Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

15 d'octubre de 2021
0 comentaris

Illes – La generació literària dels 70 i l´antifranquisme

Illes – La generació literària dels 70 i l´antifranquisme

Revistes clandestines, propaganda i detencions

Imagín que a les noves generacions, acostumades al tipus de campanyes electorals del present, els és molt difícil imaginar com provàvem de denunciar les injustícies del capitalisme els partits revolucionaris del temps de la transició i primers anys del nou règim, de quins mitjans disposàvem per a fer front al feixisme i la restauració borbònica. O, simplement, per a fer arribar a la població alguna de les problemàtiques oblidades pels partits del règim. Actualment vivim en una societat molt semblant a la descrita per Orwell en la seva novel·la 1984 i pens, he parlat amb molta gent jove, que potser els interessaria, a tall d´informació, saber com ens les arreglàvem mínimament les organitzacions que no érem de la colla que treballaven amb els poders fàctics i el franquisme reciclat per a restaurar la monarquia que ens llegava el dictador. (Miquel López Crespí)

Imagín que a les noves generacions, acostumades al tipus de campanyes electorals del present, els és molt difícil imaginar com provàvem de denunciar les injustícies del capitalisme els partits revolucionaris del temps de la transició i primers anys del nou règim, de quins mitjans disposàvem per a fer front al feixisme i la restauració borbònica. O, simplement, per a fer arribar a la població alguna de les problemàtiques oblidades pels partits del règim. Actualment vivim en una societat molt semblant a la descrita per Orwell en la seva novel·la 1984 i pens, he parlat amb molta gent jove, que potser els interessaria, a tall d´informació, saber com ens les arreglàvem mínimament les organitzacions que no érem de la colla que treballaven amb els poders fàctics i el franquisme reciclat per a restaurar la monarquia que ens llegava el dictador.
Avui tot és mediàtic. Debats electorals de dos partits per a fomentar encara més el bipartidisme. Informació televisiva manipulada. Grans cartells de coloraines publicats per les grans companyies editores de la propaganda política subvencionades per la banca i els partits que s´alternen en el govern. Fil musical a les estacions de metro, als carrers, amb edulcorades veus de locutors i locutores que lloen les excel·lències d´aquells que els poders fàctics han decidit que governaran. Talment la societat descrita per Orwell en la novel·la 1984.
Evidentment, d´ençà els anys en què el feixisme i el nazisme dels anys vint i trenta del segle passat dominaven bona part d´Europa, el sistema de control de les consciències ha mudat. A les opulentes –en aparença!– societats de consum del Primer Món, sembla que ja no són necessàries les dictadures sagnants com en el passat. Ara la dominació s´exerceix més subtilment, mitjançant la manipulació de la informació i el rentat de cervell continuat que permet la televisió. Malgrat que, com hem vist a l´Estat espanyol, tant amb Aznar com amb el PSOE, quan és necessari s´empra tot el poder de les lleis i els cossos repressius per a provar d´acabar amb els moviments independentistes i l´esquerra antisistema.
Però… com hem arribat a aquesta situació? Com i de quina manera els antifeixistes de fa trenta i quaranta anys provàrem d´enfrontar-nos amb el monstre del control de les consciències? Què férem en aquells anys? Qui barrà el pas a la ruptura amb el passat? Quins partits i organitzacions s´han aferrat a l´existent per a viure dels beneficis i els privilegis que comporta la gestió del sistema?
I encara més preguntes: com provàrem de fer-nos presents aquells partits que no teníem els poders fàctics rere nostre, la banca, les organitzacions internacionals que donen suport als quadres governants siguin aquests de dreta o de la pretesa esquerra?
No sempre ha estat com el present. La gent que visqué els anys anteriors a la transició encara ho recorda. Les ciutats no eren aquesta mena d´hospital desinfectat orwel·lià d’ara. Fins i tot en els anys més negres de la dictadura hom podia sortir al carrer al matí i trobar la ciutat plena de pintades subversives demanant la llibertat, protestant pels crims del feixisme, exigint l´amnistia per als presos polítics. En els anys anteriors a la mort del dictador i en els dos o tres posteriors a les primeres eleccions dites “democràtiques”, encara hi havia cartells aferrats a les parets, pintades de tot tipus. Va ser aleshores quan els poders fàctics, els partits polítics instal·lats en la gestió del règim, començaren unes fortes campanyes de propaganda per a fer veure a la població els “avantatges” de netejar les ciutats de proclames reivindicatives. En lloc de veure els aspectes creatius i de consolidació de la societat civil que significava tenir les parets de les obres pintades amb murals, cartells informatius, es prioritzaren i s´intensificaren les campanyes perquè cap partit ni grup alternatiu, que ja eren privats de sortir en els mitjans oficials controlats, pogués fer sentir la seva veu. Potser que la darrera vegada que hi hagué una ocupació pacifica d´espais públics, vencent les consignes dels instal·lats quant a “neteja” de la ciutat, va ser en els mesos de la lluita per la sortida de l´OTAN, a mitjans dels anys vuitanta. Després vengué el que tots coneixem: la desertització, la demonització dels moviments de base i alternatius. Tan sols els joves, sortosament!, grups i organitzacions com Maulets, la CGT, els sindicats d´estudiants dels Països Catalans, la CNT i algun altre col·lectiu s´han atrevit a lluitar contra els decrets del “Gran Germà” orwel·lià, tornant a donar dinamisme i creativitat a les nostres ciutats desertitzades pels polítics a sou dels borbons i de la “sagrada” economia de mercat.
En una data tant recent com l´any 1990, era evident la repressió “socialista” contra aquells que encara volíem emprar les parets abandonades o en obres per a servar la memòria dels republicans assassinats pel feixisme. Qui signa aquest article va ser reprimits i multat per PSOE per haver volgut retre un homenatge al darrer batle republicà de Palma, Emili Darder. Sortí publicat a tots els diaris de Palma en el mes de mig de 1990. I, per a “immortalitzar” tan gran barbaritat, ho vaig deixar escrit al llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma, Edicions Cort, 2003), concretament en el capítol titulat “Breviari contra els servils: transició i repressió ‘democràtica’” (pàgs. 220-2332).
Ara, tan sols a estones, Palma torna a ser la ciutat del passat, amb l´energia i la creativitat revolucionàries de la gent que, cap a mitjans dels anys setanta, no podia imaginar les traïdes i el cinisme dels polítics professionals, els vividors del romanço i oportunistes que tots coneixem.
Anem a pams. A començaments dels setanta, després d´haver estat durant molts d´anys en diverses organitzacions i col·lectius que no tenien res a veure amb el carrillisme espanyol, vaig entrar a militar a les Plataformes Anticapitalistes d´Estudiants, concretament amb els companys de l´Escola de Magisteri de Palma i també en l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), que impulsava aquesta organització estudiantil revolucionària. Com ja he explicat en diferents llibres i, especialment, en Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000) i No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001), l´OEC era una formació marxista de tendència consellista i que tenia molts punts en comú amb el trotsquisme. Els punts que tenia en comú amb organitzacions estrictament trotsquistes i, especialment, amb la LCR que formava part de la IV Internacional d´Ernest Mandel, era la defensa de la democràcia directa, del consellisme, de l´oposició obrera a l´estalinisme. En l´àmbit català ens sentíem hereus d´Andreu Nin, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d´Unificació Marxista) del temps de la guerra civil, malgrat moltes de les contradiccions d´ambdues organitzacions.
Però tornem a l´inici de l´article, a les minvades possibilitats que els grups revolucionaris tenien per a sortir en la premsa oficial a no ser per esdevenir objecte de constant criminalització.
S´apropava el final de la dictadura. Santiago Carrillo i el PCE, abandonant qualsevol idea de ruptura amb els hereus del feixisme, amb el suport del dictador romanès Ceausescu, ja havia establert contactes amb diversos sectors del Movimiento, l´exèrcit i representants del que seria el futur rei, el príncep Juan Carlos. Per rompre la columna del moviment obrer i popular, per aturar la munió de vagues generals revolucionàries antifeixistes i anticapitalistes com les de Vitòria de 1976; per vèncer el creixent moviment independentista del País Basc, Catalunya i Galícia; per combatre la unitat sindical, els naixents consells obrers, l´activa coordinació de fàbriques, de sectors professionals, dels estudiants, la premsa oficial anava obrint petites escletxes de llibertat on els socialdemòcrates i els carrillistes podien fer sentir la seva veu. Tots els poders mediàtics eren al servei de la reforma i dels pactes per tal d´aturar la presència de tots aquells partits i organitzacions que no combregaven amb aquell abandonament de les idees i principis –república, socialisme, autodeterminació–, que havien alletat generacions de lluitadors i lluitadores.
Els partits nacionalistes i marxistes revolucionaris que havíem portat a coll la majoria de lluites de finals de la dictadura érem silenciats, demonitzats i marginats. El PSOE, inexistent en les lluites quasi fins l´any 1976, començava a ser inflat amb el suport de tota la socialdemocràcia mundial i els poders fàctics estato-unidencs una vegada que renuncià a la ruptura; Suárez, el darrer secretari general del Movimiento, s’entrevistava en secret amb Carrillo per a pactar la conservació de l’essencial de la victòria militar feixista de 1939: la “sagrada” unitat d´”Espanya” i la defensa de l´economia de mercat capitalista.
Mentre per a uns s´obrien escletxes de llibertat, alhora que el poder promocionava els partits que havien pactat la conservació dels aparells repressius de la dictadura, tots els aspectes polítics que hem ressenyat més amunt, la policia política ens perseguia i detenia i, com també he escrit, els mitjans de comunicació “aperturistes”, lliurats en cos i ànima a la promoció del PSOE, UCD, AP i el carrillisme, silenciaven les nostres lluites i accions. A mesura que s´apropaven les primeres eleccions dites “democràtiques”, en les quals no serien legals ni l´OEC, ni la LCR, ni cap altre grup considerat revolucionari, el silenci i les persecucions es feien més patents.

En uns articles anteriors parlàvem de les dificultats que teníem els partits d´esquerra revolucionària per a fer arribar el nostre missatge al poble, del silenci i persecucions soferts tant en temps de la dictadura com en la transició i postransició. Cap a mitjans dels anys setanta, amb alguns companys del front obrer i de les cèl·lules d´estudiants i de barris muntàvem accions de propaganda per provar de fer sentir les nostres reivindicacions i consignes. Aleshores jo ja formava part del comitè de direcció política de l´OEC i era, juntament amb l´equip tècnic de Monxo Clop, responsable de la revista del partit, Democràcia proletària. I, igualment, un dels col·laboradors que més articles escrivia, sota diferents pseudònims, en la premsa clandestina del moment. També enviava articles i col·laboracions per a d’altres publicacions de la nostra organització, tant de les Illes com d’àmbit estatal. Record que tenia encomanat l´article setmanal per la publicació central de l´organització, La Voz de los Trabajadores, publicació a la qual enviava regularment nombroses cròniques de l´actualitat política i cultural de les Illes. També vaig enviar articles a Surcos, que era el portaveu que teníem a Aragó, a El comunista, la nostra revista a Astúries, a Lluitem, la publicació de Catalunya Principat… Record ara mateix reportatges sobre l´actuació dels grups d´extrema dreta a Mallorca, sobre la lluita per una universitat autònoma i popular, contra l’autopista d´Inca, per la llibertat dels presos polítics, sobre problemes de cultura i art… A mitjans dels anys seixanta ja havia fet de corresponsal de Ràdio Espanya Independent, l´emissora del PCE que emetia des de Bucarest. Tot això anava combinat amb les meves col·laboracions en la premsa oficial ja que, cap a 1969, fent el servei militar a Cartagena, ja havia començat a escriure articles de crítica literària en el suplement de cultura del diari Última Hora que coordinava l´amic Frederic Suau. Posteriorment vaig passar a Diario de Mallorca, també a les pàgines de cultura, i, ja en la transició, feia reportatges i articles de política i cultura en la revista Cort.
Cal dir que, a finals de la dictadura i a mesura que la lluita antifranquista clandestina demanava més i més hores de dedicació, més esforços, l´esperit militant de la joventut va fer que anàs prioritzant les col·laboracions en la premsa clandestina per damunt dels articles en diaris i revistes oficials. En aquell moment ja havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada, el Ciutat de Manacor amb La guerra just acaba de començar, el Llorenç Riber de narrativa, el Carles Arniches de teatre en català a Alacant amb l´obra Ara, a qui toca? i el Premi especial Born de Teatre a Menorca amb Les Germanies; però llavors fou el moment que vaig deixar de dedicar-me a la literatura per a entrar de ple en el que aleshores en dèiem la “professionalització revolucionària”. “Professionalització” que no volia dir que, com els alliberats del carrillisme o la socialdemocràcia, cobràssim d´algun organisme del partit. Ni molt manco! Era una “profesionalització” que comportava que, de les feines ocasionals que poguéssim fer –la necessària subsistència quotidiana!-, una part considerable fos destinada a l´organització per a cobrir despeses de revistes, fulls volanders, màquines de ciclostilar, viatges de responsables, així com per a abonar el lloguer dels pisos clandestins de què disposava l´organització. No és com ara que, si ets saps col·locar a recer de qui comanda, pots fruir de bons sous i privilegis en la política professional.
Abans de l´època de Democràcia proletària, les revistes eren ciclostilades i no tenien la qualitat tècnica i artística que arribaren a assolir quan eren dissenyades pel nostre responsable tècnic, el company Monxo Clop, i impreses a la impremta que Teresa Nieto tenia just davant l´antiga delegació dels sindicats feixistes i ara seu de CC.OO.
La impremta de Teresa Nieto situada al carrer que avui duu el nom de Francesc de B. Moll, número 8-A, no solament imprimia d´amagat les revistes i publicacions de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC): també tirava revistes dels carrillistes (PCE) i, més endavant, del PSM i altres grups d´esquerra. Aquesta actitud compromesa per part de Teresa Nieto va comportar que el negoci que regentava i, de rebot, el cotxe que tenia per a anar a la feina, patissin nombrosos atacs de l´extrema dreta i de la Brigada Política, la “Social”, del règim franquista. Atacaven fent pintades, embrutant portes i façana del negoci per a atemorir-la, per a obligar-la a tancar la impremta o que, almanco, deixàs d´imprimir les publicacions de l’esquerra. Però caparruda com era, a cada atac de la Brigada Social, la “Gristapo”, com també l´anomenàvem, ella esdevenia més decidida a continuar amb les nostres publicacions. De la premsa oficial d´aquells anys, serv un retall preciós del diari Última Hora de dia vuit de gener de 1977 en el qual, sota un titular que diu “El coche de Teresa Nieto amaneció lleno de pintadas”, la propietaria de Copistant explicava al lector el darrer atemptat que havia patit. Diu el retall que tenim al davant: “Teresa Nieto regenta una imprenta que está situada frente a la Delegación de Sindicatos, se llama Copistant. Según ciertas versiones, la casa de Teresa Nieto es el aparato de propaganda de todos los partidos políticos.
‘El establecimiento de marras es objeto constante de pintadas. La primera la firmava el PENS, la segunda el GAS, la tercera ha sido en el coche. El coche de Teresa Nieto ha quedado lleno de siglas de partidos políticos. Y un adjetivo poco edificante para la dueña. ‘Supongo que las fulanas tienen también su partido porque me han escrito su nombre en el morro del coche’, dice Teresa Nieto.
‘Teresa Nieto editado folletos para muchos partidos, desde el Círculo José Antonio hasta el Partido Comunista. Ella pertenece a la Asociación de la Dona de Mallorca, afirma que no pertenece a ningún partido, pero que simpatiza con los anarcos.
‘’Nos dejan papelitos. Yo también dejé otro: que por favor nos volaran bien volada la imprenta porque tenemos una poliza de seguro de cuatro millones de pesetas’.
‘ –‘Sospechas de alguien?
‘ –‘De algún grupo de extrema derecha. Si quieren algo que lo digan, pero más abiertamente.
‘ ‘Son unos cobardes?
‘- ‘Eso es panfletero. Mi desacuerdo es puramente comercial. Nosotros imprimimos, no somos el aparato de propaganda exclusivo de ningún partido’”.
A mitjans dels anys setanta, els responsables de les diferents cèl·lules de l´organització tenien establit un sistema per fer-me arribar els articles en brut que havien de tenir prioritat a Democràcia proletària o a Mallorca Obrera. Jo m´encarregava de passar-ho tot en net i de lliurar-ho a Monxo Clop que, com a delineant i artista excel·lent, bastia unes publicacions que, sense cap mena de dubte, eren les millors d´aquella època de clandestinitat i posterior semiclandestinitat. Monxo Clop i també Ferran Sintes dissenyaren alguns dels millors autoadhesius i cartells de l´esquerra d´aquells temps alhora tèrbols i també esperançats.

Entre els col·laboradors més constants de la premsa clandestina que publicava l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), Democràcia Proletària, Mallorca Obrera i L´Espira, entre altres publicacions del partit, es trobava el que posteriorment seria secretari general del PSM, l´amic Mateu Morro. També m´arribaven molts d´articles de membres del partit del front de barris, escrits per Jaume Obrador. A la meva bústia, molts matins ensopegava amb altres materials que des de diverses cèl·lules em feien arribar els encarregats d´aquella feina, ja que, exceptuant la direcció i alguns responsables polítics, ningú no sabia quina era la nostra tasca concreta. El meu contacte directe amb el front de barris per a qüestions de la revista era el company i gran amic Francesc Mengod.
Així i tot, l´edició i distribució de Mallorca Obrera, Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores, El Comunista, L´Espira, Revolució i el butlletí intern La Batalla, així com la distribució entre militants i simpatitzants de la revista teòrica del partit Izquierda Comunista, no bastava per a fer front a la canviant situació política del moment. Va ser quan decidírem muntar piquets per a penjar cartells als principals carrers i avingudes de Palma i pobles de les Illes. Però em centraré concretament a Palma i a la Part Forana de Mallorca, que era el nostre radi d´acció concret.
La confecció de la majoria de cartells d´OEC de Mallorca anaren a càrrec meu i d´alguns companys i companyes que m´ajudaven. També vaig dibuixar i penjar per Palma i barriades molts dels que sortiren signats per OEC-MCI, quan les dues organitzacions fèiem accions conjuntes.
Els recursos econòmics del partit, d´OEC, eren per a garantir les revistes i el lloguer dels pisos clandestins. La propaganda del carrer, la compra de pintura i paper per a aquelles accions, anava quasi sempre a càrrec meu. No disposava de gaire diners. Les nostres feines ocasionals no donaven per a allargar-se massa. Però sí que record que anava a comprar metres de paper d´embolicar i pintura plàstica de colors, que era la més barata, i inspirat sovint en els cartells que pintava Maiakovski en temps de la guerra civil russa, els de Renau a l´època de la guerra civil a l´Estat espanyol i, sobretot perquè ren els més bons d´imitar una vegada “adaptats” a la situació mallorquina, els del Maig del 68. Em passava dies i dies dibuixant i pintant els cartells pels pasadissos i cambres del meu pis, al carrer d´Antoni Marquès Marquès. De tota aquella feinada, centenars i centenars d´hores en defensa de les llibertats nacionals dels pobles oprimits per l´Estat, per la llibertat dels presos polítics, per la República i el socialisme, només queda el record d´algunes fotografies salvades per pura casualitat. Algunes d´aquestes fotografies són fetes per periodistes despistats, sorpresos de veure, per uns moments, abans que les brigades de neteja de l´Ajuntament destrossassin en segons la feina de setmanes, una ciutat encartellada per cartells fets a mà. Altres, poques, les vaig fer jo mateix moments després d´haver fet l´acció de propaganda, abans que vengués la Social o comparegués la Policia Municipal i els destrossàs.
En resten pocs documents fotogràfics perquè aleshores l´OEC, la direcció del partit, no pensava en la memòria històrica de la l´esquerra revolucionària. Un estret i errat economicisme, el tacticisme del moment, els feia oblidar aquestes tasques essencials, pensar ni que fos una mica a servar, per a les generacions de lluitadors del futur, la memòria del que s´estava fent en aquella concreta conjuntura històrica. Ningú no podia imaginar que la memòria de l´esquerra revolucionària seria meticulosament esborrada pels corifeus del règim, pels servils que, a les ordres de qui comanda, han modificat el que s´esdevengué en la transició i postransició. Així i tot, malgrat els pocs documents fotogràfics conservats, els que resten són precisament els que m´han impulsat a escriure aquestes notes que volen aproximar-se al que va ser la lluita complicada de tots aquells militants d´esquerra que no acceptaren les condicions del franquisme reciclat. I, per això mateix, perquè no acceptàrem l´oblit dels crims del feixisme, l´oblit de quaranta anys de lluita comunista, anarquista, socialista, contra el capitalisme, fórem perseguits, marginats i esborrats dels llibres d´història.
Després, quan els cartells eren fets, organitzàvem l´aferrada a indrets estratègics de Palma o barriades dels voltants.. Alguns dels companys que sempre eren disposats per a sortir a aferrar els cartells reivindicatius que jo havia pintat eren en Domingo Morales, destacat activista del moviment ciutadà de Palma, sindicalista i, en la clandestinitat, membre del front obrer de l´Organització d´Esquerra Comunista. També hi compareixien molts d´altres companys i companyes. Record actitud valenta i militant de Josefina Valentí, de Magda Solanes, Margalida Seguí. I entre els més joves, l´actitud combativa, que dura fins el present, d’en Guillem Ramis, en Salvador Arias, en Macià Abraham, en Pedro López i tants i tants companys i companyes que només vaig conèixer pel seu nom de guerra.
Però malgrat que dedicàvem molt de temps a les tasques d´agitació i propaganda, cap esforç no podia barrar el pas a la influència cada vegada més aclaparadora dels grans mitjans de difusió, a la presencià mediàtica, especialment per ràdio i televisió, dels partits reformistes, dels que havien pactat la reforma del franquisme, una situació que no qüestionàs la “unidad de España”, el sistema capitalista i la monarquia que el dictador ens llegava.
Repartíem fulls volanders per fàbriques, barris, pobles, instituts, hotels de les zones turístiques. Hores de discussions per a redactar el contingut del full volander –sempre hi havia un matís en què no acabàvem de posar-nos d´acord, un punt que volíem afegir-, per a picar-lo i editar-lo a ciclostil, per a muntar els piquets, les cites de seguretat si érem detinguts. S´improvisaven mítings d´un parell de minuts enmig dels carrers, a la plaça d´Espanya, a les avingudes, a la porta dels instituts i fàbriques, a la cuina dels hotels… Teníem llogats uns altaveus que, amb el suport d´una bateria de cotxe que jo portava sempre a la maleta del meu atrotinat Simca 1000, eren sovint en acció. En més d´una ocasió, Mateu Ramis, antic missioner al Perú i que va ser per una curta temporada secretari general de l´OEC, em portava els altaveus a l´indret acordat. A la plaça d’Espanya en férem molts, de mítings improvisats! Era el moment en què els connectava a la bateria i, de cop i volta, m´en record com si fos ara mateix!, les consignes republicanes o contra la construcció de l´autopista d´Inca i en defensa de la terra, se sentien per tota la plaça. Eren uns moments, perquè de seguida i per por a una detenció –com va passar més d´una vegada- l´invent era desmuntat i marxàvem cap a un altre indret.
No cal dir que les detencions eren nombroses, així com les confiscacions de material, de les nostres publicacions, els cartells que havíem de penjar aquell dia. De cop i volta, si ens aglapia la Brigada Social, o membres dels serveis de la Policia Armada o la Guàrdia Civil, el treball de dies i setmanes desapareixia sense que haguéssim pogut fer arribar la nostra veu al poble.
Durant molts d´anys aquestes detencions no sortiren als diaris oficials. Tan sols després de la mort del dictador i coincidint que es preparaven les eleccions de 1977, es va poder filtrar alguna notícia quant a detencions de membres de l´esquerra revolucionària de les Illes. Però el cert és que, amb tot l´embalum de promocionar Santiago Carrillo i Felipe González, les ordres a les redaccions eren de no parlar de nosaltres, a no ser per a situar-nos com a folls eixelebrats. A mesura que s´ampliava i consolidava la reforma del règim, un silenci de tomba s´estenia per damunt dels partits que no acceptaven les exigències dels franquistes reciclats
Sortosament en els meus arxius he trobat un retall de diari de l´època, d´Última Hora (15-IV-1977) que, sota el titular “Detenidos por vender prensa de partido”, explica: “Seis militantes de la Organización de Izquierda Comunista, OIC, fueron detenidos ayer en las inmediaciones de la plaza de España y de la puerta de San Antonio, cuando estaban vendiendo los órganos de prensa del Partido, ‘La Voz de los Trabajadores” y Democracia Proletària. Entre los detenidos se halla Miquel López Crespí.
‘Estas detenciones hay que añadirlas a las sufridas por un militante y un simpatizante del Partido del Trabajo de España, cuando vendían también la prensa de su partido ‘El correo del Pueblo’, y a las que se vienen produciendo estos días en distintos lugares del estado español. […] Detenciones que, por otra parte, han motivado la difusión de comunicados de los partidos afectados. OIC afirma: ‘Manifestamos nuestra firme decisión de continuar luchando abiertamente por la libertad de todas las organizaciones y partidos obreros y populares. Recluyendo a los partidos obreros en las catacumbas de la clandestinidad, no se puede construir ninguna democracia real. En todo caso permanentizar viejos modelos que han demostrado ya su caducidad’”.
També Diario de Mallorca (15-IV-1977) informava molt breument de les detencions: “En la plaza de España y Puerta de San Antonio: retenidos seis militantes de la OICE”. La nota de la redacció del diaria deia: “Según informaciones llegadas a nuestra redacción, alrededor de las 18,15 de la tarde de ayer fueron retenidos Miguel López Crespí y otros cinco militantes de la OICE, cuando procedían a la venta de ejemplares de las publicaciones Democràcia Proletària i ‘La Voz de los Trabajadores’, al tiempo que procedían a la instalación de unas pancartas solicitando la legalización de todos los partidos políticos. Los hechos ocurrieron en la plaza de España y puerta de San Antonio”.
Però el més normal era el silenci i la criminalització dels partits de l´esquerra revolucionària.

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!