Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

17 d'octubre de 2021
0 comentaris

Illes – Alguns dels fonaments polítics i culturals de la generació literària dels 70

L´antifraquisme a Mallorca en els anys 60 i 70

Pel setembre de l’any 1967, l’escriptor Joan Manresa, que mantenia contactes permanents amb Barcelona, ens informà que per l’octubre -si el governador civil no ho prohibia- hi hauria un recital de Raimon al cinema Born. Per a copsar el que allò significava enmig de tanta grisor cultural, hom ha d’imaginar el que podia representar per a un militant del PCE que li diguessin que vendria la Passionària. A Raimon el coneixíem per la propaganda que aleshores li feia l’emissora d’en Carrillo, la REI, que emetia des de Bucarest finançada per Ceausescu. (Miquel López Crespí)

Actualment l’amnèsia històrica, l’oblit del passat, és el distintiu que més s’estila. Darrerament he quedat esborronat en constatar fins on arriba aquest oblit permanent i continuat dels nostres fets més recents. Parlant amb alguns joves gasetillers he comprovat que desconeixien, per exemple, l’existència de les Aules de Poesia, Teatre i Novella que organitzaren (de l’any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquelles Aules foren l’activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana oferí els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m’ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc, etc).
Al teatret de la Casa Catalana pronunciaren conferències -entre molts d’altres- José Monleón, Alfonso Sastre, Rodríguez Méndez, Ricardo Domènech, Ricard Salvat, Josep M. Llompart, Gregori Mir, Lauro Olmo, Pere Calders, Aranguren…
Pel gener de 1967 Baltasar Porcel, escrivint a La Vanguardia, explicava als lectors del Principat com era possible muntar unes activitats de categoria realment internacional. A l’article “Una gran ‘Aula de Teatro'”, en Porcel escrivia: “Jaime Adrover -verdadero motor del ciclo-, Bienvenido Alvárez y Jaume Vidal han cuidado el programa castellano. Josep M0 Llompart, el catalán. La Casa Regional Catalana, además del local, ha contribuido con 30.000 pesetas. La colonia catalana en Mallorca ha dado siempre, y en estos últimos años más aún, un alto ejemplo cívico. Una organización palmesana, la Obra Cultural Balear, ha aportado 9.000 pesetas más.
‘El resto de dinero llegó por un procedimiento original: pintores, escultores, fotógrafos, etc., de la isla, regalaron obras suyas, que fueron vendidas en pública subasta, que agavilló 54.000 pesetas más. Periódicos locales, emisoras como Radio Popular, han cuidado del necesario eco propagandístico.
‘Los temas abarcan de ayer y de hoy, desde la renaixença hasta Buero Vallejo, pasando por las piezas clásicas menorquinas del siglo XVIII y el teatro castellano de humor de la posguerra. De las charlas isleñas han cuidado, entre otros, Jaume Vidal, Gabriel Cortés, Antonio Serra, Guillem Frontera y Josep M0 Llompart. De Barcelona viajan hasta Mallorca el catedrático Antoni Comas, los críticos Jordi Carbonell y J. Ll. Marfany, los autores Joan Oliver y Manuel de Pedrolo, el director Ricard Salvat, etcétera”.
En Joan Oliver (Pere Quart) havia de clausurar les Aules de Teatre. La prohibició governativa va esser notificada als organitzadors de l’acte pels sicaris de la Brigada Social quan el poeta ja era al local. Josep M. Llompart ho hagué d’explicar al públic. Ben cert que en aquelles circumstàncies de manca de llibertat no podíem fer gaire cosa. Els aplaudiments varen esser la nostra forma de protesta. Ningú no ens podia dir res si aplaudíem un escriptor! No sé quant de temps durà l’acció -gens silenciosa, per cert! Crec que degué ser la primera “manifestació” pública contra el feixisme a Mallorca d’ençà la proclamació de l’estat de guerra per l’exèrcit aquell nefast juliol de 1936. Els agents de la Social entraven i sortien del teatret de la Casa Catalana vermells d’ira i desesperació. Un social molt conegut, per malnom li deien “El Bigotes”, fins i tot s’atreví a dir “(Despejen, despejen la sala!”. Ningú no li feia cas. Ningú que no ho hagi viscut pot imaginar ara mateix l’emoció d’aquells moments, la tensió que ens dominava a tots. Jo crec que més d’un s’hagués deixat matar per defensar la llibertat d’expressió! Quan ara veiem la corrupció que ens domina (fuga de milions, comptes corrents a Suïssa, pagament de comissions illegals, etc, etc); quan constatam l’oportunisme, els milions que s’embutxaquen els comissaris i assessors al servei d’institucions i partits polítics, no podem deixar de recordar aquella època amb una certa melangia. Aleshores tot es feia per “la causa” (de la llibertat). Ningú no cobrava una pesseta per portar endavant aquelles perilloses activitats culturals. I, ben al contrari, com hem dit més amunt citant un article de Porcel, era un honor per a tothom aportar, segons les teves possibilitats obres (quadres, escultures, etc) o diners per a ajudar a aquelles autèntiques protestes cíviques i populars contra la dictadura.
Un dels punts àlgids d’aquesta valuosa aportació a la lluita per una cultura antifranquista, lliure i autènticament progressista, culminà amb les aules de Novella, precisament quan els agents de la Brigada Social (la policia política del règim) interromperen una conferència que donava l’escriptor Antoni Serra i el detingueren.
La conferència portava per títol “La frustración en los narradores españoles contemporáneos” i parlant de la narrativa espanyola dels anys cinquanta i seixanta volia demostrar les dificultats que tenien els escriptors a causa de la situació de censura i opressió que patíem sota el franquisme. Evidentment, es tractava, més que de dir les coses, d’insinuar-les, d’aportar elements d’anàlisi per tal que el públic fes, pel seu compte, la lectura pertinent. La provocació policíaca ho impedí.
La detenció del conferenciant i d’alguns dels assistents a l’acte i la campanya de solidaritat que tengué lloc pocs dies després foren una de les lluites més importants de les Illes l’any 1968. S’ha de tenir en compte que aleshores la majoria de partits de l’oposició no existien i els comunistes només podien fer alguna pintada ocasional demanant la llibertat i l’amnistia.

A les acaballes de la dictadura feren molt més per la llibertat i la lluita antifeixista cantants, afeccionats al teatre, segons quins escriptors, que no pas els partits polítics que, o no existien encara -el PSOE, per exemple, només començà a sortir pels diaris devers els anys 74 i 75-. Els diversos partits comunistes -barallant-se entre ells mateixos per a clarificar l’essència del marxisme-leninisme- vivien una somorta vida clandestina, amb ocasional sortides per a fer alguna pintada o repartida d’octavetes. El contacte real amb les “masses” -com ens agradava etiquetar el poble aleshores-, mantenir encesa la flama tothora, era treball d’un altre tipus de gent, la majoria sense partit, però especialitzada en ordir permanentment munió infinita d’accions subversives. Entre el personal conegut i amb forta anomenada hi havia els cantants de la Nova Cançó, alguns en camí de convertir-se en els astres resplendents dels propers anys. Altres, menys famosos, també portaven amb força la lluita culturalo-política en contra de la pansida putrefacció oficial. Entre els coneguts hauríem de parlar de l’impacte que causà la cançó de M0 del Mar Bonet, “Què volen aquesta gent?”. No ens podíem avenir com la podia interpretar en públic! Les actuacions dels cantants de protesta no sempre es feien al Castell de Bellver, sota l’organització de les Joventuts Musicals. Aquells autèntics líders de “masses”, per no res, la majoria de vegades sense cobrar, actuaven al saló d’actes de col$legis, a la sagristia d’alguna església, dins cases particulars, a cinemes de barriades. En Guillem d’Efak va fer famosa per arreu de Mallorca, la “Cançó de Son Coletes”, esdevinguda himne revolucionari. Quasi ploràvem en sentir tonades de tan forta arrel popular. La repressió feixista era blasmada públicament, sense por. Hom recordava la lluita de les Germanies i altres aspectes essencials de la nostra història. Fins i tot el folk nord-americà fa ser traduït al català i posat a disposició de la resistència. Discs amb les cançons i himnes autèntics de la guerra civil -de la part repúblicana, evidentment!- arribaven d’amagat a Mallorca. Tothom que sortia a l’estranger havia de tornar -era un deure ineludible!- amb llibres de la col$lecció “Ruedo Ibérico”, “Ebro”, o amb discs antifeixistes. Eren famoses les versions de La Internacional i La Varsoviana en interpretació dels Cors de la Ràdio i Televisió de la RDA. Na Miquelina Lladó musicava treballs de Josep M0 Llompart; en Toni Alomar, poemes encara no editats de Rosselló-Pòrcel; l’excel$lent pintor i escultor Gerard Mates actuava, com un Che Guevara de la cançó de protesta, per tota mena de caus.

Pel setembre de l’any 1967, l’escriptor Joan Manresa, que mantenia contactes permanents amb Barcelona, ens informà que per l’octubre -si el governador civil no ho prohibia- hi hauria un recital de Raimon al cinema Born. Per a copsar el que allò significava enmig de tanta grisor cultural, hom ha d’imaginar el que podia representar per a un militant del PCE que li diguessin que vendria la Passionària. A Raimon el coneixíem per la propaganda que aleshores li feia l’emissora d’en Carrillo, la REI, que emetia des de Bucarest finançada per Ceausescu.
No cal dir que tothom es mobilitzà a fons. La majoria dels adolescents que ens movíem pels cercles antifranquistes consideràrem l'”acció” com a prioritària. Ajudàrem a repartir per barriades i pobles la propaganda anunciant l’acte. Tot anà a la perfecció. El dia del recital la gent no hi cabia en el cinema Born. La cua era infinita. Milers de joves i adults es barallaven per a trobar-hi una entrada. Crec que fou aleshores, en aquell precís moment, quan vaig comprendre que no res, cap sistema repressiu, no podria impedir l’alliberament social i cultural del nostre poble.
Dins del cinema Born, la Brigada Social anava desesperada. Dos jeeps de la Policia Armada estaven aturats davant el Govern Civil. Li havien prohibit cinc cançons. Va sortir a l’escenari vestit de negre (camisa i pantalons), decidit. Quan va començar a cantar “Al vent!”, el cinema, com si fos una onada immensa, s’agità, aixecant-se com un sol home, fent aplaudiments sense aturar. Els “Llibertat!” i “Amnistia!” se succeïren l’un rere l’altre. L’emoció ens dominava a tots. Alguns companys aprofitaren per llançar un paquet d’octavetes demanant l’alliberament dels presos polítics. Per sort, el recital, amb la Brigada Social llegint una a una les cançons per a comprovar que el cantant s’atenia a les lletres presentades a la policia, finí amb normalitat. Aquell fou un dels moments més importants de la nostra lluita juvenil. Sabíem que anava creixent un ampli moviment antifranquista. Fins llavors, les reunions havien estat sempre en petit comitè, a les catacumbes. Mai de la vida no havíem vist una tal gentada que bategava amb les nostres idees i lluitava pel mateix! El recital, l’actitud valenta i compromesa de Raimon, ens donà força per a continuar lluitant deu, vint anys més, els que fossin necessaris!
Per aquells anys, l’editorial “Daedalus” -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat “Els Mallorquins” de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos “El Capital” de Karl Marx. Tot ens era útil per combatre la dictadura! El 68 fou també excepcional. Des de París ens arribaven les notícies del maig francès que ens permetia constatar que les revoltes populars a l’Europa desenvolupada no havien finit. I el que era més important, la flama de la resistència la portaven partits i organitzacions que no tenien res a veure amb l’estalinisme. Fou quan sentírem parlar per primera vegada d’Alain Krivine i Ernest Mandel, els dirigents de la Lliga Comunista Revolucionària (la secció francesa de la IV Internacional). La revista dels situacionistes -“L’International Situationiste”- ens obria els ulls vers aspectes silenciats per l’estret economicisme de molts dels partits comunistes legals a la resta d’Europa.

Cap a finals dels anys seixanta, Esperança Mestre, pintora d´una creativitat excepcional, feinejava recollint diners pels presos polítics. En Pere Martínez Pavía, amb el grup “Farsa” emprava la mímica per fer batalla cultural contra la vulgaritat que ens ofegava. Els censors de la Brigada Social anaven de bòlid! Com interpretar el gest dels mims? Hom veia suar els policies, asseguts en la cadira, que mai no podien saber si els gestos, en la representació oficial serien idèntics als emprats en els assaigs. Aquí, entre nosaltres, a Mallorca, la feina dels cantaautors era feta en les pitjors condicions tècniques que hom pot imaginar. A locals amb escassa il$luminació, sovint sense servei d’altaveus, exposats sempre a una intervenció de la policia política, sense gaire ressò en els mitjans de comunicació que, com el “Baleares”, encara duien el jou i les fletxes de la Falange en la capçalera.
Altra gent organitzava grups de teatre, començaven a muntar obres d’autors novells i conflictius, allunyant-se de les caducades concepcions del “teatre regional”. L’amic Jaume Adrover, corresponsal a Mallorca de la prestigiosa revista “Primer Acto” i company d’Alfonso Sastre, Pere Quart i els millors homes de teatre de l’estat i de Catalunya, era l’ànima vivent i agitador etern en aquest sector de la protesta ciutadana. El “front de lluita cultural”, com el començàvem a anomenar. Per altra banda, en Vicenç Mates, posseït per la dèria de fer un cinema mallorquí que reflectís la nostra història -començava a treballar en el possible muntatge de les “Les Germanies”, sota un guió d’un altre autor de la resistència, en Soler Antich-, mantenia contactes amb els cine-clubs principatins i ens feia arribar les millors pel$lícules de la resistència per a projectar-les en sessions clandestines. Abans, en Paco Llinàs, amb el cine-club del cinema Rialto, ja ens havia permès entrar en contacte amb les pel$lícules que ens ocultava la cultura oficial feixista. Em referesc als històrics cicles de directors txecs o hongaresos que, a mitjans dels seixanta, ja ens van fer veure que no tot, en el cine, era Hollywood o na Sara Montiel.
En Vivenç Mates va viure uns anys primer a Bunyola i més endavant a Santa Maria. Hi anàvem en peregrinació a veure l’obra del gran Serguei Eisenstein. “La Mare”, “Octubre”, “La Vaga General”, algunes pel$lícules cubanes, certs documentals compromesos, eren vists i comentats pels petits grups que arribàvem d’amagat, ara un cotxe, ara un altre, per a no despertar l’atenció dels veïnats.
Un dia em trucà en Jaume Adrover i em digué: “Prepara’t. Avui tenim una “acció” a Sóller”. Una “acció”, en aquell temps de clandestinitat, podia ser qualsevol cosa. Des d’una xerrada sobre la història de Mallorca o una lectura de Ionesco o Brecht, a un cau inconegut.
El lloc de trobada havia de ser a la sortida de Palma, en la mateixa carretera de Sóller. Allà ens havíem d’aturar en un carrer determinat i comprovar si hi venien els companys que esperàvem i si ens seguia la Brigada Social o algun membre del servei d’informació de la Guàrdia Civil.
Dit i fet. A l’hora determinada -la puntualitat era norma complida amb un estricte sentit del deure- per Jaume Adrover jo ja era al lloc indicat, preparat per a l'”acció”. Primer va arribar en Vicenç Mates, acompanyat per na Conxa, la seva esposa. Anaven carregats amb la coneguda màquina de projectar films, tapada amb una manta (sembla que no hi cabia a la maleta del cotxe). Em va dir que anàvem a projectar, a un local de l’església, un documental sobre la guerra del Vietnam. Era la primera vegada que arribava a Mallorca material dels nostres herois vietnamesos que estaven lluitant aferrissadament contra l’imperialisme ianqui. Hom estava emocionat de veritat. Ben segur que haguéssim donat la sang en defensa d’aquelles cintes que miràvem, com un creient mira el sant de fusta que adora. La xerrada, l’havia de fer en Toni Serra, que compareixia en el cotxe del mateix Jaume Adrover. En Toni Serra feia anys havia esdevengut també un mite dins la lluita clandestina a Mallorca. I la seva presència en un lloc determinat era garantia de parlar clar i sense mitges tintes contra la dictadura i la cultura oficial. En Jaume, també havia aconseguit un disc xilè amb la famosa “Cantata de Santa María de Iquique”. Per tant, l’acció subversiva consistia a projectar el documental del Vietnam i, després, escoltar la música xilena. La conferència de Toni Serra hauria de concloure la feina.
En arribar al poble, de seguida ens avisaren que la Guàrdia Civil havia sentit campanes i rondava pels carrers cercant cotxes sospitosos. En Jaume, en Toni, en Vicenç i jo mateix, ens encarregàrem d’entrar a l’església la pesant màquina de projectar. Més tard sabérem que quasi ens descobreix la Benemérita. Estava rondant molt a prop d’on havíem deixat els vehicles! No sé si el rector sabia res de les activitats dels seus joves cristians. El cert és que, amb la porta tancada, deixant dues persones a l’entrada per a avisar en cas de perill, començàrem la projecció.
El documental mostrava la famosa ruta de Ho Chí Minh, mitjançant la qual la resistència del sud de Vietnam es proveïa d’armes i queviures per a fer front a la invasió nord-americana. Ningú que no hagi viscut les reunions clandestines en temps de la dictadura no pot imaginar el silenci, l’emoció amb què seguíem les conferències i actes amenaçats en tot moment per una irrupció inesperada de la Brigada Social o la Guàrdia Civil!
Més tard, després d’haver escoltat el disc xilè, Toni Serra féu una extensa anàlisi de l’imperialisme americà. Parlà de la Revolució cubana, de la lluita del poble xilè contra les multinacionals dominades pels EUA. En Toni anava sempre amb la seva barba llarga -era molt abans del corbatí actual i el seu posat d’aristòcrata demodé-. A la gorra -aleshores no duia capell- portava aferrada una estrella de cinc puntes, símbol, supós, del seu universal i inabastable pensament revolucionari.
A l’acte clandestí en una fosca cambra de l’església, hi havia una trentena de joves sollerics -al$lots i al$lotes-. Un èxit total, el començament d’una gran revolució cultural a les Illes, somniàvem, innocents, sense imaginar el terratrèmol que s’apropava amb la reforma pactada. I no era senzill, fàcil ni còmode assistir a una d’aquelles misterioses i secretes trobades subversives! Sovint, el cel$luloide s’espenyava i havíem de romandre una bona estona en silenci -la Guàrdia Civil rondava pel carrer- i esperar que les mans hàbils i expertes de Vicenç Mates adobassin la cinta. El fum ho omplia tot. La claror era escassa. Els endolls petaven més d’una vegada, sotmesos a una feinada a la qual no estaven acostumats.
De no haver-hi incidents, tornàvem a Palma feliços pel deure complit. Música, cinema, conferència. Tot havia rutllat. Havíem portat a terme una altra acció contra la dictadura! I, de seguida, Jaume Adrover, de tornada, ja ordia noves tasques per al següent cap de setmana. “I si, dissabte vinent, anàssim a Pollença? …conec…”. No cal dir que tothom hi estava d’acord.
Aquesta era una de les nostres formes de lluita més estimades. Era abans de la formació dels primers grups revolucionaris a les Illes. Més endavant, quan ens organitzàrem cadascú pel seu compte, aquella amistat combativa sofrí un sotrac. Potser ens erràrem anys endavant, pensant que l’organització en partits de classe, marxista-leninistes, era assolir una forma superior de lluita contra el feixisme i el capitalisme. El cert és que els partits, més immersos dins la feina de consolidació partidista, preocupats per les batalles que els enfrontaven, deixaren de banda aquest tipus d’accions revolucionàries. Sé ben cert que foren les reunions i trobades d’amagat les que de veritat ajudaren a crear la columna vertebral del moviment democràtic i antifranquista dels anys 74-76. Els fonaments de la democràcia que anys després ja trobaren fets els partits, foren bastits per gent com en Jaume Adrover, en Vicenç Mates, na Miquelina Lladó, en Gerard Mates, en Guillen d’Efak, en Toni Alomar, en Pere Martínez i tants d’altres que no han sortit ni sortiran mai als nostres llibres d’història.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!