Viatge a la presentació del llibre
Tota aquesta història començà a principis de maig. Pensava que, per anar bé, hauria de presentar el llibre pel mes d’octubre. El setembre no és gaire adequat. Encara hi ha gent de vacances. Els diaris només parlen de reis i princeses (a l’estiu reconverteixen els suplements de cultura o de ciència en mini-Holas d’anar per casa). L’arribada d’una model famosa, d’una folklòrica andalusa o el bateig del nét dels monarques ho desborda tot. No hi ha res que es pugui comparar amb els pits enlaire de qualsevol presentadora de televisió! Què podria competir -informativament- amb les declaracions de la darrera amant del torero de torn? De començaments de juliol fins al setembre hi ha seccions especials a la premsa. Els directors no volen res de seriós. Periodistes i collaboradors ocasionals tenen instruccions especials. Ni caps de redacció ni redactors en nòmina -molt manco simples collaboradors- poden defugir les ordres que procedeixen imperiosament d’amunt! Inexcusablement, la promoció de la meva novella hauria de ser per l’octubre. Ja se sap, per experiència -constatada després de nombrosos fracassos de públic de qui s’ha atrevit a fer el valent-, que ningú ve de la platja, amb tanta calor, per a anar a un acte cultural.
Viatge a la presentació del llibre
Tota aquesta història començà a principis de maig. Pensava que, per anar bé, hauria de presentar el llibre pel mes d’octubre. El setembre no és gaire adequat. Encara hi ha gent de vacances. Els diaris només parlen de reis i princeses (a l’estiu reconverteixen els suplements de cultura o de ciència en mini-Holas d’anar per casa). L’arribada d’una model famosa, d’una folklòrica andalusa o el bateig del nét dels monarques ho desborda tot. No hi ha res que es pugui comparar amb els pits enlaire de qualsevol presentadora de televisió! Què podria competir -informativament- amb les declaracions de la darrera amant del torero de torn? De començaments de juliol fins al setembre hi ha seccions especials a la premsa. Els directors no volen res de seriós. Periodistes i collaboradors ocasionals tenen instruccions especials. Ni caps de redacció ni redactors en nòmina -molt manco simples collaboradors- poden defugir les ordres que procedeixen imperiosament d’amunt! Inexcusablement, la promoció de la meva novella hauria de ser per l’octubre. Ja se sap, per experiència -constatada després de nombrosos fracassos de públic de qui s’ha atrevit a fer el valent-, que ningú ve de la platja, amb tanta calor, per a anar a un acte cultural.
1. Quina feinada, un art especial, rar, complicadíssim, atreure algunes persones per a una presentació! Són diverses les estratègies per a atreure el migrat públic que encara és capaç de moure’s del sofà de casa seva. Hi ha escriptors que es gasten mig sou amb el xampanya i els canapès. Altres, més vius, procuren que sigui la institució que abona a l’editor l’import del llibre -Ajuntament, Consell, Govern, banc o caixa d’estalvis- qui s’encarregui de la despesa. Avui dia són molt importants -per no dir definitius- tant la qualitat del xampany com el nom de la pastisseria encarregada de la coca, pastissos, robiols, entrepans, etc., per a aconseguir fer moure un mínim de gent de la confortable installació en els seus menjadors -televisió per cable, antena parabòllica que permet veure més de cent canals, desenes de cintes de vídeo, ordinadors amb Internet incorporada… I pensar que fa vint o vint-i-cinc anys ens mobilitzàvem per a anar a París o Londres a veure cicles de cinema soviètic, recitals de Raimon o Paco Ibáñez! Sovint pareix que ha passat un huracà per la nostra terra calcigant ciutats i persones.
2. Tot ha mudat darrerament! Hi havia una època no gaire llunyana en què no feia presentacions de llibres (no sé com me les arreglava per a tenir mínimament tranquils els editors!). El cert és que, posseït per les illusions de l’adolescència, creia que tot això -el carnaval de la publicitat- no tenia res a veure amb la màgia de l’acte creatiu i, més encara, que d’aquestes històries calia defugir-ne com de la pesta… Eren uns altres temps. Ara, d’ençà que la literatura ha esdevingut un negoci ben lucratiu -per als editors, que són els que reben les subvencions institucionals!- no hi ha possibilitat de defugir les “instruccions” dels empresaris. Finalment hem ensopegat amb la llei de l’oferta i la demanda, amb el cercle de ferro del “mercat”. Quan, en la illusió dels nostres començaments imaginàvem que, en redactar el primer poemari, aquell esburbat recull de contes, penetràvem, essers elegits, personatges de faula, en un món màgic i, encerclats per l’aura salvadora de l’art, entràvem a formar part, per a tota l’eternitat, del gran saló dels espills on moraven -discutint eternament de literatura- Dante i Shakespeare, Ramon Llull i Anselm Turmeda, Gorki i Bàbel, Salvador Espriu i Pablo Neruda…
3. No divaguem. Toquem de peus a terra. L’editor m’ha “suggerit” que he de fer una mica d’enrenou per a contribuir a la promoció de l’obra. Ja no basta escriure un llibre, haver de pagar les lletres de l’ordinador… Ara volen el text en disquet per a estalviar-se mà d’obra. Pel que sembla ha mort definitivament l’escriptor d’estilogràfica o màquina d’escriure antiga (aquells models dels anys vint i trenta que lluïen tant en les fotografies de promoció!). Qui diu que basteix les seves faules amb ploma menteix. Fa com aquell amic meu que sempre declarava que feia les obres amb l’estilogràfica de l’avi, quan en realitat tenia una secretària que emprava dos ordinadors per a passar en net els originals (ajudanta i ordinadors restaven amagats a una cambra de dalt de la casa). Era un secret quasi militar. Ningú no sabia de la seva existència. Ell, l’autor del qual parlam, rebia els periodistes en un ambient démodé: mobles antics, espessos cortinatges, música amb eco llunyà de gramòfon. Aleshores, com si fos un misteri i oficiàs un ritu especialíssim, de secta d’iniciació, mostrava al redactor de la secció de cultura el famós estri, la Parker que, jurava i tornava jurar, era la que li servia per a elaborar les guardonades produccions literàries que afirmava bastir enmig d’aquell ambient tan fantàstic i creatiu.
4. Però tornem al meu editor. M’ha insinuat que si no venem la novella no hi haurà més obres publicades. M’explica -i té tota la raó del món- que si el llibre no és recomanat per quatre professors d’institut amics de l’autor, no es ven. És una evidència certa, sense discussió possible. Estar a bé amb el comissariat de l’ensenyament: vet aquí el secret de l’èxit o el fracàs de qualsevol escriptor. Si no funciona aquesta maçoneria de les recomanacions, diu que l’única manera de tirar endavant una editorial nostrada és que les institucions subvencionin o comprin part de l’edició. Tres-cents, quatre cents exemplars són suficients. Un altre sistema -i m’ho diu fitant-me directament als ulls com per a fer-me saber el que ens espera als autors- seria que pagàssim nosaltres mateixos el cost total de l’edició. “N’hi ha molts que ja ho fan”. Faig el despistat mirant les universitàries que davallen de l’autobús ben davant nostre.
5. Parlàvem asseguts en un café cèntric, veient passar l’allau de turistes que ens han envaït enguany. Època de vaques grasses per als negociants i botiguers. Hi ha guerra a Bòsnia, a Kosovë, atemptats dels integristes islàmics a tots els països àrabs de la Mediterrània. I mentre duri el marruell, els doblers continuaran entrant dins la bossa dels hotelers. L’illa sencera ha esdevingut un immens femer: no basten els abocadors per a les deixalles; l’aigua la porten de l’Ebre amb vaixell; augmenten els talls d’electricitat, talment com si estiguéssim en plena postguerra. Però (quan vaig al poble en parl amb els amics de la infantesa)… ¿com demanar un control en la construcció d’hotels i noves urbanitzacions, en la venda d’habitatges als estrangers si aquesta -i no una altra- és precisament la riquesa dels illencs? Els amics, a conseqüència, precisament, de la venda de l’illa als estrangers (cent milions de pessetes per un tros de terra de secà, quatre metres quadrats de garriga plena de roques), poden fruir de casa a la Ciutat, xalets al camp i a la platja (piscina, parabòlica…), tres o quatre cotxes, llanxa… La majoria tenen els hereus a universitats d’Anglaterra o els EUA, es desplacen a qualsevol indret del món per a anar a veure un esdeveniment esportiu (tennis, patinatge, futbol). El meu amic Joan m’ho diu sovint, quan davall al poble:
6. -“Què voleu els quatre ecologistes esquerrans de Ciutat? ¿Tenir-nos altre cop de sol a sol damunt la terra, menjant sopes, sense saber llegir ni escriure, acotant el cap davant el metge, el rector, el capità de la Guàrdia Civil? Ara els meus fills tenen carrera i jo tenc criats àrabs i murcians al xalet de Can Picafort”.
7. Inútil provar d’explicar res. El compte corrent, el nou model de cotxe és el que compta, l’única valoració que coneixen.
8. No m’han agradat mai les presentacions de llibres. Inútils actes socials a què només acudeixen els quatre arreplegats de sempre; i això si els has enviat tarja de convidada amb la corresponent trucada un dia o dos abans! La gent avui dia va al que veritablement li interessa. La qual cosa vol dir: guanyar més diners, estalviar per mudar de cotxe o fer-se el xalet a la platja o la muntanya. ¿A qui pot importar la presentació de la darrera creació d’un autor nostrat, d’un recull de contes que no tendrà suport ni de la televisió estatal? Per als editors la cosa canvia. Si haguessin de pagar la propaganda dels diaris! Una nota, una petita entrevista, representen una promoció barata que pot ajudar a vendre uns centenars d’exemplars si l’escriptor sap collocar el “producte”. No em parlem, si l’home parla d’espies i policies, d’erotisme, o si diu que el llibre ha novellat la vida de la beata de Costitx! Tanmateix és evident que la majoria de volums es vendran mitjançant les recomanacions que faran els professors amics. Imagineu-vos! Quaranta alumnes per classe! Amb un parell d’instituts que recomanin l’obra, l’edició resta exhaurida! No en diguem res si l’autor tengués influències en la Universitat! Aleshores, combinant les vendes a instituts i Departament de Llengua Catalana… qui sap si no hi hauria algun dret d’autor per cobrar! Cal dir, per a ser sincers, que sovint m’interrog si molts dels allots i allotes que pullulen per les aules, obligats a llegir a la força per a preparar llurs treballs, no arribaran a avorrir la nostra literatura. Pens el que va succeir amb nosaltres quan teníem que estudiar autors espanyols. Ben cert que hem de reconéixer la validesa i excelsitud literària d’un Cervantes, Lope de Vega, Tirso de Molina, Moratín o Gustavo Adolfo Bécquer… Tot i acceptant la vigència dels clàssics, hom no deixa de sentir una mica de fàstic en veure aquests genis de la creació en un prestatge de llibreria o biblioteca. Almenys, dins la meva consciència, van indissolublement units a les avorrides horabaixes de la postguerra, als himnes falangistes que ens feien cantar a escola, als sermons dels frares quan feia el batxillerat. Com si els grans creadors espanyols haguessin estat responsables de la guerra civil, de la repressió franquista, de l’estraperlo i de la fam!
9. Una nota al diari informant de la presentació serveix per a avisar el reduït grups d’incondicionals de l’editor que hi ha un nou llibre per a recomanar als alumnes. Pobre de l’autor que no té ningú que el sàpiga introduir en el món d’instituts i universitat! Poca cosa farà en el camp de la literatura. Després del primer fracàs editorial, no li demanaran mai més un original.
10. Ben mirat, encara no sé com he acabat rodolant pel ferest món de la ploma, amb tot l’acompanyament de taurons carnívors que t’encerclen: els companys envejosos perquè acabes d’editar una nova obra; els ensenyants -entre els quals hi ha tants escriptors frustrats!- que t’haurien d’haver recomanat en aquests darrers trenta anys que portes escrivint i que no ho han fet mai perquè ells també tenen, ho sabem molt bé, ben amagades en els calaixos dels armaris, les obres que mai no obtingueren un premi literari, que les editorials rebutjaren una rere l’altra… Ah! L’enveja que envolta aquest ridícul món de genteta -la majoria de vegades- desenfeinada, i que, amb la seva “genialitat”, pretén passar als llibres d’història, a les enciclopèdies que consultaran els estudiants del demà… Tothom imaginant que els seus malsons els poden ajudar a bastir una obra superior a la de Joyce, Kafka o Proust junts! Creient que la seva particular individualitat és única i que les dèries que els dominen tenen una categoria essencial, d’abast universal.
11. A vegades n’he parlat, amb companys de la ploma. He investigat -de la manera més subtil possible, és clar- els fonaments ideològics que els posseeixen, la seva personal i intransferible manera d’estar en el món… Si exceptuam algun amic de la nostra mateixa corda, per part ni banda no he ensopegat amb cap aprenent d’escriptor que consideràs la feina d’un manobre, d’un ferrer, d’un terrissaire, digna de ser tenguda en compte. Ah! Això sí que no és possible! La literatura és, per gràcia de Déu o dels esperits, qualque cosa superior, la més excelsa de les ocupacions. Quines malformacions mentals no arriben a produir els anys d’especialització cultural asseguts a una aula de la Universitat! Anar pel món sense esser capaços de copsar l’amor, la intelligència que es necessita per a treballar el fang, per a arribar a conèixer la terra, el temps que farà només mirant el cel; endevinant si plourà o no simplement pegant una ullada a l’horitzó… Sovint em deman què farien aquests ximples davant les trenta classes de fusta que necessita el mestre d’aixa per a enllestir un llaüt, els diferents tipus de pedra que s’empraven per a bastir cases, palaus, marjades… O, encara més simple: abans de donar cap llicenciatura els hauríem de deixar davant el bosc de canyes de l’albufera amb la recomanació que començassin a triar material per a fer el canyís del sostre o per a construir paners, el sequers de figues i albercocs… “Això no és cultura!”, dirien els ximples. Algunes de les més cotitzades de les nostres plomes -normalment aristòcrates fills de senyors feudals, capellans, inútils de classe mitjana emparentats amb botiflers venuts sempre a qui mana a Madrid- treballaren tota la seva vida per a anar bastint una cultura, un “art”, diferent del que tenien a l’abast -el del ferrer, el del manobre, el del pagès, el de la filadora- i, fins i tot, es vestiren de blau per a anar a cercar els que els podrien discutir la superioritat de llurs coneixements. N’hem parlat sovint amb en Miquel Ferragut: com, en temps de la guerra, vencé la concepció cultural elitista, aristocràtica, reaccionària, del fet cultural.
12.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!