Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

28 d'octubre de 2024
Sense categoria
0 comentaris

Illes – La gran Diada de 1977

 

1976: A l’avantguarda de totes les mobilitzacions populars dels anys setanta sempre hi hagué els militants de l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) i de les JEC. En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l’OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer… Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d’altres membres de la direcció.

Potser seria útil per a les noves generacions de ciutadans i ciutadanes que no visqueren els esdeveniments de la transició fer una mica d’història de com anaren les primeres provatures de marxar en el camí del nostre alliberament nacional i social.

La més gran manifestació que ha tengut lloc a Mallorca en defensa de l’Estatut i del nostre autogovern va ser la del 29 d’octubre de 1997.

Però fem una mica d’història.

A finals del 77, com a cloenda de les activitats del Congrés de Cultura Catalana, hi havia hagut la gran manifestació de la Diada per l’Autonomia. La major manifestació de la història de Mallorca, encara no superada! Més de quaranta mil persones, molt il·lusionades, amb esperança d’anar avançant vers l’autogovern, ens hi arreplegàrem a sentir el parlament unitari que va llegir Josep M. Llompart. Ningú no imaginava aleshores que quatre aprofitats s’apoderassin dels esforços populars per a viure a costa del contribuent. En el que fa referència a la Diada per l’Autonomia, l’OEC va ser un dels partits que més feina va fer per garantir el seu èxit. Aleshores jo miliava dins de l’OEC i record que les activitats normals de partit quedaren paralitzades i ens dedicàrem en cos i ànima a la propaganda i organització de la Diada.

Les reunions per organitzat la major manifestació nacionalista i d’esquerres de la història de Mallorca es feien normalment en el local de l’OCB. Com explica l’escriptor Antoni Serra en el llibre Gràcies, no volem flors (Edicions de La Magrana, 1981): “…però, mentrestant, les reunions continuaven. Eren setmanals i es feien a l’Obra Cultural Balear. S’aixecà acta de cada una d’elles, ja que, en un assumpte tan important com l’autonomia, calia deixar constància de tot el que es discutia, dels acords que es prenien, de les propostes que es feien i de les discussions. Si més no, els papers serveixen de vegades de testimonis històrics, no fos cosa que el temps desvirtuàs en el futur el contingut i les intencions d’aquelles reunions. Ja he dit que Sánchez Allés era el representant o el portaveu centrista; pels socialistes de Felipe hi venia assiduament en Josep Moll; pels socialistes nacionalistes, en Sebastià Serra i en Damià Ferrà-Ponç; els comunistes estaven representats habitualment per Victorí Planells, a més de Josep Valero i Miquel Rosselló; Isidre Forteza venia pel Moviment Comunista de les Illes; Antoni Mir, alternant amb Miquel López Crespí, venia per l’OEC; Armand Candela i Climent Garau, per la Unió Autonomista o Partit Nacionalista de Mallorca, etc…”. En aquelles reunions es parlà, entre moltes altres coses, de com organitzar les distintes intervencions en l’acte. [Continuar]

Les coses pareixien funcionar a la perfecció fins que va esclatar la bomba: UCD, per boca de Maximilià Morales i Lluís Pinya, desautoritzava tot el que havia aprovat l’anterior representat, Sánchez Allés i volgueren fer-se seva, de forma completament oportunista, la feinada feta fins aquells moments. Es tractava de capitalitzar l’acte, llevar-li contingut nacionalista i esquerrà, excloure l’escriptor Antoni Serra de les intervencions i fer de Jeroni Alterti i UCD els protagonistes màxims del 29 d’octubre.

En defensa de la unitat aconseguida Antoni Serra decidí no participar en la lectura de discursos fins que, espitjat per Aina Moll, Antoni Mir (i tots els grups d’esquerra de l’Assemblea) accedí a reconsiderar la seva posició. Amb els anys, l’escriptor valora que no ho hauria d’haver fet ja que les claudicacions davant UCD i la dreta foren excessives. En la pàgina 188 de Gràcies, no volem flors, explica: “Ara sé que em vaig equivocar, que no havia d’haver participat a la Diada, perquè amb el temps m’he adonat que va esser una pantomima, el motiu més cruel de frustracions futures. Qui creia realment en l’autonomia? Els esdeveniments polítics dels anys 78-79 i 80 ho han deixat ben clar. Per a la majoria dels nostres polítics, l’autonomia és una farsa o, en tot cas, un mot ridiculitzat i desvirtuat, que ha generat no pocs desencisos i no poques actituds d’indiferència. Per això vàrem fer aquella Diada?”.

Però no avançem els esdeveniments. Es tractava d’aconseguir, malgrat tots aquests entrebancs i contradiccions, una participació massiva del poble mallorquí en la Diada. Era una feinada (ja n’estàvem acostumats!) estar el vespre sencer aferrant cartells. No en vaig veure mai cap dels futurs dirigents dels organismes autonòmics aferrant cartells per les nits. Devien ser als seus negocis, com de costum, mentre la gent anònima, al carrer, els feia la feina. Que n’hem fetes de coses, des dels anys seixanta fins a finals dels setanta, per tota aquesta colla d’oportunistes i vividors de la política que s’han aprofitat com a sangoneres de la lluita popular!

No es tractava tan sols de fixar cartells a les parets. Els feixistes sortien a desaferra-los. Per tant, muntàrem piquets de defensa. Piquets, majoritàriament formats per militants d’OEC, MCI, PTE, PSM, PCE i molts obrers de diversos sindicats. S’hauria d’haver vist els treballadors de totes les contrades armats amb barres de ferro per a defensar els cartells que convocaven a la manifestació de dia 29 d’octubre! La qüestió -la defensa de l’autonomia- era seriosa i no volíem consentir que quatre reaccionaris ens fessin malbé la feina. Grups de jovençans de “Fuerza Nueva” feien desastres amb els cartells que anàvem penjant. Com ja he dit en les nits anteriors a la manifestació no hi eren enmig del carrer aferrant els posters, ni menys encara defensant-los, tota la sèrie de personatges que després es farien famosos damunt l’esforç d’aquests anònims militants. Fotografies en els diaris? Totes les que vulgueu! Però comparèixer a les reunions, fer feina enmig del poble o sortir al carrer a lluitar contra la dreta… ca barret!

I l’èxit d’aquella gran manifestació del 29-X-1977 no hagués estat possible sense la col·laboració dels menyspreats treballadors que, des de barriades i pobles, participà massivament en l’acte reivindicatiu més gran de la nostra història (l’esperit del qual va ser ben aviat traït pels mateixos que, de forma oportunista, encapçalaven la manifestació).

Publicat en la revista L’Estel (1-III-06)

Miquel López Crespí 

“Les grans il·lusions populars de l’any 1977 varen ser capolades ben aviat pels partits dits ‘majoritaris’. Un any més tard, la manifestació per l’Autonomia i l’Autogovern només va ser impulsada pel PSM, partit en què llavors militava qui signa aquestes retxes. Recordem que pel desembre de 1978, setmanes abans de la nova Diada, la majoria de l’OEC havia fet un Congrés d’Unitat amb el PSM”. (Miquel López Crespí)

La gran Diada de 1977 (i II)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Aleshores jo militava a l’OEC i pel més d’octubre repartirem centenars i centenars de fulls amb la crida que, signada per Mateu Ramis, pel nostre secretari general, va ser també publicada el mateix 29-X-1977 en el diari Baleares (cosa estranya, amb tota la campanya de marginació a que érem sotmesos els comunistes no oficials!). La nostra crida a la lluita per l’autonomia deia, sota el títol “L’Organització d’Esquerra Comunista i l’Autonomia”: “Comencem per donar una mirada a Mallorca i per analitzar el nostre poble en tots els aspectes. ¿Quina és la seva situació?

‘Economia-.

‘El camp abandonat i endarrerit; la petita i mitjana empresa en crisi; cap tipus de planificació industrial pròpia; importació de la majoria d’articles de consum; el capital predominantment en mans foranes, i especialment el financer (bancs); crisi alarmant en sectors com la construcció i semblants, amb greus repercussions socials d’atur, etc. L’únic sector del que podríem vanagloriar-nos és del monocultiu d’hostaleria i serveis. Però el ‘boom’ turístic ja no estora ni entabana els illencs, perquè coneixem massa d’aprop els seus punts flacs i misèries: la seva planificació i el seu muntatge depenents, tant del capital europeu, com espanyol, no mallorquí.

‘Política-.

‘Les nostres institucions de govern, d’ordre públic i administratiu, des del Governador, passant per a Diputació i per totes les dependències dels Ministeris, fins arribar als Ajuntament, podem dir que no són nostres. No representen el nostre poble. Són instruments del poder central, dirigits i regulats per lleis i normes des de Madrid. I massa vegades, excepte als ajuntaments, regits per personal peninsular, desconeixedor de la nostra realitat. Si el poder polític ha de sortir del poble, que el delega, nosaltres podem considerar-nos, en aquest aspecte, un poble dominat i oprimit.

‘L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) considera que l’autonomia és un aspecte de la democràcia. I per tant, que aconseguir-la és una tasca de tot el poble mallorquí i de totes les forces polítiques democràtiques. De fet, només la dreta no civilitzada ha deixat de signar el Pacte Autonòmic, i només ella s’oposa a la Diada d’avui dia 29.

‘Conjuntament amb tots aquells que lluitin per l’autonomia, l’OEC lluitarà per ella: per l’Estatut, per l’autonomia dels ajuntaments, per una convocatòria d’eleccions a un Parlament Constituent. Però també lluitarem per construir en el futur una Mallorca socialista. Perquè en el Parlament hi siguin, no els representants del capital, sinó els de les organitzacions populars, sindicals, ciutadanes, pageses, etc.

‘La història de Mallorca ens mostra ben clar l’incapacitat de la nostra burgesia, fins i tot per aconseguir la seva pròpia llibertat. Molt manco, les llibertats nacionals. La seva història és també la història de la subordinació al centralisme.

‘Per això crèiem en la gran responsabilitat històrica que tenen les classes populars, treballadors i anticapitalistes, d’esser el motor de la lluita per l’autonomia. Són aquestes classes les úniques que poden donar una alternativa econòmica per a superar la crisi reestructurant l’economia, i les úniques que poden retornar al nostre poble l’autogovern, la cultura i la llibertat”.

Record aquelles nits de de tensa vigilància. Totes i cada una de les nombroses repartides de fulls pel centre i barriades de Ciutat. Dins l’atrotinat Seat 6OO d’en Mateu Ramis, bon amic, dirigent de l’OEC i exmisioner en el Perú, hi anàvem Antoni Mir (l’expresident de l’OCB), na Margalida Chicano Sansó, jo mateix i algun altre company. Devien ser prop de les dues de la matinada. De sobte, en el racó de la peixateria, en el Mercat de l’Olivar, vérem alguns grups d’extrema dreta arrabassant els cartells de la manifestació. En Mateu Ramis, pegant una frenada en sec, aturà el vehicle ben arran. Sense pensar-ho gaire, cridant fort per a atemorir-los, sortírem al mateix temps del cotxe. En el silenci de la nit, mentre tothom dormia, se sentí, ben fort: “No toqueu els cartells!”. I, sense dubtes, decidits, ens hi apropàrem amenaçadors.

Aquells membres de l’extrema dreta no s’ho pensaren gens ni mica. Partiren escapats. No els vaig veure mirar enrere. Mai no he tornat ullar ningú que corregués tant.

Els feixistes tingueren molts entrebancs aquella nit. Més tard, continuant amb la vigilància de la propaganda de l’acte, els trobàrem detinguts per un nombrós grup de militants de les CC.OO., davant l’església de Sant Miquel. Els treballadors exercien el que aleshores es deia “vigilància revolucionària”.

Però tot aquest esperit unitari, les grans il·lusions populars de l’any 1977, varen ser capolades ben aviat pels partits dits “majoritaris”. Un any més tard, la manifestació per l’Autonomia i l’Autogovern només va ser impulsada pel PSM, partit en què llavors militava qui signa aquestes retxes. Recordem que pel desembre de 1978, setmanes abans de la nova Diada, la majoria de l’OEC havia fet un Congrés d’Unitat amb el PSM.

PSOE, PCE i el mateix PTE, feren anques enrere. S’havia acabat l’esperit unitari de 1977. Només record alguns militants del MCI amb voluntat d’ajudar. Un matí vingueren pel local i, amb uns altaveus que ens va dur en Jaume Montcades estiguérem un parell de dies predicant -posàvem música, parlàvem de viva veu convidant a l’acte- pels carrers de ciutat, convocant a la Diada Nacional per l’Autogovern.

A la nit, a la plaça major, hi hagué més de mil persones. Un èxit, si tenim en compte el boicot de la premsa i dels partits d’”esquerra”. Era tot el que quedava de la gran manifestació del 29 d’octubre de 1977. Hom a vegades no entenia el que succeïa. Un any abans, tothom s’apuntava a la moguda nacionalista. Ara -just havien passat dotze mesos!- ningú no en volia saber res i ens deixaven tots sols. Es feia evident que, per a molts dels efímers personatges dels fantasmals organismes unitaris, només hi comptava figurar, sortir en els diaris, aconseguir, mitjançant l’ajut de la premsa, allò que mai no havien obtingut en el contacte directe amb el poble. La història s’anava bastint així, amb mentides i manipulacions constants.

A l’endemà, els diaris qualificaven de fracàs el que per a nosaltres havia estat un gran èxit de convocatòria. Mil persones en solitari, sense ajut de ningú, no hi havia cap partit que les pogués arreplegar. Els mateixos que no volien l’enfortiment del PSM, la unitat amb OEC, ara, continuant la permanent campanya contra els “radicals separatistes”, minimitzaven la nostra feina, atacant sense descans.

Ja sabíem que eren lladrucs aprofitats i oportunistes. Nosaltres pensàvem: “Lladren els cans? Això vol dir que avançam!”.

Aquest avanç del nacionalisme es va veure confirmat en les primeres eleccions municipals i per al Consell Insular on traguérem representació per a les dues institucions.

M’encarregaren de coordinar la campanya. Mentre els companys anaven de poble en poble fent propaganda i realitzant els mítings, a mi em corresponia una feina bruta i gens vistosa: demanar permisos, aconseguir locals, redactar els comunicats per a la premsa, ràdio i televisió, avisar els membres de les nostres candidatures on havien d’”actuar”. Tots anàvem de bòlid. No hi havia temps per a res. Per sort nombrosos simpatitzants comparegueren pel local (carrer del Temple) a posar paparetes dins dels sobres (en Llorenç Capellà i na Carme Simó, la seva companya, eren molt eficients!).

Aleshores començaren a comparèixer herois de cartó-pedra, petits pallassos amb esbojarrades ànsies de figurar, munió de personatges estranys i tèrbols. Record l’arribada d’algun d’aquests personatges dretans, homes sense gaire principis però amb una “comandera” fora mida. Gent que mai no se’n portà cap programa ni li vaig sentir cap raonament coherent. Eren “independents”, però de rebot també influïen sobre els militants amb el seu pragmatisme sense aparent ideologia (eren de ben de dretes!). A poc a poc em vaig adonar de l’aparició de certs elements -mai ullats en la clandestinitat- per als quals el concepte de lluita nacional no passava de practicar una mica de folklore. Alguns descobrien el món i “teoritzaven”, babaus, dient que, en una futura Mallorca autogovernada, la sanitat, els futurs serveis sanitaris de la població, s’havien de bastir damunt les monges del pobles. Cofois, insistien que, històricament, les monges havien tengut cura de les malalties dels pagesos. Sovint hom tenia desitjos de sortir corrent en sentir tants desbarats! M’adonava que alguna cosa fallava.

També donaren suport a les nostres candidatures partits i col·lectius que mai havien confiat en el PSI d’abans de la seva consolidació esquerrana i nacionalista. La majoria d’associacions de veïnats de Palma i pobles (gràcies al treball de companys com Jaume Obrador, Paco Mengod i molts d’altres); sectors de CC.OO. i d’USO; el Partit Carlí; i, el que era més curiós, col.lectius de l’esquerra revolucionària -sobre tot el PCE (M-L)-, demanaren el vot per a nosaltres. En el fons, allò era un vertader Front Popular. Molts honrats militants de l’esquerra consideraren que, per a defensar el nacionalisme i el socialisme a les Illes, ens havien de votar.

A les municipals i autonòmiques, quan ningú no s’ho esperava, aconseguírem treure en Jaume Obrador com a regidor de Ciutat i en Biel Majoral i en Pere Llinàs per al Consell de Mallorca. L’èxit fou important sobretot si tenim en compte que, mesos abans, les campanyes anti-partit de la premsa ens negaven el pa i la sal i ens acusaven permanentment de ser un grup que s’havia abstingut en el referèndum de la constitució. El pecat més greu era la unió amb els “radicals de l’extrema esquerra”, l’OEC. Ara, havien de callar, perquè comprovaven que no havia anat tan malament l’operació d’enfortiment del partit.

 

Publicat en la revista L’Estel (1-III-06)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!