Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

3 de juliol de 2022
0 comentaris

Illes – La generació literària dels 70 i el compromís polític

50 anys de literatura i compromís polític 

La revista l´Altra Mirada (Fundacions Darder-Mascaró) entrevista l´escriptor MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

A l’hora convinguda en Miquel ens obri les portes de ca seva i, fidel al seu tarannà, ens obsequia amb dos llibres. Per a en Pep, que coneix bé la seva producció literària, el darrer que acaba de publicar: “Parets de foc”; per a en Biel una història d’amor: “Els crepuscles més pàl·lids”.
Després de les presentacions (en Miquel i en Biel no es coneixien) i les fotos corresponents, ens acomodam perquè es gravi bé l’entrevista.
Enviau-me les fotos per Facebook perquè no em maneig gaire bé amb les noves tecnologies; fins als anys noranta escrivia amb una màquina de cent anys, que encara és per allà…
Vida i miracles
Potser vos n’hauria d’haver preparat un resum, però el podeu trobar a Internet. Jo som un al·lot de Sa Pobla, vaig néixer el 46… Som casat i tenc dues filles, de 37 i 25 anys.
El primer llinatge no és gaire pobler…
No; el López va venir de presoner republicà l’any 40 i va estar en els camps de concentració feixistes d’aquella zona (que n’hi havia) i a la presó de Sa Pobla. I es va casar, va tenir sort, amb una al·lota poblera de casa conservadora catòlica.
Degué ser un escàndol…
Un gran escàndol; el capellà no els volia casar. El capellà era família llunyana de ca nostra, de la part poblera; i això de casar-se amb un presoner republicà… Va ser molt sonat.
Així com de pare venim de rojos, de part de Sa Pobla venim de gent benestant. El tio de mumare era el cap d’Unió Patriòtica, partit fundat a l’època del dictador Primo de Rivera, i també era el Batle. I sempre ha tingut com a bons records a Sa Pobla, perquè va ser l’impulsor de la construcció de l’Escola Graduada.
Estudis
De cara als estudis no hi havia problemes econòmics; una germana meva és metgessa i l’altra professora, però jo, ja a quart em vaig liar amb Ràdio Espanya Independent… Ja teníem un grup aquí, amb companys del Lluís Vives, que es deia “Nova Mallorca” i enviàvem cròniques. Encara me’n record de les adreces: a París era la seu de “L’Humanité”, Boulevard des Poissonniers, 9; i Roma era a la seu de “L’Unità”, Via delle Botteghe Oscure (es sorprèn de què nosaltres li endevinem aquesta adreça italiana). Hi havia una comunicació molt ràpida; això era anònim.
Quants d’anys tenies?
Catorze…
Catorze anys i ja enviaves cròniques…! Com neix això, com s’enganxa?
Això s’enganxa amb les històries familiars de la guerra. Jo, de menut, dins ca nostra, només he sentit històries de la República. Ràdio Pirenaica
Quines figures, quins models d’identificació han marcat el teu tarannà?
Identificació per part de la dreta poblera, no. Jo respect la família; i respect les coses positives que pogué fer el batle d’Unió Patriòtica, però la meva influència republicana des de jovenet és clara. Endemés, en el taller de pintura de mon pare s’hi reunien els expresoners; els horabaixes, quan acabaven la feina. Molts d’ells es varen casar amb pobleres i varen tenir una certa influència dins el poble. Què voleu que vos digui? Jo, amb la família, a aquesta edat ja coneixia tota la història de la República. Després ho vaig anar confirmant de forma autodidacta. Investigava les coses que jo sabia; ja comprava d’amagat en Thomas, Ruedo Ibérico, materials de París… tot el bròquil aquell.
Quan pensares que podies dedicar-te exclusivament a l’escriptura?
Bé, jo he fet una senda de vida com molts d’autodidactes. He passat per diversos oficis. Ajudant a mon pare en el taller de pintura; no vol dir que fos una feina esclava. M’encarregava d’anar a cobrar factures, d’anar a cercar materials, de tornar els cotxes que ens havien duit…
No era allò d’estar esclau. No sé si ho hagués aguantat! Jo, amb el sis-cents, feia feines complementàries (ara necessitam cinc quilos de blau, ara necessitam aiguarràs…).
Però la vaig deixar quan vaig anar a la mili: dos anys a Cartagena, a Infanteria de Marina. Quan vaig tornar em vaig casar i, en aquell temps, es va produir el meu acostament a la literatura. Primer vaig estar una temporada fent de delineant a la Cooperativa d’Arquitectes Progressistes que hi havia per devora l’Estudi General: un germà de na Lila Thomàs, en Pere, Na Joana Roca, que era maoista en aquell temps, En Manolo Cabellos, En Carlos García Delgado, a vegades venia en Miquel Tugores, un arquitecte portugués que nomia Joan Vila, anarquista… A mi em tenien de delineant, un parell d’anys, però no pagaven molt.
Tu aleshores ja escrivies?
Sí. Vaig començar perquè, una vegada acabat el periple aquest de delineant, anys 72, 73… També vaig fer feina a “L’Ull de Vidre”, que va ser una llibreria rupturista dels anys setanta, en el carrer de Sant Sebastià, que la vàrem dur amb en Frederic Suau. Però en Frederic o jo o d’altres que ajudaven no teníem gaire esperit comercial. Per dur un negoci n’has de saber! I nosaltres érem uns activistes culturals, ens agradava anar a fer conferències, dur gent (Montserrat Roig, Maria Aurèlia Capmany…), però el tinglado que suposa dur un negoci, no en sabíem.
I va anar malament…
Sí, va anar malament. I, a partir de què anàs malament “L’Ull de Vidre”, i aquí va ser quan en vaig tirar cap a la literatura, vaig connectar amb en Domingo Perelló de “Logos”; i hi vagi estar un parell d’anys abans de dedicar-me totalment al periodisme i la literatura. Jo sempre he dit que aquest “Logos” dels 72, 73, 74, venia a ser com una espècie de petita universitat. Per la gent que hi venia. No hi havia ningú d’esquerres de Palma que no hi vingués a comprar llibres; i alguns a “mangar-los”; això va ser un problema.
En aquell temps es teoritzava que no passava res…
Un dia em vaig haver d’enfrontar amb un progre que va venir. Un d’aquells marxistes leninistes progres d’aquell temps; s’animal ja em ve amb una bossa de viatge i la posa darrere una estanteria per anar carregant la bossa… Li vaig haver de dir, sense que en Domingo se’n temés: “Mem, Joan., això no pot ser; perquè així ens desmuntes el negoci en dos dies. Hi ha novetats que han arribat i són per als clients!”. Aquell dia no se’n va dur cap, però un dia que jo lliurava vés a saber què se’n va dur.
Quan te’n tems de què tu pots viure de la literatura?
Aquí, a “Logos”, va ser l’interessant. Hi compareixia tothom: personatges tipus Llompart, Damià Huguet, el castellanista Tòfol Serra… Aquest era molt castellanista i anticatalà. Venien a fer les tertúlies en Díaz de Castro, en Perfecto Cuadrado, n’Isidre Forteza… En el pis de damunt, de na Clara, hi teníem amagat en Cámara; aquests del PCE el tenien amagat. Era l’obrer del Partit, i de tant en tant hi havia expedicions de dos o tres que li anaven a fer “Rendez-vous” i mostraven “un dirigente obrero”. Era el “santón” d’aquesta petita burgesia progre ciutadana…
La Llibreria“Logos” és una peça clau? ( La llibreria Logos estava en el carrer de galeries entre la plaça dels Patins i el carrer dels Oms)
Sí. Primer per la universitat que va significar. Allà ens arribaven les novetats de tots els llibres. Per a les clandestines teníem el cotxe d’en Domingo aparcat a la pista dels patins, perquè ens venia a vigilar la brigada política. Hi teníem els llibres eròtics i els polítics dins dues capses separades. I jo era l’encarregat de, quan venien els clients de confiança (en Domingo no es movia de la llibreria), agafar la clau del maleter. N’hi havia que s’enduien les dues coses: compraven en Marx, però també s’enduien en Sade i novel·les eròtiques angleses i nord-americanes. I tot aquest material, que en aquell temps venia de França o de l’estranger, costava. En Domingo, durant una època, ho va passar molt malament, però va fer el negoci amb els llibres de text: anglès i francès pels instituts. Molts d’aquests llibres prohibits aquí, arribaven amagat dins els paquetots de manuals d’anglès o francès. Sabies que, dins cada paquet, hi trobaries tres o quatre llibres.
Això et va marcar…
Es clar…! Jo, de ben jovenet llegia “El único camino” de na Dolores Ibárruri, les memòries de n’Hidalgo Álvarez de Cisneros, que havia estat cap de l’aviació republicana… I, a partir d’aquí ja vaig anar cercant tot el que vaig trobar sobre la guerra. Autors? Tot d’una vaig conèixer molt tot el material que arribava de França. La part dissident del comunisme. Malgrat que jo enviàs articles a l’emissora del Partit, jo anava tenint una formació més anarco comunista; pensau que el meu pare havia estat amb els anarquistes durant la guerra; i el meu tio, que vivíem junts, amb els comunistas. Aaquestes dues històries paral·leles i enfrontades han estat l’a,e i,o u, de la meva joventut. Després tot aquest historial s’ha concretat amb tot els materials que tenc per aquí (el seu pis) i els quatre o cinc mil llibres que vaig enviar a la biblioteca de Sa Pobla; perquè ja he fet hereus els poblers.
Et sents valorat a Sa Pobla?
Sí!! A Sa Pobla sí!! M’hi sent molt. No sé per què, però ens han fet molt de cas els Ajuntaments. Els de dretes més que els d’esquerra. Darrerament ha canviat això, des que hi ha la nova gent de MÉS tenim una relació molt forta. Hi ha hagut uns anys de predomini cultural pesemero a Sa Pobla en què no hi havia manera; no hi havia manera de presentar un llibre, no hi havia manera de què es fes res que ajudàs a la promoció.
I la dreta, representada per en Jaume Font, va crear la Trobada Anual d’Escriptors Mallorquins (encara ara ho fem, des dels anys noranta). Mesclam, perquè en vénen dels Països Catalans, malgrat que al començament fos la trobada dels autors poblers. I això ens va animar. Però no es tractava sols d’un dia, del Dia del Llibre; en Jaume, i l’Equip Cultural on hi era n’Alexandre Ballester, va crear una infraestructura. A la Casa de Cultura de Sa Pobla ja hi varen posar una agent cultural (na Bel Crespí); i una sala pels escriptors poblers. Aquesta al·lota estava encarregada de cercar totes les novetats de l’any de tots els escriptors de Sa Pobla. I no sols això, tots els articles dels diaris que havíem publicat. Feren uns arxius amb tot el que hem escrit, tots els llibres. I cada mes passava un informe als Instituts per si volien que anéssim a fer una xerrada… Mai ens ho havia fet ningú!
On érem?
Érem a la Llibreria Logos, on venien, per exemple, entre moltes altres persones, tota la redacció de Cultura del Diario de Mallorca. En Xim Rada i tots els col·laboradors, en Cocó Meneses, en Llompart… una tropa mala de recordar; una llista immensa. Aleshores en Xim Rada em diu: “Per què no escrius cada setmana en el Suplement de Cultura?” El miracle més gran del món! Perquè, què et costava fer una ressenya setmanal tenint tu les novetats que t’arribaven a la llibreria? I, endemés, les havíem comentat amb en Llompart, en Tòfol Serra o en Díaz de Castro. Aquí ja m’hi vaig dedicar; vaig entrar en contacte amb aquest món cultural de la Mallorca d’aquells anys.
En quins gèneres literaris et trobes més còmode?
Això dels gèneres literaris és un debat que tenim des de fa molt antic dins el món cultural. Jo he fet teatre, poesia i novel·la, essencialment (si voleu una informació més exhaustiva, podeu trobar-la a Internet). Cap als anys setanta, quan aquí encara no havia sortit l’onada d’escriptors que els dèiem “de la generació del setanta”, encara just començaven en Toni Serra, en Llorenç Capellà, en Toni Vidal Ferrando, jo encara només tenia un llibre de narracions… del que ja estàvem cansats era de la literatura de capellans. Hi ha una ruptura generacional dins el món cultural mallorquí, molt important i que a vegades no es té en compte: de passar d’una literatura d’abans de la guerra, de terratinents i capellans (en referesc a na Maria Antònia Salvà, Costa i Llobera, Riber), tots de dretes, passam a una literatura de fills de pagesos i de perdedors de la guerra.
Per primera vegada escriuen els fills dels treballadors. I, sobretot, fills de perdedors; com en Llorenç Capellà, per posar un exemple: son pare era un oficial, a Madrid, i va estar tancat. I quanta gent ha estat represaliada! La família d’en Toni Vidal Ferrando… molta gent. Aleshores, què plantejàvem als vint i escaig anys? Estàvem molt influenciats pel “boom” llatinoamericà. Va arribar a Mallorca entre els setanta i els vuitanta. Ens va dur en García Márquez, ens va dur n’Alejo Carpentier… tota la literatura moderna que feien en aquell temps que no tenia res a veure amb l’Escola Mallorquina. Això es combinava amb tota la literatura experimental francesa, de la Nouvelle Vague literària i cinematogràfica, i ens feia uns joves una mica separats d’aquella societat rural, estantissa, nacional-catòlica.
I del teu pas pels partits polítics?
Pocs, en el PCE no hi vaig estar mai Jo només he passat per l’Organització d’Esquerra Comunista, els anys setanta, i, posteriorment pel PSM, quan tot un grup vàrem deixar la OEC i ens vàrem integrar al Partit Socialista de Mallorca en un congrés que vàrem fer a Inca el desembre de l’any 78. Hi vaig estar un parell d’anys, fins que ho vaig deixar i em vaig dedicar més a la literatura. Perquè, amb tot aquest brou polític, vaig estar molts d’anys sense escriure! Tots aquests anys era fer articles per a les nostres revistes (en Pep ho coneix); nosaltres teníem set o vuit revistes d’àmbit estatal, i escrivíem gratis a totes! I no vos vull dir el que significava…si ho haguessin pagat ens podríem haver fet milionaris! (rialles). Quan ho pens; havíem de quadrar la retxa (te’n recordes, Pep?), amb el tipex… t’hi posaves a les vuit i a la una no havies acabat! I això per fer només un parell de pàgines. Tot això et llevava temps de creació.
Vares acabar els estudis a La Salle?
No, al Lluís Vives, amb n’Estarellas, que era un progre d’aquella època. I amb son pare de n’Eusebi Riera, que era el Director i també nomia Eusebi. Les primeres classes les vàrem tenir devora La Salle.
Llums i ombres del moment present?
M’interessa la cultura, la literatura… La política també m’ha interessat sempre i m’ha preocupat. El que a mi em preocupa ara a escala social és el creixement del feixisme a Espanya i dins Europa; i dins Mallorca. L’aparició de grups com Vox, que no han fet res mai ni han existit mai a Mallorca, i està dins totes les institucions, bloquejant iniciatives progressistes i d’avanç social i cultural. Això em té molt preocupat. Em pensava que Europa anava cap a més democràcia. Què passa? Cap a on anam? Aquesta Europa insolidària on ataquen els campaments d’immigrants. Recorda la persecució dels jueus en temps d’en Hitler! En preocupa molt la feblesa de l’esquerra.
Alguna llum?
A Mallorca sempre he confiat i he donat el meu vot crític a les forces progressistes i als governs progressistes; sempre he votat al PSM i després a MÉS, vaig esser a la seva assemblea fundacional, en el teatre de CCOO.
I Podem, creus que pot jugar un paper?
Va néixer amb tota aquella esperança del 15M. Va despertar moltes expectatives; els carrers i les places estaven plens. Semblava el Maig del 68, però jo veig que es van desgastant molt. No sé per què, però van perdent una influència política molt grossa; mirau les darreres eleccions: zero a Galícia (de devers 13 abans); la meitat a Euskadi… No hi ha hagut cap elecció, ni estatal ni autonòmica, en què la corba no hagi descendit progressivament. En cap moment aixequen el cap. Està per veure si aquests anys de col·laboració en el Govern els serveix per remuntar o per enterrar-los definitivament. Si no remunten ara, això és mort; haurà estat una esperança fallida.
Amb en Miquel no acabaríem mai de conversar, tant evocant records del passat com d’anàlisi del present, però n’hem de deixar per a una altra vegada. Gràcies, Miquel, i que els deus et conservin la memòria i el bon humor.

Per Biel Pérez i Pep Valero

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!