Literatura catalana moderna - Illes

Llibreria Logos: un magatzem de material marxista per a l’oposició.

L’any 1973 començava, a Mallorca, amb la detenció de dos membres del PCE: Claudio Bonilla Fernández i Antonio Luna Castellanos (defensats pels advocats Lluís Morell i Ignasi Ribes). La premsa burgesa informava: “Claudio Bonilla se adscribió al `partido comunista’ en agosto de 1971, teniendo frecuentes entrevistas con otros miembros de la citada facción. Antonio Luna se relacionaba especialmente con `comisiones obreras’, de cuyos fondos le fueron encontradas en su domicilio anotaciones de entradas y salidas, facturas de material propagandístico i clichés para multicopista, de contenido subversivo”.

Espitjat per les necessitats de la vida quotidiana, vaig començar a treballar a la Llibreria Logos, amb Domingo Perelló, un llibreter d’un tarannà i una categoria professional que ara seria difícil de trobar. Aquell mateix any (1973), en Josep Melià, en Blai Bonet, en Toni Serra i en Manuel Vázquez Montalbán m’havien concedit el premi de narrativa “Ciutat de Manacor” per un recull de contes titulat “La Guerra just acaba de començar”. El premi va consistir en l’edició de mil exemplars subvencionats per l’Ajuntament. De la publicació s’encarregà l’editorial Turmeda, fundada i dirigida per Aina Muntaner i Toni Serra. Aquí començaren els problemes amb el TOP (Tribunal d’Ordre Públic franquista). Em processaren i vaig haver d’encomanar la meva defensa a l’advocat Ignasi Ribes, aleshores un destacat membre del PCE. La primera mesura que decretà el TOP fou segrestar l’obra. Però anàvem vius en aquells temps! En previsió del fet, ja s’havia realitzat una distribució entre amics i companys de diverses organitzacions polítiques. A la Llibreria Tous -autèntic cau de la Turmeda- en Toni Serra els va demostrar que no n’hi havia cap exemplar i a casa meva, quan vingueren a escorcollar, només en trobaren cinc exemplars. Els homes de la Social tornaren al carrer de la Soledat decebuts i amb la cua davall les cames.

Hi hagué una compra i venda militants. En poques setmanes s’exhaurí el llibre. Per lectors de començaments dels setanta, allò, adquirir un recull de narracions segrestat pel TOP, era una forma més de lluitar contra la dictadura.

En Domingo estava content de tenir, empleat a la Llibreria, un autor “famós”. Devia pensar que, tenint-me treballant amb ell, el que em donava de sou ho guanyaria amb nous clients esquerrans. Una mica interessat, sí que ho era, mestre Domingo! Amb això no s’errà gens ni mica. A poc a poc, la llibreria Logos es convertí          -juntament amb la Tous, que dirigia en Toni Serra- en un dels caus ciutadans on tothom podia trobar el material marxista o anarquista que desitjava. Era una època en què les editorials catalanes i espanyoles ja editaven legalment algunes obres essencials dels clàssics del marxisme i la història del moviment obrer fins aleshores prohibides.

Per la llibreria venien a proveir-se de material “de combat”    -tant a nivell individual, com per a les diverses organitzacions anquifranquistes que començaven a funcionar- la gent que es movia per les catacumbes clandestines. Els Tarabini, Celestí Alomar, Pep Vílchez, Miquel Àngel Riera (el revolucionari, no l’escriptor manacorí!) i n’Isidre Forteza, na Francesca Bosch, n’Ignasi Ribes, n’Eusebi Riera, la família Thomàs (tots els fills), na Marisa Gallardo i en Josep M. Dolç de la OTE (Organització Trotsquista Espanyola)… Record en Jaume Vidal Amengual a la recerca de llibres i revistes de cine. En Jaume Vidal, anys més endavant, després de casar-se en na Magdalena Aguiló aniria a viure just damunt del meu pis, al carrer Antoni Marquès i allà muntà nombroses projeccions de cinema revolucionari soviètic per a militants i simpatitzants d’OEC o per les Plataformes Anticapitalistes d’Estudiants. Els llibres més venuts -per a muntar seminaris de formació marxista- eren, evidentment, els manuals de Marta Harneker i uns petits quaderns amb obres cabdals de Marx i Engels (“Salari, Preu i Guany”, entre d’altres). “Fundamentos” ja havia editat les obres completes de Mao Zedong, i els maoistes les compraven a quilos. En Miquelet Tugores, del PTE, quedava extasiat davant els llibres del gran revolucionari xinès, com espiritat, i les recomanava a tothom. A vegades, la Brigada Social hi compareixia a escorcollar, però dins la botiga tot el que teníem era completament legal. El truc que empràvem per a enganar els policies era tenir allò més compromès dins del cotxe, el qual deixàvem aparcat als carrers dels voltants de la plaça dels Patins. En Domingo, que tenia permís d’importació, aprofitava les seves comandes de llibres de text a l’estranger (normalment material d’idiomes per a col.legis i instituts) per a incloure, dins de la comanda, títols prohibits d’editorials sud-americanes o d'”Ebro”, “Ruedo Ibérico” o l’Editorial “Progreso” de Moscou. Els llibres subversius ens arribaven mesclats amb les gramàtiques d’anglès o alemany, i de  seguida l’amagàvem dins del cotxe. Quan compareixia un client que volia aquest material, jo els acompanya al vehicle, i allà, d’amagat, miraven les novetats que havien arribat. N’Isidre Forteza, que ja pertanyia al Grup de Formació Marxista-Leninista (a punt d’unificar-se amb el MCE) era uns dels clients més habituals de la secció prohibida.

Ningú no podria imaginar-se la quantitat infinita de classes de marxisme i seminaris que es feren amb els manuals prohibits comprats a la llibreria Logos!

Malgrat certa fama d’esquerrà radical, la gent d’en Carrillo encara provava de captar-me -com més endavant, en els anys que vaig col.laborar amb Francisca Bosch a l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”, ella mateixa em confessà-. En Miquel Miravet, un fiscal afiliat al PCE molt famós aleshores entre l’oposició al règim, muntà un seminari especial a casa seva per a convèncer-me de la bondat de la política carrillista de reconciliació amb els franquistes moderats. En Jaume Bonnín fou l’encarregat de dur-me a escoltar el sermó. Com hom pot imaginar no serviren de res aquelles maniobres gens amagades. En Miquel Miravet, cada parell de setmanes, compareixia per la llibreria i em portava caramulls de “Mundo Obrero” (l’òrgan del PCE) per a provar de consolidar les prèdiques del seminari. Una conversa amb Pep Vílchez em féu veure novament que els “reformistes” -com els anomenàvem- no canviaven ni de tàctica ni d’estratègia. Una horabaixa en Vílchez vingué a comprar llibres com de costum i anàrem a fer un cafè al bar de la cantonada, prop de la botiga. Na Francesca Bosch ja l’havia convençut de la bonior dels pactes i la reforma del règim. Estigué una bona estona intentant raonar que “a Espanya” ja no es podien portar a la pràctica les idees de revolució socialista propugnades pels clàssics, els pares fundadors de la I, II i III Internacionals. Dins del PCE començava una campanya antileninista pitjor que la que havia fet la dictadura en quaranta anys de blasmar les idees del comunisme. La croada contra les idees de Lenin seria llarga i no finiria fins als començaments de la transició quan, en una Conferència del PCE realitzada al Poble Espanyol de Ciutat, una direcció formada per Manolo Cámara, Josep Valero, Francesca Bosch, Caterina Moragues, Francesc Garcia, Manuel Domènech, Enrique Acosta, i Antoni Sancho (entre d’altres) i controlada per un membre del comitè central carrillista (en Zaldívar) es blasmà públicament contra el leninisme i, davant tota la militància, enterrà defininitivament les idees del fundador del primer estat proletari del món. Els més vells del partit ploraven en sentir atac tan ferest. En aquesta Conferència liquidadora del marxisme-leninisme dins del PCE hi érem presents diversos representats d’altres partits d’esquerra. En Sebastià Serra venia en nom del PSM, en Miquel Tugores pel PTE, jo en nom de l’OEC i en Ramon Aguiló per part del PSOE. Era sorprenent, el PCE enterrà la política i la filosofia revolucionàries de Lenin vint anys i escaig abans que no fes Ieltsin, el nou tsar de Rússia!

Per això la xerrada d’en Pep Vílchez no em va convèncer. Record que quan li vaig explicar la necessitat d’anar aprofundint en la democràcia fins a fer-la socialista, em digué, exaltat “A ningú no interessa ja la revolució socialista!”. Era el que ja sabia de feia una pila d’anys: els carrillistes havien esdevengut uns democràta-burgesos perdent qualsevol mena d’arrels amb la tradició històrica del comunisme. Les provatures d’incorporar-me al PCE per part d’en Jaume Bonnín i en Miquel Miravet no reeixiren.

Per la llibreria, compareixien també nombrosos amics més o manco relacionats amb la lluita per la democràcia. En Xim Rada, futur director del “Diari de Mallorca”, n’era client habitual. Ens entenguérem, i un dia -ja havia llegit alguna de les meves col.laboracions literàries a “Ultima Hora”-, em convidà a escriure al suplement de cultura del diari on treballava. Fou aleshores quan vaig conèixer en Paco Monge, un home curiós i intel.ligent que portava de cap el PCE amb els seus articles damunt aspectes amagats de la història del moviment obrer. En Paco Monge escandalitzava el reformisme parlant del POUM i d’Andreu Nin, els clàssics de l’anarquisme, la revolució cultural xinesa, de l’afer de Kronstadt, del maig del `68, les purgues estalinistes i molt d’altres temes conflictius. A les pàgines de cultura del “Diario de Mallorca” hi col.laboraven aleshores personatges de molta anomenada dins el món cultural illenc. Començant per Francesc de B. Moll, el llistat s’estenia per Jaume Pomar, Damià Huguet, Tòfol Serra, Paco Monge, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, M. López Crespí, Pep Albertí, el mateix Xim Rada… Jo era tan jove i il.lús que em pensava que aquella secció podia ser un front més de la lluita cultural contra la dictadura. Vés a saber, per ventura sí que ho era! Vaig escriure damunt Proudhon, Jules Vallès, els situacionistes francesos, els futuristes russos, el poeta Maiakovski, Brecht, Lukács, Gramsci, Della Volpe, Fromm, Castilla del Pino, Celine, Jean-Paul Sartre, Reich. Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudo-marxisme i alguns pensadors “heretges” com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. La meva dèria era, com de costum, el necessari compromís de l’intel.lectual amb la societat. No podia entendre, en plena lluita per la llibertat, l’existència de l’escriptor fora del combat per una societat més justa.

A la llibreria -copiant una mica el que feia Toni Serra a la Tous- portàrem també escriptors coneguts. Record, per la influència que va exercir en els meves concepcions polítiques i literàries, la visita de Miguel Ángel Asturias. N’Ángel Asturias, com a la nostra terra Llompart, Espriu o Estellés, Pedrolo o M. Aurèlia Campmany, era l’exemple viu d’escriptor compromès amb un tipus de literatura de qualitat i revolucionària. El professor Fernández Díaz de Castro, client assidu, també combregava amb les concepcions del fet literari i polític que va exposar en Miguel Ángel Asturias.

Era conflictiu i subversiu el Passatge del Mestre Torrandell! Dalt de la llibreria, a un sisè pis on vivien dos membres del PCE (na Clara Thomàs i en Joan Seguí) hi era, amagat, en Manolo Cámara -el futur etern dirigent de CC.OO-. En Cámara havia fugit de la repressió a Madrid i, després d’estar una temporada a París, romania en secret a Palma (encara no li havien trobat la feina d’Astilleros que serví per a promocionar-lo com a dirigent obrer). Tinguérem  un parell de converses al pis de na Clara i en Joan. En Cámara era molt respectat entre gent de procedència petit-burgesa que mai no havia treballat físicament. Hi hagué visites i corregudes entre el personal compromès per a anar a veure “l’obrer perseguit”. Fill d’una família d’extracció popular, havent fet de pintor durant anys, aquestes coses no m’impressionaven gens ni mica. Fervent leninista, em sabia de memòria el “Què fer?”, i no ignorava que precisament Lenin recomanava que “allà on hi hagi un treballador amb clara consciència revolucionària, si és possible, el partit l’ha d’alliberar de l’embrutiment bàrbar del treball esclau assalariat i procurar que aquells homes o dones es formin i puguin fruir de la cultura”. Per tant, mai m’havien fet el pes els personatges que per a presumir i reforçar els seus arguments mostraven els calls de les mans davant petit-burgesos amb consciència de culpabilitat. En Cámara havia llegit “La guerra just acaba de començar” i, per un conte titulat “La nostra herència” (un fonamentat atac a les barbaritats de l’estanilisme), em tenia considerat com a trotsquista. M’atacà el suposat trostquisme. Repetí moltes de les mentides que els botxins estalinistes empraren contra la vella guàrdia bolxevic als infamants processos de Moscou l’any `36. Considerà el POUM i Andreu Nin com a aliats objectius de Franco en temps de la guerra civil. Atacà la posició de la CNT i de Durruti i blasmà contra els partits d’esquerra revolucionària que es movien per les Illes. Defensà Stalin i la burocràcia del PCUS que regnava a l’URSS, tot explicant les excel.lències dels països dominats per la burgesia “roja” dels PCs oficials. Li vaig rebatre, una per una, les afirmacions. Com és de suposar, tampoc no ens entenguérem amb Manolo Cámara, i aquesta va ser l’única i darrera xerrada política que mantinguérem. Em va bastar i sobrar per a saber de què anava.

Les coses anaren rutllant a la llibreria fins que se’m va ocórrer demanar augment de sou al “company” Domingo Perelló        -cinc-centes pessetes d’augment al mes-. Aquí finí la nostra estreta amistat. No va servir de res que haguéssim treballat junts més de tres anys, ni les converses contra la dictadura, l’afinitat vers el pensament marxista. Quan va veure que li perillaven un parell de duros, m’acomiadà (per les bones, sense indemnització). Vaig haver de demanar ajut a n’Ignasi Ribes, i junts, amb n’Antoni Serra que va fer de testimoni (en Domingo, per no haver de pagar, volia negar que jo havia treballat tres anys al seu negoci), el portàrem a Magistratura. Com era normal, guanyàrem el plet i m’hagué d’abonar una petita indemnització pels anys treballats. Després predicava, fent el màrtir: “En Miquel, era com un fill i m’ha enganat. M’ha portat als Tribunals! No et pots fiar dels comunistes”, sentenciava. Tots els seus coneixements de Marx       -llegia directament de l’alemany-, els textos de l’autor de “El Capital” no li havien servit per a saber el que era la consciència de classe d’un treballador. Ho hauria d’haver sabut.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!