Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

30 d'abril de 2021
0 comentaris

Illes – Escriptors de la generació literària dels 70: Miquel López Crespí

Miquel López Crespí: l’ofici d’escriptor

Per Salvador Rigo

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novellista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. L’any 1968 l’escriptor començà les seves collaboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Cort…

Collaborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d’articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D’ençà 1999 ha escrit quatre-cents articles en català d’actualitat política, història i literatura en El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d’anys portà la secció d’entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l’Obra Cultural Balear El Mirall.

D’ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Notícies d’enlloc (narrativa); Crònica de la pesta (contes); Estiu de foc (novella); L’Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L’amagatall (novella); Cultura i antifranquisme (assaig); El cicle dels insectes (poesia); Vida d’artista narrativa); Històries del desencís (narrativa); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novella); Revolta (poesia); Rituals (poesia); Estat d’excepció (novella); Temps i gent de sa Pobla (història local); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); Temps Moderns: homenatge al cinema (poesia); Antologia (1972-2002) (poesia); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la) i Corambé: el dietari de George Sand (novel·la).

L’escriptor de Sa Pobla Miquel López Crespí, que recentment ha guanyat diversos guardons en els Països Catalans, també ha estat guardonat amb diversos premis internacionals de poesia. Cal destacar també que durant l’any 2003 Miquel López Crespí va veure editat el disc compacte núm. 9 en la collecció de poetes catalans “Veu de poeta”. Aquest disc compacte amb la veu del poeta conté un recull de trenta-tres poemes seleccionats dels més de vint-i-cinc poemaris que ha escrit l’escriptor de sa Pobla.

La traducció al castellà de les obres que conté aquest disc compacte anaren a càrrec de Gabriel de la S. T. Sampol i Nicolau Dols que, amb un treball de traducció magistral, aconseguiren portar al castellà tota la vitalitat del català de l’autor pobler. La traducció a l’anglès dels poemes de Miquel López Crespí eren de la traductora Julie Anne Wark Bathgate.

Com ha deixat escrit el poeta Lluís Alpera en el pròleg al poemari de Miquel López Crespí Perifèries 1: “Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d’aqueixos escriptors que, com altres insignes intellectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles culturals pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d’anys.

‘Antoni Vidal Ferrando, l’admirat poeta i novellista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: ‘Me’n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me’l presentàs, aquella nit, ingènuament, m’imaginava que en Miquel devia ser un d’aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d’escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m’hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l’altruisme ni per l’intellecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.

‘Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d’un temps, i dos fills del poble. […] Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l’altura literària i humana d’un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix'”.

En el llibre La poesia a les Balears al final del milleni – La poésia aux Baléares à la fin du millénaire, una selecció de la poesia de les Illes feta pel professor Pere Rosselló Bover, els poemes de Miquel López Crespí han estat traduïts al francès per Jean Marie Barberà de la Université de Provence. Un llibre molt interessant que ens permet rellegir poemes de Rafael Jaume, Guillem d’Efak, Miquel Àngel Riera, Tomeu Fiol, Pere Orpí, Rafel Bordoy, Jaume Santandreu, Miquel Bauçà, Margarida Ballester, Guillem Cabrer, Antoni Marí Muñoz, Antoni Roca Pineda, Biel Florit, Antoni Vidal Ferrando, Hilari de Cara, Damià Huguet, Rafel Socias, Biel Mesquida, Josep Marí, Isidor Marí, Gustau Juan, Josep Albertí, Bernat Nadal, Damià Pons, Jean Serra, Joan Francesc López Casasnovas, Pere Gomila, Joan Perelló, Àngel Terrón, Ponç Pons, Damià Borràs, Miquel Cardell, Antoni Nadal, Andreu Vidal, Francesc Florit, Arnau Pons, Margalida Pons, Miquel Bezares, Antoni Xumet, Sebastià Alzamora, Pere Joan Martorell i Manel Marí, entre molts d’altres.

En el llibre Poetry in the Balearic Islands at the end of the millennium, una nova selecció poètica d’autors de les Illes a cura de Pere Rosselló Bover, les traduccions a l’anglès dels poemes de Miquel López Crespí i dels altres autors inclosos en el llibre va anar a càrrec d’Estelle Henry-Bossonney. Destaquem igualment les traduccions al romanès que de diversos poemaris de Miquel López Crespí han estat fetes per la professora Lavinia Dumitrascu, destacada especialista romanesa en literatura catalana i espanyola. Lavinia Dumitrascu ha traduït al romanès una selecció dels poemaris El cicle dels insectes (Editorial Moll), Punt final (Editorial Moll), Planisferi de mars i distàncies (Columna), etc.

El Premi Internacional de Poesia Ciutat de Cáceres 2004 va ser lliurat a Miquel López Crespí per un jurat en el qual hi havia destacades personalitats de la cultura de l’estat espanyol. Les traduccions de Miquel López Crespí ja havien aconseguit importants èxits internacionals amb guardons a França (Premi de Poesia Antonio Machado), a Guadalajara (Premi Estatal de Narrativa “Camilo José Cela”), a Alacant (Premi Internacional de Poesia Miguel Hernández) i en molts d’altres indrets de l’estat. “Los espejos de la memoria”, traducció del poemari Signes, serà presentat en la propera festa del llibre a Cáceres i també a l’Ateneu de Madrid. Amb la traducció de Signes i el premi que comporta, Miquel López Crespí es confirma com un dels poetes catalans més coneguts de l’actualitat.

A part dels premis internacionals de poesia obtinguts a l’estat espanyol i França, Miquel López Crespí ha guanyat recentment algunes de les convocatòries poètiques més importants dels Països Catalans. L’any 2001 guanyava el Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó amb Cercle clos 2; el 2002 li era lliurat el Premi de Poesia “Miquel Martí i Pol” pel seu poemari Temps moderns 3, guardó atorgat per la Universitat Autònoma de Barcelona i publicat en la collecció “Gabriel Ferrater”; el 2003 era guardonat amb el “Ciutat de Xàtiva” per la seva obra Lletra de batalla, que serà editada per l’Editorial Bromera del País Valencià. També l’any 2003, Miquel López Crespí va veure editada una antologia de la seva obra poètica titulada Antologia (1972-2002) 4, llibre que resumia més de trenta anys de fidelitat a la poesia.

Amb les traduccions a l’espanyol de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol (“Veu de poeta”); amb les traduccions al romanès de Lavinia Dumitrascu, al francès de Jean Marie Barberà, a l’anglès de Julie Anne Wark Bathgate i Estelle Henry-Bossonney i al suec per part l’Albert Herranz, la poesia de Miquel López Crespí comença a ser coneguda i apreciada més enllà dels Països Catalans.

-Quines foren les teves primeres lectures i quin fou l’inici de la teva vocació literària?

-Ho he explicat en algun capítol del llibre d’història local Temps i gent de sa Pobla (sa Pobla, Ajuntament, 2002) i també es poden trobar informacions de les meves primeres lectures i influències culturals en els llibres de memòries i d’assaig L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Hi ha dues vessants en aquestes influències. Una influència castellana per les condicions de l’època, i una altra de catalana. Per una part, les del pare, Paulino, i l’oncle José López, ambdós combatents de l’exèrcit de la República i, per l’altra banda, les de l’oncle-avi Miquel Crespí, batle de sa Pobla en els anys vint i que en marxar a l’Argentina deixà a les golfes de la casa dels seus pares del carrer de la Muntanya un bon grapat de llibres mallorquins i principatins dels anys deu i vint del segle passat. Si per part del pare i l’oncle José m’arribaven notícies i alguns exemplars salvats de la cremadissa de la guerra, llibres d’Antonio Machado, Ramón del Valle-Inclán, Miguel Hernández, León Felipe, Rafael Alberti… per part de la família poblera, per les restes també de la desfeta econòmica i personal de l’oncle Miquel, puc anar esbrinant, parl de començaments dels anys seixanta, el que hi ha soterrat rere el cartró-pedra la “fastuositat” imperial espanyola.

La generació de republicans dels anys trenta és una generació que confia en la cultura, en el poder del llibre, en l’ensenyament com a eina per a canviar el món. Aquells revolucionaris dels anys trenta havien estat alletats pel material publicat per tota una tota una sèrie d’editorials combatives, anarquistes les unes, socialistes les altres. Entre les anarquistes record que l’oncle em parlava de Tierra y Libertad, Revista Blanca, Broch de Barcelona, Biblioteca Acracia de Tarragona. Són els anys de fort activisme polític i cultural, anys en els quals s’editen les obres de molts escriptors del moment i també de clàssics del pensament anarquista mundial. Parlam de materials d’Abad de Santillán, Adrián del Valle, Anselmo Lorenzo, Federico Urales… Els socialistes publiquen des de l’editorial Gráfica Socialista, i els comunistes fan sentir la seva veu publicant nombroses obres de Lenin i Trotski. Però aquestes editorials amb què es formaren els nostres pares, l’oncle José, la generació d’esquerrans dels anys trenta, no solament publiquen els clàssics del pensament marxista internacional. Portats del seu esperit militant en el front cultural, de la seva fe en la cultura com a eina d’alliberament de la humanitat, es fan traduccions d’autors francesos com Barbusse i Romain Rolland, d’escriptors alemanys com Remarque i Arnold Zweig, dels estato-unidencs Dos Passos, Dreiser, Upton Sinclair… Malgrat que en els anys trenta la taxa d’analfabetisme a l’estat espanyol arriba quasi al cinquanta per cent de la població, l’any 1931 la producció estatal de llibres assoleix els cinc-mil títols. Els sectors d’avantguarda llegeixen, a part de Marx, Engels, Lenin, Lafargue, Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski, obres d’Andrade, Joaquim Maurín i Andreu Nin. Per posar un exemple de les ganes esbojarrades de formar-se mitjançant la literatura, cal recordar que l’any 1931 s’editen 110.000 exemplars de la novel·la de Remarque Sin novedad en el frente.

Són aquests els autors, els llibres, les hustòries que la família em transmet a finals dels cinquanta i começaments dels seixanta. Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família en transmet a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta.

Malgrat que en la Mallorca de la postguerra no es trobassin per part ni banda llibres dels autors espanyols -ni catalans!- considerants “dissolvents”, “agentes de la masonería y el comunismo internacionales”, en paraules del règim, el cert és que de ben jovenet vaig sentir parlar de les obres i del compromís polític de molts d’autors que el feixisme d’aleshores considerava que s’havien de prohibir. Parl de l’exemple militant i literari d’homes com Julio Álvarez del Vayo, Max Aub, Arturo Barea, Luis Cernuda… Els llibres d’aquests autors els trobam a mitjans dels anys seixanta a les golfes de Llibres Mallorca a Palma o els portam d’amagat en el fons de la maleta ran dels nostres primers viatges a l’estranger. Les influències diríem “catalanistes” en la meva formació vendrien de part del batle de sa Pobla, l’oncle Miquel Crespí, i per alguns dels llibres que deixà a les golfes de casa seva quan marxà a l’Argentina. Un oncle curiós, el batle “Verdera”, ja que, malgrat ser un dels dirigents comarcals de la famosa “Unión Patriotica” de Miguel Primo de Rivera, és també amic íntim del polític, urbanista i arquitecte Guillem Forteza, al qual encomana la construcció de l’Escola Graduada de sa Pobla. Recordem que Guillem Forteza va ser el primer president de Nostra Parla, l’any 1916, que elaborà tota una doctrina mallorquinista coherentment pancatalana, que fou membre de l’Associació per la Cultura de Mallorca i que, com a tal, participà en la redacció de l’avantprojecte d’Estatut de les Illes (juny del 1931). Per això no és estrany que hi hagués a la casa dels pares de l’oncle Miquel alguns exemplars de les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, llibrets de poesia i sermons de Miquel Costa i Llobera, retalls de premsa de l’època amb escrits de Maria Antònia Salvà i Joan Alcover. Per cert, molt d’aquest material ens va ser “incautat” per la Brigada Social en aquelles primeres detencions de començaments dels anys seixanta, segurament per ser considerades de “un catalanismo peligroso” i mai em foren tornades.

Quan pens en aquests llibres, quan record les rondalles que em contava la redepadrina al costat de la foganya, és quan m’adon que aquests foren els primers esglaons que, posteriorment, em dugueren fins a l’Editorial Moll, fins a trucar a la porta on treballava, a l’horabaixa, Josep M. Llompart. Era a mitjans dels anys seixanta. Aleshores començava a escriure els primers poemaris, i el prestigi de Josep M. Llompart, com a poeta, com a personatge de la resistència cívica de les Illes, ja era prou conegut i força valorat en els cenacles del catalanisme i entre la joventut progressista de les Illes. Els llibres que ens fornia l’Editorial Moll, i el llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears (Palma, Editorial Moll, 1964) varen esser bàsics en la consolidació de la nostra militància en defensa del català i de la nostra cultura. El llibre esdevenia una “bíblia”, una guia imprescindible per a lligar les noves generacions amb un passat cultural, la nostra vinculació indiscutible a la cultura catalana, segat de rel per la victòria feixista de 1939.

Jo crec que són aquestes influències, els autors dels quals em parlà l’oncle José López, alguns dels llibres salvats dels desastres de la guerra, llibres que havien fet a la motxilla del pare i de l’oncle José bona part dels fronts de la batalla en la lluita contra el feixisme; i també, la notícia de l’existència d’una cultura amagada i soterrada pels vencedors, la cultura catalana, fou tot això, deia, el que em féu obrir els ulls, ja de ben jove, envers les possibilitats de l’expressió literària. Quan a mitjans dels anys seixanta puc assistir a les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre que organitza Jaume Adrover a Palma, aquella universitat político-literària que inicià la represa cultural a Palma després dels anys de tenebror feixistes, juntament amb la feina feta per l’Editorial Moll en l’edició de llibres o les primeres activitats de l’Obra Cultural Balear (i també, cal no oblidar-ho, la tasca feta pel cineclub universitari que dirigien Francesc Llinàs i Antoni Figuera) es va consolidant un interès per la literatura que, sortosament, perdura fins el dia en què escric aquestes retxes.

-Quines circumstàncies polítiques i ideològiques han influït en la teva literatura?

El triomf del feixisme l’any 39, tant a nivell estatal com a Catalunya, havia estat funest per al desenvolupament de la nostra literatura. Tot el món literari en català fou prohibit. Joan Fuster, a Literatura Catalana Contemporània, escriu que “els narradors catalans formats abans de la guerra es mantingueren en els models habituals de l’Europa de l’època. Es tracta, amb poques variants, de l’anomenada `novel.la psicològica’. Només de tant en tant, i de manera fugaç, amb detall o com a teló de fons, gairebé mai de ple, s’imposa la presència de les grans qüestions col.lectives que somouen el país”. Salvador Espriu qualificava el “món” novel.lesc de Maurici Serrahima de “alta burgesia”; el de Xavier Benguerel seria el de la “burgesia”; Rafael Tasis expressaria l’experiència de la “petita-burgesia”. La guerra contra el feixisme, la revolució a Catalunya, l’extermini de grans sectors del moviment obrer per part del PSUC estalinista (liquidació del POUM, assassinat d’Andreu Nin; atac del PCE i destrucció de les col.lectivitats agràries anarquistes a l’Aragó; fi de la inicial col.lectivització de les fàbriques a València, al Principat i quasi tota l’Espanya republicana) commou la nostra literatura. L’exili condicionarà dramàticament tot el seu posterior desenvolupament. El 1945 es publica a Mèxic 556 Brigada Mixta, d’A. Artis Gener, “un bon reportatge de la vida a les trinxeres”, segons Joan Fuster. Unitats de xoc de Pere Calders, Diari d’un soldat de Joaquim Casas. Més endavant hi ha dues novel.les cabdals que subratllen aquesta poderosa inflexió que representa la guerra i la revolució en la nostra literatura. Em referesc a Incerta glòria, de Joan Sales, i la més coneguda La plaça del diamant, de Mercè Rodoreda.

Cap a començaments dels anys setanta -embarcats en l’extraordinària aventura de voler canviar el món- érem ja plenament conscients que la futura revolució havia de servir -a més d’alliberar la força de treball de l’esclavitud assalariada- per a alliberar tota la creativitat del poble ofegada per la implacable divisió burgesa del treball (uns neixen per a dedicar-se al treball físic, per a ser dirigits; altres neixen per a ocupar-se de les activitats intel.lectuals, per a dirigir). Aleshores els partits d’aquesta esquerra empegueïda de lluitar contra el capitalisme no qüestionaven cap aspecte de la dominació burgesa dels esperits i les consciències. Els mateixos que no desitjaven un art crític amb la situació establerta, un art al servei de l’alliberament social i cultural de la humanitat, també blasmaven, per a fer-los oblidar, els inicials aspectes antiautoritaris de les grans revolucions del segle XX (el Mèxic Insurgent de John Reed, 1917 a Rússia -el mateix Reed en féu la més meravellosa i objectiva crònica històrica que mai s’ha fet d’un esdeveniment històric en el llibre Els deu dies que trasbalsaren el món– les insurreccions consellistes d’Alemanya i Hongria els anys 18-19; la Comuna de 1934 a Astúries; la guerra contra el feixisme a la península ibèrica; el despertar de la Xina sota el comandament de Mao Zedong; l’alliberament de les colònies a ran de l’exemple del disset a Rússia; la revolta hongaresa de 1956 contra la burgesia “roja” estalinista) restaven completament silenciades i ocultades pels historiadors afins als règims del socialisme degenerat de l’Est o del funcionariat cultural al servei de la superstructura ideològica capitalista. ¿Què fer per a impedir arribar un dia al Món feliç de Huxley, al Nosaltres de Zamiatin o al 1984 d’Orwell?. ¿Què fer per a impedir que l’art, la cultura, la psicologia, esdevenguessin, en mans del poder establert, els nous sistemes per a dominar el poble sense necessitat dels fusells i la repressió sagnant a l’estil de Franco, Pinochet o Videla? La televisió, la feina dels intel.lectuals promocionats pels grans mitjans de desinformació…. ¿seria la nova policia, els “cans guardians del sistema” dels quals parlava Paul Nizan abans de caure combatent contra els nazis en els anys quaranta? Walter Benjamin, en el seu estudi sobre Baudelaire i les influències de les grans ciutats (París concretament) damunt els artistes, havia deixat escrites genials intuïcions. Els tècnics de la manipulació de les consciències diuen que un poble que veu una mitjana de cinc hores diàries de televisió esdevé dòcil com un xotet a les indicacions del Poder. Es votarà a qui digui el “Gran Germà” orwel.lià per la pantalla; es consumiran els productes que surtin per la televisió; es llegiran els llibres que recomanin els programadors de les consciències. Fa unes dècades… ¿es podia imaginar un control més barat i eficient de la societat? Fer intervenir la policia, apallissar manifestants, matar de tant en tant un obrer enmig del carrer, només es farà contra col.lectius marginals (àrabs, sud-americans sense contracte fix, obrers acomiadats i sense possibilitat d’indemnització o jubilació anticipada). Fins i tot les grans centrals sindicals, amb bona part de les seves direccions pagades per l’Estat, pacten contínuament amb la patronal o amb els representants d’uns estats que ja no volen enderrocar per a instaurar la societat justa i sense classes dels evangelis o del Manifest Comunista. Les grans masses de treballadors que resten fora del sistema productiu, els tres milions d’aturats que cobren puntualment l’assegurança d’atur, no exigiran mai més un canvi de sistema, un art nou, una forma diferent, més participativa, de fer política o d’entendre el món i la natura. Altra vegada ensopegam amb Gramsci i la seva anàlisi del paper dels intel.lectuals orgànics del sistema. ¿Qui deia que el component revolucionari del marxisme estava superat? ¿Qui afirmava que Kafka no era realista? En La Colònia Penitenciaria… ¿no sentim els gemecs, els crits, la desesperació, totes les humiliacions d’una humanitat crucificada a Hiroshima, Gernika, Auschwitz, Grozni o Sarajevo? ¿Qui parla encara de l’art per l’art? ¿Ens arribaran a fer creure que la cendra és la norma del foc? Lukács defineix a la perfecció aquesta necessitat del realisme a superar les troballes dels novel.listes burgesos o aristòcrates del segle XIX -i pens concretament en Tolstoi i Balzac, ben coneguts i estudiats tant per Lenin (el primer) com per Karl Marx (el segon). Lukács ens en parla extensament a Realisme crític i avantguarda quan defineix els conceptes cabdals de la decadència cultural burgesa. És evident que, quan Karl Marx o Vladímir Ilitx Lenin recomanaven a les noves generacions d’autors revolucionaris l’estudi d’aquests clàssics, encara no coneixien les aportacions d’un Joyce, un Moravia o un Faulkner, per posar uns exemples.

A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d’idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d’un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d’Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l’autor donant nous estris de combat, noves armes a l’escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l’evolució d’alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n’hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d’art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l’expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l’art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d’Eisler sense la “revolució serial” de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col.laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l’expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista.

-Quins foren els teus mestres?

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n’interessa, deia, és la “paraula viva”, l’espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la “torre d’ivori”. Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d’aquest autor. En l’epígraf “Teoria i pràctica de la ‘paraula viva'”, Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): “Dir les coses ‘tal com ragen’, quan hi ha naturalment, l’estat de gràcia’, equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d’un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses”.

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d’acosenguir, mitjançant el treball del poeta, que l’espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: “El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món”.

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l’herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d’aquestes concepcions. Concepcions que vénen d’una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos…) i, és clar.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d’entendre el fet poètic. Parlam d’Agustí Bartra, per exemple i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol “paraula viva” que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de “bohèmia anarcoide” i “desfasat compromís” de l’intellectual català amb el seu poble i la tasca d’alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

L’exercici militant de l’art no és per a nosaltres un luxe inútil, creació de productes “incontaminats” aptes tan sols per a ser fruits per selectes minories (els detemptadors del poder polític i econòmic). De Swift a García Márquez, de Gògol a Cortázar, de Picasso a Diego Rivera, de Goya a l’Equip Crònica, l’art ha ajudat i ajuda a fer un home millor, més solidari. Per a nosaltres són realistes, han lluitat contra el sistema -cada un a la seva manera- Musil i Gabriel Alomar, Rosselló-Pòrcel i García Lorca, la Mare Coratge de Gorki-Brecht o una simfonia de Xostakòvitx. Orozco o Siqueiros, Nazim Hikmet o Piscator, Virginia Woolf i els cineastes soviètics Pudovkin i Dovjenko, el novel.lista cubà Carpentier o en Pere Calders -per citar només uns quants noms significatius- són la primera trinxera de la lluita contra la banalitat dominant. Pensam que davant el conservadorisme de la política -la manca de perspectives revolucionàries i subversives- aquest paper de revulsiu i de proposta vital per a l’home (paper que en el passat més recent correspongué a l’art) torna a esdevenir principal eina per al deslliurament i perfeccionament de la humanitat esclerotitzada per les grans propostes oficials.

El capitalisme actual és el fals reialme de l’aparença: com més objectes inútils consumeixes, més “persona” ets, més lliure i “realitzat” t’has de considerar. “Sóc més perquè tenc més”. Brutalitat de concepcions que esdevé feixisme quotidià. Avança la insolidaritat permanent. L’acomiadament lliure i gratuït que demana la patronal. La fi de l’Estat del benestar. Els ministres parlen de la fi de les pensions i ningú no dimiteix. Cap sindicat avança propostes de canvi radical. Cercle de ferro que cal trencar. Reduir la vida al consum d’objectes és caure en la més pura barbàrie. El capitalisme ha empobrit al màxim les perspectives vitals de l’home i pretèn compensar-ho oferint-te -a costa de la teva vida d’esclau assalariat- multitud d’objectes i ferralla pagada a terminis. El concepte industrialista i productivista dels partits d’esquerres ajuda al sistema. ¿Potser l’única revolta possible ens sigui donada des del camp de l’art? Peter Weiss parlava d’aquest problema al seu Marat-Sade. Ara ja sabem que existeixen mil formes de fer costat al sistema establert. Però només n’hi ha una de ser radical. La revolta del futur és la que ha d’agermanar l’art amb la política, Sade amb Babeuf, Marx amb el poeta Lautréamont, Villa i Zapata amb La Fura dels Baus, els rebels de Petrograd, de Kronstadt i d’Astúries, amb la insurrecció dels pobles del finit imperi rus. Avui, quan els intel.lectuals servils a sou del sistema cobren per lloar la fi de la subversió, nosaltres sabem que el Gran Joc no ha fet més que començar. La fi de la gran superstició que representava l’existència del socialisme degenerat als països de l’est, converteix el món en un gran camp de batalla dominat per un sol i poderós imperialisme (el nord-americà) i obre les portes a una nova època sense falsos projectes d’emancipació, sense teologies justificadores de noves classes dominants, sense projectes de revolta que no ho són pas. Si obrim la finestra hi copsarem en els nous moviments que s’apropen tota l’essència esclatant de la Gran Revolució Francesa, els nous Durrutis de la pintura i la literatura que, des del cinema i la música, allunyats del mercat de l’art i el dogmatisme del comissariat que dirigeix la cultura oficial, basteixen les commocions futures.

-Els premis literaris. Quina és la teva opinió dels certàmens?

Abans de parlar dels premis literaris hauríem de situar alguns dels problemes de la nostra cultura, entre els quals hi ha, indubtablement, la lluita per la definitiva normalització cultural i també per la necessària professionalització de l’escriptor. Evidentment, els premis literaris no serien necessaris en el cas d’una cultura normalitzada com la francesa o la nord-americana, per posar uns exemples. No és el nostre cas. Vivim en estat d’emergència, sempre amenaçats per lleis i decrets que fan perillar la normalització del català. En el País Valencià, les Illes, Principat o Catalunya Nord vivim encara una situació d’excepció que ve de la guerra civil i de les postguerres. La llengua és en perill. Els llibres en català no tenen tanta sortida com els publicats en castellà. Els grans mitjans de comunicació informen més que res de les obres dels escriptors estrangers. No existeix una política orientada a rompre la marginació del nostre autor. Amb tots aquests entrebancs, l’escriptor nostrat no pot professionalitzar-se. Sovint ha de dedicar-se a altres feines per a sobreviure, amb tot el que això suposa d’entrebancs per a bastir una obra sòlida com els professionals d’un altre país. La qual cosa no vol dir que, en aquestes circumstàncies tan difícils, no hagin sortit grans obres i grans escriptors. Però una flor no fa primavera. Parlam dels problemes que tenen per a donar a conèixer la seva obra centenars de novellistes, poetes, autors de teatre, assagistes, músics, companyies de teatre… Que un o dos autors hagin aconseguit que la seva obra sigui coneguda i promocionada no vol dir que la situació general sigui bona. I nosaltres parlam de la situació general, no la de un senyor en particular.

Malgrat la consolidació d’una sèrie d’importants editorials nostrades, cosa molt positiva i que, evidentement, no existia abans, molts autors no poden publicar amb certa regularitat. El control de determinades editorials i suplements de cultura de diaris i revistes per part de ben concretes camarilles i grups de pressió fa que, si no és amic d’aquestes colles, l’autor tengui problemes per a veure editada la seva obra. Sovint el premi literari és el sistema que de forma quasi obligada ha d’emprar l’autor per a rompre el cercle dels comissaris que malden per controlar el “producte” que s’ha d’editar.

Per aprofundir en tota aquesta problemàtica dels premis literaris potser fos interessant reflexionar el que diu el poeta Ferran Lupescu en un recent llibre. Ferran Lupescu ens recorda la nostra recent història literària. Si abans, en temps del franquisme, ja teníem problemes per a publicar, per a aconseguir la normalització de la nostra cultura, després de la transició també sorgiren nous entrebancs per a l’escriptor crític, per a aquell que no acceptava les normes de les camarilles neoformalistes i, més endavant, també postmodernes, que començaren a controlar editorials, institucions, mitjans de comunicació. Ferran Lupescu feia un retrat sintètic, però magistral, d’aquella època (els anys vuitanta) en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) quan escrivia: “Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d’incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d’intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l’intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d’estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d’articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven ‘resistencialisme’ i instant els escriptors a produir una literatura ‘normal’, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora”.

Ens hauríem d’acostumar a copsar a fons la dinàmica del control postmodern dels premis literaris. Normalment el comissariat, mitjançant la propaganda i l’ajut de determinats servils, fa creure que hi ha uns premis “més importants” que no uns altres. És una forma de control cultural. Si determinada camarilla controla aquells premis que socialment s’ha fet creure que “són importants” resultarà que “els altres”, aquells que no són controlats pels comissaris i afins “no valen res”. Tot plegat és fals. Tots sabem que segurament hi ha menys endolls, menys trampes, en un premi considerat “inferior” que no pas en un dels que, diuen, serveixen per a “consagrar”. Tothom pot entendre que una obra literària presentada a Catarroja o Gandia, per dir uns noms, pot ser molt més bona i de més alta qualitat que no pas una guanyadora en el “Carles Riba” o en els “Octubre”. I, segurament, el jurat de Catarroja o Gandia podria ser més independent i amb menys control dels grups de pressió que no el del “Carles Riba” o el “Ramon Llull”.

És evident que la qualitat intrínseca d’una obra no es pot pas mesurar en funció del premi que ha guanyat; per a ésser més exactes: les obres guanyadores d’un premi “important” haurien de ser francament bones, però les guanyadores de premis “que no consagren” no tenen per què ser inferiors a aquelles.

Pel que fa referència al fals debat entre si preferim els premis a obra inèdita o a obra ja editada, consideram que no és per aquí on podem mirar de trobar solució al problema que ens ocupa.

No hi ha motius per a enfrontar aquesta dos sistemes per a provar de potenciar la nostra literatura i l’autor català. Normalment els partidaris de donar premis a l’obra ja publicada ho solen preferir per a consolidar el seu control sobre la “competència”: el sorgiment de nous autors. Tot es redueix al problema de tenir fermat el control del mercat i de lluitar per mantenir els quatre noms dels “famosos oficials” sense competència possible. Els premis literaris no controlats ofereixen la possibilitat del sorgiment de nous valors. En cas contrari sempre serà la camarilla de l’editorial, amb suport dels mitjans de comunicació que domina, la que definirà qui ha d’existir o no ha d’existir, qui és “bo” o “dolent”, qui ha de gaudir d’un cert èxit mediàtic i comercial dins el món de la nostra literatura o qui ha de romandre per a tota l’eternitat enmig de les tenebres de la marginació més absoluta.

-Quin seria el paper dels escriptors i els intel·lectuals dins la societat actual?

-En aquestes qüestions sempre he tengut unes opinions molt properes a les anàlisis de Gramsci sobre el paper dels intel·lectuals en la societat. Sempre m’han fet gràcia les opinions d’aquells que, evidentment per conveniència, parlen i defensen una hipotètica independència política de l’intel·lectual en referència als interessos de les classes dominants de cada societat. En això sóc encara completament gramscià i no m’empegueesc gens ni mica de confessar-ho públicament. Si estudíam el paper, en cada època, dels escriptors, historiadors, músics, filòsofs, etc., ens adonarem com mai actuen, malgrat que ells s’ho puguin imaginar, al marge dels interessos de les classes dominants en aquell període històric, o bé al servei de les classes en ascens (de la burgesia, quan aquesta lluitava contra l’aristocràcia feudal; de les classes populars, quan aquestes lluiten contra la forma d’explotació capitalista). Per a mi, i la història ens ho demostra, l’intel·lectual ocuparia el lloc en la societat que Gramsci analitza tan encertadament. En el cas dels escriptors, per exemple, aquests serien uns “agents de l’hegemonia” d’aquella o aquella altra classe social, exercint, malgrat que ells no ho volguessin o no se n’adonassin, el paper de “funcionaris de la superstructura ideològica de la societat”, els que contribueixen a garantir el consens social al voltant d’uns interessos econòmics i polítics ben concrets (o a subvertir-los). Un llibre de capçalera dels meus anys juvenils van ser els famosos Quaderns de la presó, de Gramsci. És en aquest llibre on el gran pensador italià analitza fins al fons el paper de l’intel·lectualitat quant a la tasca de cohesionar una determinada societat, quant a donar consciència de la funció de la classe a la qual pertanyen o per a la qual treballen… I aquí parla del paper dels sacerdots, dels tècnics, dels funcionaris estatals, del món de l’ensenyament, del periodisme i la literatura…

Bastaria aprofundir en la història de la literatura, de l’ensenyament, de la música, de l’església, de les ciències socials per a copsar la fondària del pensament gramscià: no existeix la famosa independència de l’intel·lectual respecte a les classes, siguin dominants o en ascens. Per a Gramsci és un idealisme fora mida considerar que l’intel·lectual (el sacerdot, l’escriptor, el funcionari, el metge, el publicista…) representen una “classe” en si mateixa, amb interessos oposats a les classes domnats o dominades. Quan Gramsci escriu La qüestió meridional ja té ben definides les seves concepcions respecte al paper dels intel·lectuals. Era una qüestió en la qual el marxisme no havia aprofundit. Gramsci, des de la presó, escriu amb una clarividència extraordinària: “No existeix una classe d’intel·lectuals independents. Ans al contrari, cada grup social té la seva pròpia capa d’intel·lectuals o pugna per formar-la”. Les anàlisis de Gramsci permeten copsar a la perfecció el paper de l’intel·lectual en la història. En temps de la transició, llibres com Gramsci y la revolución de occidente de Maria Antonietta Macciocchi (Madrid, Siglo XXI Editores, 1976), La marcha al pueblo en las letras españolas 1917-1936 de Víctor Fuentes (Madrid, Edicions de la Torre, 1980) o l’edició dels materials del Congrés de Cultura Catalana de mitjans dels anys setanta, ens ajudaren molt en la clarificació d’aquestes idees.

Sovint, en determinades conjuntures, són les classes ascendents, la burgesia en el cas de la França del segle XVIII, les que exerxceixen un poder d’atracció sobre filòsofs, tècnics, escriptors, publicistes, investigadors… També podríem parlar del paper dels intel·lectuals en la Revolució Soviètica, en l’estat espanyol dels anys vint i trenta o, sense haver d’anar més lluny, a casa nostra es podria analitzar el paper de a intel·lectualitat catalana des de la Renaixença fins al bastiment de les organitzacions polítiques i culturals de la Catalunya de començaments del segle XX. Sempre i en tot moment, els intel·lectuals es defineixen, sigui amb la seva obra, amb el seu silenci o amb el seu ajut militant, en relació a les tasques que les classes en el poder o les que lluiten per aquest poder volen portar a la pràctica.

Enfront l’intel·lectual al servei de les classes del bloc dominant, Gramsci lluitava, com a marxista i com a revolucionari, per consolidar aquell “intel·lectual orgànic” de les classes populars, amb consciència de les tasques necessàries en tots els àmbits -cultural, polític…- per aconseguir l’alliberament nacional i social dels pobles.

Jo crec, i no he variat d’idees en tots aquests anys de ferotge postmodernitat, que l’escriptor potser no canvia el món, però és evident que les seves idees, la ideologia que reflecteixen les seves obres, la seva actitud de silenci o d’intervenció en cada conjuntura històrica, són essencials, juntament amb els treballs d’altres intel·lectuals, en la conformació de l’hegemonia d’unes determinades classes socials. El mestre, el sacerdot, el filòsof, l’escriptor, el tècnic, l’historiador, són peces claus en la tasca de lligar el poble al programa d’aquell que govern un país o dels que aspiren a governar-lo. Gramsci pensava que l’escola, l’església, la literatura, són el ciment que cohesiona la societat civil. Sovint no basta, com opinaven els marxistes vulgars, la força física -exèrcit, policia, presons… – per a mantenir unida la societat de classes, l’explotació feudal o capitalista. Per a mantenir la cohesió social o per rompre aquesta cohesió es necessita sempre l’intel·lectual. Per a tots aquells que encara dubtin de la dependència dels intel·lectuals envers els interessos de tal o qual classe social, els recomanaria, a tall d’exemple, l’estudi del paper dels enciclopedistes en les dècades anteriors a la Revolució Francesa o, per a no anar tan lluny, a tots aquells que diuen que “una cosa és l’obra i l’altra l’actitud cívica de l’intel·lectual”, que repassin el llibre de Julio Rodríguez Puertolas Literatura fascista española: 1 Història (Madrid, Editorial Akal, 1986) i copsaran a la perfecció fins on arriba el mite de la “independència” respecte als interessos polítics i econòmics de les classes socials que dominen una societat en una conjuntura determinada o pugnen per subvertir un estat de coses injust.

-Quin balanç fas del món cultural en el que has viscut i vius? Llums i ombres.

De cop i volta, sense anar a cercar-ho, llegint alguns llibres referents a sa Pobla, concretament el volum titulat Sa Pobla de la col·lecció “Guia de pobles de Mallorca” publicat pels diaris Última Hora i Balears (2001), en la Gran Enciclopèdia de Mallorca, la Gran Enciclopèdia Catalana, el Nou Diccionari de la Literatura Catalana que ha editat Edicions 62 (2000), el Diccionari del teatre a les Illes Balears (volum I) editat el 2003 o en la Guia de la literatura infantil i juvenil de les Illes Balears (2002) et trobes amb veus reque fan referència a la teva obra.

La cosa no deixa de ser sorprenent. Hom ha anat fent feina lluny sempre dels cercles que “consagren” els personatges i, el més estrany encara, per aquelles estranyes circumstàncies del manteniment d’una actitud crítica contínua contra el poder i els seus servils, el que he rebut, a part dels acostumats atacs rebentistes de tota mena de sicaris i envejosos, ha estat el silenci més brutal pel que fa a la meva obra literària. Fins aquí res que no sigui conegut. Però sembla que els anys no han passat inútilment i, malgrat tota la sèrie de tèrbols atacs, malgrat el silenci del neoparanoucentisme dominant tocant a la meva obra, de cop i volta, inesperadament, les obres de consulta, els diccionaris de literatura catalana, els directoris d’autors generals o especialitzats de les Illes, incorporen la teva veu amb notícia de la teva vida i obra d’una forma més o manco encertada.

Diuen que som en temps de bastir un “cànon” de la literatura catalana contemporània. Des d’algunes tribunes (revistes, universitat, conselleries de cultura…) malden, com de costum, contra la “exagerada proliferació d’escriptors catalans!”. Sembla mentida que aquestes afirmacions siguin fetes per gent, en teoria, dels “nostres”. En lloc d’ajudar a consolidar una infraestructura cultural pròpia; enlloc de promocionar els nostres autors, difondre la seva obra per tal d’anar aconseguint l’enfortiment i ampliació d’un públic lector català, s’entesten a demonitzar els pocs fonaments, les minvades estructures que sustenten la nostra cultura sempre en perill al davant dels imperis. Demonitzen els escriptors nacional-populars tipus Joan Fuster, Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estellés; ataquen l’existència dels premis literaris catalans; denigren l’autor compromès en la lluita pel socialisme, la república i la independència dient que la literatura “resistencialista” no val res i ja està “superada”; empren les revistes literàries i les pàgines de cultura dels suplements culturals només per a enlairar els amics de la camarilla i per demonitzar els altres escriptors; exigeixen la fi de les subvencions per a la publicació de llibres catalans; volen reduir el nombre d’editorials i premis per tal de controlar millor les edicions i la promoció dels amics; fomenten l’existència d’un pretès “cànon” de qualitat literària “indiscutible” quan tots sabem que molts dels que fomenten l’existència d’aquest famós cànon són companys de viatge del neoparanoucentisme dominant, comissaris que només saben enlairar escriptors no conflictius, normalment de dretes o al servei d’organitzacions polítiques i culturals de dreta,, endollats de partits i institucions, multimilionaris amb subvencions de més de noranta mil euros anuals només pel fet d'”aconsellar” culturalment CiU o el PSOE. Sovint el “cànon” no serveix per a consolidar i desenvolupar a fons totes les potencialitats de la literatura catalana. La creació artificial de “genis” i d'”intocables” només ve a confirmar i augmentar el poder cultural de molts d’autors que, des de les seves àrees de poder, institucional, acadèmic o econòmic, l´únic que han fet és pugnar per desestructurar i debilitar encara molt més la nostra cultura. Què seria, d’una cultura sempre amenaçada com la nostra, si de cop i volta desapareguessin els minvats ajuts a la promoció editorial? Sense determinats premis no controlats pel neoparanoucentisme dominant… com podria donar-se a conèixer l’autor independent, l’escriptor de vena?

Bastir, de forma falsa i artificial, un cànon d’autors del segle XX? Quin és l’investigador que ha llegit totes les novel·les, tots els poemaris, totes les obres de teatre, tots els estudis fets pels investigadors catalans durant un segle? Des de quina perspectiva d'”imparcialitat” i “objectivitat” bastir la relació de noms exigida? Pere Rosselló Bover, professor de literatura catalana de la UIB, en la seva resposta a l’enquesta sobre aquest cànon d’autors illencs del segle XX que li ha plantejat la revista Lluc ha contestat molt encertadament: “No crec que encara hi hagi suficient distància temporal per decidir objectivament quines obres han de constituir el cànon de la literatura de les Balears del segle XX. Tampoc no crec que el criteri hagi de tenir cap pes en aquesta tria, ja que no he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d’objectivitat imprescindible per a emetre un judici d’aquestes característiques. Això no obstant, he decidit contestar aquesta enquesta per l’apreci que sent per la revista Lluc i per les persones que la dirigeixen. Per aquest motiu he optat per triar preferentment les obre si els autors més allunyats de l’actualitat, aquells que han demostrat resistir el pas del temps”.

I així, en l’apartat de narrativa, Pere Roselló parla de les obres de Miquel dels Sants Oliver, Salvador Galmés, Joan Rosselló de Son Forteza, Llorenç Riber, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Nicolau M. Rubió i Tudurí, Jaume Vidal Alcover i Miquel Àngel Riera. En poesia situa determinats poemaris de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Gabriel Alomar, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Miquel Àngel Riera, Josep M. Llompart, Llorenç Moyà, Blai Bonet i Damià Huguet. En teatre destaca les aportacions de Joan Torrandell, Llorenç Villalonga, Blai Bonet, Llorenç Moyà i Jaume Vidal Alcover.

En el fons, l’actitud i les paraules de Pere Rosselló Bover em semblen prou encertades. Com pretendre conèixer tota l’obra dels escriptors i investigadors de les Illes escrites durant tot el segle XX? Qui ho pretengui, qui ens ho vulgui fer creure, és un mentider i un cregut. Les afirmacions del professor Pere Rosselló son prou lúcides i encertades i d’una sinceritat exemplar i envejable: “No he llegit la totalitat dels llibres produïts durant el segle passat, ni estic en la situació d’objectivitat imprescindible per a emetre un judici d’aquestes característiques”.

Pere Rosselló ha optat per donar el nom d’autors realment imprescindibles, tots ells ja desapareguts, però que, a poc a poc, ja han demostrat en la pràctica haver resistit amb més o manco fortuna el pas del temps.

Al contrari de l’actitud honesta de Pere Rosselló, sabem que aquestes mateixes respostes al cànon han esdevingut sovint un mercadeig vergonyós per l’afany de figurar-hi d’alguns escriptors. Per tal de sortir com a “genis” indiscutibles s’ha negociat la inclusió de cada nom en els llistats de narrativa, poesia o teatre en aquests termes. “Si tu poses alguna de les meves obres jo inclouré alguna de les teves en la meva resposta”. D’aquesta forma alguns dels autors amb més “figurera” han aconseguit sortir nomenats un parell de vegades i, malgrat que sigui una aparició en el cànon falsa, comprada, ja se senten satisfets. Són les acostumades misèries de l'”Espanya autonòmica” que ens enflocaren oportunistes i servils en temps de la transició. Esquarterar els Països Catalans; aconseguir que sigui normal que tan sols hi hagi escriptors “balears”, “valencians” i “catalans”. Cada sector esquarterat i dividit de la nostra terra s’entretén, sota la mirada vigilant i riallera de l’estat espanyol, amb aquests jocs culturals provincians que, a la seva manera, consoliden la divisió dels Països Catalans consagrada per l’actual constitució espanyola.

Qui signa aquest article no ha patit ni més ni manco que molts d’altres companys de l’AELC. En el fons, durant els més de trenta anys que fa que ens dedicam a escriure hem vist i comprovat fins al súmmum del súmmum com revistes, comissaris i institucions sempre enlairaven els mateixos sense que aquesta promoció i enlairament continuat tengués res a veure amb la qualitat de l’obra literària de l’autor. Però alguna vegada, per aquelles estranyes circumstàncies de la vida, es romp la campanya de silenci i marginació. Aquestes campanyes continuades en contra de la simple existència de la nostra obra que patim el noranta per cent dels escriptors catalans.

Com va escriure el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort. Palma de Mallorca. 2003): “Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d’incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d’intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l’intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d’estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d’articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven ‘resistencialisme’ i instant els escriptors a produir una literatura ‘normal’, és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora. Hom comença a parlar de ‘productes culturals’, i hi ha qui es lliura a una lluita fratricida per tal d’enfeudar el públic catalanolector ja existent, en comptes d’ampliar-lo mancomunadament a expenses de la cultura imperial. Era, és clar, la mateixa mentalitat que presentava com a ‘política de mormalització lingüística’ la mera despenalització del català en certs usos, a títol merament optatiu, sense mobilització ni conscienciació de les masses i sense la menor reculada tendencial de la llengua sobrevinguda. Aquesta desarticulació organitzada no podia adduir inconsciència: era l’època del Manifest d’Els Marges, de valents articles de Pitarch i Leucà a Serra d’Or, de l’emblemàtic Ara o mai de Joan Fuster i dels reculls d’Aracil en volum; de la ‘batalla de València’ i el Manifiesto dels colons; de l’agressiu neoespanyolisme impulsat i legitimat pel PSOE; d’una persecució antiindependentista la complicitat mediàtica amb la qual acabaria provocant la naixença del verb criminalitzar”.

De la problemàtica de l’escriptor català, dels entrebancs que els nostres intel·lectuals tenen per aconseguir donar a conèixer la seva obra entre el possible públic lector dels Països Catalans, cada vegada més dividits, cada vegada més esquarterats per obra i gràcia no solament de l'”estat de les autonomies” sinó, també, i això és el pitjor, per part d’aquesta mena de comissariat reaccionari que malda per desertitzar la nostra cultura, en vaig parlar en els capítols “Escriptors mallorquins a Barcelona: per la unitat territorial i cultural dels Països Catalans” i “En defensa dels escriptors catalans”, pàgines 153-159 del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003). Cal dir, emperò, que tot el llibre vol ser una reivindicació del nom i l’obra d’alguns dels escriptors mallorquins oblidats o marginats pel neoparanoucentisme dominant. Els capítols dedicats a Antoni Vidal Ferrando, Joan Soler Antich, Miquel Ferrà Martorell, Pere Rosselló Bover, Miquel Mas Ferrà, Josep M. Llompart o Joana Serra de Gayeta així ho demostren.

La supressió de les veus d’alguns dels escriptors més destacats de les Illes, País Valencià i el Principat, entre els quals podíem anomenar Miquel Ferrà Martorell, Pere Capellà, Guillem Frontera, Martí Maiol, Bartomeu Fiol, Olga Xirinacs, Damià Huguet, Antoni Vidal Ferrando, Josep Maria benet i Jornet, Antoni Mus, Joan Mas, Jaume Pomar, Antoni Serra, Llorenç Moià, Guillem Colom, Josep Melià o, també, qui signa aquestes retxes, va fer escriure un indignat article de protesta a Llorenç Capellà que va sortir publicat en el Diari de Balears el 16 de juliol de 1998. L’escriptor Joan Guasp també feia sentir la seva veu de protesta contra els silencis i marginacions que comentam en un article publicat en el diari Última Hora el 26 d’agost de 1998. També protestava Olga Xirinacs per la marginació a què era sotmesa en algunes enciclopèdies de la literatura catalana i ho feia saber a tots els socis de l’AELC en carta signada a Tarragona el 20 de maig de 1999. L’autor i investigador solleric, Miquel Ferrà Martorell s’afegia a l’estol d’intel·lectuals que denunciaven tantes martingales i marginacions en un article publicat en el Diari de Balears el 6 d’abril de 1999.

La consciència dels fets que s’esdevenien, la brutalitat del control del comissariat neoparanoucentista era denunciada públicament. Però normalment, llevat aquestes excepcions, l’escriptor té por d’expressar la seva protesta. La solitària feina de l’escriptor, els anys d’aïllament que comporta provar de bastir una obra digna i de qualitat, fan que l’escriptor no se senti amb prou forces per a combatre les màfies i camarilles literàries, els diversos grups de pressió que, des de l’ombra dels despatxos d’institucions, universitats i mitjans de comunicació, enlairen amics i amigues, silencien, blasmen contra l’obra dels que, en el fons, consideren autors que poden posar en evidència el cànon establert. .

Com explicava el poeta i investigador Ferran Lupescu en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003): “Cal remarcar com aquesta mena d’oficialisme actual comparteix tots els defectes del noucentisme històric sense cap de les seves virtuts. Perquè, en contrast amb el noucentisme literari, el noucentisme institucional sapigué bastir la infraestructura social d’una cultura autòctona moderna, amb contingut auténticament nacional, relativament interclassista, i amb tot d’aspectes progressius. I això, fins a l’extrem que, quan la societat catalana passà comptes amb el noucentisme (1925-1939), les classes populars tingueren prou base per a tendir a fer-se amb les regnes de la nostra cultura en camí de consumar un llarg procés cap a la plenitud en tot l’àmbit nacional. En canvi, el posttransfilonoucentisme d’avui, com a repetició d’una òpera tràgica en clau de patètica mascarada, no ha bastit sinó el buit als peus de tots al llarg d’aquests vint-i-cinc anys de deixació regional”.

Sovint el cànon que pretén establir el comissariat neoparanoucentistas és això mateix: una patètica mascarada que basteix el buit. Una patètica mascarada a la qual és difícil enfrontar-se. L’escriptor aïllat dins del seu despatx, normalment sense poder institucional, acadèmic, polític o econòmic al darrere, no pot fer front a les camarilles i grups de pressió que han dominat el nostre panorama cultural aquests darrers vint-i-cinc anys de “normalització” borbònica, l’estat de les autonomies bastit damunt les cendres dels grans moviments socials i nacionalistes de la transició.

1 Perifèries (Alacant, Editorial Aguaclara, 2001)

2 Cercle clos (Maó, Institut Menorquí d’Estudis, 2002)

3 Temps moderns – homenatge al cinema (Barcelona, Universitat Autònoma de Barcelona, 2003)

4 Antologia (1972-2002) (Ciutat de Mallorca, Fundació sa Nostra, 2003)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!