Literatura catalana moderna - Illes

Illes – La generació literària dels 70 i la militància antifeixista

Imagín que a les noves generacions, acostumats al tipus de campanayas electorals del present, els és molt difícil imaginar com era i com fèiem la propaganda els partits revolucionaris del temps de la transició i primers anys de la postransició. Vivim en una societat ja molt semblant a la descrita per Orwell en la seva novel·la 1984 i pens, he parlat amb molta gent jove, que potser els interessaria, a tall d´informació saber com ens les arreglàvem les orgamitzacions que no érem de la colla que treballaven amb els poders fàctics i el franqusme reciclat per a reinstaurar la monàrquia borbònica que ens llegava el dictador. (Miquel López Crespí)

Imagín que a les noves generacions, acostumats al tipus de campanayas electorals del present, els és molt difícil imaginar com era i com fèiem la propaganda els partits revolucionaris del temps de la transició i primers anys de la postransició. Vivim en una societat ja molt semblant a la descrita per Orwell en la seva novel·la 1984 i pens, he parlat amb molta gent jove, que potser els interessaria, a tall d´informació saber com ens les arreglàvem les orgamitzacions que no érem de la colla que treballaven amb els poders fàctics i el franqusme reciclat per a reinstaurar la monàrquia borbònica que ens llegava el dictador.
A començaments dels anys setanta, després d´haver estat durant molts d´anys en diversos organitzacions i col·lectius que no tenien res a veure amb el carrillisme espanyol, vaig entrar a militar en els Plataformes Anticapitalistes d´Estudiants, concretament amb els companys de l´Escola de Magisteri de Palma i també en l´Organització d´Esquerra Comista (OEC) que impulsava aquesta organització estudiantil revolucionària. Com ja he explica en diferents llibres i, especialment en Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000) i No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001), l´OEC, era una formació marxista de tendència consellista i que tenia molts punts en comú amb el trotsquisme. Els puns que tenia en comú amb altres organitcions estrictamente trotsquistes i , especialment, amb la LCR que eren undies a la IV Internacional d´Ernest Mandel, era la defensa de la democràcia directa, del consellisme, de l´oposició obrera a l´estalinisme. A novell català ens sentíem hereus d´Andreu Nin, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d´Unificació Marxista) del temps de la guerra civil, malgrat moltes de els contradiccions d´ambues organitzacions.
Però tornem a la propaganda, a les minvades possibilitats que els grups revolucionaris tenien per sortir a la premsa oficial a no ser en cas de ser objectes de constant criminalització. S´apropava el finald e la dictadura. Santiago Carrillo i el PCE, abandonant qualsevol idea de ruptura amb els hereus de la dictadura feixisa, amb el suport del dictador romanès Ceaucescu, ja havia establert contactes amb diversos sectors del Movimiento, l´Exèrcit i representat del que seria el futur rei dé l´Estat espanyol, aleshores el príncep Joan Carlos. Per rompre la columnna del moviment obrer i popular, per aturar la munió de vagues generals revolucionàries antifeixistes i anticapitalistes com les de Vitòria de 1976; per vèncer el creixen moviment independentista del País Basc, Catalunya i Gàlicia; per combatre la unitat sindical, els naixents consells obrers, l´activa coordinació de fàbriques, de sectors professionals, dels estudiants, la premsa oficial anava obrint petites escletxes de llibertat controlada on els socialdemocràtes i elscarillistes podien fer sentir la seva veu.
Els partits nacionalistes i marxistes revolucionaris que havíem portat a coll la majoria de lluites de finals de la dictadura érem silenciats, demonitzats i marginats. El PSOE, inexistent en les lluites quasi fins l´any 1976 començava a ser inflat amb el suport de tota la socialdemocràcia mundial i els poders fàctics nord-americans una vegada que renuncia a la ruptura; Súárez, el darrer secretari general del Movimento se entrevistava en secret amb Carrillo per a pactar el manteniment essencial de la victòria militar feixista de 1939: la “sagrada” unitat d´”Espanya”, la defenbsa de l´economia de mercat capitalista i l´abandonament i consolidar al monarquia borbònica front a les ànsies republicanes dels pobles oprimits per l´Estat.
Mentre per a uns s´obrien escletxes de llibertat, menre el poder promocionava els partits que havien pactat el manteniment dels aparells repressius de la dictadura, tots els aspectes polítics que hem ressenyat més amunt, la polcia política ens eprseguia i detenia i, com també he escrit, els mitjans de comunicació “aperturistes”, lliurats en cos i ànima a la promoció del PSOE i el carrillisme, silenciava les nostres lluites i accions. A mesura que s´apropaven les primeres eleccions dites “democràtiques”, en els quals no serien legals ni l´OEC, ni la LCR, ni cap altre grup considerat revolucionari, el silenci i les persecucions es feien més i més patents.
Amb alguns companys del front obrer i de les agripacions d´estudiants i de barris muntaven accions de propaganda per provar de fer sentir les nostres reivindacions i consignes per al moment polític que vovíem. Aleshores jo ja formava part del comitè de direcció polìtica de l´OEC i era, juntament amb l´equic tècnic de Monxo Clop, el màxim responsable i el que més articles escrivia per a la revista del partit, Democràcia proletària i per altres publicacions de la nostra organització tant de les Illes comn de l´Estat. Record que tenia encomanat l´article setmanal per la publicació centra de l´orgamització, La Vzx de los trabajadores, publicació per la qual redactava igualment nombrosos articles d´actualitat. Record ara mateix reprtatges sobre l´actuació dels grups d´extrema dreta a Mallorca, sobre la lluitga per una univeresitat autonòma i mpoplar, contra l`autopista d´Inca, per la llibertat dels presos polítics, sobre prolemes de cultura i art…
Abans de l´època de Democràcia proletària, els revistes eren ciclostilades i no rtenien la qualitat tècnica i artistica que arribaren a assolir quan eren dissenyades pel nostre responsable tècnic, el company Monxo Clop i editades a la impremta que Teresa Nieto tenia a l´actual carrer Frances B. Moll, just davant lántiga delegació dels sindicats feixistes i ara seu de CC.OO.
En aquella època de mitjans dels anys setanta, els responsable de les diferents cèl·lules de l´organització tenien establit u nsistema per fer-me arribar els article sne brut que havien de tenir prioritat de publicació a Democràcia proletària o a Mallorca obrera. Jo m´encarregava de pasar-ho tot en net i de lliurar-lo a Monxo Clop que, com a delienant i artista excel·lent, bastia unes publicacions que, senmse dubte eren les millors d´aquella època de clandestinitat i posterior semiclandestinitat.
Entre els col·laboradoes d´aquells temps record que, qui més articles em feia arribar era el que amb el temps seria secretari dgeneral del PSM, l´amic Mateu Morro i també molts d´articles del front de barris, escrits per Jaume Obrador. El meu contacte directe amb el front de barris, per a qüestions de la revista era el company i gran amic Francesc Mengod.
Així i tot, l´edició i distribució de Mallorca Obrera, Democràcia proletària, La vox de los trabajadores, El comunista, L´Espira i Revolució, aixó com la distribució entre militants i simpatitzants de la revista teòrica del partit Izquierda Comunista, no bastava per a complir totes les tasques de propaganda que la canviant situació política del momenr requeria. Va ser quan, per iniciativa meva i d´acord amb un grup de companys i companyes, muntaren piquets per a penjar cartells als principals carrers i avingudes de ciutat.
Exceptuant alguna ocasió en qué vaib rebre l´ajut d´alguns companys per a pintar-los, la redacció i confecció de la majoria de cartells d´OEC de Mallorca anaren a càrrec meu. I també molts dels que sortiren signats per OEC-MCI, quan les dues organitzacions fèiem accions conjuntes.
Sense gaire pressupost econòmic, record que anava a comprar metre i metres de paper d´embolicar i pintura plàstica de colors, que era la més barata i, inspirat sovint en els cartells que pintava Maiakovsji en temps de la guerra civil soviètica, en els de Reanu en l´època d ela guerra civil a l´Estat espanyol o, sobretot, perquè ren els més senzills d´´ imitar, en els delMaig del 68, a França, em pasava dies i dies dibuixant i pintant els papers pels pasadissos i cambres dels meu pis al carrer d´ñ Antoni Marquès Marquès. De tota aquella feinada, centenars i centenars d´hores d´intensa feina en defensa de les llibertats nacionals dels pobles oprimits per l´Estat, per la llibertat dels presos polítics, per la República i el socialisme només queda el revcord d´algunes fotografies salvades per pura casualitat. Algunes fotografies fetes per periodistes despistats, sorpresos de veure, per uns moments, abans que les brigades de neteja de l´ajuntament destrassasin ens egons la feina de setmanes, una ciutat encartellada per cartells fets a mà. Resten molts poca documents fotogràfibs perquè aleshors el partits, l´OEC, no entenia gaire la problemàtica de provar se servar la memòria històrica de les lluites populars que encapçàlavem. Un estret i errat economicisme, el tactcisme del moment, el feia oblidar aquestes tasques essencials, pensar mínimament en servar, per a les generacions de lluitadors del futur, la memòria del que s´estava fent en aquells moments. Així i tot, malgrat els pocs documents fotogràfics conservants, els pocs que resten són precisament els que m´han impuksat a escriure aquestes notes que volen aproximar-se al que va ser la lluita complicada i difñiciol de tots aquells i aquelles militants d´esquerra no que acceptaren les condicions dels franquisme reciclat. I, per això mateix, perquè no accptàrem l´blid els crims del feixisme, l´oblid de quarnata anys de lluita comunista, anarquista, socialista contra el capotalisme, era pel que ens silenciaven, perseguien i marginaven.
Després, quan els cartells eren fets, organitz`zvem l´aferrada a indrets estratèrgics de Palma o barriades dels voltants de Palma. Alguns dels companys que sempre eren disposats per sortir a aferrar els cartells reivindicatius que jo havia pintat eren en Domingo Morales, destacat activista del moviment ciutadadà de Palma, sindicalista i, en la clandestinuat, membre del front obrer de l´Organització ´Esquerra Comunista. També hi cpmpareixien altres companys i companyes, Entre aquestes darrers record l´actitud valenta i militant de Josefina Valentí, de Magada Solanes, Margalida Seguí. I entre els més joves, l´actitud combativa, que dura fins el present, de Guillem Ramis, en Salvador Arias, en Macià Abraham i tants i tants companys i companyes que només coneixia pel nom d eguerra.
Però malgrat hi dedicàvem la major part del dia a les tasques d´agitacií porpganda. Cap esforç podia barrar el pas a la influència cada vegada més aclaparadora dels grans mitjans de difussió, a la presencià mediàtica, especialment per ràdio i televisió, dels partirs reformistes, dels que havien pactat la reforma del franquisme, una aprtura que no posàs en qüestió la unidad de “España”, el sistema capitalista i la monarquia que ens llegava el dictador.
Repartìem fulls volanderos per fàbriques, barris, pobles, instituts. Hores de discussions per aredactar el cntigut de l´octaveta, per picar-a i editar-la a ciclostil, per muntar les piquets, les cites de seguretat i érem detinguts. S´im provissaven mítings d´un parell de minuts enmig dels carrers, a la plaça d´Espana, a les avingudfes, a la porta dels instituts i fàbriques, a la cuina dels hotels… Teníem logals uns altaveus que, amb el suport dúna bateria de cotxe que jo portava sempre a la maleta del meu atronitat Simca 1000 era sempre en acció. Sovint era l´antic missioner en el Perú i que va ser per una curta temporada secretari genrral de l´OEC, el compant Mateu Ramis, em poirtava els altaveus a l´indret acordat. A la plaça Espanya en férem molts, de mítings improvissats! Era el mome nt en què els connectava a la batèria i, de cop i volta, m´enrecord com si fos ara mateix”, les consignes republicanes o en contra de la construcció de l´autopista d´Ica i en defensa de la terra, se sentien per tota la plça. Eren uns momets, perquè de seguisa l´envent era destumtat i an+àvem a n altre indret.
No cal dir que les detencions eren abundoses així com la confiscació de material, les nostres publicacions, o els cartells que havíem de penjar aquells dia. De cop i volta, si ens aglapia la Brigada Social, o membres dels serveis de la Policia Armada o la Guàrdia Civil, el treball de dies i setmanes despareixia sense que haguésim pugut fer arribar la nostra veu al poble.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!