Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

23 de gener de 2022
0 comentaris

Illes – La generación literària dels 70 i el compromís polític

Illes – La generación literària dels 70 i el compromís polític

 

Cultura i transició a Mallorca

 

 

Recordem que són els anys del “matrimoni” entre els dirigents del “Movimento”, Suárez i tot l’aparell franquista de l’estat esdevengut “aperturista” i els Carrillo-González. L’oblit de la memòria històrica del nostre poble és un dels fonaments essencials d’aquest pacte entre víctimes i botxins. S’ha d’oblidar la història republicana i antisistema, s’han de demonitzar i es demonitzen totes aquelles persones i organitzacions que vulguin servar la nostra història. És una tasca a la qual s’hi dediquen, amb deler i salvatgisme fóra mida, els antics intel·lectuals franquistes, ara esdenvenguts “democràtes de tota la vida” i els nous servils del règim procedents de les fileres del carrillisme i el felipisme que, com a pagament, seran endollats en institucions, fundacions, mitjans de comunicació i tota mena de llocs de comandament cultural i polític. (Miquel López Crespí)

 

Ara ja farà prop de dos anys que l’amic i editor Sebastià Roig decidí  portar endavant la publicació de Cultura  transició a Mallorca. Curiosament, Sebastià Roig va ser un  dels meus primers editors, el segon concretament ja que els meus reculls de contes inicials sortiren publicats a  l’Editorial Turmeda. Em referesc als llibres  A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974), obra que havia guanyat el Ciutat de Manacor 1973 de narrativa. Posteriorment, l’any 1974, amb Autòpsia a la matinada guanyava el Ciutat de Palma de Teatre 1974.

En aquells moments, érem a començaments dels setanta, Sebastià Roig iniciava el seu camí com a editor publicant els llibres d’alguns narradors i poetes que, amb els anys, tendrien una significació destacada en el món de la literatura mallorquina. L’any 1976 sortí al carrer l’edició que va fer Sebastià Roig de l’obra guanyadora del Ciutat de Palma de Teatre, Autòpsia a la matinada, obra que sortí quan s’apropava la festa del llibre d’aquell any al mateix temps que el poemari de Joan Perelló Baf de llavis. Miquel Mas Ferrà i Joana Serra de Gayeta publicaven alhora Massa temps amb els ulls tancats i Nosaltres esperàvem Mister Marshall. El dia del llibre presentàrem totes aquestes obres en un baret d’anomenada progressista, el “Pou Bo”, a la barriada de Gènova. Sebastià Roig ens acompanyà en aquells moments tan importants per uns joves que començaven a escriure i, com us podeu imaginar, necessitaven del suport dels amics. De totes les il·lusions que despertaven en nosaltres aquells premis literaris i les primeres edicions dels nostres llibres n’he parlat en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart que edità l’any 2003 Edicions Cort de Palma (Mallorca), especialment en el capítol “Mallorca 1976: Miquel Mas Ferrà i Joana Serra de Gayeta”.

I és ara, quan han passat trenta anys d’ençà de l’edició d’aquell Premi Ciutat de Palma de teatre i quan ja he publicat prop de cinquanta obres que, novament, entram en contacte amb Sebastià Roig, una de les persones que aleshores m’animà a continuar amb les meves dèries literàries. El projecte que aquesta vegada havíem de provar de portar endavant tenia relació amb la cultura a Mallorca i amb la nostra literatura i també, amb les diverses situacions polítiques que hem viscut el que s’ha anomenat “la generació literària mallorquina dels 70”. Dels centenars d’articles referents a la transició a Mallorca i als escriptors i personatges de la cultura mallorquina s’havien d’escollir uns quants, que fossin representacions d’aquesta època i situacions, per a enllestir un volum que donàs notícia d’aquells anys esperançats i conflictius. És evident que, per a situar l’ambient dels anys de la transició i els fonaments que feren possible aquella situació político-cultural  havíem de fer una mica d’història. Es feia necessari  parlar de la influència de la postguerra, del franquisme, del resultat de la guerra civil en la nostra formació com a escriptors catalans de les Illes. I en parlar d’aquelles influències i condicionaments que determinaren, en alguns casos,  la nostra actitud militant antifeixista en temps de la dictadura i la transició també havíem de provar d’incloure  alguns apunts fent referència aspectes clau de la cultura catalana, espanyola i internacional en la nostra consciència i, possiblement, en la consciència de tota aquella voluntariosa generació d’homes i dones que, des de finals dels anys 60 fins a mitjans del 70 volgueren provar de canviar el destí aparentment immutable de la nostra societat. Era necessari començàs parlant dels antics resistents culturals i antifeixistes, de la dignitat servada en el temps obscurs, de la represa cultural catalana i antifranquista, del paper de la ràdio oficial i  les  clandestines, de les  emissores estrangeres, del cinema dels anys cinquanta i seixanta, dels llibres catalans i espanyols que ens anaren conformant, d’homes com Francesc de B. Moll i de la importància cabdal de la seva feina inabastable, del paper del Concili Vaticà II en l’inici del canvi d’actitud en segons quins sectors de l’església catòlica, dels primers llibres, primer clandestins, després legals de Marx, Engels, Rosa Luxemburg, Gramsci, Luckàs o Sartre que arribaven a Mallorca, de Kubrick, Eisenstein, Buñuel o Orson Welles, per situar tan sols uns noms universals que, cada qual a la seva manera, formaren la nostra universitat d’estil i ens alletarem en el combat per un món més just i solidari…  En el fons i ja ho anirem explicant, Cultura i transició a Mallorca és, en certa mesura, una ampliació i aprofundiment de molts dels temes que havia anat tractant en No era això: memòria política de la transició i en Cultura i antifranquisme. La introducció escrita quan es va publicar aquest darrer llibre a Edicions de 1984 l’any 2000, podria servir molt bé de resum del que significava i signifiquen aquests condicionaments en la nostra vida personal i col·lectiva, en la gestació de l’pbra que hem anat bastint d’ençà finals dels anys seixanta i començaments dels 70.

Aquesta era, sens dubte, la nostra intenció en iniciar el treball de recopilació de part del material publicat a premsa i revistes al llarg d’aquests darrers anys: centralitzar tota una sèrie d’articles referents a la cultura i la política a les Illes a fi d’aconseguir no restassin oblidats en les hemeroteques i, en el que fos possible, servissin per il·luminar aquells anys i també, molts d’aspectes del present.

Un primer resum dels meus treballs damunt la transició havia estat editat per Edicions El Jonc de Lleida el 2001. Parl de No era això: memòria política de la transició. A nivell cultural, una aproximació a la batalla cultural contra el franquisme i damunt el paper de determinats intel·lectuals mallorquins (Llorenç Villalonga, Pere Capellà…) va ser editat per Edicions de 1984. El llibre portava per títol Cultura i antifranquisme. Diversos resums dels meus dietaris d’aquell temps sortiren a Calima Edicions l’any 2002, Breviari contra els servils: dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie i el ja famós, pels atacs que patí per part del carrillisme, L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va ser editat per El Tall que dirigia Lleonard Muntaner el 1994. Tampoc no hauríem d’oblidar el llibre editat per Edicions Cort de Ciutat l’any 2003, em referesc a l’obra Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Llibre que en el mes de setembre del 2003 va ser presentat en la seu del Consell Insular de Mallorca pel poeta i investigador Ferran Lupescu, l’aleshores president de l’OCB Antoni Mir, la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar i el professor i històric dirigent del PSM, Sebastià Serra.

Tots els llibres abans esmentats volen ser petites aportacions a la memòria històrica del nostre poble, esforços per deixar constància de fets i esdeveniments polítics i culturals sovint silenciats  per la premsa oficial o, en el cas d’alguns dels nostres escriptors, menystinguts pel comissariat que malda per controlar la nostra cultura.

En No era això: memòria política de la transició el que primava era la història estrictament política de la lluita anticapitalista i antifeixista per part dels partits i organitzacions que no pactaren amb el franquisme reciclat el repartiment de  sous i poltrones. És el record de l’herència del BOC i del POUM entre l’esquerra revolucionària. Una herència recollida en bona part per la LC i LCR, l’OIC (L’OEC dels Països Catalans), AC, el POR… amb totes les insuficiències i mancances de rigor i de les quals pensam deixar-ne igualment constància escrita. Un llibre on es recorda la història, les concepcions polítiques i algunes lluites de l’OEC, la LCR, el PSM, aquelles organitzacions que foren sistemàticament capolades, exceptuant el PSM que ha resistit fins el moment present, per la dreta i l’esquerra nominal en temps de la transició. També en Cultura i transició a Mallorca s’insisteix en el paper de determinats grups polítics, per exemple les Joventuts d’Esquerra Comunista (JEC) que, silenciats pels epígons del règim, esborrats de qualsevol història de la transició quan no criminalitzats a fons, tengueren una importància decisiva en la dinamització de la vida política, cultural i associativa de mitjans dels anys setanta a les Illes.

Les JEC, dirigides en un determinat moment per l’expresident de l’OCB Antoni Mir, foren l’organització juvenil revolucionària de finals de la dictadura més important, amb un nombre més gran de militants i foren la punta de llança de la majoria de manifestacions i accions antifeixistes del moment. Rere aquesta organització hi anaven, quant al nombre de militants, les joventuts carrillistes, però en una línia completament diferent a la dels joves antisistema de les JEC. Mentre que els joves carrillistes pugnaven per fer present entre la joventut illenca les idees de col·laboració de classes i de consens amb els franquistes reciclats, UCD per exemple, i seguien les instruccions fent referència a no lluitar per la República, ni per l’Autodeterminació ni pel marxisme revolucionari, les JEC eren tot el contrari impulsant en tot moment el combat republicà i antisistema. No vol dir que dins les joventuts carrillistes o de la socialdemocràcia no hi hagués honrats militants republicans i joves de formació marxista. No ho dubtam. Però el que volem dir era que les cúpules dirigents, controlades pels màxims dirigents del nefast carrillisme, el que primava era la política pactista i entreguista, a la dreta, del jovent i dels sectors del poble treballador controlats pel reformisme.

Recordem que són els anys del “matrimoni” entre els dirigents del “Movimento”, Suárez i tot l’aparell franquista de l’estat esdevengut “aperturista” i els Carrillo-González. L’oblit de la memòria històrica del nostre poble és un dels fonaments essencials d’aquest pacte entre víctimes i botxins. S’ha d’oblidar la història republicana i antisistema, s’han de demonitzar i es demonitzen totes aquelles persones i organitzacions que vulguin servar la nostra història. És una tasca a la qual s’hi dediquen, amb deler i salvatgisme fóra mida, els antics intel·lectuals franquistes, ara esdenvenguts “democràtes de tota la vida” i els nous servils del règim procedents de les fileres del carrillisme i el felipisme que, com a pagament, seran endollats en institucions, fundacions, mitjans de comunicació i tota mena de llocs de comandament cultural i polític. Els joves de les JEC s’enfrontaren quasi tot sols a tota aquesta bestial endemesa enemiga. Aquests joves i coratjosos militants de les JEC, amb suport de l’OEC i d’altres grups esquerrans, principalment del MCI, els trostquistes o alguns anarquistes i nacionalistes d’esquerra, foren els primers en organitzar els primers actes en record dels afusellats pel feixisme a les Illes. Actes que, posteriorment, provaven de capitalitzar algunes organitzacions de l’esquerra oficial, avergonyides, per uns instants, del trist paper que els pactes amb la dreta els obligava a fer. Les JEC foren també el grup que més treballà per organitzar l’acte en honor del retorn de les despulles de Gabriel Alomar a Ciutat.

De totes aquestes lluites silenciades pel epígons del règim n’he parlat en el llibre No era això: memòria política de la transició, vegeu  el capítol “La lluita per l’autodeterminació i la República en temps de la transició” (pàgs, 191-196).

En aquest  darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició,  però poques fent referència o historiant la realitat dels  grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s’instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d’investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d’una novel·la es tractàs, les falses “heroïcitats” de molts tèrbols personatges i partits del sistema que, no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal, posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara,  vet aquí el que és la manipulació de la història!, “immortalitzats” en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat.

Amb No era això: memòria política de la transició i amb la majoria dels llibres de memòries que he anat publicant en aquests darrers anys el que volia fer era retre un petit i sentit homenatge als oblidats, als grups i persones que, com les JEC, l’OEC, Gonçal Castelló, Valerià Pujol, Víctor Alba o el dirigent trotsquista Arturo Van den Eynde, que tant feren per la nostra cultura i per la causa del nostre alliberament nacional i social, foren sistemàticament silenciats per la colla d’oportunistes que ha provat de canviar el sentit de la nostra història i de la nostra cultura. En Cultura i antifranquisme i en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart es tractava d’ampliar les qüestions estrictament polítiques de les quals ja havia informat en altres obres i ampliar-les fins al marc cultural per situar amb força l’obra i exemple d’alguns escriptors marginats i  obres d’indubtable qualitat silenciades pel comissariat postmodern.  Pens que, qualsevol persona que conegui mínimament el rerefons del nostre món cultural, no desconeix com. la repressió que la dreta i la pseudoesquerra exercí contra els partits que lluitaven per la República i l’autodeterminació, pel socialisme, també s’ha exercit i s’exerceix en el camp cultural  contra aquells autors i obres considerats “dissolvents”. N’hem parlat sovint de la campanya per fer oblidar a les noves generacions el mestratge de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo o Salvador Espriu, per citar només alguns dels intel·lectuals més coneguts. Si el comissariat neoparanoucentista que vol aclaparar-nos ha aconseguit molts dels seus objectius quan a demonitzar, menystenir i ridiculitzar la literatura anomenada “resistencialista”.. ¿que en direm de tants i tants d’autors catalans que, en el darrer quart de segle, sense obeir consignes, portats pel seu tarannà independent, han volgut seguir l’exemple dels mestres? La marginalització, el silenci ha estat el que ha rebut i rep bona part de la intel·lectualitat catalana contemporània. Vegeu els noms de qui són promocionats per polítics i institucions. Pensau en qui promocionen les màximes autoritats de l’estat o qui cobrava i cobra bons sous de CiU o el PSOE  el PP i veureu que sempre són els mateixos. Les obres, sovint magnífiques i d’una qualitat més d’una vegada superior a les dels endollats i promocionats, són sistemàticament silenciades, quan no sotmeses, com és el més freqüent, a campanyes rebentistes ordides pels clans i camarilles de l’endoll aferrades a les mamelles del poder. Els més de nou-cents escriptors de l’AELC en podrien  parlar al respecte. Si cada qual contàs la història de les  travetes que li han fet, dels atacs que ha hagut de patir, se’n podria fer un llibre o qui, sap, més      d ‘un, un munt de llibres que en donarien notícia concreta de tot el que ha passat en aquest darrer quart de segle.

Perquè sabem el que s’esdevé, perquè molts de companys i companyes del gremi ens han contat les malifetes que han hagut de patir en aquests darrers vint-i-cinc anys, perquè qui signa aquest article també ha patit i pateix el mateix que els amics de la confraria literària, és pel que he volgut deixar constància de l’obra de qualitat indiscutible, però que no ha tengut el ressò que mereixia, d’autors com Antoni Vidal Ferrando, Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu, Llorenç Capellà. Joana Serra de Gayeta, Víctor Gayà, Miquel Mas Ferrà, Rosa Maria Colom, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó, Joan Soler Antich, Valerià Pujol, Gonçal Castelló, Neus Canyelles, Víctor Alba, David Jou, Josep M. Llompart i tants i tants d’autors que han lluitat i lluiten per ampliar el ressò i  qualitat de la cultura catalana en el món.

Qui ha sabut copsar a la perfecció la intenció que hi ha rere la publicació d’aquests llibres i de Cultura i transició a Mallorca ha estat l’escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover que, en el pròleg al llibre que comentam, escriu:

“En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha d’esser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà –amb un cert humor negre– a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i l’oblit. Som força lluny d’aquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que –només amb excepcions molt comptades– recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no s’ha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en l’avanç d’uns plans perfectament traçats des de dalt, que no s’aturen davant les persones, les cultures o les llengües”.

Crec que l’escriptor encerta a la perfecció quan parla de la funció “narcotitzadora” del poder. Una funció, cínica i servil, que exerceixen, ben pagats i promocionats, tota aquella colla de postmoderns han fet tot el possible per esquarterar políticament i culturalment els Països Catalans, per demonitzar l’herència del Congrés de Cultura Catalana de mitjans dels setanta, per fer de la nostra literatura un cau on sovint només suren aquells o aquelles que s’adapten a les normes dictades pels comissaris neoparanoucentistes i pels poders fàctics econòmics, culturals i polítics.

Cultura i transició a Mallorca, els llibres que també hem citat una mica més amunt són obres,  doncs, per a la memòria històrica i, també, per provar de fer, dins les nostres minvades possibilitats personals, justícia a tots aquells i aquelles que, des d’una posició difícil, sense cap mena d’ajut ni suport polític ni institucional han resistit l’envestida dels malfactors creant, amb el seu esforç una literatura catalana digna de la nostra millor herència cultural.

Per això quan, amb  l’editor Sebastià Roig, em vaig posar a la tasca ho vaig fer amb molta il·lusió. Aquesta vegada he tengut més temps, prop de dos anys, per ampliar el material que havia sortit a No era això: memòria política de la transició, Cultura i antifranquisme i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. El temps, la tranquil·litat per a la investigació, per consultar llibres i hemeroteques és bàsic per a poder enllestir un treball digne i de qualitat. I, sobre tot, per poder cercar els materials adients, estudiar quins articles convenia salvar i rescatar de l’oblit, quins tenien un valor en aquests moments i quins no. El temps que he tengut a la meva disposició ha estat un factor essencial per a obtenir aquest resultat final del qual estic summament content.

Dos anys pot semblar temps massa curt però us puc ben assegurar que durant aquests mesos han passat pel meu davant prop de quaranta anys de lluita cultural i política antifranquista. Mentre anava preparant i passant en net els articles que havien de sortir a Cultura i transició a Mallorca no podia deixar de fer certes reflexions quant al pas del temps. En enllestir els articles dedicats a Francesc de B. Moll, al Concili Vaticà II, a les revistes i llibres de cinema en els 60 i 70, a la ràdio dels 50 i 60 o a la vida de Gonçal Castelló, la meva vida particular en passava pels ulls com si fos una pel·lícula documental.        M’adonava que, tanmateix, parlar de Gonçal Castelló, de Josep M. Llompart, del cineasta Luis Buñuel, d’Eisenstein o del paper de Gramsci, Jean-Paul Sartre, Che Guevara, Roger Garaudy, Arnold Hauser, Marx, Engels, Isaac Deutscher, Roland Barthes, Henri Lefebvre o Lucien Goldman en la nostra formació, era parlar de la nostra vida, del que ens ensenyaren els pares, la generació d’antifeixistes dels anys trenta que saberen resistir amb dignitat els anys d’oprobi de la dictadura. L’estudi dels clàssics del pensament socialista internacional servia per a consolidar, en uns joves de divuit o dinou anys, el que ens havien ensenyats els lluitadors republicans dels anys trenta amb la seva pràctica vital  Ara, les lectures, els llibres, li donaven simplement cos teòric.

Avui, quan reflexion en aquells de formació, en els fets dels quals parl a Cultura i transició a Mallorca, la vida cultural i política dels anys seixanta i setanta, tenc la certesa, cada vegada més ferma que  érem, pensàvem i actuàvem de la forma que ho férem perquè ens alletà aquella heroica i sacrificada generació de vells combatents per un món millor. Una generació, la que lluità amb les armes en la mà contra el feixisme, que donà sentit a la nostra lluita juvenil, als esforços per avançar envers una societat i una nació lliure de dominacions foranes, republicana i socialista en el sentit més ampli i democràtic de la paraula, lluny de la politiqueria actual pels endolls i la poltrona oficial.

Gramsci o Gabriel Alomar, Andreu Nin o Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Joan Fuster, Macià el president Companys, Emili Darder o els anònims assassinats republicans del temps de la guerra civil, de la llarga postguerra franquista,  no són esotèriques influències històrico-culturals que hom  llig o sent de jove i després oblida, quan se situa a recer del poder. Sempre ens hem vanat i ens vanam d’estar ben lluny d’aquest podrit pragmatisme que segrega el poder indicant quines són les idees que no serveixen per a “fer carrera” política o literària. Ans al contrari, i en molts dels articles de Cultura i transició a Mallorca es pot veure a la perfecció, les idees de tos els clàssics que ens alletaren en la joventut serviren per a esmolar les nostres eines d’intervenció política i cultural. I d’això sempre ens hem sentit orgullosos sense renunciar mai a cap dels principis que ens sostengueren en el passat i ens sostenen encara. Per a qui ens conegui una mica sap que els nostres anys de militància dins d’organitzacions marxistes i nacionalistes d’esquerra així ho confirmen. Els llibres, les novel·les, poemaris i obres de teatre publicades en aquests darrers quart de segle també donen fe de com, la poètica de Rosselló-Pòrcel, Joan Fuster o Manuel de Pedrolo hi és present en la nostra pràctica literària.

L’escriptor i catedràtic de la UIB Pere Rosselló Bover, n’ha parlat de tot això i d’una manera insuperable  en el pròleg a Cultura i transició a Mallorca. En una acurada anàlisi del contingut del llibre, Pere Rosselló Bover ha escrit:

“Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han d’esser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber d’on venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap on hem d’anar.

‘Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca tenguin una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres –la majoria de l’autor mateix–, d’articles sobre l’experiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, d’evocacions, d’homenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de l’obra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és l’arma més eficaç contra l’oblit i el pas del temps. En línies generals, s’hi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i l’oposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, l’Església compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll, Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que l’objectiu del seu treball és ‘aportar el nostre granet d’arena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de l’ús social de la llengua catalana’. En el fons d’aquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia d’aquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la ‘militància abnegada’, la ‘renúncia personal, l’esperit de sacrifici’ i la ‘justa combativitat envers la utopia i la llibertat’. Una manera d’actuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre l’anàlisi i la memòria i combinen l’estudi objectiu amb la impressió personal. D’aquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.

‘Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que l’anterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie d’articles, com ‘El cinema i la censura feixista’, ‘Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta’ o ‘El cinema de la transició’. Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i d’anàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè ‘Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes d’art del segle xx; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia –i té!– aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària d’alliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu’. Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè ‘han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat’, ‘han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques’.

‘La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats d’escriptors i d’intel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. D’entre tots, crec que cal destacar el capítol titulat ‘Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat’, perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions d’aquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalana. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn l’arbitrarietat –i, per tant, la injustícia– amb què es produeix avui la recepció de l’obra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors d’opinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen d’obres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com L’Amagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé. Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part d’una espècie de vastes memòries, d’una lluita intensa contra el desmemoriament.

‘Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena d’escriptors de referència i d’oblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem d’oposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, d’intentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca també pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món d’imposicions i de cadenes sovint invisibles”.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!