Palma, anys 60 i 70: l´època dels primers llibres i articles!
La cultura: eina essencial de la lluita contra la dictadura
La majoria dels autors que escrivíem a les pàgines de cultura de Diario de Mallorca ( el suplement Letras) ens havíem conegut a la Llibreria Logos, tots érem antifranquistes i, malgrat ara pugui semblar una heretgia als dirigents dels partits d’ordre que viuen de la plus-vàlua popular, pens que l’actitud oberta, liberal, sense cap tipus de reticència, de Xim Rada al capdavant de Letras va fer moltíssim per escurçar el domini del feixisme.
Amb Xim Rada, sovint opàvem a casa meva (carrer Antoni Marquès Marquès) i ens passàvem hores i hores dissenyant unes pàgines culturals a les quals donàvem una importància cabdal en la lluita per una cultura lliure i progressista.
Ha estat la seva sobtada mort el que m’ha fet recordar aquells anys d’il.lusions i esperances; el començament de les meves provatures literàries (els premis, els llibres de narracions que publicà l’Editorial Turmeda que dirigia n’Antoni Serra, les primeres obres de teatre…). Abans de conèixer en Xim Rada, n’Antoni Serra, en Frederic Suau, el mateix Pepín Tous, va ser en Josep M. Llompart qui m’encoratjà a emprendre l’aventura literària (juliol de 1968). Aleshores qui més coneixia era Guillem Frontera (me l’havia presentat l’estiu del 67 en Frederic Suau en el seu pis del carrer Joan Crespí de Ciutat). Una vegada ens llegí unes pàgines de Els carnissers, la
novel.la que l’any 1968 guanyaria el Ciutat de Palma. Després vaig conèixer -i amb en Frederic repartírem per tota Mallorca!- l’obra Cada dia que calles (1969). I, pel setanta, quan jo feia el servei militar a Cartagena, enllestiria Rere els turons del record (1970). Les tres novel.les m’agradaren. Totes aquestes obres -i també la seva poesia inicial publicada a la col.lecció La sínia, A ritme de mitja mort (1965) i el Premi Ciutat de Palma 1965 de poesia El temps feixuc- m’interessaven moltíssim, i crec que ens influiren i animaren a provar sort en el camí de la literatura. El mateix podem dir de l’escriptora “de moda” en aquells anys: n’Antònia Vicens. N’Antònia havia publicat Banc de fusta (1968), 391 a l’ombra (1968) i Material de fulletó (1971).
Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris (aleshores eren “famosos” el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l’Andreu Roig de poesia i el Joan Ballester de narrativa a Campos -en formaven part del jurat l’any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc- i el Llorenç Riber de narrativa a Campanet -Josep M. Llompart-). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d’altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l’OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d’escriptor.
Cal tenir present que una de les motivacions importants que m’inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les “possibilitats” que oferia l’ofici quant a les relacions “forçoses” que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d’informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d’aquests “senyors”). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, la gentussa encarregada de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven “oficio” dir que eres escriptor que no pas cambrer. Vaig anar copsant (en la pràctica) com, sense deixar de ser uns impresentables i uns grollers, les seves maneres i entonació de veu anaven canviant en saber que el detingut (qui signa aquest article), a més d’haver sortit en els diaris com a guanyador de nombrosos premis literaris, era igualment un escriptor conegut a la “provincia”.
Potser aquesta qüestió pugui semblar “extraliterària” per als autors “de casa bona” o genteta que mai no s’hagi embrutat les mans en defensa dels drets del seu poble. Però us puc ben assegurar que, en uns anys on eren habituals les tortures, les humiliacions i fins i tot el garrot vil i l’afusellament, poder tenir un mínim de confiança què declarant-te escriptor no et tocarien un pèl, era d’agrair i de tenir ben en compte. Jo ho vaig fer servir sovint! Més d’una vegada, quan escorcollaven de nit o dia la casa dels meus pares o el pis on vivia, mostrar un retall de diari amb la informació d’un premi literari em salvà de més d’una bufetada i qui sap si d’anar directament a la presó.
El primer premi a què em vaig presentar era el Joan Ballester de narrativa (crec que abans ja he parlat del jurat: Jaume Vidal Alcover, Gregori Mir, Andreu Ferrat, Francesc de B. Moll…). Va guanyar l’amic Gabriel Tomàs, d’Andratx, amb una obra que portava per títol L’home que tocava els platerets. El meu llibre de narracions duia per títol Demà els barrobins. L’original em desaparegué en un d’aquells nombrosos registres dels temps de la clandestinitat. Sé que era l’època de la consolidació de l’embranzida turística dels anys seixanta. Havien estat deu anys de sentir els barrobins destruint cales, platges mallorquines, llocs paradisíacs… una època en què un constructor arribà a declarar que les pedres dels talaiots servirien molt bé per bastir els fonaments dels hotels! Record que ens oposàvem a aquesta destrucció salvatge de la nostra terra. Els contes eren de lluita contra tot el que havíem de veure en aquells moments. Tampoc no podien mancar algunes narracions parlant de la guerra, dels tres mil afusellats pels feixistes… El món que dominava aquell recull era l’opressió feixista de la postguerra i la destrucció per part de les multinacionals de l’especulació i del turisme d’una Mallorca que encara imaginàvem idíl.lica. Aviat descobríem que aquella Mallorca de somni només existia en la nostra imaginació.
En Joan Manresa guanyà el premi de poesia Andreu Roig amb el poemari Res no hauré fet; en Josep Alberti restava finalista amb el seu llibre Un cos que tenia el meu nom. El premi d’assaig el guanyà en Joan Antoni Adrover amb el treball Iniciació a l’estudi d’uns determinats aspectes de la zona de regiu al terme de Campos. Tot això s’esdevenia a la I Festa de les Lletres de Campos i obriren la vetlada cultural (estam parlant del dia 21 d’octubre de 1971) na Maria del Mar Bonet i Madó Buades de sa Pobla. Ara, aviciats per anys de conformisme, potser faci riure pensar en aquell temps carregat d’esperança. Però en la tenebror de la dictadura -malgrat ja quasi fos en les darreries del nacionalcatoliscisme- era emocionant -només ho saben aquells que ho varen viure de veritat- escoltar les cançons combatives de na Maria del Mar o sentir una veu autèntica sortida de la marjal poblera. Parl de les cançons de feina que cantava madó Buades, acompanyada per la seva ximbomba i la veu de la seva néta. Pensau que vivíem en ple regnat de Sarita Monttiel, Lola Flores, Paquita Rico o de la brutor absoluta d’un Raphael. Llavors ja sabíem a la perfecció qui eren els intel.lectuals mallorquins que hi havia rere els premis (Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll eren mestres admirats). Consolidar aquells petits espais de llibertat constituïa una conquesta importantíssima. En aquell moment -ho he escrit en nombrosos articles- les activitats dels comunistes -els únics que feien alguna cosa en la clandestinitat- consistia tan sols en reunions secretes per a comentar la política dels respectius partits i, ja més espaiat, alguna pintada ocasional demanant llibertat pels presos (amnistia). Es feia també alguna repartida nocturna de fulls reivindicatius, però molt poca cosa. El pes de la lluita antifranquista anava a coll d’aquest tipus d’activitats culturals que, sense que ni les mateixes autoritats copsassin el que passava, anaven consolidant una consciència nacional i antirègim.
Molts dels militants que amb els anys integrarien tant el PCE de Santiago Carrillo com els altres partits comunistes (OEC, MCI, PORE, PTE, BR, etc.) i més endavant el PSI, eren els al.lots i al.lotes que s’havien format assistint als recitals de la Nova Cançó o les Aules de Poesia,
Novel.la i Teatre que s’havien fet a Ciutat a les acaballes dels anys seixanta.
Dietaris i llibres de memòries: el Tall Editorial publica Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008)
El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, política, literatura, revolució, experimentalisme… (Miquel López Crespí)