Literatura catalana moderna - Illes

   Vaig sentir parlar del PCE i la CNT en la meva infància, a sa Pobla, a començaments dels anys cinquanta. El meu pare havia fet la guerra amb els milicians de Durruti (“La Columna de Hierro”), i el meu oncle amb el “Quinto Regimiento”. Si ha una discussió, un tema que conegui a fons, és el de “si primer guanyar la guerra als feixistes o fer la revolució social”. El pare i l’oncle, deu, vint anys després d’acabada la guerra, encara discutien -amigablement, és evident- de qui tenia la culpa d’haver-la perduda. En la concepció del meu progenitor foren els comunistes de Líster i Santiago Carrillo, de la Pasionaria i José Díaz, els qui, amb la dèria de defensar la República burgesa i no voler aprofundir en la revolució social començada pels treballadors el juliol del trenta sis, enfonsaren les esperances revolucionàries del proletariat. Per a l’oncle, que combaté Franco en totes les batalles importants del conflicte -Belchite, Guadalajara, Guadarrama, l’Ebre-, fou la indisciplina dels anarquistes en no acceptar les ordres i indicacions de l’Estat Major, els militars professionals, allò que més dificultà la lluita contra el feixisme. Era una discussió sense acabar que omplia els horabaixes dels diumenges de la meva infància poblera.

Més endavant, quan per motius de feina i estudis anàrem a viure a Ciutat (era a començaments dels anys seixanta), el meu primer contacte conscient amb el PCE va ser a través de Ràdio Espanya Independent que emetia des de Bucarest. Jo ja tenia tretze o catorze anys, i m’interessava la política. Ben cert que els debats familiars degueren tenir el seu pes en aquella primerenca decantació vers afecció tan estranya en un jove de poble. Per la ràdio del partit llegien, a bocins, les obres de la Pasionaria (“El único camino”) i del general de l’aviació republicana Ignacio Hidalgo de Cisneros. A poc a poc, de molt jove, vaig anar coneixent els posicionaments del PCE en totes les qüestions d’actualitat. Lluita per la democràcia, reconciliació nacional, pacte per la llibertat, aliança de les forces del treball i de la cultura… Sense quasi adonar-me del que feia, de cop i volta, vaig escriure anònimament  -no era qüestió de facilitar la tasca a la Brigada Social- a l’emissora, i així vaig començar les meves col.laboracions signades amb el pseudònim “Nova Mallorca”. Aleshores jo estudiava el quart de batxillerat al col.legi Lluís Vives de Ciutat. Record que, amb la goma que emprava a la classe i amb una fulla d’afaitar, vaig fer un primitiu segell que duia la falç i el martell i que posava, meticulós, al costat del pseudònim.

La vaga d’Astúries, narrada fil per randa per l’emissora, les tortures als miners asturians per part de la policia política i el posterior assassinat de Julián Grimau, enfortiren encara més la meva vocació militant. Els contactes, evidentment, eren anònims. Enviava les cartes a la direcció de “L’Humanité” (Boulevard Poissonièrie, n1 9, de París), a un apartat de correus de Suècia o, també, a l’adreça de “L’Unità”, òrgan central del PCI.

Al col.legi Lluís Vives, sense anar-ho a cercar, d’una manera natural i inconscient, vaig muntar una cèl.lula juvenil comunista. No en sabia res, d’organitzar la gent. Simplement ens trobàvem a l’hora de jugar i parlàvem. A les nits, a més de REI, escoltàvem Ràdio Moscou, la BBC de Londres o Ràdio París, i a l’endemà, abans d’entrar a les classes, xerrant a un racó del patí, comentàvem les notícies. El que més ens seduïa, emperò, eren els comentaris i divagacions damunt els recents èxits en la conquesta de l’espai per part dels soviètics. A una butxaca o dintre dels llibres dúiem, amagada, la foto de Iuri Gagarin, el primer cosmonauta de la història. Lector aferrissat de Verne, les naus espacials, viatjar a l’exterior de la Terra per part dels soviètics, ens demostrava la superioritat del sistema socialista damunt del capitalista i feia evident, sense necessitat de discutir-ho, la mentida feixista damunt la inferioritat tècnica i material de l’URSS respecte als EUA.

Més endavant, mitjançant la mateixa emissora, demanàrem un contacte oficial amb el PCE. Escriguérem directament a París i, el dia que havíem senyalat a la carta, ens contestaren. “Atenció, Nova Mallorca, Atenció, Nova Mallorca. Rebut el missatge. Entrarem en contacte amb vosaltres”.

No vull negar que teníem una certa por. Fèiem una passa molt compromesa d’amagat de la família, i no sabíem quines conseqüències podia tenir. Sembla que el compromís -abans d’haver estudiat el significat d’aquella paraula en els llibres- ja formava part de la nostra existència. )La vaga d’Astúries en fou la culpable? )Les eternes discussions entre el pare i l’oncle? El cert és que ja portàvem en la sang la necessitat de lluitar contra la injustícia d’una manera activa, no teòrica.

Un dia trucaren a la porta de casa. Era un jove comunista -crec que vingué de Madrid- que demanava per mi. Es va presentar com amic del col.legi. Per a mi era l’evidència sempre somniada que el Partit existia i que no era, tan sols, una veu misteriosa en la nit, un comentari del pare, amb les finestres i portes tancades, xerrant amb l’oncle d’antigues batalles polsoses. Havien vingut, ens tenien en compte! Aquell jove em parlà molt favorablement de les meves col.laboracions a la ràdio, i per al diumenge següent muntarem una trobada amb els dos companys de la classe.

Anàrem a passejar pel bosc de Bellver mirant a dreta i esquerra per si algú ens seguia. Era un diumenge matí, i allà, caminant entre els pins, ens ensenyà el sistema d’organització per cèl.lules. Seríem una branca de les Joventuts Comunistes d’Espanya. Imagín que a París pensaven que érem molts més. En realitat, la cèl.lula juvenil del col.legi Lluís Vives mai tingué gaire militants. Com és de suposar, el nivell de la classe no donava per a tant. Pens que després de nosaltres degueren passar, almenys, vint anys  -fins a la transició- perquè hi tornés haver joves comunistes organitzats als instituts.

El camarada romangué a Ciutat un parell de dies i després marxà. Mai més no vaig tornar a saber notícies seves. A conseqüència de la visita, enfortits per la constatació que ja formàvem part del partit que havia de deslliurar-nos del feixisme, decidírem fer una passa endavant i sortir una nit a pintar les consignes que radiaven per l’emissora. “Amnistia” i “Visca Astúries” era el que el Carrillo i la Pasionaria demanaven que pintàssim al carrer.

Dit i fet. Sortírem amb pots de pintura i pinzells. Pintàrem les consignes per la carretera que va de Palma a Son Serra, pels voltats de l’estadi de futbol Lluís Sitjar i, abans que ens trobés la Guàrdia Civil, encara tinguérem temps de posar “Amnistia” a les parets de la Riera, al passeig Mallorca.

Ens agafaren in fraganti. Fou un escàndol. La Guàrdia Civil de l’antic quarter del carrer General Riera ens detingué i ens portà a declarar. Avisaren al pare. Feren un escorcoll a les nostres respectives cases per allò de trobar “propaganda subversiva”. El pare i l’oncle, la mare, patiren. De cop i volta es trobaven amb un problema no esperat. S’atemoriren. La mare anà a parlar amb tots els capellans que coneixia. La Guàrdia Civil volia saber noms i responsables de les pintades. No podia creure que la malifeta hagués estat obra de tres al.lots que anaven al col.legi. Finalment ens amollaren, avisant emperò el director del Col.legi que ens va fer un sermó d’una hora en contra del comunisme i els comunistes. L’assumpte arribà fins al Tribunal de Menors, però no tirà endavant mercès a les gestions familiars amb l’església. Hi hagué una amenaça mai no complida de castigar-nos amb un any de reformatori. Per sort, tot finí amb sermons i recomanacions familiars i amb l’esglai produït a conseqüència de la irrupció de la Guàrdia Civil i els escorcolls de la Brigada Social.

Els més preocupats per les aventures del fill, eren el pare i l’oncle. Ambdós havien viscut la guerra, els afusellaments de després de la victòria franquista. El meu pare vingué a Mallorca com a presoner, condemnat a treballs forçats. Fou aquí, quan, amb la pistola a l’esquena, era obligat a construir les carreteres militars de la Victòria, que conegué per casualitat, un rar dia de permís, la meva mare. Sabien, per tant, com era la repressió franquista. L’havien patida en pròpia pell. I, de cop i volta, sense anar-ho a cercar -mai no m’havien adoctrinat d’una forma conscient-, es trobaven amb el fill ficat en política.

La cèl.lula es dissolgué. El director, en el col.legi, ens vigilava intensament i no deixava que parlàssim quan sortíem al patí. A conseqüència de la detenció, els estudis es ressentiren. Mai més vaig poder tenir, davant els llibres de text, la mateixa actitud que els meus companys de classe. No hi hagué cops a la detenció, ni tortures físiques. Emperò, l’impacte psicològic fou decisiu. La necessitat de lluitar contra la dictadura que, ben segur, devia ser una simple dèria juvenil, s’anà afermant dins la meva consciència fins a fer-se obsessiva. Anava a les llibreries de vell a cercar obres publicades abans del trenta sis. Imaginava que tot el que s’havia editat posteriorment era fals i que potser en els volums d’abans del feixisme podria trobar algun indici de veritat. A les parades de les fires comprava, a preus rebaixats, novel.les de Vicente Blasco Ibáñez. Hi vaig trobar “El Contrato Social” de Rousseau! Les històries damunt la Segona Guerra Mundial m’entusiasmaven i, per destriar-hi les mentides, vaig adquirir números endarrerits de la revista “Mundo”. Molts dies, en lloc d’anar a classe -el col.legi, el que ensenyaven ja no em seduïa-, comprava el diari i llegia, àvidament, les notícies del que s’esdevenia en el món, assegut a un banc dels jardins públics o ran de la mar, al costat dels pescadors del barri de Sant Pere, que adobaven les xarxes. Analitzava, encuriosit, les informacions damunt la revolució cubana. El Gue Guevara i Fidel Castro començaven a ser noms molt familiars, malgrat les falsedats que deien “Baleares” o “ABC”.

Quan vaig suspendre, per segona vegada, moltes de les assignatures del quart de batxillerat, els pares em posaren a treballar en el taller de cotxes. De cop i volta, als quinze anys, finia definitivament la tranquil.la vida d’estudiant. No tornaria entrar en un lloc d’ensenyament fins a l’any setanta-quatre, quan l’Organització d’Esquerra Comunista m’aconsellà fer l’examen de major de vint-i-cinc anys i matricular-me a Magisteri, per a reforçar les nostres cèl.lules d’universitaris. Però aquesta és una altra història. Amb la detenció per les pintades de l’Amnistia finia el meu únic contacte orgànic amb el PCE.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!