorca, 1950-1970), aquells senzills records de la lluita per la llibertat, també ha tengut la seva influència en la meva posterior dedicació a l’estudi d’aquests anys tan plens d’esperances per a les classes populars (esperances traïdes en tot moment pels partits de la reforma: els oportunistes que varen vendre l’esforç i sacrificis de la classe obrera i sectors populars pel plat de llenties de la nòmina institucional, la poltrona i el cotxe oficial a la porta del despatx).

Ha estat, com dic, comprovar la mala fe i tergiversacions de la munió de reaccionaris que m’atacà (a través de mentides, calúmnies, barroeres falsificacions, insults de tota mena…), el que m’ajudà a obrir els ulls quant a la necessitat d’avançar, d’aportat nous elements per a l’anàlisi i, en definitiva, anar obrint nous camins en el coneixement de les lluites i activitats d’aquells anys. Aquesta investigació, el treball de recerca i difusió històriques, no es podia fer des d’una falsa “objectivitat”, des de la falsificació que comporta enfocar els esdeveniments de la transició amb el punt de vista d’un partit (en aquest cas des de l’òptica del PCE o del PSOE), que és el que s’ha fet fins ara mateix, o des del punt de vista del partit que comanda. Malauradament podem anar comprovant dia a dia, en aquests darrers trenta anys,  el que gasetillers servils han fet i fan de forma constant. S’ha “oblidat” d’una manera intencionada, s’ha anat criminalitzant, el paper de l’esquerra revolucionària, del nacionalisme d’esquerres, dels cristians pel socialisme, de l’anarquisme i els corrents consellistes que impulsaven tant les Comissions Obreres Anticapitalistes com les Plataformes (d’estudiants, de barris, etc) Anticapitalistes. Era precís i necessari dir “alguna cosa” referent a les lluites culturals i polítiques d’aquells anys des d’una perspectiva d’esquerres, des del punt de vista, no dels vividors del sistema, sinó de les trinxeres dels qui sí que participaren activament en la lluita antiburgesa, per la llibertat de les classes populars illenques, en el camí d’avançar envers la república, l’autodeterminació i el socialisme (entès com a poder del treballadors).

 

          )On és l'”objectivitat” -com diria Fontana- en una societat de classes de forts enfrontaments ideològico-culturals, on, la majoria de vegades -i sobretot en aquesta època de què parlam- la guerra d’idees, de concepcions del món, era aferrissada? Com ho és ara. Com ho ha estat sempre, i ho serà mentre hi hagi explotats i explotadors damunt la superfície de la terra.

En el petit resum de la història de la restauració borbònica Els altres comunistes i la transició he volgut deixar constància d’alguns dels aspectes que consider més essencials de la lluita de classes en aquells anys. No ens hem d’enganar o deixar manipular per pretesos “historiadors objectius”. )On és l'”objectivitat” -com diria Fontana- en una societat de classes de forts enfrontaments ideològico-culturals, on, la majoria de vegades -i sobretot en aquesta època de què parlam- la guerra d’idees, de concepcions del món, era aferrissada? Com ho és ara. Com ho ha estat sempre, i ho serà mentre hi hagi explotats i explotadors damunt la superfície de la terra.

El més vergonyós de tots aquests “oblits” (o de la criminalització de republicans i comunistes -OEC, per exemple-) és que, a més dels interessos de classe que hi subjauen, tot es fa per evidents, comprovats, claríssims motius d’egoisme i interès particular, sense vergonya, per la cara, oferint-se -qui ho fa- a qui paga millor. Enlairen descaradament qui comanda (els partits que disposen del pressupost; els polítics oficials). Així, actuant d’aquesta manera, l’autor del pretès llibre “objectiu”, “científic”, pot anar a pidolar més subvencions per a les seves properes “aportacions” (a més publicacions, més importància del currículum per a demanar feina, per a consolidar la petita parcelAla de poder que pugui tenir l’autor). Assistim així a una processó de “personatges” d’autèntica vergonya. Es crea la “fama” de lluitadors a qui mai no vérem per les catacumbes de la clandestinitat, però que ara, mercès al poder polític, manegen els fils del pressupost públic.

Ens volen fer creure, com si no tenguéssim memòria històrica, que “portaren la democràcia” al nostre poble els més destacats elements del franquisme, els més aferrissats defensors del feixisme que (intelAligents, no ho negarem) quan veren que des dels EUA,  Berlín o Londres els indicaven el camí de la reforma del règim, s’hi apuntaren de seguida (per a servar l’essencial de l’Estat muntat per la dictadura: “unitat d’Espanya”, capitalisme, monarquia). Vet aquí aquestes “històries” enlairades per tots els servils mentre es minusvalora, es criminalitza, es posa

sordina al treball abnegat, callat, heroic, dels homes i dones anònims (i no tan anònims!) del nostre poble (els militants i simpatitzants de tots els partits comunistes i revolucionaris de les Illes). “Treball” ben pagat, evidentment!, el de “consagrar” qualsevol oportunista franquista, els nostres coneguts enemics, tots aquells que tengueren la paella pel mànec durant quaranta anys, els vertaders culpables de dècades de manca de llibertat, de sofriment popular. Per això he cregut necessària la publicació de tots aquests llibres que parlen de la nostra història més recent: No era això: memòria política de la transició, Cultura i antifranquisme, L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) i Els altres comunistes i la transició.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!