Literatura catalana moderna - Illes

Antologies literàries: la lluita contra la banalitat cultural de la postmodernitat

La postmodernitat, l´atac a la línia de flotació de la cultura catalana que representaven i representen Espriu, Calders, Pere Quart, Estellés, Llompart, Fontseré, Renau, Oliver Domenge, Rahola, Nin o Montserrat Roig, es combinava amb la lenta però inflexible marginació del moviment de la Nova Cançó, el teatre experimental català, les aportacions de Ricard Salvat, Feliu Formosa o Xavier Fàbreges a la modernització de la nostra escena teatral. En el cas illenc i dins el camp teatral, la consolidació del règim sorgit de la reforma del franquisme, significà la marginació de l´obra d´Alexandre Ballester que, de ser el capdavanter de la modernització del teatre català de Mallorca, representat arreu, passà, com ell mateix em deia a una entrevista publicada a Última Hora l´any 1984, a viure en un profund exili interior.
El que s´havia fet amb la generació anterior, amb Josep Trueta, Aurora Bertrana, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Miquel Llor, Manuel Cruells, Màrius Torres o Ricard Blasco, ara, en plena restauració borbònica, es fa amb molts d´autors de la generació dels anys seixanta i setanta. Alexandre Ballester és un exemple prou evident, però també ho és el cas de Joan Soler Antich. (Miquel López Crespí)

La publicació de l´antologia Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2006), una acurada selecció feta per Francesc Vernet, em recorda com, en aquests darrers anys, he tengut l´oportunitat de veure editades obres de poesia i narrativa en diverses antologies col·lectives alhora que altres editorials em demanaven llibres específics, reculls de narracions, de poesia, etc., etc., per fer-ne les corresponents antologies. Entre els llibres de poesia on els especialistes, en aquest cas l´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, han publicat poemes meus hi ha hagut les antologies col·lectives La poésie aux Baléares à la fin du millénaire (La poesia a les Balears al final del mil·lenni) (Publicacions de Montpellier, Université Paul Valéry, 2002) i Poetry in the Balearic Islands at the end the millennium (La poesia a les Balears al final del mil·lenni) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2003). En el primer llibre, les traduccions al francès han anat a cura de Jean Marie Barberà, de la Universitat de Provença; en el segon cas, les traduccions a l´anglès són d’Estelle Henry-Bossonney.
No sempre un autor contemporani té el plaer de veure, en vida, mínimament reconeguda la seva obra. El més normal, llevant casos excepcionals, és que l´autor nostrat –i ho poden confirmar la majoria d´amics i amigues del gremi de la ploma— passi pel turment de veure la seva obra silenciada, per molta qualitat literària que aquella novel·la, poemari o obra teatral pugui tenir. I encara hauria de donar gràcies, aquell o aquella, que es vegi solament silenciat i no sotmès a les més diverses campanyes rebentistes! Per aquestes contrades és un lloc comú, i molt ho hem patit en la nostra pròpia carn, que quan el silenci i els menysteniment no basten per a desanimar la “competència”, l´intel·lectual que no és a les ordres de qui mana, els detemptors dels poders fàctics culturals, passen a la “segona fase” de l´anhilament. I, aquesta segona fase, ningú no ho ignora, és l´atac rebentista. En voleu algun exemple concret? El que ha patit recentment l´escriptor Ponç Pons, un home de provada vàlua literària que ha despertat la ràbia i l´histerisme de tots aquells que saben que mai no podran bastir una obra literària com ell ha bastit des de Menorca. I, com el de Ponç Pons, hi ha molts de casos semblants. La llista es podria fer interminable! Bastaria que cada autor o autora repassàs la pròpia experiència personal per a entendre a la perfecció el que deia. En el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort. Ciutat de Mallorca, 2003) em vaig fer ressò d´alguns articles de Llorenç Capellà, Joan Guasp. Miquel Ferrà Martorell i Olga Xirinacs que denunciaven aquesta situació. L´investigador Pol Sureda –en parlarem més endavant— ho ha estudiat prou bé, i les seves anàlisis es poden trobar en el web El Talp (feu clic en l´estudi: Actituds de la intel·lectualitat catalana davant la guerra i la postguerra hispanofeixistes ).
El comissariat neoparanoucentista que malda per controlar la nostra cultura sap molt bé a quin autor o autora ha de promocionar. Si us fixau amb cura sobre qui hi ha rere algun o alguna de les “stars” més aviciades pels poders fàctics de la cultura, sovint trobareu que ben al costat d´aquell “famós” o “famosa” hi ha determinats partits polítics –aquells que controlen els pressupostos, evidentment! –, i uns poders acadèmics ben concrets i econòmics. La lluita cultural establerta a la nació d´ençà la transició, amb la marginació i ridiculització de la mal anomenada “literatura resistencialista”, de les agosarades i combatives resolucions del Congrés de Literatura Catalana dels anys 76-77, lluita dirigida per sectors propers a CiU, PSOE i tots aquells partits que ja els anava bé la restauració borbònica, era enfocada a substituir i anihilar tot el que pogués haver-hi de construcció d´una cultura nacional-popular en la línia que marcava el citat Congrés de Cultura Catalana. Cal estudiar, com ja hem indicat, l´imprescindible treball de l´investigador Pol Sureda titulat Actituds de la intel·lectualitat catalana davant la guerra i la postguerra hispanofeixistes per a copsar la brutalitat de la situació, l´oblit dels patriotes antifeixistes, l´enlairament dels intel·lectuals al servei del franquisme i la reacció mundial tant a la postguerra com ara mateix.
Les maniobres per anar marginant l´obra i l´exemple cívic de Salvador Espriu, Josep M. Llompart, Montserrat Roig, Gabriel Alomar, Pau Vila, Joan Santamaria, Joan Puig i Ferreter, Alexandre Jaume, Emili Darder, Andreu Crespí, Jordi Arquer, Avel·lí Artís-Gener, Josep Renau, Gonçal Castelló, Miquel Àngel Colomar –per dir solament uns noms–, alhora que s´enlaira fins a límits increïbles l´obra de botiflers profeixistes com Josep Pla, Llorenç Villalonga, Ferran Valls i Taberner, Joan Estelrich, són un bon exemple del que anam dient. La consolidació de la postmodernitat havia d´acabar amb el que significaven, tant per a la literatura catalana com per a la nació, l´exemple d´homes com Joan Fuster, Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart o Gabriel Alomar. Pensau uns moments en la llarga llista de grans intel·lectuals catalans afusellats, empresonats o exiliats pel feixisme. Recordau que poc hi han pensat els partits i governs del règim –de totes les tendències!— i constatareu el que us anam dient. Pensant en la llarga llista de represaliats pel franquisme i la postmodernitat que cita Pol Sureda en l´estudi abans esmentat… no seria hora que els responsables culturals, tant del Principat com de les Illes i el País Valencià, valorassin com pertoca, com és deure de tota nació culta, aquest nombrós exèrcit d´escriptors, polítics, publicistes, etcètera, oblidats sistemàticament en el postfranquisme?
És ben curiós que, a Mallorca, les anomenades “forces progressistes” hagin estat les que han tirat endavant, emprant una immensitat de diners, el Casal i les activitats relacionades amb l´obra d´aquell falangista de primera hora que va ser Llorenç Villalonga. I també és ben curiós que aquestes mateixes forces no hagin fet el mateix amb Gabriel Alomar, Emili Darder, Alexandre Jaume o Miquel Àngel Colomar. Malgrat que els hagiògrafs de Villalonga vulguin justificar el seu reaccionarisme polític i cultural dient, cofois, que la l´adhesió al feixisme de Llorenç Villalonga només va durar fins al 37, dissimulant el paper fonamental de suport a la reacció anticatalana i antiesquerrana de l´hivern dels 36-37, el cert és que mai va amagar les seves concepcions reaccionàries; primer com a enemic del Principat i del catalanisme, amb les seves actuacions, juntament amb el seu germà Miquel, contra els intel·lectuals mallorquins de l´època i posteriorment, ja en els anys seixanta, amb els atacs a les resolucions progressistes del Concili Vaticà II, per posar solament un exemple. L´any 1966, trenta anys després de la seva adhesió a Falange, encara afirmava que continuava estant om havia estat l´any trenta-sis i mantenia en vigència el carnet de falangista.
L´enlairament d´intel·lectuals del tipus de Llorenç Villalonga i Joan Estelrich, en detriment de la intel·lectualitat compromesa amb l´esquerra i la nació, és prova evident de les mancances que existeixen. La brutalitat de la postmodernitat, el que hem viscut en aquests darrers vint anys, per no anar més enllà, ens ha fet veure ben clarament la intensitat de les campanyes de silenciament dels intel·lectuals més compromesos en la tasca de reconstrucció nacional i de lluita antifeixista. Pedrolo, Fuster, Estellés, Llompart, Alomar o Montserrat Roig, fins i tot Miquel Martí i Pol o, cas que conec prou bé perquè en parlàvem sovint, tant quan vengué a Mallorca com quan li trucava a casa seva, a Premià de Mar, el malaguanyat Valerià Pujol, eren noms per a anar oblidant. A les Illes va ser i és encara menystinguda l´obra, d´una vàlua i una dignitat indiscutibles, d’Antoni Mus López, Josep M. Palau i Camps, Pere Capellà i l´exemple més sagnant que ja hem comentat, el cas de Gabriel Alomar.
La postmodernitat, l´atac a la línia de flotació de la cultura catalana que representaven i representen Espriu, Calders, Pere Quart, Estellés, Llompart, Fontseré, Renau, Oliver Domenge, Rahola, Nin o Montserrat Roig, es combinava amb la lenta però inflexible marginació del moviment de la Nova Cançó, el teatre experimental català, les aportacions de Ricard Salvat, Feliu Formosa o Xavier Fàbreges a la modernització de la nostra escena teatral. En el cas illenc i dins el camp teatral, la consolidació del règim sorgit de la reforma del franquisme, significà la marginació de l´obra d´Alexandre Ballester que, de ser el capdavanter de la modernització del teatre català de Mallorca, representat arreu, passà, com ell mateix em deia a una entrevista publicada a Última Hora l´any 1984, a viure en un profund exili interior.
El que s´havia fet amb la generació anterior, amb Josep Trueta, Aurora Bertrana, Agustí Bartra, Xavier Benguerel, Miquel Llor, Manuel Cruells, Màrius Torres o Ricard Blasco, ara, en plena restauració borbònica, es fa amb molts d´autors de la generació dels anys seixanta i setanta. Alexandre Ballester és un exemple prou evident, però també ho és el cas de Joan Soler Antich.
Soler Antich, un gran renovador del teatre mallorquí, autor d´ideologia marxista, compromès activament en la lluita contra la dictadura, ha estat exclòs del panorama cultural illenc i de tot l´àmbit dels Països Catalans. Joan Soler Antich no solament era silenciat, sinó que fins a la seva mort, si exceptuam les obres publicades per Documenta Balear, era completament desconegut a les Illes. L´obra teatral de Josep M. Palau i Camps va ser igualment escarnida i deixada de banda. Guillem Cabrer, una vegada traspassat, deixà d´interessar els poders fàctics culturals. Què n´hem de dir de les aportacions contemporànies a l´escena mallorquina? Per què no s´han representat com pertocava les obres de Llorenç Capellà, de Miquel Àngel Vidal, de tants i tants autors contemporanis d´una vàlua indiscutible?
Vista i comprovada aquesta tèrbola situació; constatat el que el neoparanoucentisme dominant ha fet i fa amb la nostra intel·lectualitat, o el que fan cada dia amb nombrosos companys del gremi, amb qui signa aquest escrit… ens ha d´estranyar la importància que donam a les antologies recentment publicades per Editorial Moll, Calambur Editorial, la Fundació Sa Nostra o Documenta Balear?

L´any 2003 la col·lecció El Turó publicava Antologia (1972-2002), recull que aplegava poemes procedents de Foc i fum (Barcelona, Oikos Tau, 1983); Tatuatges (Castelló, Ajuntament de Vila Real, 1987); Les Plèiades (Andorra, Premi “Grandalla” del Principat d’Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, collecció Balenguera número 58, 1992); Els poemes de l’horabaixa (Principat d’Andorra, 1994); Punt final (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Barcelona, Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L’obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció “Poesia de Paper”, 1996); Llibre de Pregàries (Andorra, Premi “Grandalla” de poesia del Principat d’Andorra 1999, 2000); Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, 2000); Record de Praga (Ciutat de Mallorca, Capaltard, 2000); Un violí en el crepuscle (Barcelona, Viena Edicions, 2000); Rituals (Eivissa, Res Publica Edicions, 2001); Perifèries (Alacant, Editorial Agua Clara, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Barcelona, Poesia “Miquel Martí i Pol 2001” de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2003) i Cercle clos (Premi de Literatura de l’Ateneu de Maó, Institut Menorquí d’Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003).
Posteriorment, la col·lecció Tià de sa Real editava l´antologia de contes titulada Un viatge imaginari i altres narracions (Ciutat de Mallorca, Fundació Sa Nostra, 2007), un volum amb alguns dels contes que he anat publicant en diverses editorials d´ençà l´any 1973, quan després de guanyar el Ciutat de Manacor de narrativa, l´editorial Turmeda publicava els reculls A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974). Aquesta antologia, en la qual hi participà activament, quant a la selecció dels contes que hi vaig incloure i amb un pròleg, el poeta i investigador Ferran Lupescu, premi Josep M. López Pico de poesia 1996. En aquesta antologia el lector pot trobar quaranta-quatre narracions seleccionades de diferents llibres meus publicats entre 1973 i 1993. Hi ha igualment alguns contes que es publiquen per primera vegada; concretament, els titulats “Parets de foc”, “Lídia”, “L’ermità” i “La mort”. Quatre narracions escrites a mitjans dels anys vuitanta. La majoria de les narracions seleccionades, és a dir, trenta-vuit, corresponen, doncs, a nou llibres editats entre començaments dels setanta i principis del noranta. La llista de llibres i de contes és la següent: de A preu fet (Ciutat de Mallorca, Turmeda, 1973), llibre que guanyà el Premi de Narrativa “Llorenç Riber 1972”, les narracions “Saor Éire”, “Cançons d’anar a marjal”, “Decapvespre”, “La invitació”, “Lluna de mel a Castella” i “La llibertat”; del llibre La guerra just acaba de començar (Ciutat de Mallorca, Turmeda, 1974), recull de contes que obtengué el Premi de Narrativa “Ciutat de Manacor 1973” amb un jurat format per Blai Bonet, Guillem Lluís Díaz-Plaja, Josep Melià, Antoni Serra i Manuel Vázquez Montalbán, les narracions “La guerra just acaba de començar”, “Genteta de Ciutat (I)”, “Passa que…” i “Fugir”; del llibre Diari de la darrera resistència (València, Fundació Cultural Tavernes de la Valldigna, 1987), les narracions “Una dona mallorquina”, “Els darrers militants”, “Parella”, “La manifestació”, “La difícil subsistència”, “Malson”, “Parelles modernes” i “Pares i fills”; del llibre Paisatges de sorra (València, Ajuntament de Gandia, 1987), recull de contes que va guanyar el VIII Premi Joanot Martorell, atorgat per un jurat format per Josep Iborra, Encarna Santceloni, Bernat Capó, Alfons Sánchez i Ignasi Mora, les narracions “La pel·lícula d’aquesta nit”, “Els diners del premi”, “Desaparegut” i “Una història d’amor”; del llibre Notícies d´enlloc (Ciutat de Mallorca, Documenta Balear, 1987), Premi de les Lletres 1987 atorgat per un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover, les narracions “Una bona carrera”, “Genteta de Ciutat (2)”, “Acqua alta”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa” i “Missatge xifrat”; del llibre Necrològiques (València, Amós Belinchón Editor, 1988), Premi Ciutat de València Constantí Llompart 1988 atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Martín Quirós Palau i Joaquim Soler, les narracions “La força del record”, “Escriptors”, “Un viatge imaginari”, “El darrer guerriller”, “Atemptat”, “Una fotografia clandestina”, “La cambra dels quinze”, “El viatge” i “Carta personal”; del llibre Històries del desencís (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1995) la narració “El talp”; del llibre Vida d’artista (Girona, Llibres del Segle, 1995), Premi Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya atorgat per un jurat format per Isabel-Clara Simó, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Miquel Porter Moix, Pilarín Bayès, Albert Jané, Oleguer Sarsanedes i Antoni Kirchner, la narració “Tertúlia literària”; del llibre Crònica de la pesta (Girona, Llibres del Segle, 1993), la narració”El mecanisme del temps”.
He parlat d´aquestes antologies de poesia i contes en relació amb la publicació recent de Narrativa breu a les Illes Balears, una mostra molt representativa de la narrativa breu a les nostres Illes des de principis del segle XX fins a l´actualitat. Com diu la ressenya de l´Editorial Moll que presenta el recull de Francesc Vernet, aquesta és una antologia “que permet observar l´evolució de la nostra literatura des del modernisme, passant pel boom dels anys 70, fins a les manifestacions actuals dels autors més joves”. El llibre, a més, es complementa amb una breu introducció a càrrec de Bartomeu Carrió i unes propostes didàctiques interessants i molt útils. Com explicava Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES-Marratxí en un article de Diario de Mallorca: “Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllaç (obert o tancat).
‘Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes d´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu”.
Com explica Josep Antoni Calvo i Femenies: “Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles”.
Tot plegat, com dèiem més amunt, una eina prou útil per a professor i alumnes a l´hora d´iniciar el coneixement d´alguns dels principals escriptors de les Illes.
Al costat de tota aquesta sèrie d´antologies podem parlar igualment de la proposta de Gabriel Janer Manila i de l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que publica a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria –qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra–, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.
Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart i Blai Bonet, entre d´altres. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.
Fins ara, els llibres que han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares de Calambur Editorial són: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció, que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s´ha encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.
La selecció dels poemes que ha traduït Víctor Gayà correspon a un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!