…els comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d’una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els ‘exquisits’, els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva ‘raresa’ (sovint plena de mediocritats, còpia barata d’un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l’autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l’alçada gegantina d’un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d’aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D’on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta”. (Miquel López Crespí)
Lletra de batalla, el poemari que acaba de publicar l’Editorial Bromera del País Valencià, ha tengut molt més sort que el seu germà bessó Revolta, que edità l’editorial Moll en la famosa col·lecció de poesia La Balenguera el març de 2000. La multitud de problemes que l’autor hagué de patir, els entrebancs i travetes patides pel poemari al llarg de la geografia mallorquina i la de la resta dels Països Catalans ha estat descrita amb prou minuciositat en els capítols “La influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina contemporània” i “El llibre de les odes”, pàg. 139-143 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep Maria Llompart editat per Edicions Cort de Palma de Mallorca en la primavera de 2003.
En els primers dels capítols abans esmentats escrivia, entre d’altres coses: “Sortosament assistim, aquests darrers anys, a la fi d’un determinat i nefast mandarinat literari. Em referesc als comissaris de la mentida i la tergiversació, els enemics d’una poesia popular, arrelada en les millors tradicions literàries de la pàtria i del món. Són els ‘exquisits’, els pseudoestetes del no-res, els ressentits que, per enlairar un autor, cerquen la seva ‘raresa’ (sovint plena de mediocritats, còpia barata d’un Kafavis, Pound o Riba, qui sap!). El cert és que proven de barrar el pas a l’autor compromès amb el seu poble i els seu temps. Aquest oblit permanent durant aquestes darreres dècades de Salvat Papasseit i Rosselló-Pòrcel, Pere Quart i Espriu. Sortosament l’alçada gegantina d’un Miquel Martí i Pol o un Vicent Andrés Estellés els fa callar, amagar en el més profund amagatall de les clavegueres literàries on coven la seva frustració. Quin d’aquests comissaris de la reacció no volia ser poeta, escriptor famós? D’on si no el malestar permanent, la insatisfacció que revelen tots i cada un dels escrits que publiquen en els suplements de cultura? Misèria personal permanent. Buidor intel·lectual total i absoluta”.
El poeta Tomeu Fiol també ha parlat d’aquests problemes en el pròleg que va escriure per a Revolta. Tomeu Fiol resumia el llarg pelegrinatge de Revolta amb aquestes paraules: “La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d’alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repassar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l’any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva. En català, és, doncs, fruit de la feinada que acabam d’esmentar”.
En poques paraules: Revolta no guanyà mai cap premi literari en la seva versió original catalana; ans al contrari, “descobert” l’autor per determinats membres de jurats de tendència reaccionària i paranoucentista, va ser escarnit amb tota una sèrie de comentaris irrepetibles en aquest escrit. La reacció cultural i política sol cometre aquesta mena de brutors: proven d’assassinar les obres i l’autor en petit comitè, clavant el punyal per l’esquena. Posteriorment, per a copsar encara més la manca d’ètica d’aquests membres de jurat, alguns d’ells, com si a Mallorca les coses no es sapiguessin de seguida, quan em trobava pel carrer, tenien la gosadia d’afirmar, mentiders, que el poemari els havia agradat moltíssim i que, quin cinisme!, l’havien votat.
Finalment, Revolta, en una traducció al castellà que portava per títol Grietas en el mármol, guanyà el primer concurs al qual es va presentar: el Ciutat de València de poesia. Posteriorment, Revolta, en la seva versió original catalana, era publicat, com ja he dit , per l’Editorial Moll en la seva col·lecció La Balenguera.
Potser caldria explicar una mica els motius exactes pels quals em vaig posar a escriure una segona part, qui sap si més combativa encara, de Revolta. Per a la redacció de Lletra de batalla qui més m’encoratjà va ser el poeta i investigador Ferran Lupescu i també, alguns membres de les organitzacions d’esquerra i independentistes Endavant i Alternativa L’Estel. Uns, els primers, els vaig conèixer amb motiu de la presentació a Barcelona, per part de Lluís M. Xirinacs, del meu llibre d’assaig No era això: memòria política de la transició que publicà Edicions El Jonc de Lleida. Endavant, L’Editorial El Jonc, i el Centre d’Investigació Històrica Arran s’havien encarregat de la presentació del llibre que, com ja he dit, anà a càrrec de Lluís Maria Xirinacs. Aquests fets s’esdevenien a començaments del 2001. Posteriorment, en el 2002, el col·lectiu d’estudiants Alternativa L’Estel em convidà a unes trobades que, damunt la història de la transició, es feren a la Universitat de Lleida amb participació de Josep Fontana, Josep Guia, Lluís M. Xirinacs, Manel Lladonosa, Xavier Vinader, Antonièta Jarné i Martí Marín i de qui signa aquest article. El seminari de la Universitat de Lleida es titulava “La transició als Països Catalans” i, com deien els organitzadors, es tractava “d’apropar a l’estudiant de la Universitat de Lleida a una realitat passada i encara present com és el procés de reforma política que va portar de la dictadura franquista a l’actual monarquia parlamentaria”.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!