Literatura catalana moderna - Illes

Represaliats republicans i xuetes, una historia no tan llunyana:
Caterina Tarongí
Per Bernat Nadal, escriptor

Vaig experimentar el plaer de llegir aquest llibre entre els dies 6 i 10 de juliol, durant un viatge de plaer -i ben de plaer- a Zuric i els seus voltants. La lectura va ser una experiència encisadora: lluny de Mallorca, no tenia més condicionants que la memòria. I sense premsa, ràdio ni altres herbes d´aquestes que ens confonen i embullen, el meu refugi i descans va ser llegir CATERINA TARONGÍ, el darrer llibre d´en Miquel Lòpez Crespí (de moment, això de darrer). Per cert, mai no sé de segur si convé, en català de Mallorca, dir Caterina o Catalina. Ja sabem que la segona versió és un castellanisme, com Pedro o quadro, però en Jaume Vidal Alcover –gens sospitós de gonellisme–, hi tindria molt que dir, tot defensant que la tradició fa normal i que les llengües modernes són degeneracions, més que no evolucions, de les llengues-mare, en el nostre cas el llatí. Com que no parlam de rondaies ni de llenguatge oral, possiblement ha estat ben escollida, la forma.
Degut a la circumstància del meu viatge, la lectura va ser continuada i intensa, cada horabaixa. M´hi vaig sentir còmode i podría dir que em vaig empassolar la novel·la d’un cop i en quatre tongades. Això és el que sempre hauríem de fer, no dilatar en excés el temps entre el començament d´una lectura i el final, perquè si ho feim perdem detalls.
Na Caterina Tarongí, la protagonista principal, és una al·lota de nissaga xueta que va viure l´esclafit bèl·lic que s´anomena «Moviment» i que no va ser altra cosa que una rebel·lió sangonosa de la gent d´uns estaments que estaven perdent poder i influència per la via de la presa de consciència d´una part del poble, que començava amb l´escolarització dels infants en el marc de l´incipient progrés que significava la República. Cultura i poder absolut mai no ballen d’aferrat. I menys si al fons hi ha l’Església.
L´autor de CATERINA TARONGÍ decideix que ha de fer coincidir en una mateixa obra les circumstàncies de la persecució (tortura i execució…) històrica contra els xuetes i la repressió dels feixistes contra els no correligionaris en la guerra incivil espanyola. Inicialment em va resultar estrany fer coincidir dues etapes històriques tan diferents, però no deixa de d’haver-hi una similitud: l´ésser humà és terrible i cruel contra els demés de la seva mateixa espècie, i es supera quan es tracta de persones d´una ètnia, una posició social o una cultura un poc diferents.
El novel·lista ens fa viure els esdeveniments ocorreguts al principi de la guerra del trenta sis, tot inserint-hi capítols de fets ocorreguts centenar d´anys enrera, quan una altra Caterina TARONGÍ, –el mateix nom i la mateixa nissaga, però una persona del passat–, va ser cremada en públic, al castell de Bellver, entre els escarnis de la gent, de molta gent que hi assistia com si fos un espectacle, pel simple fet de professar la religió jueva.
S´entén el missatge. En tot moment de la nostra història hi ha hagut dèbils i poderosos, aquests normalment perversos, però encara més verinosos quan l´evolució humana marca una pèrdua del seu nefast poder.
Llegim amb tremolor escenes del temps de guerra, i les pitjors no són les de batalla, que de fet no surt. Dones que van a l´Ajuntament per saber notícies dels seus homes detinguts, lactucari dels cacics, l´Església, les gelosies, l´enveja, són ingredients de la novel·la que ens regala en Miquel López.
I enmig de tot aquest fester, una història dador per anunciar que l’obra no es limita a ser un relat històric i que, en temps difícils, no emergeixen només les baixes passions, ans també la dignitat i l’atractiu de la bellesa.
Com que la història pública més o menys la coneixem, em va agradar la forma com l’autor relata de les sensacions. Detracció de la parella enamorats, la passió i la solidaritat. També la sensació de por que planeja per tot el llibre, i la desemparança dels personatges.
El discurs és planer, no és un estil gens barroc. Directe. Prosa ben redactada. La novel·la se´ns presenta com una col·lecció de narracions, que ben bé podrien ser independents, però estan perfectament lligades i la trama segueix sempre el fil.
Xuetes i republicans, aquestes paraules ho resumeixen quasi tot.
Autor: Miquel López Crespí
Títol: CATERINA TARONGÍ
Maig 2012 – 220 pagines
Lleonard Muntaner Editor
Col·lecció ALIORNA

Els altres comunistes i la transició (Lleonard Muntaner Editor), de l’escriptor Miquel López Crespí
Article d’Agustí Barrera i Puigví, historiador i militant de Poble Lliure
El llibre editat per Lleonard Muntaner, el 2014, té un total de 111 pàgines dividides en 34 índexs temàtics del tipus de: Trotski, Gramsci i els comunistes (OEC); Els comunistes del PSAN; Els carrillistes (PCE); La lluita antifeixista a finals de 1976; Les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA); La crisi de l’esquerra alternativa; Mallorca clandestina; El pacte social de la Moncloa; L’independentisme revolucionari; Dues pàgines de bibliografia permeten d’ampliar els conceptes expressats al llibre.
L’autor del llibre, Miquel López Crespí (Sa Pobla 1946), és un conegut polític, intel·lectual illenc, novel·lista, poeta i assagista. D’ell he llegit el llibre No era això: memòria política de la transició. Edicions el Jonc. Lleida 2001. En el text M. López, com un autèntic capdavanter, 14 anys enrere, analitza la transició com el pacte establert entre els franquistes i l’oposició, que genera un neofranquisme constitucionalista, on els sectors econòmics i polítics dominants són els mateixos de sempre. L’autor denuncia el procés de la transició “ com el gran engany”, ja que no es van desmantellar les estructures de l’administració de l’Estat franquista.
El llibre va precedit d’una presentació del polític i historiador Mateu Morro i Marcé. El text és, a criteri meu, molt àgil, d’una lectura refrescant, amb conceptes expressats de manera pedagògica, hi descobrim l’altre comunisme, el que no era oficial, ni estalinista, el marxisme català d’A.Nin, del BOC, del POUM, de G. Lukàcs, de K. Korsch, d’A Pannekoek, el que representava una alternativa a la via claudicant del reformisme carrillista eurocomunista. L’autor denuncia els pactes del PCE amb la burgesia, per tal de neutralitzar els sectors més combatius del moviment obrer i de les organitzacions polítiques revolucionàries, i així esdevenir l’únic interlocutor amb l’Estat per tal de d’aconseguir una quota de poder dins l’administració. El 19 d’abril del 1978, en el IX Congrés el PCE, renuncia a l’herència de l’Octubre del 1917, al leninisme i a la lluita pel socialisme
Miquel López Crespí ens explica que els comunistes de les Illes, enquadrats en l’Organització de l’Esquerra Comunista (OEC), estudiaren els socialistes utòpics, Fourier, Owen, Saint Simon, s’impregnaren dels textos de Che Guevara, F.Fanon, R Luxemburg, com calia fer, per aconseguir la sòlida formació teòrica d’un militant revolucionari. De la reflexió i el debat polític de tots aquests textos n’havia de sortir la construcció d’un Bloc històric anticapitalista, que pogués fer front al desafiament de la burgesia, amb uns quadres formats en el combat contra la burgesia, homes i dones silenciats i marginats pels media del sistema.
En una sopa de sigles que reflecteix la vitalitat del moviment revolucionari del moment, apareixen en les pàgines del text, el PSAN, PORE, LCR, PTE, CNT, POUM, FRAP, PCE (ml) OSO, PSANp, com una mena de trenclaclosques de l’ebullició política d’aquells anys seixanta, amb la vaga de Laminados de Bandas, a Etxarri (1966), com a model de democràcia directa, els anys setanta amb el Procés de Burgos (1970), la vaga de la SEAT a Barcelona (1971), un període molt ric en experiències i lluites que potser no s’han estudiat amb prou deteniment, perquè la traïció dels líders, com deia LlM Xirinacs, va permetre la consolidació de la reforma borbònica mitjançant una transformació lampedusiana, canviar la façana, els elements exteriors més visibles, per tal que res de fonamental fos alterat en l’estructura socioeconòmica heretada del model franquista.
El llibre ens presenta la reflexió del que hauria pogut ésser si aquests models dels altres comunismes, dels Consells Obrers Populars, de la consigna de “ tot el poder a les assemblees” si la vaga general revolucionària com a eina de lluita, s’haguessin consolidat. I aquest em sembla potser el valor més important de l’assaig, analitzar el passat de lluita amb els seus errors i encerts, i recuperar aquests darrers per a les lluites del present i les que vindran. (Llibertat.cat)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!