Literatura catalana moderna - Illes

Francesca Bosch en el record 

    Fa poques setmanes ha mort Xesca Bosch, la dirigent històrica dels eurocomunistes illencs. L’acomiadament al cementiri fou  emotiu. Ens hi arreplegàrem unes dues-centes persones. La majoria, gent de certa edat. Crec que tota la gernació que li retíem el darrer homenatge havíem fet ja els quaranta, en camí cap als cinquanta. Cap jove universitari. Alguns professors que treballen en la història del moviment obrer. Potser avui dia la moda sigui perseguir gitanos i “negres”, enlairar les banderes del feixisme. Per un moment, mentre els companys de més edat ajudàvem els fossers i, lentament, introduïen el bagul dins la tomba, cobert amb la bandera roja del proletariat universal, vaig pensar si no seria aquest l’enterrament mallorquí de les idees que han commogut el món durant cent cinquanta anys.

Eren les deu del matí i el sol queia inclement damunt els quatre punys tancats que l’acomiadaven. Evidentment, en temps de la transició, no militàrem a la mateixa organització. Ella, aleshores, era una defensora dels postulats d’en Carrillo, i nosaltres, a l’OEC, provàvem de ressuscitar, inútilment, les cendres d’Andreu Nin, assassinat, d’un tret al cap, feia segles, a un polsós camí dels afores de Madrid, i enterrat secretament, en lloc ocult, pels agents de la NKVD.

No, no teníem gaire punts de contacte, en temps de la transició. Però hom no podrà negar mai la seva actitud honrada vers els companys i els treballadors. No guanyà mai una pesseta amb la política. Ha mort pobre, com la majoria dels que no renuncien a les idees de justícia i igualtat.

Més endavant, quan ella -juntament amb Lila Thomàs, Pep Valero, Miquel Rosselló, etc- va rompre amb Carrillo, tinguérem una mica més de contacte i establírem nombroses activitats conjuntes. Primer fou en l’organització del Casal d’Amistat Mallorca-Cuba. Ens trobàrem moltíssimes vegades per a muntar conferències i actes de solidaritat amb la revolució juntament amb l’historiador Carles Manera, n’Aina Salom, en Tomeu Sancho (dirigent d’UGT, actualment resident a Cuba) i en Miquel Planes. Aquests dos darrers havien viscut intensament els primers anys de la Revolució cubana. Amb el  meu atrotinat Seat 127, amb na Xesca i en Carles Manera, carregats de diapositives, partíem vers les barriades i pobles per a explicar els avenços del socialisme cubà.

Na Xesca era una fervent fidelista i feia qualsevol cosa que li demanàvem per enfortir la solidaritat amb l’illa amenaçada per l’imperialisme ianqui.

Vers el 1984 va rompre amb l’eurocomunisme com dèiem i s’apuntà a un estrany experiment que s’anomenà Partit Comunista dels Pobles d’Espanya (PCPE). Cercava bastir un partit que no abandonés les idees essencials de Marx i Lenin. Ella, equivocadament, cregué trobar-lo en aquest nou instrument. Sovint em deia que s’havia errat amb el carrillisme. Visqué la nova provatura com un adolescent que assaboreix el primer amor. Ho vivia d’una manera fervent. Per a ella, l’URSS era la seva segona pàtria, el país que foragità la bèstia nazi del món. Amb na Francesca, col.laboràrem una llarga temporada, durant quatre o cinc anys. Era una època en la qual ja havien desaparegut pràcticament la majoria de revistes clandestines que es reclamaven del comunisme. Ella tingué la idea de tornar a treure “Nostra Paraula”, la revista història del PCE en temps de la III Internacional.

Foren uns anys, els darrers de la seva vida, intensos. Una segona joventut. Tornava jove davant el paper imprès. Romania tot el dia a la redacció, arreglant els articles de companys que quasi no sabien escriure. Els corresponsals obrers! Imaginava les portades, els titulars. Periodisme marginal, el dels comunistes, a Mallorca. Tirades reduïdes. Dos o tres mil exemplars eren un fet extraordinari. Cercar fotografies adequades. Entrevistes a les jornaleres en vaga. Anar a les mines, als hotels. I no per a guanyar uns vots, obtenir un escó! Res més lluny de la seva imaginació!

La seu de “Nostra Paraula” era un món vivent, vibrant. Sense aturar la feina, hi fèiem la xerrada d’actualitat, enmig dels papers, el soroll de la màquina d’imprimir. Dibuixava les portades a mà. Uns dibuixos no gaire valorats, lluny del que paguen els especuladors de l’art per unes retxes sense gaire significat, però útils per a decorar l’entrada del banc, els despatxos de la burocràcia oficial.

Per la redacció hi compareixíem sovint els pocs intel.lectuals mallorquins que mai no s’han avergonyit (ben al contrari, ho hem considerat un honor) de col.laborar amb grups que es reclamen del comunisme. Parl de l’amic Carles Manera -amb els seus articles damunt la situació d’Amèrica Llatina i el Tercer Món- i jo mateix, que, per continuar amb la tradició, ara que na Xesca havia trencat amb Carrillo, vaig considerar oportú ajudar-la en l’edició de “Nostra Paraula”. En certa manera no m’havia acostumat a la desaparició de “Democràcia Proletària” (la revista de l’OEC) i trobava necessària l’existència d’un publicació revolucionària a les Illes.

En els darrers anys tingué posades les esperances de canvi del socialisme en les reformes de Gorbatxov. S’enfadava moltíssim si li insinuaves que la situació, a la Unió Soviètica, era de restauració capitalista. No suportava tampoc les crítiques a la burocràcia que ella encara volia creure que no era tan perversa ni degenerada com li contàvem. S’aferrava a les velles il.lusions del passat i callava quan li anomenaves l’assassinat, en temps de la guerra, d’Andreu Nin, en mans dels “camarades” soviètics i del PCE. Creia fermament que les reformes de Gorbatxov podrien salvar el socialisme del fang i la brutor on havia estat portat per la nova burgesia soviètica.

Els esdeveniments de l’est foren terribles per a ella, que tota la vida cregué que la construcció socialista, a l’URSS, era irreversible. Solia dir-nos: “Si en Hitler no pogué enfonsar la bandera roja, com voleu que l’enfonsin els mateixos companys de la causa, per molt errats que vagin. Els errors poden corregir-se. Els pobles de la Unió Soviètica no voldran tornar mai al capitalisme!”. Era la seva fe.

Un dia, amb na Lila Thomàs, en Manel Domènech i altres companys decidírem muntar l’Ateneu Popular “Aurora Picornell”. Na Xesca, com de costum, s’hi apuntà decidida i ens ajudà en l’organització dels actes i cicles de conferències. L’Ateneu Aurora Picornell va ser una provatura de servar la memòria històrica del moviment obrer per a les properes generacions de revolucionaris. Foren moltes conferències en les quals participaren totes les forces polítiques d’esquerra de les Illes dins d’una perspectiva de recuperar el marxisme, el leninisme, les idees de revolta social que, a mesura que es consolidava la reforma del franquisme, eren oblidades per més i més sectors de la societat.

La burgesia, els seus gasetillers a sou, des dels mitjans de comunicació, portaven -i porten cada dia!- una intensa guerra ideològica contra les idees de canvi i progrés social. Amb l’ensorrament dels règims de l’antic Pacte de Varsòvia, també començà el seu declivi personal. El càncer que l’ha portada a la tomba s’inicia poc després de veure, una nit, la davallada de la bandera roja de les altes torres del Kremlin. Crec que ni el seu cos ni el seu esperit pogueren aguantar la fi de tantes esperances i il.lusions. La mort de l’URSS ha estat també la seva mort. Potser no ha volgut esser present en aquesta nova Europa que ens estan construint els assassins de Petra Kelly i de Gerd Bastian, els destacaments de joves nazis que assalten i cremen residències per a immigrants.

Una època grisa s’apropa. Na Francesca no ha volgut esser-hi a l’hora en què tornen a cremar els homes i les dones a la “civilitzada” Europa. A Dresden, Hamburg, Madrid o París, s’hi veuen fogueres amb llibres i persones. Al.lotells sense escrúpols, armats per misteriosos grups amb prou diners, ataquen, a les nits, les cases en runes on es refugien els immigrats àrabs o sud-americans.

Pel carrer, quan tornava de l’enterrament, anava pensant en el darrer comiat a una dona ferma, com ja n’hi ha poques. Una vida sencera dedicada a defensar unes idees, sense esperar res a canvi, sense obtenir cap profit personal. Donar-ho tot pels altres. Com els antics cristians. L’Evangeli portat a la pràctica lluny dels ensucrats sermons de les trones, que només serveixen per a alleugerir la consciència d’una societat egoista, només preocupada pels diners i els aparells que es poden comprar als hípers.

M’ho digué moltes vegades, anant plegats a les reunions del Casal d’Amistat Mallorca-Cuba, a les de l’Ateneu “Aurora Picornell” (algunes de les quals les fèiem a casa del recordat company, el tinent Morales, espòs de n’Assumpta Massanet): “Vaig perdre un temps preciós amb el carrillisme i el reformisme, en temps de la transició. Ara me n’adon que tota la vida vaig defensar una política errada -l’eurocomunisme-. Unes posicions que l’únic que varen fer va esser enfortir la burgesia, col.locar ramats d’oportunistes a les poltrones institucionals, debilitar les idees del marxisme i el leninisme entre la classe obrera i el poble”.

En els darrers anys de la seva vida, ajudant a enfortir l’experiment del PCPE(PCB), treballant activament per a l’Ateneu Popular, dirigint “Nostra Paraula”, participant en les nostres reunions de la junta directiva del Casal d’Amistat Mallorca-Cuba, volgué recuperar el temps perdut, quan ajudà el pactisme carrillista.

Quan constatà que el seu estimat Gorbatxov havia obert completament les portes de la Unió Soviètica al capitalisme més ferotge i al feixisme, patí un gran sotrac interior del qual ja no es recuperà.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!