Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

2 d'agost de 2024
Sense categoria
0 comentaris

Illes – La generació literària dels 70 i els marxisme revolucionari

Mateu Morro i el marxisme revolucionari a les Illes (records dels anys 70). 
Amb en Mateu Morro -i altres companys- no solament llegíem Gramsci, Mao o els clàssics del pensament marxista català (Maurín, Andreu Nin…) sinó que, igualment parlàvem dels socialistes utòpics (Fourier, Owen, Saint-Simon…) i de les obres d’altres figures “menors” de la revolució (Bukharin, Stalin…). I no en parlem de les obres del Che Guevara, Fanon o György Lukács…
Per tant, a la direcció de l’OEC es comprenia la importància que per a un militant interessat pels problemes que sacsejaven el moviment obrer a l’estat i a nivell internacional tenia aquest contacte personal amb revolucionaris d’altres contrades (em referesc a alguns viatges que vaig fer a Itàlia i França a mitjans dels anys setanta i dels quals ja he parlat en altres capítols d’aquestes memòries de l’antifranquisme). Malgrat que aquest contacte fos estrictament personal -sense cap relació orgànica amb el partit-, en el fons era evident que aquest tipus d’aprenentatge revolucionari només podia servir per a reafermar les idees del company -o companya- interessat pels avenços de les idees de canvi social i revolució socialista.
Particularment, molt abans de la meva militància a les Plataformes Anticapitalistes d’Estudiants (militava a l’Escola Normal de Magisteri al costat d’Antoni Mir Fullana, Àngels Roig, Biel Matamalas, Josefina Valentí, Salvador Rigo, Margarida Seguí… i tants i tants de companys i companyes d’aquells temps!) i a l’OEC, ja m’havia interessat l’obra i l’acció revolucionària de Gramsci. Ni en Mateu Morro ni jo mateix mai no vàrem fer una lectura reformista del gran dirigent revolucionari italià. Els berlinguerians (el PCI d’Enrico Berlinguer; alguns seguidors en el carrillisme espanyol -PCE-) l’havien fet el capdavanter del possibilisme parlamentarista burgès, del legalisme “poltronil”, i feien -encara ho fan!- passar aquest material ideològic de desguàs com una “superació” de la suposada estretor de mires de Lenin i Trotski.
Un espectacle vergonyós, aquesta utilització reaccionària del pensament d’Antonio Gramsci.
L’OEC -i abans els Cercles d’Obrers Comunistes, que era una de les organitzacions primigènies d’on procedia el nostre partit- havia fet part indestriable de la seva metodologia els conceptes gramscians de “Bloc Històric” (la necessària creació i consolidació d’un autèntic “Bloc de les classes populars” per a oposar-se al “Bloc de les classes dominants”). La “superació” de Lenin no la fèiem per la dreta (com feien els partits “comunistes” oficials). Ans al contrari: les aportacions metodològiques de Gramsci ens servien per a ampliar encara més els conceptes d’aliances leninistes fins arribar a constituir -si de veritat volíem un autèntic canvi revolucionari- un “Bloc Històric Anticapitalista” que pogués fer front a l’hegemonia política, cultural, ideològica i militar de la burgesia.
Amb en Mateu Morro discutírem a fons el llibre de Maria Antonietta Macciocchi Gramsci y la revolución de occidente (Siglo XXI de España Editores, 1976).
L’estudi del treball de Maria Antonietta Macciocchi era d’importància cabdal per als revolucionaris dels anys setanta. Qüestions com les relacions critiques de Gramsci amb l’estalinisme, l’anàlisi gramsciana de la Revolució d’Octubre, l’experiència dels Consells de Fàbrica, la relació Gramsci-Trostki, el paper del partit del proletariat o el naixement del feixisme eren, evidentment, matèria de discussió contínua entre determinats sectors de l’avantguarda esquerrana de les Illes (i de tot l’Estat!).
Però el que més ens interessava d’aquesta “recuperació per l’esquerra” del pensament revolucionari de Gramsci era l’estudi de les relacions nord-sud i, el més important -com ja hem comentat-: totes les anàlisis referents al paper i funció dels intellectuals en una societat de classes (qüestió que anava estretament unida al concepte d’hegemonia cultural i política i a la construcció -per part de les forces revolucionàries- d’un Bloc Històric de classes populars oposat al Bloc de classes dominant).
Aquest és només un mínim resum d’algunes qüestions que debatíem amb l’amic Mateu Morro i altres companys de l’OEC. El debat no era majoritari dins del partit (ni molt manco!). Com hem explicat en nombroses ocasions, un dels càncers que ens enredava molt (massa, potser) era l’estret economicisme de l’organització. Malgrat que l’OEC presumia de ser una de les formacions polítiques més formades de tota l’oposició al feixisme i al seu sistema, el capitalisme, el cert és que la simple lluita per una guarderia o un semàfor, per un petit augment de sou, esdevenia sovint el màxim de la lluita popular del moment, i sempre es tendia a oblidar la necessària importància del combat ideològic i cultural contra la burgesia i els seus representants intellectuals.
L’amic Mateu Morro -per la seva formació marxista- era un dels homes que no deixaven de banda aquestes qüestions i, per això mateix, entenia a fons el debat. Veure menys
Comentaris
Miquel López Crespí
D´esquerra a dreta. Biel Barceló, Rosa Vich i Mateu Morro. Rosa Vich i Mateu Morro eren dos destacats militants de l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), un partit comunista de tendència trotsquista que no volgué pactar amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i cadiretes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!