Literatura catalana moderna - Illes

Per als que hem escollit, o la societat ens ha fet escollir, aquesta difícil tasca d’enfrontar-nos amb el món de la paraula i la imaginació, per a aquells que no som autors de cap de setmana o de vacances, el problema no es planteja mai entorn de “el gènere en què ens trobam més còmodes”. En literatura no hi ha “gèneres còmodes”. Hi ha treball intens, dedicació vital, obres ben fetes o mal fetes, però la “comoditat” no és el motiu essencial per a escollir de treballar en un “gènere” determinat en un moment precís. Ernst Robert Curtius, en el llibre Ensayos críticos sobre la literatura europea (Barcelona, Seix Barral, S.A., 1972), ja parlava extensament dels complexos mons creatius de Virgili, Goethe, Hermann Hesse, Calderón, Unamuno, James Joyce, T. S. Eliot, Jorge Guillén i Balzac. Arnold Hauser en els tres volums, imprescindibles!, de la seva famosa Historia social de la literatura y el arte (Madrid, Guadarrama, 1969) havia desenvolupat aproximacions autènticament lluminoses quant al fet creatiu. Record igualment les primeres lectures de Walter Benjamin, l’obra Sobre el programa de la filosofía futura y otros ensayos (Caracas, Monte Ávila Editores, 1970), que tantes “il·luminacions” ens proporcionà sobre el món de la cultura; l’estudi de la Teoría de la novela (Barcelona, Edhasa, 1970) de György Lukács, les nombroses obres d’Ernst Fischer, Roger Garaudy o Jean Paul Sartre sobre el món de la literatura i l’art que ens servien, amb molt d’altre material espanyol i català, per a la nostra incipient formació literària. Sovint, quan mir endarrere, pens en les lectures de quan feia el servei militar, a Cartagena. D’amagat dels oficials de la dictadura, en aquelles interminables nits de guàrdia sense sentit, omplia les hores llegint les darreres novel·les llatinoamericanes de Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Lezama Lima, Alejo Carpentier, Julio Cortázar… i, també, en el camp de la teoria literària, els darrers treballs de Roland Barthes, Henri Lefebvre i Lucien Goldmann. Aquell famós Literatura y sociedad editat per Ediciones Martínez Roca de Barcelona l’any 1969! Tornant a les novel·les Joc d´escacs (Llibres del Segle) i Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial), haig de remarcar que les he volgut escriure en forma de ficció, deixant volar molt la imaginació. Sí: indubtablement, els fets essencials de les novel·les són basats en la més pura realitat, en fets concrets que es poden trobar a les cròniques dels diaris dels anys 70. És una realitat literaturitzada, exagerada a voltes; d’altres, tractada de forma irònica; més d´un cop, inventant nombrosos personatges inexistents, afegint-hi anècdotes que mai no vaig veure però que consider que enriqueixen la història narrada amb nous punts de vista, obrint perpectives inèdites. És el paper del creador quan és troba davant el paper en blanc. L’anècdota principal, la columna vertebral que posa en marxa la imaginació pot ser qualsevol cosa: una fotografia, una trobada amb un amic enmig del carrer, la visió d’un documental o una pel·lícula, un article de premsa… És l’espira que obre les comportes de la creació. Ara ja hi ha el camí obert per a començar a bastir el que voldria ser una obra perdurable. Si l’autor és capaç d´aconseguir-ho ja és un altre problema.