Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

25 de juliol de 2021
0 comentaris

Ha mort Otelo Saraiva de Carvalho – Homenatge

Abril de 1974: aquella Revolució Anticapitalista dels Clavells avortada per la dreta, el PSP i els estalinistes del PCP

Abril de 1974: aquella Revolució Anticapitalista dels Clavells avortada per la dreta, el PSP i els estalinistes del PCP
Portugal era en aquell any 1974 un camp d’experimentaciò revolucionari formidable, mai vist a Europa d’ençà la guerra civil espanyola (amb les experiències anarquistes a Catalunya i l’Aragó) (Miquel López Crespí)

Per Miquel López Crespí, escriptor

 

En el començament de la Revolució, abans que les forces reformistes (principalment la socialdemocràcia portuguesa de Mário Soares i un sector important de l’estalinisme portuguès: el PCP d’Álvaro Cunhal) dinamitassin el procés iniciat pel Moviment de les Forces Armades, Portugal esdevenia un impressionant fanal de lluminositat revolucionària enmig de la tenebror de la dictadura de la dreta espanyola (el franquisme) i, encara més: un exemple únic de clara unitat poble treballador-soldats i oficialitat. Era el resultat d’anys de patir una absurda guerra colonial (Angola, Moçambic, Guinea Bissau) portada a terme per la burgesia portuguesa aliada amb determinats sectors de l’imperialisme CEE.
Record a la perfecció l’impacte que, a l’Estat espanyol i entre els revolucionaris de totes les tendències, causà la caiguda de la dictadura, aquella matinada del 25 d’abril de 1974. Aleshores jo treballava com a delineant en una cooperativa d’arquitectes progressistes. Hi havia -que jo recordi- l’arquitecte del Brasil (però de pares catalans) Joao Vila, en Manolo Cabello, na Neus Inyesta i en Gabriel Oliver Suñer, en Carlos García Delgado… Aquest darrer (com he explicat a L’Antifranquisme a Mallorca 1950-1970) va ser el primer d’entre nosaltres que viatjà a Portugal i filmà alguns documentals dels moments inicials de la Revolució dels Clavells. Jo hi vaig anar a començament d’octubre del mateix any (1974) i també vaig fer nombroses fotografies i diapositives (com les que illustren aquesta sèrie d’articles) que posteriorment -juntament amb els documentals de García Delgado- mostràvem per cases i pisos dels simpatitzats de la lluita del poble portuguès contra el capitalisme i el feixisme. Record ara mateix el laboriós procés de muntatge que feia en Carles a la cooperativa del carrer de l’Estudi General. Per a uns afeccionats al cinema com érem nosaltres, era summament complicat tallar i ajuntar bocins de pellícula. A més, en Carles, a la Cooperativa, tampoc no disposava de moderns i especialitzats estris de muntatge. Tot es feia com bonament es podia i ningú no mirava -davant la importància històrica d’aquell document- si estava més o manco ben muntat (artísticament parlant). Es tractava de mostrar als antifeixistes illencs com, malgrat els sabotatges de la dreta feixista i els entrebancs posats per les forces reformistes, Portugal iniciava el camí envers una societat socialista, igualitària, ben allunyada dels models del socialisme burocràtic del tipus dels països del pacte de Varsòvia (on una nova burgesia “roja” havia ocupat el poder de les antigues classes dominants i continuava explotant el poble treballador; aquella mentida del “socialisme” degenerat de l’Est).

Portugal era en aquell any 1974 un camp d’experimentaciò revolucionari formidable, mai vist a Europa d’ençà la guerra civil espanyola (amb les experiències anarquistes a Catalunya i l’Aragó)
Portugal era en aquell any 1974 un camp d’experimentació revolucionari formidable, mai vist a Europa d’ençà la guerra civil espanyola (amb les experiències anarquistes a Catalunya i l’Aragó). I aquell miracle -herència autèntica del maig del 68, de l’exemple del poble de Vietnam, de tots els pobles del Tercer Món que lluitaven contra els diferents imperialismes, espanyol inclòs- era possible gràcies a l’estreta unió establerta entre uns soldats i oficials (el famós Moviment de les Forces Armades) cansats de participat en aquelles sagnants guerres colonials.
A l’horabaixa del mateix 25 d’abril (tota la nit anterior havia estat marcada pel càntic de la cançó-senyera de la revolta antifeixista: Grândola, Vila Morena- el general Spínola (que després, atemorit per la marxa incontenible de la Revolució envers el socialisme autogestionari, el poder dels consells obrers, participaria en diverses provatures colpistes contrarevolucionàries) rebia la rendició incondicional del darrer govern feixista portuguès, el gabinet de Marcelo Caetano. Aquest criat de la burgesia -Caetano-, tremolant, atemorit per la unificació revolucionària poble-forces armades, lliurava el poder -que ja no era seu- als nous quadres de comandament sorgits de la Revolució, tot dient: “Qualsevol cosa abans que el poder caigui enmig del carrer”.
És quan comencen les ocupacions de fàbriques, les primeres nacionalitzacions dels sectors productius. Soldats, oficials i treballadors ocupen emissores de ràdio i televisió, ministeris, tots els indrets estratègics de l’Estat… I aquesta ingent Revolució Antiimperialista es fa sense vessar ni una sola gota de sang. A no ser els morts que causaren els botxins de la policia política del règim (la sanguinària PIDE), que oposà una certa resistència armada a la seva dissolució per part dels escamots de l’exèrcit i grups de civils antifeixistes que anaven prenent el poder per tots els indrets de Portugal.

Alguns oficials comencen a parlar amb els Comitès Revolucionaris de Soldats i Mariners i delegacions de les casernes treballen conjuntament amb els Consells de Fàbrica i de la Pagesia
Des del començament de la Revolució els sectors més reformistes de l’exèrcit i de l’aparell d’estat heretat de la dictadura (el general Spínola i els seus sequaços) proven de desvirtuar l’inicial programa bastit pels joves oficials (i comandaments d’alta graduació) que han enderrocat el feixisme mitjançant llur sublevació. Un dels nuclis de més importància en aquesta revolució el formen (com a homes més coneguts) el brigadier Vasco Gonçalves, el major Costa Neves, el capità-tinent Abrantes Serra, el tinent Pires Loureiro, el tinent Martins Guerreiro, el capità Vasco Lourenço, el cap de l’Estat Major Carlos Fabiao, el major Carlos Contreiras, el brigadier Otelo Saraiva de Carvalho i l’almirall Rosa Coutinho (entre molts d’altres). A partir del 25 d’abril, malgrat els primers intents de depuració dels oficials i alts comandaments revolucionaris, les assemblees en les casernes són contínues. Alguns oficials comencen a parlar amb els Comitès Revolucionaris de Soldats i Mariners, i delegacions de les casernes treballen ja amb els Consells de Fàbrica i de la Pagesia. És l’inici d’una coordinació estable amb alguns sectors d’estudiants d’esquerra. La dreta -els grups que comanda Spínola, lligats als ianquis i a l’Europa capitalista- creen els primers organismes de depuració d’oficials revolucionaris. A partir del mateix 8 de juliol de 1974, Spínola, teledirigit per l’ambaixada de Washington, decreta les primeres depuracions d’esquerrans. Però l’exèrcit li atura els peus i, per fer front a la contrarevolució, es crea el COPCON (autèntic Estat Major operacional) que dirigeix qui ha estat un dels cervells i l’ànima de la Revolució: Otelo Saraiva de Carvalho. Vasco Gonçalves, un dels organitzadors del Moviment de les Forces Armades, comença a prendre tot el protagonisme a què té dret i li correspon. A cada reforçament de l’esquerra revolucionària el succeeix un altre moviment de la dreta per acabar amb les conquestes de la Revolució.

És evident que la Revolució Socialista antiburocràtica que començava a Portugal l’any 1974 a partir de les possibilitats que ofereix l’ala esquerra de l’exèrcit al poble treballador, no tenia res a veure amb cap model socialdemòcrata ni estalinista
La gran explosió revolucionària del 25 d’abril de 1974, la decidida lluita dels sectors obrers i pagesos no reformistes -en estreta aliança amb l’oficialitat revolucionària del l’exèrcit- creà aquells anys, a Portugal -com explicàvem una mica més amunt-, una experiència de nou tipus a l’Europa imperialista que de seguida volgueren ofegar. Vist amb perspectiva, és evident que la Revolució Socialista que començava a Portugal l’any 1974 a partir de les possibilitats que ofereix l’ala esquerra de l’exèrcit al poble treballador, no tenia res a veure amb cap model socialdemòcrata ni estalinista. Les restes de la socialdemocràcia (minúscules, esquifides, tan inexistents com a l’Estat espanyol per aquells dates) o els quadres de l’estalinisme portuguès (el PCP era l´únic, amb altres grups maoistes i consellistes, que tenia autèntica força dins determinats sectors populars) eren molt lluny d’haver propugnat mai aquell inesperat experiment consellista i de poder popular que l’exèrcit portuguès -fugint de qualsevol esquena de manual- impulsà als ulls de tot el món. Ans al contrari, en veure l’onada de nacionalitzacions, la constitució d’un potent moviment obrer revolucionari (hi hagué ja de començament dels esdeveniments una estreta unió consellista i sindical), la majoria dels quadres de direcció (Soares, Cunhal…) s’atemoriren en constatar que allò, la revolució autèntica, no era el que havien predicat des de les catacumbes en els darrers cinquanta anys de dictadura feixista i, molt especialment, des de les experiències de front popular amb la burgesia. A finals dels anys seixanta el PCP de Cunhal encara defensava la unitat “antifeixista” no solament “amb els sectors progressistes de la burgesia imperialista”, sinó fins i tot “amb qualsevol capitalista de bona voluntat”!!. Bona voluntat entre el capitalisme feixista que, des de feia anys, enviava els fills del poble portuguès a morir, lluitant contra els moviments d’alliberament nacional i social d’Angola, Moçambic o Guinea Bissau!

El suport als moviments que lluitaven per la independència de les colònies, el reconeixement de la independència d’aquestes, és un dels fets que la Revolució acompleix de seguida que normalitza els seus organismes de poder i de control
La guerra colonial, l’absurda matança a l’Àfrica, el dur contacte que tenen amb la realitat -la misèria de les metròpolis, la manca d’escrúpols del capitalisme, la barbàrie imperialista… -són alguns dels fets que, amb els anys, van creant una consciència revolucionària entre la jove oficialitat portuguesa. El suport als moviments que lluitaven per la independència de les colònies, el reconeixement de la independència d’aquestes, és un dels fets que la Revolució acompleix de seguida que normalitza els seus organismes de poder i de control damunt l’Estat. Així Guinea Bissau, Cap Verd i Sao Tomé són independents el mateix 1974; Angola i Moçambic ho seran el 1975, malgrat que de seguida l’imperialisme estato-unidenc, amb el suport del racisme sud-africà, hi provocarà cruels guerres civils. Els joves oficials portuguesos (vegeu el llibre d’Andreu Claret Hablan los capitanes, Ariel, 1975) reconeixen la influència dels esdeveniments de maig del 68 en llur formació, i també la d’algunes editorials espanyoles que publicaven llibres de marxisme en els primers anys dels setanta. El major Costa Neves deia, parlant de la influència d’aquests esdeveniments en el seu pensament: “En els nostres debats i colloquis comentàvem les experiències de la Revolució Cubana i també de Xile, abans del cop militar de la dreta… Nosaltres [els oficials] anàvem sovint a Amèrica i Europa, i entràvem en contacte amb altres països i altres realitats… Jo, per exemple, vaig romandre a Itàlia quatre anys. No oblidem que a França, pel maig del 68, hi havia nombrosos oficials de la Marina participant en un programa de construccions navals -submarins i fragates-. Aquests oficials de la marina tornaren a Portugal amb tota l’experiència del maig del 68” (pàg. 40).

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!