Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

28 de gener de 2022
0 comentaris

Illes – La generació literària dels 70 (records) – Aina Montaner

Illes – La generació literària dels 70 (records)

 

Aina Montaner

 

Els començaments dels setanta van estretament lligats a les activitats de les llibreries l’Ull de Vidre i Tous, a la creació dels primers embrions de partits revolucionaris antifeixistes, a la preparació del Congrés de Cultura Catalana, a la consolidació de l’OCB i a l’ampliació de la represa editorial catalana a les Illes amb editorials que com Daedalus, que dirigeix Tomeu Barceló, i Turmeda, en la qual és un personatge decisiu i imprescindible Aina Montaner.

 

El temps, el destí, és inexorable. A poc a poc desapareixen els nostres millors amics, els homes i dones que, amb la seva feina o el seu exemple, han conformat la nostra vida. Recentment havia d’escriure la necrològica d’Encarna Viñas. Ara els diaris, Internet, les trucades dels amics, m’assabenten que Aina Montaner ens ha deixat. I, novament, hom ha d’escriure d’un amic.

Amb Aina Montaner m’unien més de trenta anys d’amistat, el record dels primers llibres publicats i que ella, com a una de les responsables de l’Editorial Turmeda, s’encarregava de corregir abans de portar els originals a la impremta. Els reculls de narracions A preu fet i La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, foren corregits al mateix temps que n’Aina aconseguia llevar totes les faltes d’ortografia i sintaxi a La dama de l’harem, de Llorenç Villalonga, llibre que sortí amb el número tres de la col· lecció Gavilans de Turmeda. Són records ben precisos, ja que va ser precisament a una taula del bar Bosch on n’Aina em descobrí, mostrant-me’n els originals, com Llorenç Villalonga no sabia escriure correctament el català. A poc a poc, estudiant l’obra de Llorenç Villalonga arribaríem a descobrir per l’estil i el llenguatge emprat en cada novel· la la mà del corrector o correctora. En el fons, el professor Josep Antoni Grimalt, Aina Moll, Aina Montaner en el cas de La dama de l’harem o Jaume Vidal Alcover corregint i “creant” el mallorquí dels Desbarats esdevenien els fonaments, la columna vertebral de la creació de l’escriptor Llorenç Villalonga. Llorenç Villalonga, que durant dècades maldà per a ser reconegut com a escriptor espanyol, esdevenia per estranyes circumstàncies del destí un escriptor català sense saber quasi res de la cultura, ni dominar la gramàtica, de la llengua en la qual és considerat un autor bàsic.

Vaig conèixer Aina Montaner a començaments dels anys setanta. Degué ser l’any 1971. Jo ja feia uns anys que escrivia articles de crítica literària en el suplements de Cultura del diari Ultima Hora i posteriorment en les de Diario de Mallorca. Per aquells anys havia guanyat el Ciutat de Palma i el Carlos Arniches de teatre en català. Amb Adela Casellas i Frederic Suau havíem intentat l’aventura cultural de la llibreria L’Ull de Vidre, fent tota mena de presentacions, xerrades, exposicions de pintura, amb la utòpica intenció d’ajudar a canviar el món mitjançant la cultura… Anàvem a vendre llibres catalans pels pobles de Mallorca… Jo escrivia sobre els novel· listes d’America Llatina, tant de moda aleshores. I sobre Gabriel Alomar, Brecht, Maiakovski, Babel, la Revolució Cultural Xinesa, Gramsci, els situacionistes francesos, Lukács, el compromís de l’escriptor amb la seva societat. Aina Montaner, des d’una altra vertent, des de la Llibreria Tous, ajudant el seu company, provà igualment uns anys després, amb molt més èxit, continuar l’aventura de l’Ull de Vidre. Cal dir dir que reeixí en la prova i la seva tasca contribuí a animar el somort i gris panorama cultural de la Palma dels darrers anys de la dictadura. N’Aina s’havia llicenciat en Filosofia i Lletres el 1966, en la secció de Filologia Clàssica, per la Universitat de Barcelona.

De la lluita cultural i clandestina de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta n’he parlat en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma de Mallorca, El Tall Editorial, 1994), Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000), No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001) i, molt més recentment, en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003). Els dos capítols de Cultura i antifranquisme dedicats a la història de les Aules de Poesia, Teatre i Novel· la, ens poden donar una idea aproximada de l’enrarit i repressiu ambient cultural de la Palma de finals dels seixanta, just quan n’Aina havia acabat els estudis a Barcelona i es decidia a retornar a Mallorca.

Els començaments dels setanta van estretament lligats a les activitats de les llibreries l’Ull de Vidre i Tous, a la creació dels primers embrions de partits revolucionaris antifeixistes, a la preparació del Congrés de Cultura Catalana, a la consolidació de l’OCB i a l’ampliació de la represa editorial catalana a les Illes amb editorials que com Daedalus, que dirigeix Tomeu Barceló, i Turmeda, en la qual és un personatge decisiu i imprescindible Aina Montaner.

D’aquests anys de represa i consolidació cultural catalana en podem trobar una excel·lent informació en el llibre de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003), que acaba d’editar Documenta Balear.

La Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l’avenç i ferm desenvolupament de l’OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l’actualització de la revista Lluc (vegeu el capítol “1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc”), de l’arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d’una important represa teatral, de la creació a l’Estudi General Lul× lià dels primers estudis universitaris, de certs espais de “llibertat” en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l’augment de l’activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. Com he escrit una mica més amunt, el professor Pere Rosselló Bover sintetitza molt bé tot aquest procés en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003).

Aina Montaner, des de la seva tornada a Mallorca l’any 1971, esdevé, indubtablement, una ferma i autèntica dinamitzadora cultural. I, ara, amb la seva desaparició física, és quan més es nota el buit immens que ens ha deixat.

Diari de Balears del 12-V-04 destaca alguna de les seves activitats en el camp de defensa de la nostra cultura i de normalització del català. En la secció “Cultura i societat” (pàg. 46) s’escriu: “El 1976 participà en el Congrés de Cultura Catalana elaborant diverses ponències. Aquell mateix any reprengué la seva feina com a docent a l’Institut Antoni Maura de Palma. Com a conseqüència de la col·laboració entre l’Obra Cultural Balear i l’institut, aquest fou el primer cop que oficialment s’impartien classes de llengua catalana a una institució d’ensenyament públic.

‘Durant 1978, va ser col· laboradora del programa Giravolt, emès en llengua catalana per TVE2 des dels antics estudis Miramar de Barcelona.

‘Des d’aquell anys fins a l’actualitat, treballà en l’Administració de la Comunitat en feines d’assessorament lingüístic, arribant a ocupar el càrrec de cap del Servei d’Assessorament Lingüístic i Documentació de la Vice-presidència i Conselleria de Relacions Institucionals”.

Des de 1971 fins al 2004 la nostra amistat es va anar afermant i consolidant. A mitjans dels setanta, com a autor amb solament tres llibres publicats, solia anar a casa seva, en el piset que tenia amb el seu company en el carrer Joan Crespí i parlàvem de literatura, política, els esdeveniments internacionals que commocionaven el món. Recordem que era el temps de la guerra del Vietnam, l’experiència de Salvador Allende, la represa de la lluita popular contra la dictadura, el Congrés de Cultura Catalana, el naixement dels primers partits comunistes i antifeixistes a les Illes. Malgrat que ella en un temps hagués estat més propera al PSUC i jo militàs en una organització de tendència consellista i trotsquista, l’OEC, mai tenguérem cap diferència essencial en les valoracions del moment. Dona d’un tarannà democràtic per excel·lència, era ben lluny del dogmatisme i la vulgaritat del carrillisme illenc.

Posteriorment, amb el meu atrotinat Simca 1000 la vaig ajudar a fer les mudances des del piset de Joan Crespí fins a la nova casa que havia llogat a Son Rapinya. Podeu imaginar l’embalum de les mudances! Llibres i més llibres, cossiols amb flors multicolors, antics estris de cuina mallorquins, els prestatges de les llibreries desmuntades… Eren uns anys d’alegries i esperances, malgrat els cops sagnants de la dictadura, malgrat les detencions i interrogatoris que vaig patir, que uns i altres vam patir per part de la Brigada Social de la dictadura. Vivíem la nit franquista, però el cert és que tots, n’Aina la primera, teníem grans esperances en la possibilitat que la democràcia ens ajudàs en la consecució del nostre redreçament nacional i social. Encara no havíem vist ni patit les tones de cinisme i oportunisme que copsaríem poc després, amb l’abandó de la majoria d’ideals rupturistes, socialistes, nacionalistes i republicans per part d’aquells que feien dels pactes amb el franquisme reciclat i la consolidació de la monarquia borbònica la base de la seva economia particular. Servils de tota mena i condició que renunciaven a tota idea anticapitalista, d’independència o socialisme per tal de gaudir de bon sou institucional, cotxe i moqueta oficial.

Aquells eren uns anys de lluita antifeixista intensa. En els baixos de la llibreria Tous discutim els articles que sortiran en el suplement de cultura del diari UH on aleshores escrivíem al costat d’Alfonso Sastre, Blai Bonet, Carlos Alvarez, Francisco Candel, Santiago Miró, Antoni Lluc-Ferrer, Joan Mas i Vives, Carlos Meneses, Lleonard Muntaner, Enrique Molina Campos, Antoni Serra, Josep Alberti, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart i tants i tants d’amics del moment. Els diumenges, per distreure’ns una mica de tanta literatura i tanta política, anàvem d’excursió amb un grup d’amics entre els quals hi havia l’economista Pere Carles, la professora Cathy Sweeney, l’escriptor Antoni Serra i el que va ser conseller del Pacte de Progrés, Xisco Quetglas.

Posteriorment, amb la mudança d’Aina Montaner a la casa de Son Rapinya, encara ens trobàvem més sovint, ja que la meva mare vivia al costat, a Son Serra, i cada vegada que l’anava a veure m’aturava primer a casa d’Aina Montaner per a petar la conversa literàrio-política.

Trenta anys i busques després de la nostra coneixença, Aina Montaner servava el mateix esperit de lluita, la mateixa energia amb la qual la vaig conèixer quan vengué de Barcelona. Amb una curiositat intel· lectual inabastable, no hi havia tema cultural que no li interesàs. A Son Rapinya, si hi anaves a la l’horabaixa o en dissabte o diumenge sempre la trobaves corregint novel· les, estudiant, preparant les lliçons de català per al funcionariat de la de les Illes. No endebades Aina Montaner ha estat una de les màximes impulsores de la nostra normalització lingüística. L’exdiputat del PSM i actual membre de la direcció d’ERC Cecili Buele, ha escrit d’Aina Montaner: “Molt bona companya de feina. Funcionària competent. Professora singular. Lingüista inigualable. Contribuí directament en la tasca àrdua de fer normal l’ús de la llengua catalana a l’Administració autonòmica, des dels inicis”. I continua fent una sentida recordança de l’amiga desapareguda: “Era d’aquelles persones que sabia romandre al teu costat, quan passaves moment difícils, mals de dur; alhora que mantenia la distància més prudent, en besllumar que pogués esdevenir-hi molesta, ni que fos per un xiquet, la seva presència física apropada.

‘Lingüista experta en la utilització acurada dels pronoms febles, mantenia la dèria de simplificar el llenguatge administratiu, recorrent a la senzillesa expressiva, emprant modestament mètodes pedagògics ben característics o exercint la docència amb una increïble claredat expositiva.

‘Dona lluitadora, companya treballadora, funcionària professional, lingüista experta, professora competent… i tantes d’altres coses en la vida, ens ha deixat fa poc. Se n’ha anat ben lluny. Ha mort fa poques hores. Deixa tot un seguit d’accions, fets, noms, paraules o persones que, ben segur, contribuiran a mantenir-ne ben viu el bon record.

‘L’ús de la llengua catalana a l’Administració pública illenca s’ha fet molt més intens i fort. Gràcies, en bona part, a la molta feina que ha fet n’Aina. No trob paraules per agrair-li tot quant féu”.

Fa uns anys, quan es detectà la malaltia que la portaria a la mort, ja em digué, amb un deix de tristor als llavis, que “el meu camí s’ha acabat, Miquel”. Després parlàrem de temes intrascendents, d’aquelles excursions pels pobles i muntanyes de Mallorca, de la lluita cultural en els darrers anys de la dictadura… Quan recentment la vaig felicitar per l’obtenció del Premi Ramon Llull 2004 no parlàrem de tot el que sabíem que s’esdevendria. Em digué que esperava la tarja de la propera presentació d’algun llibre meu. Però era parlar per parlar. No volíem dir res del que sabíem que era ja irreversible. Ens acomiadàrem normalment, com si la malaltia no existís i aquest diumenge ens haguéssim de trobar novament per anar d’excursió a la vall de Ternelles com fa trenta anys. Aina, no dubtis mai que el teu record serà sempre amb nosaltres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!