Literatura catalana moderna - Illes

El llibre [Revolta] s’imposà en el primer concurs al qual va anar fora de Mallorca, lluny dels “amics” de la confraria literària

Les anècdotes són infinites. Les punyalades i travetes perpètues que es fan en el provincià món literari donen per fer-ne un bon serial televisiu. Tanmateix l’illa és una terra petita i tot s’arriba a saber. Alguns confrares que, quan et veuen pel carrer, s’apropen a felicitar-me pels darrers llibres publicats, pels guardons literaris obtinguts arreu dels Països Catalans i de l’Estat, han estat (i molts ho són encara) els més aferrissats enemics que tenc. Per la meva banda faig com si no sabés res de les seves enveges i maquinacions. En el fons em fa gràcia veure’ls impotents, sense alè creatiu, plagiaris, desesperats per arribar a ser algú, contents en creure que t’han enganyat, sempre dispostos a qualsevol mesquinesa, a vendre l’amic per un plat de llenties.

Cansat de tants entrebancs, la coneguda enveja dels mediocres, vaig fer, com de costum, la pertinent traducció, sabent que de seguida que tengués enllestida la feina, en no conèixer-me el jurat, tenia possibilitats d’optar al guardó. Dit i fet. El llibre s’imposà en el primer concurs al qual va anar fora de Mallorca, lluny dels “amics” de la confraria literària. L’any 1994 Revolta (amb el títol de Grietas en el mármol) guanyava el Premi Internacional de Poesia Ciutat de València amb una de les dotacions econòmiques més substancioses de totes les que s’atorguen en els Països Catalans. Me’n reia tot imaginant la ràbia dels confrares, els eterns aspirants a poetes que, durant anys, rebutjaren guardonar el poemari!

El llibre va ser luxosament editat per les Edicions de l’Ajuntament de València i profusament distribuït arreu del País Valencià i de l’Estat. Més endavant el vaig donar a llegir a diversos poetes, excellents escriptors de les Illes. Record ara mateix els encoratjadors articles i comentaris (referents a Revolta) fets (i escrits) per Antoni Vidal Ferrando, Bartomeu Fiol, Àngel Terrón, Miquel Ferrà Martorell, Mateu Morro i tants d’altres intellectuals mallorquins. Finalment, entre tots, m’animaren a portar el poemari a l’Editorial Moll, i ara, més de deu anys després d’haver estat escrit, surt a la llum pública la versió original catalana.

Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d’un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d’una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món

És aquesta versió original en la nostra llengua la que va ser rebutjada a tants i tants concursos literaris de les Illes a causa de l’enveja, ràbia i autoodi de tants aprenents d’escriptors, petits cacics culturals d’anar per casa, curts de visió literària, amb poca formació cultural, mancats d’aquell do especial que sap veure l’art, la bellesa just al segon de captar-la, de sentir-la a prop.

Què hi farem! Del seu nom ja ningú no se’n recorda. Cridats a formar part d’un jurat literari per simple amiguisme, perquè s’havien pagat un misèrrim llibret de poemes (i un gasetiller amic els havia escrit un article elogiós en els suplement de cultura), ara, anys després de les seves malifetes, asseguts en una obscura oficina institucional, desesperats en constatar com no corren les manetes del rellotge, veuen, des de la més total i absoluta impotència creativa, com aquell poemari que volien silenciar, enterrar sota tones de ciment armat, deixar pels segles dels segles enmig del silenci més absolut, com si no s’hagués escrit, comença la seva singladura esplendorosa arribant a les mans del lector que, des de feia temps, l’esperava.

Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d’un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d’una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els “exquisits”, els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva “raresa” (sovint plena de mediocritats, còpia barata d’un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l’autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l’alçada gegantina d’un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d’aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D’on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intellectual total i absoluta.