Literatura catalana moderna - Illes

Pels mesos de maig, juny i juliol de 1978, encoratjat per Josep M. Llompart vaig escriure una sèrie d’articles en contra de la política gonellista i antinacionalista dels partits del Pacte Constitucional antirepublicà i pro-monàrquic (AP, UCD, PSOE i PCE). I especialment contra les maniobres per desmobilitzar el poble mallorquí (cada vegada més la Diada nacional del 29 d’octubre del 77 anava quedant en l’oblit), ordides per UCD -ara ja sabem que amb ajut dels altres partits dits “majoritaris”.

Vaig escriure a Baleares: “La UCD -la dreta centralista de sempre- ha demostrat al poble de les Illes Balears i Pitiüses que la seva firma al text del Pacte Autonòmic era just el que ja sabíem: una firma per fer demagògia barata i treure vots. Recordem aquelles declaracions del senyor Gil Mendoza (UCD) a la revista Saida: ‘El Pacto tenía una finalidad claramente electoral. Queríamos que no hubiera enfrentamientos entre autonomistas y no-autonomistas. Para nosotros fue un ‘pacto de honor’, para no insultarnos durante las elecciones’.

‘Fa uns mesos, Raimundo Clar (UCD) ja declarava que calia no incloure el nom exacte de la nostra llengua -la catalana- dins el text preautonòmic per ‘no herir susceptibilidades’, ja era un senyal del que seria el decret en mans de la UCD. I, si volem encara més declaracions gonellistes, ara mateix (Última Hora 7-7-1978) l’empresari Jerónimo Albertí declara xalest i panxa-content: ‘No conozco las razones por las que no se ha puesto esa denominación, pero debe haber algo muy importante para que así haya sido’.” I, més endavant, continuava el meu article, dient: “L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) creu que tota aquesta trista història, a més de demostrar al poble una vegada més l’incapacitat i l’impotència d’UCD -així com la seva mala bava anti-cultural i anti-nacionalista-, demostra també com no han de fer-se les coses: tot això és resultat d’unes ‘converses’ amb el Govern dutes al marge dels ciutadans, mig en silenci, sense que ni els mallorquins, menorquins, eivissencs o formenterencs se sentissin illusionats per unes ‘negociacions’, sobre les quals ben poc se’ls informava i, a més, no se’ls tenia en compte per a res. El ‘resultat’, ja l’hem vist: un text de règim preautonòmic buit de poder i que encara fa befa i escarni de la nostra llengua i de la possibilitat de la seva normalització lingüística”.

“La resposta popular” -continuava escrivint- “ha estat aquesta vegada prou ferma i caldrà que ho sigui encara molt més si de veritat volem fer marxar el carro de l’Autonomia aturat pels ‘nostres’ parlamentaris -especialment de l’UCD-. Antoni Serra ha demanat ja la seva dimissió per ineptitud total. Ha protestat activament l’Obra Cultural Balear (OCB), el Collegi de Llicenciats, el departament de Català de la Facultat de Filosofia i Lletres, la Coordinadora d’Associacions de Veïnats, Sindicats, partits d’esquerra, etc, etc.

‘L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC) s’uneix activament a l’esperit i contingut d’aquesta protesta ja que l’OEC -com altres entitats i organitzacions populars- lluita i permaneix unida al poble que aquell 29 d’octubre de 1977, d’un extrem a l’altre de les nostres terres, va acudir a aquella cita històrica per a demanar el dret a ser ell mateix, amb les seves pròpies institucions d’autogovern. I, perquè aquell dia esdevinga un dia històric, hem de continuar lluitant -al marge de bubotes centralistes estil UCD.

‘La impotència dels ucedistes i el seu manifest menyspreu per la llengua catalana ens demostra una vegada més que ningú -i menys els franquistes d’ahir- no dóna res gratuïtament. S’ha de pagar en lluita, en esforç constant, en oposició a l’injustícia establerta, en l’assoliment d’una societat lliure, és a dir, d’una societat sense opressors ni oprimits.”

Però els partits del consens anaven fent camí, enllestint -en secret- la Constitució que barraria el pas a l’autodetermianció de les nacions de l’Estat i prohibiria la federació de comunitats autònomes. Mentre anaven desmobilitzant el poble, ordien un projecte de Constitució -i en això recollia el que deia la Constitució republicana- que negava i nega expressament als pobles de les nacions i regions el dret de federar-se lliurement entre ells. La prohibició va destinada explícitament a evitar qualsevol acord entre les Comunitats Autònomes que pogués -pugui!- aproximar les nacions oprimides a cap grau seriós de normalitat nacional. Respecte al Principat, el País Valencià i les Illes, aquest és un gravíssim obstacle que té com a objectiu impedir el lliure procés de reconstrucció nacional dels Països Catalans.

El text no solament prohibia -i prohibeix!- la federació de comunitats autònomes, sinó que fins i tot exigeix l’autorització de les Corts estatals l’Estat perquè puguin ser signats acords de cooperació entre elles.

Però aquesta era l'”obra magna” del consens que s’estava redactant d’esquena al poble. Aquell projecte de Constitució -l’actual Constitució espanyola-, indica el màxim nivell de reforma política, és a dir, el nivell més elevat de concessions que el gran capital estava disposat a fer a l’hora de construir -d’acord amb els seus interessos de classe- un nou model polític que combinàs la pervivència de les velles institucions repressives presents en el franquisme amb l’establiment d’una democràcia limitada per a la classe obrera i la resta de classes dominades. I així es va fer, malgrat la lluita aferrissada de l’esquerra revolucionària per a impedir la consolidació de tantes mancances democràtiques.