Literatura catalana moderna - Illes

Una trobada vora mar 

    Els historiadors que estudien la influència de l’esquerra revolucionària a Mallorca emprant solament les xifres dels percentatges electorals s’erraran, no podran copsar mai tota la importància de les organitzacions que durant més de quinze anys dugueren a coll el pes de la lluita per la democràcia i el  socialisme. És un error que acostumen cometre molt sovint: anar als diaris, fotocopiar els resultats de les successives eleccions, veure els percentatges de vot i treure’n conclusions. És impossible d’aquesta manera posar fil a l’agulla. De primer, hom ha de tenir en compte que a començaments dels anys setanta els partits de dreta que han comandat o ara comanden, i els polítics que viuen de la plus vàlua popular (la desapareguda UCD, el PP, etc), no existien… ni en somnis! El PSOE, a Mallorca, no començà a organitzar-se fins al 1974. El partit que ara, des del govern central, vol aprovar, per decret, l’acomiadament lliure i gratuït, era un petit grupet d’advocats i executius sense relació amb les lluites populars. Mai, en vint anys, no havíem ensopegat amb cap dels seus afiliats en el combat contra la dictadura. A la resta de l’estat les coses podien ser d’una altra manera. Aquí, a Mallorca, el PSOE només va començar a sortir -a la premsa!- arran de les primeres reunions de la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica.

Els historiadors que estudien la influència de l’esquerra revolucionària a Mallorca emprant solament les xifres dels percentatges electorals s’erraran, no podran copsar mai tota la importància de les organitzacions que durant més de quinze anys dugueren a coll el pes de la lluita per la democràcia i el  socialisme. És un error que acostumen cometre molt sovint: anar als diaris, fotocopiar els resultats de les successives eleccions, veure els percentatges de vot i treure’n conclusions. És impossible d’aquesta manera posar fil a l’agulla. De primer, hom ha de tenir en compte que a començaments dels anys setanta els partits de dreta que han comandat o ara comanden, i els polítics que viuen de la plus vàlua popular (la desapareguda UCD, el PP, etc), no existien… ni en somnis! El PSOE, a Mallorca, no començà a organitzar-se fins al 1974. El partit que ara, des del govern central, vol aprovar, per decret, l’acomiadament lliure i gratuït, era un petit grupet d’advocats i executius sense relació amb les lluites populars. Mai, en vint anys, no havíem ensopegat amb cap dels seus afiliats en el combat contra la dictadura. A la resta de l’estat les coses podien ser d’una altra manera. Aquí, a Mallorca, el PSOE només va començar a sortir -a la premsa!- arran de les primeres reunions de la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica.

La gent polititzada es movia al costat dels grups revolucionaris i certs independents. En Jaume Adrover sempre ho va ser, independent, i això no li va impedir muntar les accions més agosarades contra el feixisme dominant. En Toni Serra encara no militava ni al PCE ni al PSAN, però no existia activitat cultural o revolucionària de la clandestinitat on no hi fos. El cert és que aquell començament de dècada estava dominat per les organitzacions revolucionàries. Les reunions i trobades clandestines, les primeres pintades i repartides d’octavetes, els inicials intents de reorganitzar el moviment obrer, eren accions encapçalades pel partit d’en Carrillo, l’OEC, les Comissions i Plataformes Anticapitalistes, el MCI, Bandera Roja, el PCE(i), la Lliga, els trotsquistes del PORE o els diversos grups llibertaris… La feinada organitzativa, de propaganda, d’actes concrets contra la dictadura, fou eclipsada -i posteriorment silenciada- en els anys posteriors a la transició per la premsa, que, servil davant qui pagava, només treia a les seves pàgines els partits d’ordre, els que, agrupats al voltant dels organismes unitaris (tipus Assemblea Democràtica de Mallorca), acceptaven un futur pacte amb els franquistes reciclats. Si exceptuam el partit de Santiago Carrillo i, més endavant, el PSI, la majoria dels “personatges” i grups que aleshores sortien pels diaris (Partit Carlí, GASI, ANAM, el senyor Fèlix Pons, etc) eren sigles i noms completament desconeguts en els darrers vint anys de lluita antifeixista. No vull dir que personalment no haguessin fet quelcom. Però en el carrer, en la tasca de configurar l’esquerra, d’enfortir el moviment assembleari antifeixista i anticapitalista que sacsejava la dictadura, no els havíem vist mai. Reconec que ens sorprengué quan per l’any 1976 començàrem a veure tants “senyors” retratats als diaris. No podíem imaginar d’on havien pogut sortir! I aquesta -ocultar la tasca de les organitzacions d’esquerra revolucionària- fou una de les feines més brutes realitzades pels gasetillers a sou del poder. De cop i volta, mitjançant la premsa, ràdio i televisió, el poble en general rebia una informació completament distorsionada del que havia estat la lluita clandestina. Amb les eleccions del `77, el cercle viciós es tancà definitivament. Periodistes, investigadors, els historiadors, s’anaren acostumant a valorar la importància d’un partit tan sols per la quantitat de vots obtinguts, sense tenir en compte per a res la incidència social vertadera dels grups dins del teixit social. En l’organització del moviment obrer, en el ram de la sabata o la fusta, )on eren els “personatges” que anys més tard guanyarien les eleccions i esdevindrien diputats? Els barris començaven a muntar les primeres organitzacions veïnals; a instituts i universitats, els estudiants es mobilitzaven impulsats pels comitès de curs o per les Plataformes Anticapitalistes. I eren homes i dones anònims, desconeguts, qui creaven amb el seu esforç militant els embrions de les futures centrals sindicals i de les organitzacions obreres i populars. A les vagues, “Luna Park”, “Astilleros de Mallorca”, etc, hom podia trobar homes del PCE, de Bandera Roja o de l’OEC, trotsquistes o maoistes, marxista-leninistes de qualsevol tendència, però mai cap dels que en l’actualitat, investits pel vot popular, cobren sous milionaris.

Els joves que aleshores rondàvem per la vintena d’anys anàvem per ací per allà, col.laborant ara amb un partit, ara amb un altre, cercant el lloc adient per a la nostra militància. Finia el temps de la lluita individual. La dictadura, malgrat els seus continuats crims contra el moviment obrer, donava símptomes de debilitat. Encara assassinava (els obrers de Granada, Elda o la Seat, morts per la policia; l’execució de Puig Antich), però les mobilitzacions populars eren cada vegada més fortes, més combatives.

Record un aplec de joves que anaven a la recerca d’un partit adient per a portar a la pràctica la follia igualitària. Col.leccionàvem programes i revistes d’organitzacions amb el mateix interès que feia uns anys cercàvem segells o discs de la nova cançó. En aquell grup hi érem en Celestí Alomar, n’Eusebi Riera, en Pep Vílchez, jo mateix, “el sordet” (que ja era, d’amagat, dirigent del PCI(l-p)). Cada membre de la colla portava la revista o el programa d’un dels grups que ja actuaven a Mallorca i, teòricament, la feina era discutir el material per a, una vegada analitzat, entrar-hi assumint les conseqüències (repressió, detencions, presó o tortura en mans de la Brigada Social). Vist amb la perspectiva que donen els anys, ara no podria esbrinar si les reunions eren una trampa feta amb tota la bona intenció del món. Una trampa per a “caçar” els dos o tres que encara no havíem fet l’opció per un grup determinat. El cert és que en Celestí Alomar sempre compareixia amb material de Bandera Roja, i en Pep Vílchez  -que encara no devia militar amb els carrillistes- ens portava el “Mundo Obrero Rojo”. Els indrets d’aquelles trobades eren vertaderament increïbles. Obsessionats per les mesures de seguretat arribàvem a caure en la inseguretat més total sense adonar-nos del que fèiem. Hagués estat molt senzill anar a un bar poc freqüentat, a la casa d’algun amic no fitxat per la policia… Fèiem ben al contrari. Un dia de reunió, tots els membres de l’estol subversiu -sis o set persones carregades de paperassa subversiva-, dins un Seat 6OO, acaramullats con sardines dins d’una llauna, partírem vers… el dic de l’oest, en el port de Palma! Una idea de folls! Era l’indret més adequat per a sofrir una detenció per part de la Guàrdia Civil que vigilava el moll. Aquella nit, fosca, sense lluna, hi havia a un racó, prop del far, tres o quatre cotxes amb parelles. Allò era un “picadero”! I nosaltres, dins del Seat 600, amb les portes tancades, fumant, amb el caramull de publicacions clandestines damunt els genolls, provant de llegir amb una petita llanterna que havia portat en Pep Vílchez! Una situació d’autèntic surrealisme! En un determinat moment, “el sordet” i jo mateix li diguérem a Celestí Alomar, preocupats per la nostra seguretat i la del grup: “Aquí ens agafarà la Guàrdia Civil. Anem a una altra banda, qualsevol lloc que no sigui aquest, al costat del fanal, exposats a les mirades de les parelles!” Evidentment, els amants que es besaven dins dels vehicles aparcats al costat al.lucinaven en veure set homes joves ficats dins d’un 6OO, amb una llanterna, provant de llegir diaris. Devien pensar: “Deuen haver sortit del manicomi!”. Finalment, en Celestí Alomar va fer cas a les urgents recomanacions i partí en direcció del centre de ciutat. Amb tants d’anys com portàvem de lluita clandestina, encara no teníem un indret segur on reunir-nos! Pensava, per a mi mateix, que amb aquella gent no aniria enlloc, que m’estaven demostrant una falta de mesures de seguretat inconcebible. Era nit tancada quan, devers la una de la matinada, travessàrem un Molinar desert i arribàrem, a Can Pastilla. Aparcàrem el vehicle a un carrer que ens va semblar discret, solitari, i allà tornàrem obrir l’embolic de les revistes clandestines. En Pep il.luminava la fantasmagòrica escena amb una llanterna de piles antiga, que sovint s’apagava.

Enmig del fum que ens feia tossir -no podíem obrir les finestres del cotxe!-, encetàrem una llarga discussió. En Celestí, defensant les postures de Bandera Roja, parlà, exaltat, dels èxits del poble xinès en la construcció del socialisme. El “sordet” sortí amb un atac a Nikita Khruixtxev i els revisionistes soviètics “que havien enfonsat la dictadura del proletariat a la Unió Soviètica i ordien una propera restauració capitalista al país que va vèncer la fera nazi-feixista en la segona guerra mundial”. Combatent les posicions de Celestí Alomar, deia que el pretès marxisme-leninisme de Bandera Roja era fals. “Una fulla de parra per a amagar la possible claudicació del grup davant del revisionisme. En Mao ja ho diu al seu llibret de citacions: cal anar molt alerta amb els que agiten la bandera roja per a atacar la bandera roja”. En Celestí, que ens volia convèncer de les excel.lències de les revistes que havia arreplegat, s’indignava i aixecava la veu demanant proves del que estava dient “el sordet”. Després d’una llarga estona de combat dialèctic, vaig arribar a aclarir que, per tal de considerar “autèntic” un grup marxista-leninista, la publicació del partit, al costat de la falç i el martell, havia de dur, ben visibles, les imatges de Stalin, Mao Zedong, Lenin, Karl Karx i Friedrich Engels. Si no les portaven, el grup en qüestió no mereixeria la confiança del proletariat.

He de reconèixer que, malgrat la meva joventut i el desig fervent de trobar el “partit”, aquelles discussions escolàstiques em deixaven una mica indiferent. Aleshores jo ja havia estudiat d’una forma exhaustiva els clàssics; no em vaig deixar embadalir mai per una imatge més o menys dels revolucionaris a la capçalera d’un full ciclostilat. La meva intenció era trobar un partit amb cert arrelament entre les “masses” -treballadors, estudiants- i que, mitjançant la lluita a favor d’unes determinades necessitats socials -augment de sou, millora al barri, seguretat en la feina, llibertats polítiques i sindicals-, el combat servís per a anar enfortint el nivell de consciència revolucionària del poble. Dins la colla hi havia un cert regust d’estalinisme que no m’acabava de convèncer. En Pep Vílchez, a una indicació meva referent al POUM i la guerra civil, em digué que Andreu Nin i Trotski havien estat uns aliats de Franco i la Gestapo, respectivament. Em vaig enfadar moltíssim i, per dintre, em vaig prometre no tornar a les trobades d'”investigació política” de la colla.

S’havia fet molt tard. Ja eren prop de les tres de la matinada i l’atmosfera dins del 600 era irrespirable. D’altra banda, els cans dels xalets on havíem aparcat lladraven, fent un escàndol que no ens convenia gens. Decidírem plegar sense haver arribat a cap acord concret.

No vaig tornar a reunir-me mai més amb aquells joves que anaven a la recerca del “partit”. Mesos endavant, tothom va trobar recer propi adequat a la seva ideologia i interessos. “El sordet” continuà amb sa dèria estalinista militant al PCI(l-p); en Pep Vílchez, Celestí Alomar i Eusebi Riera, convençuts per Francesca Bosch de la bondat del carrillisme, militaven en el PCE. De la meva banda, anava establint els contactes que em portarien a organitzar-me en l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC). Però això ja és un altre capítol de la història.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!