Literatura catalana moderna - Illes

A la recerca de les petjades del Marquès de Sade

Vaig conèixer Sade al cap de poc que fos alliberat de l’Hospital de Charenton, quan ell ja era secretari de la secció de Piques, a París, i defensava la política dels jacobins, els quals odiava, emperò, de forma aferrissada. Un personatge únic, força contradictori. Encarregat de llegir el discurs de comiat de Marat ran del seu assassinat, tampoc no era cap seguidor entusiasta de les idees de Robespierre. Potser era més a prop de Danton i els girondins. Mai no ho sabrem amb certesa. Sade fou un aristòcrata fins el darrer dia de la seva vida. Per naixement, com corresponia a un home procedent de la seva nissaga, s’havia educat com un noble francès acostumat a disposar de la vida i hisenda dels pobres mortals que l’envoltaven.

Sade
Vaig conèixer Sade al cap de poc que fos alliberat de l’Hospital de Charenton, quan ell ja era secretari de la secció de Piques, a París, i defensava la política dels jacobins, els quals odiava, emperò, de forma aferrissada. Un personatge únic, força contradictori. Encarregat de llegir el discurs de comiat de Marat ran del seu assassinat, tampoc no era cap seguidor entusiasta de les idees de Robespierre. Potser era més a prop de Danton i els girondins. Mai no ho sabrem amb certesa. Sade fou un aristòcrata fins el darrer dia de la seva vida. Per naixement, com corresponia a un home procedent de la seva nissaga, s’havia educat com un noble francès acostumat a disposar de la vida i hisenda dels pobres mortals que l’envoltaven.
De cop i volta ens assabentàvem de la mort de Marat a mans d’una jove aristòcrata, Charlotte Corday, que, amb excusa d’informar-lo dels noms d’alguns conspiradors reialistes, aprofità els breus moments en què els deixaren sols per a clavar-li el punyal. La mort va ser instantània. Totes les seccions de París es mobilitzaren. Davant l’Hôtel de Ville el poble demanava justícia. La majoria jacobina de la Convenció, en assabentar-se de la notícia sospengué els debats i comparegué, envoltada per alguns destacaments de soldats, a retre el darrer homenatge a l’home que, amb la seva lucidesa, havia orientat els francesos quant als entrebancs que amenaçaven la Revolució.
Com va ser d’odiat Marat per tots els oportunistes que, sortint d’aquí i d’allà quan ja ha passat el perill, pugnen per esdevenir hereus del que el poble ha conquerit amb la seva sang i amb el seu valor.
Els amics parisencs de la lògia L’Aurore ens feien de guies per aquell París que tremolava talment l’hagués sacsejat per un terratrèmol imprevist.
Arreu les banderes desplegades anunciaven la ira i la decisió dels republicans. Altres, els tebis, els que esperaven el moment del reflux revolucionari, procuraven amagar la seva sinistra alegria. Hi havia llàgrimes als ulls de les dones, en els homes de més edat i fins i tot en els infants. Sade, vora els membres de Comitè de Salvació Pública, de negre, sense cap altre distintiu que no fos l’escarpel·la tricolor damunt del pit i en el capell, alçava la seva veu, potent, ressonant enmig del silenci expectant de la ciutat dominada pel dolor.
Sentíem les paraules de l’antic marquès amb dificultat, ofegades pel bram dels tambors dels regiments que venien a retre-li el darrer homenatge.
-Marat! ¿Què farem ara que ens has deixat, abatut per la mà criminal d’aquells que volen fer tornar enrere les rodetes del rellotge de la història, com podrem endevinar els nous perills que ens amenacen, saber de quin indret ocult sorgiran altra volta les forces que voldrien la victòria dels emigrats, el triomf de l’obscurantisme? Marat, t’han assassinat precisament quan més et necessitàvem, quan la pàtria és encara en perill i els exèrcits de totes les monarquies del món són al voltant de la República, talment llops afamegats esperant caure d’un moment a l’altre damunt la seva presa. On trobar ara, quan començam a veure la traïció covant en molts dels nostres, el teu coratge per a resistir les endemeses que encara ens té reservades el destí? Com ser dignes, ciutadans exemplars, soldats en el combat per la Llibertat, la Igualtat i la Fraternitat talment com ho vares ser tu, cada dia, cada instant de la teva vida, cada segon de la teva existència?
Per uns moments, mentre sentíem l’oració fúnebre, em vaig fixar atentament en els rostres dels veïns del barri de Saint Antoine, dels joves soldats republicans, alguns dels quals ja havien vençut a Valmy, deturat les provatures de la coalició d’Anglaterra, Holanda, Espanya, Àustria i Portugal contra França. La decisió amb la qual sostenien les banderes de la República, el seu silenci expectant, em feien copsar que aquest poble, amb totes les seves contradiccions, amb els errors que segurament havia comès i podia cometre encara, obria pas a la llum amb la força de les seves idees i de les armes que sostenia.
Hi degué haver un moment en el qual Sade se sentí agraït a la Revolució. Segurament quan les seccions de la rue Saint Honoré, armats i sense gaire miraments, obriren les portes de l’Hospital de Charenton on el governador de la Bastilla, pocs dies abans de ser executat pel poble de París, l’havia confinat. La seva actitud, dies abans de l’assalt a la fortalesa, va ser molt comentada entre els ciutadans que, temorosos dels plans del rei, s’anaven armant pel seu compte en aquell juliol de 1789 que ara rememor.
Ens ho explicaren els germans de la lògia L’Aurora que, per cert, tenia la seva biblioteca just davant l’entrada principal de la presó reial.
Va ser ell, Sade qui, des de la finestra de la seva cel·la, emprant un giny en forma de gran embut, sense aturar, dia i nit, explicava als ciutadans les penoses condicions en què vivien els presoners, com torturaven els condemnats i de quina manera es feien desaparèixer els cadàvers dins pous sense fons existents als soterranis.
La gent del poble s’hi aturava a escoltar els crits i recomanacions del marquès. Les dones, que feien cua davant els forns, esperant unes racions que mani no arribaven, deien als seus homes que calia obrir les portes de totes les presons de França començant per la Bastilla.
El governador estava vertaderament preocupat davant la gran quantitat de gent que es reunia al voltant de l’antiga fortalesa parant esment a tot el que deia el pres. Hi hagué alguna provatura d’assaltar la porta principal. L’atac se saldà amb una vintena de ferits per part dels assaltants. La situació era tan amenaçadora, els requeriments que el poble assaltàs la presó per part de Sade tan continuats i vehements que, al final, el governador optà per fer-lo sortir cap a Charenton, d’amagat, una nit, disfressat de soldat, en el carro dels proveïments.
Vana provatura d’impedir el que s’esdevengué un parell de dies després de la sortida de Sade de la Bastilla.
Hi hagué molta gent que pensava que les seves obres eren revolucionàries. Un tipus de literatura nova que, malgrat la cruesa de les seves descripcions, contribuïa a combatre la ignorància i prejudicis religiosos quant a les relacions sexuals. Durant un cert temps les novel·les que escrigué foren considerades com un atac a la moral catòlica, una eina en la lluita contra la moralitat tradicional. S’opinava que les aventures amoroses, les crueltats descrites, la utilització de la violència en el sexe, la descripció de les tortures i vexacions a les quals eren sotmesos els habitants d’aquell tancat univers que descrivia pàgina rere pàgina, eren expressió d’una voluntat de rompre el que era “normal”.
No sé com es va estendre aquesta opinió entre la gent. Lectures apressades, el fet de no conèixer-lo personalment, de no saber d’on procedia, què volia, quin món, quines mancances l’havien alletat, fet tal com era
Disset anys tancat a la presó, molts dels quals a la Bastilla, donen per a enfollir. Quina persona ho podria resistir, sobreviure a tan gran càstig sense enfollir? Sempre es queixava de les condemnes i càstigs a què havia estat sotmès. Deia que no havia fet res de diferent del que feia qualsevol aristòcrata amb les dones i els joves del seu servei. Hem de convenir que no anava gens errat en les seves apreciacions. Donar fuetades, esclavitzar els cossos, torturar fins a fer sang, matar la gent que tens a sota… ¿no era el que havia fet sempre la noblesa, els senyors de qualsevol indret? Amb quantes execucions, tortures a les presons del virrei i la inquisició fins i tot a les garjoles existents a les possessions, s’havien bastit les fortunes dels marquesos de Palmer i Campofranco, del comte de sa Cova?
Sade es demanava per quins motius tot el pes de la llei havia caigut sobre les seves pràctiques i experiments i no amb tots els altres que feien el mateix enmig de la indiferència general.
Potser era massa ingenu. Saber que havia nascut al capdamunt de la societat, entre sedes i randes, marquès, fill d’una antiga nissaga, amb centenars de pagesos i pageses al seu servei perpètuament, sense remissió possible, talment una condemna per a tota l’eternitat, li havia fet imaginar que el poder no podia castigar-lo, perquè eren ell i la seva classe els qui castigaven els altres. El seu error va ser seduir la cunyada, la filla petita de la poderosa i influent Madame de Montreuil, molt ben relacionada amb la cort de Lluís XV i amb la majoria de ministres de la corona. Inútil que Sade marxàs a Venècia amb la filla seduïda. Fins aquella màgica ciutat d’encanteris, paradís dels llibertins amb la bossa plena, va arribar el poder de Madame de Montreuil.
Aquell esdeveniment marcà la seva vida ja per sempre. La fatalitat planà damunt seu i mai més, fos quin fos el règim existent al país, no pogué llevar-se del damunt la maledicció de la mare ofesa pel gendre. A partir de l’aventura amb la cunyada el marquès ja no tengué treva ni repòs. Conegué la majoria de presons de França fins que, després d’uns anys d’incerta llibertat aprofitats per a continuar les seves experiències sexuals, aquesta vegada amb les al·lotes dels pobles propers al casal familiar, acabà a la Bastilla.
Sade, malgrat les constants edicions de les seves obres més polèmiques, no tengué sort ni com a escriptor ni com a persona. Durant molts d’anys romangué en les més diverses presons de França, envià els seus manuscrits a Renée-Pelagie, l’esposa de la qual havia estat tan enamorat de jove, sempre en la confiança de poder disposar d’aquells materials una vegada pogués desfer-se de les cadenes de la llei. Disset anys de feina intensa que no serviren per a res ja que quan la Revolució el va treure de Charenton pogué descobrir, espantat, que l’esposa, atemorida davant els seus escrits, els havia anat cremant a mesura que el marquès els hi anava lliurant. Per si hi mancàs encara cap cosa, també desaparegueren les darreres novel·les, obres de teatre i llibres de memòries manuscrites que havia escrit a la Bastilla.
Sade ens parlà de la pèrdua de tretze manuscrits. La vida sencera llançada al foc! No és estrany que, sovint, l’antic marquès caigués en la depressió més profunda. Només les seves noves activitats revolucionàries al capdavant de la secció de Piques el podien distreure una mica de la situació de melangia en què havia caigut.
Havia estat treballant intensament els darrers catorze anys de reclusió en el bastiment d’una obra que, en cartes a l’esposa, deia que hauria de “trasbalsar la societat, els costums considerats fins ara immutables, el comportament diari de la humanitat”. No era cap exageració. Aquells que el vàrem conèixer sabem de la confiança que tenia en la força dels seus escrits.
La destrucció dels estimats originals en mans de l’esposa va ser un cop del qual mai no es recuperà i que refredà ja per sempre les complicades relacions que mantenia amb ella i els fills. Els fills! Vet aquí un altre front obert en la vida quotidiana de l’exmarquès. Tota la família se sentia avergonyida no solament del passat aventurer de Sade sinó del contingut lasciu i pertorbador de la literatura que escrivia. L’esposa, la sogra i fills no sabien com llevar-se de sobre el pes de la seva presència. Sempre pugnaren per aconseguir tenir-lo tancat, lluny de la llum del dia, i que les autoritats, primer de la monarquia, després de la República, el Consolat o l’Imperi, el tenguessin en tot moment a pany i clau, sense possibilitat de sortir al carrer, de fer sentir la seva veu.
Pocs escriptors han patit aquestes persecucions tan intenses.
Una persona que no hagués tengut la força de voluntat de Sade, una ferrenya confiança en el que escrivia, hagués defallit de seguida. No va ser el seu cas. Davant cada adversitat el seu esperit rebel creixa, agafava novament forces d’allà on en aparença no n’hi havia i continuava escrivint a un ritme frenètic, provant de recuperar inútilment la feina de dècades que li havien destruït.
Era un fet que l’obsessionava, un mal que, com un terrible malaltia, no el deixava descansar. Recordava contínuament aquella pèrdua dels manuscrits com la major desgràcia de la seva vida. I quan anàrem a veure’l a la secció de Piques, just els dies d’abans de l’assassinat de Marat a mans de Charlotte Corday, va ser el primer que ens digué, en veure’ns entrar al despatx:
-Ah! Sou els companys que heu vengut d’Espanya i de Catalunya? Benvinguts. Estaba provant de recordar si hi hauria algun indret, un racó a París on s’hagués pogut salvar alguns dels meus originals. La família ho ha destruït tot. Han llançat al foc més de catorze anys de feina intensa, com si fos l’obra del dimoni, sense entendre res del que he escrit, sense voler copsar el significat dels meus llibres.
El vaig tractar quan era un personatge del moment, famós com a escriptor i, per una curta temporada, prou conegut com a patriota i revolucionari. Alliberat per la Revolució, estrenava les seves obres teatrals en el París de l’any II de la República, abans de caure en desgràcia altra volta davant les noves autoritats.
No vaig poder copsar mai el que hi pogués haver de crítica alliberadora en els tèrbols escrits que publicà. Sempre m’avorriren aquelles infinites repeticions de les mateixes accions, les constants penetracions de les presoneres fermades a les obscures cambres de castells sense portes, coves mancades de sortides on, contínuament, eren obligades, com en temps del l’Antic Règim, a seguir totes i cada una de les perversions dels seus senyors. Novament el poder omnímode del més fort i el més ric.
Què hi podia haver de revolucionari en l’enlairament de la tortura i l’esclavatge? Quina relació podia existir entre les dones nues, fermades amb cadenes, cremades amb ferros roents, fuetejades fins a l’extenuació, amb la declaració dels Drets de l’Home i del Ciutadà aprovada per la Convenció?
Per uns moments, després de ser l’encarregat de llegir l’elogi fúnebre a Marat, pogué semblar que, caiguda la monarquia, havia trobat el seu lloc en el món. Quan el coneguérem ja era membre destacat d’una secció republicana. Tenia poder per a decidir la vida i la mort dels sospitosos de complot amb els emigrats, era sol·licitat per les companyies teatrals de moda. Per primera vegada en molts d’anys podia considerar-se lliure, amb possibilitats de redreçar la seva vida. El somni republicà durà molt poc temps. Les desgràcies continuaren caient sobre la seva vida fins a límits que cap altre esser humà podria haver suportat.
Però en aquel moment, quan la delegació d’estudiants, mestres i professors espanyols i catalans que érem París trucàrem a la porta del seu despatx el poguérem conèixer en l’època de la seva màxima esplendor
Malgrat que, com ens confessà, li repugnàs la política feta pels jacobins, en el fons mai va gaudir de tanta llibertat com en aquells mesos del 93, abans de caure novament en desgràcia. Al capdavant de la secció republicana, en contacte quasi diari amb la Convenció, aquell va ser el seu moment més alt de glòria, de seguretat en ell mateix, de creure, com de costum, oblidant sempre el que li havia esdevengut al llarg de la vida, que podia dir i fer el que volgués.
Somniava.
Confonia els desitjos que el dominaven amb la realitat.

De la novel·la París 1793 (El Tall Editorial)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!