Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

24 d'octubre de 2021
0 comentaris

Illes –La generació literària dels 70 i el compromís polític Miquel López Crespí; detencions i tortures en els anys 70

Illes –La generació literària dels 70 i el compromís polític
Miquel López Crespí; detencions i tortures en els anys 70
Els comunistes de les Illes (OEC) i la lluita per la llibertat

Vendre el material clandestí a la vista de tothom ens portà nombroses detencions, interrogatoris de la Brigada Social i la Guàrdia Civil. Un Dijous Bo de l’any 1976, a Inca, arribàrem a despatxar més de dos mil exemplars de Democràcia Proletària (portaveu dels comunistes de les Illes). Quan estàvem en plena tasca -veníem un número dedicat a la pagesia i els problemes del camp- ens enxampà la Guàrdia Civil, i tots els membres del piquet de propaganda anàrem a raure a la garjola municipal. Del nostre grup, na Margarida Chicano Sansó, en Joan Albert Coll i en Mateu Ramis pogueren fugir a temps. Els detinguts eren els companys Antoni Muñoz, Domingo Morales i jo mateix. Els piquets que havien anat a repartir la nostra publicació a Manacor, Lloseta, Sineu i Pollença, tornaven sense haver sofert cap entrebanc seriós.

Entre els col·laboradors més constants de la premsa clandestina que publicava l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), Democràcia Proletària, Mallorca Obrera i L´Espira, entre altres publicacions del partit, es trobava el que posteriorment seria secretari general del PSM, l´amic Mateu Morro. També m´arribaven molts d´articles de membres del partit del front de barris, escrits per Jaume Obrador. A la meva bústia, molts matins ensopegava amb altres materials que des de diverses cèl·lules em feien arribar els encarregats d´aquella feina, ja que, exceptuant la direcció i alguns responsables polítics, ningú no sabia quina era la nostra tasca concreta. El meu contacte directe amb el front de barris per a qüestions de la revista era el company i gran amic Francesc Mengod.
Així i tot, l´edició i distribució de Mallorca Obrera, Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores, El Comunista, L´Espira, Revolució i el butlletí intern La Batalla, així com la distribució entre militants i simpatitzants de la revista teòrica del partit Izquierda Comunista, no bastava per a fer front a la canviant situació política del moment. Va ser quan decidírem muntar piquets per a penjar cartells als principals carrers i avingudes de Palma i pobles de les Illes. Però em centraré concretament a Palma i a la Part Forana de Mallorca, que era el nostre radi d´acció concret.
La confecció de la majoria de cartells d´OEC de Mallorca anaren a càrrec meu i d´alguns companys i companyes que m´ajudaven. També vaig dibuixar i penjar per Palma i barriades molts dels que sortiren signats per OEC-MCI, quan les dues organitzacions fèiem accions conjuntes.
Els recursos econòmics del partit, d´OEC, eren per a garantir les revistes i el lloguer dels pisos clandestins. La propaganda del carrer, la compra de pintura i paper per a aquelles accions, anava quasi sempre a càrrec meu. No disposava de gaire diners. Les nostres feines ocasionals no donaven per a allargar-se massa. Però sí que record que anava a comprar metres de paper d´embolicar i pintura plàstica de colors, que era la més barata, i inspirat sovint en els cartells que pintava Maiakovski en temps de la guerra civil russa, els de Renau a l´època de la guerra civil a l´Estat espanyol i, sobretot perquè ren els més bons d´imitar una vegada “adaptats” a la situació mallorquina, els del Maig del 68. Em passava dies i dies dibuixant i pintant els cartells pels pasadissos i cambres del meu pis, al carrer d´Antoni Marquès Marquès. De tota aquella feinada, centenars i centenars d´hores en defensa de les llibertats nacionals dels pobles oprimits per l´Estat, per la llibertat dels presos polítics, per la República i el socialisme, només queda el record d´algunes fotografies salvades per pura casualitat. Algunes d´aquestes fotografies són fetes per periodistes despistats, sorpresos de veure, per uns moments, abans que les brigades de neteja de l´Ajuntament destrossassin en segons la feina de setmanes, una ciutat encartellada per cartells fets a mà. Altres, poques, les vaig fer jo mateix moments després d´haver fet l´acció de propaganda, abans que vengués la Social o comparegués la Policia Municipal i els destrossàs.
En resten pocs documents fotogràfics perquè aleshores l´OEC, la direcció del partit, no pensava en la memòria històrica de la l´esquerra revolucionària. Un estret i errat economicisme, el tacticisme del moment, els feia oblidar aquestes tasques essencials, pensar ni que fos una mica a servar, per a les generacions de lluitadors del futur, la memòria del que s´estava fent en aquella concreta conjuntura històrica. Ningú no podia imaginar que la memòria de l´esquerra revolucionària seria meticulosament esborrada pels corifeus del règim, pels servils que, a les ordres de qui comanda, han modificat el que s´esdevengué en la transició i postransició. Així i tot, malgrat els pocs documents fotogràfics conservats, els que resten són precisament els que m´han impulsat a escriure aquestes notes que volen aproximar-se al que va ser la lluita complicada de tots aquells militants d´esquerra que no acceptaren les condicions del franquisme reciclat. I, per això mateix, perquè no acceptàrem l´oblit dels crims del feixisme, l´oblit de quaranta anys de lluita comunista, anarquista, socialista, contra el capitalisme, fórem perseguits, marginats i esborrats dels llibres d´història.
Després, quan els cartells eren fets, organitzàvem l´aferrada a indrets estratègics de Palma o barriades dels voltants.. Alguns dels companys que sempre eren disposats per a sortir a aferrar els cartells reivindicatius que jo havia pintat eren en Domingo Morales, destacat activista del moviment ciutadà de Palma, sindicalista i, en la clandestinitat, membre del front obrer de l´Organització d´Esquerra Comunista. També hi compareixien molts d´altres companys i companyes. Record actitud valenta i militant de Josefina Valentí, de Magda Solanes, Margalida Seguí. I entre els més joves, l´actitud combativa, que dura fins el present, d’en Guillem Ramis, en Salvador Arias, en Macià Abraham, en Pedro López i tants i tants companys i companyes que només vaig conèixer pel seu nom de guerra.
Però malgrat que dedicàvem molt de temps a les tasques d´agitació i propaganda, cap esforç no podia barrar el pas a la influència cada vegada més aclaparadora dels grans mitjans de difusió, a la presencià mediàtica, especialment per ràdio i televisió, dels partits reformistes, dels que havien pactat la reforma del franquisme, una situació que no qüestionàs la “unidad de España”, el sistema capitalista i la monarquia que el dictador ens llegava.
Repartíem fulls volanders per fàbriques, barris, pobles, instituts, hotels de les zones turístiques. Hores de discussions per a redactar el contingut del full volander –sempre hi havia un matís en què no acabàvem de posar-nos d´acord, un punt que volíem afegir-, per a picar-lo i editar-lo a ciclostil, per a muntar els piquets, les cites de seguretat si érem detinguts. S´improvisaven mítings d´un parell de minuts enmig dels carrers, a la plaça d´Espanya, a les avingudes, a la porta dels instituts i fàbriques, a la cuina dels hotels… Teníem llogats uns altaveus que, amb el suport d´una bateria de cotxe que jo portava sempre a la maleta del meu atrotinat Simca 1000, eren sovint en acció. En més d´una ocasió, Mateu Ramis, antic missioner al Perú i que va ser per una curta temporada secretari general de l´OEC, em portava els altaveus a l´indret acordat. A la plaça d’Espanya en férem molts, de mítings improvisats! Era el moment en què els connectava a la bateria i, de cop i volta, m´en record com si fos ara mateix!, les consignes republicanes o contra la construcció de l´autopista d´Inca i en defensa de la terra, se sentien per tota la plaça. Eren uns moments, perquè de seguida i per por a una detenció –com va passar més d´una vegada- l´invent era desmuntat i marxàvem cap a un altre indret.
No cal dir que les detencions eren nombroses, així com les confiscacions de material, de les nostres publicacions, els cartells que havíem de penjar aquell dia. De cop i volta, si ens aglapia la Brigada Social, o membres dels serveis de la Policia Armada o la Guàrdia Civil, el treball de dies i setmanes desapareixia sense que haguéssim pogut fer arribar la nostra veu al poble.
Durant molts d´anys aquestes detencions no sortiren als diaris oficials. Tan sols després de la mort del dictador i coincidint que es preparaven les eleccions de 1977, es va poder filtrar alguna notícia quant a detencions de membres de l´esquerra revolucionària de les Illes. Però el cert és que, amb tot l´embalum de promocionar Santiago Carrillo i Felipe González, les ordres a les redaccions eren de no parlar de nosaltres, a no ser per a situar-nos com a folls eixelebrats. A mesura que s´ampliava i consolidava la reforma del règim, un silenci de tomba s´estenia per damunt dels partits que no acceptaven les exigències dels franquistes reciclats
Sortosament en els meus arxius he trobat un retall de diari de l´època, d´Última Hora (15-IV-1977) que, sota el titular “Detenidos por vender prensa de partido”, explica: “Seis militantes de la Organización de Izquierda Comunista, OIC, fueron detenidos ayer en las inmediaciones de la plaza de España y de la puerta de San Antonio, cuando estaban vendiendo los órganos de prensa del Partido, ‘La Voz de los Trabajadores” y Democracia Proletària. Entre los detenidos se halla Miquel López Crespí.
‘Estas detenciones hay que añadirlas a las sufridas por un militante y un simpatizante del Partido del Trabajo de España, cuando vendían también la prensa de su partido ‘El correo del Pueblo’, y a las que se vienen produciendo estos días en distintos lugares del estado español. […] Detenciones que, por otra parte, han motivado la difusión de comunicados de los partidos afectados. OIC afirma: ‘Manifestamos nuestra firme decisión de continuar luchando abiertamente por la libertad de todas las organizaciones y partidos obreros y populares. Recluyendo a los partidos obreros en las catacumbas de la clandestinidad, no se puede construir ninguna democracia real. En todo caso permanentizar viejos modelos que han demostrado ya su caducidad’”.
També Diario de Mallorca (15-IV-1977) informava molt breument de les detencions: “En la plaza de España y Puerta de San Antonio: retenidos seis militantes de la OICE”. La nota de la redacció del diaria deia: “Según informaciones llegadas a nuestra redacción, alrededor de las 18,15 de la tarde de ayer fueron retenidos Miguel López Crespí y otros cinco militantes de la OICE, cuando procedían a la venta de ejemplares de las publicaciones Democràcia Proletària i ‘La Voz de los Trabajadores’, al tiempo que procedían a la instalación de unas pancartas solicitando la legalización de todos los partidos políticos. Los hechos ocurrieron en la plaza de España y puerta de San Antonio”.
Però el més normal era el silenci i la criminalització dels partits de l´esquerra revolucionària.

Vendre el material clandestí a la vista de tothom ens portà nombroses detencions, interrogatoris de la Brigada Social i la Guàrdia Civil. Un Dijous Bo de l’any 1976, a Inca, arribàrem a despatxar més de dos mil exemplars de Democràcia Proletària (portaveu dels comunistes de les Illes). Quan estàvem en plena tasca -veníem un número dedicat a la pagesia i els problemes del camp- ens enxampà la Guàrdia Civil, i tots els membres del piquet de propaganda anàrem a raure a la garjola municipal. Del nostre grup, na Margarida Chicano Sansó, en Joan Albert Coll i en Mateu Ramis pogueren fugir a temps. Els detinguts eren els companys Antoni Muñoz, Domingo Morales i jo mateix. Els piquets que havien anat a repartir la nostra publicació a Manacor, Lloseta, Sineu i Pollença, tornaven sense haver sofert cap entrebanc seriós.
A l’endemà els diaris de Ciutat informaven de la detenció amb grans titulars. Especialment significativa va ser la informació que donava Última Hora el divendres 19 de setembre de 1976 quan explicà, a la darrera pàgina: “En el Dijous Bo. Detenido Miguel López Crespí. I, ampliant la notícia, deia: “En el ‘Dijous Bo” de ayer en Inca no todo fue fiesta y diversión. Cuatro personas eran detenidas cuando procedían a la venta de Democràcia Proletària, órgano del OICE (Organización de Izquierda Comunista). Entre los detenidos figuraba el conocido Miguel López Crespí, del comité de prensa de OICE. Los nombres de los otros detenidos se desconocen por el momento. El número que se vendía era uno especialmente editado, dedicado a los pueblos y a sus problemas. Fueron detenidos por la Guardia Civil y trasladados al calabozo municipal. A primeras horas de esta mañana aún no habían sido puestos en libertad y se espera que en esta misma mañana pasen al Juzgado de Inca. Habían vendido y repartido cerca de dos mil ejemplares.
‘El Comité de Dirección de OICE expresa su más enérgica repulsa por esta detención, por entender que es un atentado directo contra la libertad de expresión, al mismo tiempo que exige la inmediata libertad de los detenidos”.
Els comunistes de les Illes (OEC) érem un partit fortament arrelat a la realitat de la nostra terra. Que amb els anys militants i dirigents d’OEC hagin encapçalat i treballat en les més importants iniciatives culturals i polítiques de les Illes així ho demostra. Militants i dirigents del comunisme illenc han estat en Mateu Morro, exconseller d’agricultura del Govern Balear i exsecretari general del PSM; Antoni Mir, màxim responsable de l’OCB fins fa poc; Josep Capó, capdavanter de la PIMEN; Francesc Mengod i Jaume Obrador, fundadors de les primeres associacions de veïns de Ciutat; Maria Durán, dirigent de CC.OO. de la comarca de Manacor; Guillem Coll, dirigent del món obrer a Lloseta i Inca; mestres, músics, sindicalistes que han lluitat i lluiten en les fileres de les organitzacions de treballadors de les Illes (CGT, STEI, CC.OO., UGT, USO, Unió de Pagesos, etc)… ¿Qui no coneix la importància cabdal que advocats com Jaume Bueno han tengut, denunciant la corrupció, en la fi del canyellisme? Professionals del periodisme com Gina Garcias, de l’ensenyament com Dora Muñoz, Margarida Seguí, Àngels Roig… el llistat dels homes i dones procedents d’OEC que han ajudat, amb la seva dedicació, amb el seu esforç, a consolidar tots els aspectes progressistes de la Mallorca actual, podria allargar-se fins a l’infinit. Però pensam que aquestes pistes que hem donat ja poden informar al lector del lluny que érem els comunistes antiestalinistes de ser una secta o un grupet sense incidència, com els apologistes del carrillisme i tota mena de reaccionaris pretenen presentar-nos.
Per això la premsa d’OEC tocava amb el peus ben a terra, lluny de les ximpleries d’altres publicacions al servei de la reforma del sistema. El número de Democràcia Proletària (número 3 de novembre de 1976) que anàrem a vendre i repartir a Inca aquell llunyà “Dijous Bo” estava integrement dedicat a la problemàtica del camp. Dissenyat per Monxo Clop, l’editorial feia una valoració del que havia estat la dictadura. Explicàvem aleshores: “Quaranta anys sense poder dir res, sense poder organitzar-nos perquè estava prohibit; quaranta anys fent molta feina per pocs doblers mentre quatre ‘mangantes’ falangistes i capitalistes han fet el que han volgut i s’han omplert les butxaques amb el fruit de la nostra feina, fermant-mos com a xotets, augmentant constantment les contribucions i no donant mai cap crèdit important; la manca d’una efectiva xarxa d’hospitals, guarderies, escoles, mercats, serveis públics i mil coses més que, totes juntes, han anat contribuint, a poc a poc, a desfer el camp mallorquí, a despoblar els nostres pobles, un temps tan esplendorosos i floreixents”.
Tampoc no hi mancava, en aquest número especial dedicat al nostre camp, un encès recordatori del que significà la guerra civil per al poble treballador. Democràcia Proletària recordava a l’editorial: “La guerra civil va ésser això a Mallorca. El quatre ‘caciques i senyorets’ dels pobles no volien que els pagesos demanassin justícia i varen començar a matar i assassinar. Tots recordam els assassinats comesos pels falangistes i les fortunes que es varen fer damunt la nostra sang. Terres, cases, propietats confiscades… i, després de la matança dels nostres millors homes va venir la “pau” d’en Franco, es a dir, la fam, la misèria, l’estraperlo i tota classe de negocis bruts damunt les nostres necessitats més urgents. Aquesta va ser la “pau” de la victòria dels capitalistes damunt el poble. Així varen anar fent els duros els ‘mangantes’ que encara ara ens governen” (cal recordar que aquest número de Democràcia Proletària és del novembre de 1976).
El fet d’esser detinguts per vendre lliurement premsa revolucionària no ens afectava gaire. Només les respectives famílies, com és natural, restaven una mica atemorides. “Què serà d’aquests allots”, deien mares i padrines, en veure els noms al diari. “Detenidos por vender prensa de partido”, eren els titulars de sempre. El País informava: “Detenidos en Palma cuatro militantes de Izquierda Comunista”. I continuava: “Cuatro militantes de la Organización de Izquierda Comunista, OIC, entre ellos el escritor y autor teatral Miquel Lòpez Crespí, fueron detenidos por la Guardia Civil en la localidad de Inca, con motivo de la festividad que se celebraba en esta ciudad, se dedicaban a vender el número especial dedicado a los pueblos de Mallorca del órgano de la OIC, `Democràcia Proletària’. Los cuatro detenidos fueron trasladados a los calabozos municipales donde permanecieron por espacio de casi treinta horas para pasar después a declarar ante el juez”. Per a nosaltres, l'”accident” era un “afer” normal de la lluita clandestina. Intensificàvem aquest sistema de venda perquè, de certa manera, era l’únic mitjà que teníem d’arribar a un cercle cada vegada més ampli de la població. La premsa del sistema continuava silenciant les activitats dels revolucionaris que no acceptàvem els pactes amb la burgesia. No hi havia manera de fer arribar les nostres propostes polítiques al poble. La ràdio i la televisió ens estaven completament prohibides. La premsa tan sols parlava d’alguna detenció. Les lluites populars impulsades per l’esquerra conseqüent eren silenciades sempre. Els espais de política local i nacional eren ocupats per partits que -si exceptuam el PCE- eren fantasmals. El món oficial de l’edició només feien propaganda dels qui els semblaven s’avindrien a pactar amb els franquistes la “ruptura”. El carrillisme, malgrat que a vegades insistís en la necessitat de “rompre” amb el franquisme, el cert és que feia passes efectives per a deixar dempeus les forces repressives de la dictadura (Brigada Social i Guàrdia Civil). No en parlem pel que fa a l’estructura econòmica del capital. La qüestió de la propietat privada dels mitjans de producció era intocable! Del problema de l’autodeterminació de les nacionalitats no en volien sentir a parlar. El seu aigualit republicanisme s’anava fonent com un bocí de sucre dins l’aigua. Els Països Catalans no existien. A poc a poc esdevenien un partit del sistema, una columna fonamental de la societat capitalista contra la qual lluitàvem.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!