Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

4 de març de 2021
0 comentaris

Gonçal Castelló: exemple d’intel·lectual revolucionari dels Països Catalans

Gonçal Castelló: exemple d’intellectual revolucionari dels Països Catalans (I)

Miquel López Crespí

 

Just iniciada la guerra civil, el general republicà Martínez Monge nomena Gonçal Castelló cap provisional de la 22 Brigada fins que s’incorporà a l’Estat Major de la unitat el mític Francisco Galán
Recordava els anys cinquanta. En els replecs més llunyans de la meva memòria, el nom de Gonçal Castelló em retorna, des de la distància, lligat a les amagades converses de postguerra entre el peu pare, l’alferes republicà Paulino López Sánchez, i el meu oncle José. He escrit en diverses ocasions sobre l’arribada a Mallorca, presoner dels feixistes, del meu pare. I del “Batallón de Trabajadores 151” on romangué a la força uns anys.
Però qui és, per a la història, per a la literatura catalana contemporània, per a nosaltres mateixos, Gonçal Castelló, l’escriptor mort a Barcelona el primer de febrer d’enguany?
Just iniciada la guerra civil, el general republicà Martínez Monge nomena Gonçal Castelló cap provisional de la 22 Brigada fins que s’incorporà a l’Estat Major de la unitat el mític Francisco Galán (germà d’aquell heroi de la sublevació republicana de Jaca: Fermín Galán).
L’oncle José López pertanyia, igualment que Gonçal Castelló, a l’Estat Major: era el responsable de transmissions. Els oficials i soldats que s’encarregaven d’aquesta feina tan difícil eren els que havien de garantir (i garantiren durant els tres anys que durà la guerra!) que les ordres dels caps arribassin de seguida a primera línia del front o als indrets de rereguarda on hi havia les unitats de reserva (o d’intendència i infermeria).
Però no avancem esdeveniments. Gonçal Dionis Castelló i Gómez-Trevijano va néixer a Gandia (comarca de la Safor), el nou d’octubre de l’any 1912. La seva família paterna era originària de l’Alqueria de la Comtessa, i la materna d’Alberite (La Rioja, Castella). El web de l’AELC dedicat a aquest escriptor valencià ens informa que “va cursar els estudis primaris a València, a un collegi dels ‘Hermanos Maristas”, va fer el batxillerat a l”Institut de Segon Ensenyament’ ubicat al casalot de Sant Pau, on havia ingressat l’any 1924, i obtingué pel pla d’estudis Callejo, el títol de batxiller elemental i després el de batxiller universitari (lletres)”.
Ja de ben jove va participar activament en el moviment estudiantil contra la dictadura primoriverista. Coneix el mallorquí Sbert quan aquest és un jove estudiant i, de seguida, s’apropa a la FUE, que és l’organització d’estudiants que lluita més activament contra la dictadura del general Miguel Primo de Rivera. Posteriorment estudia Dret i Filosofia i Lletres en la Universitat de València, fa uns cursos de francès i és destinat a l’institut de Cervera del Río Alhama (La Rioja) i, després, el curs 1934-35, al de Felanitx (Mallorca).

Gonçal Castelló intimà igualment amb el polític, pedagog i científic Andreu Crespí Salom, històric membre del comitè de l’organització socialista de Palma
A Mallorca estableix contacte amb els sectors republicans i socialistes del moment. És amic íntim del professor de dibuix Joan Pla Balbastre, de la mestra Josefa García Martínez (companya de l’anterior).
Gonçal Castelló intimà igualment amb el polític, pedagog i científic Andreu Crespí Salom, històric membre del comitè de l’organització socialista de Palma i de l’executiva de la Federació Socialista Balear. Andreu Crespí fou secretari d’aquesta Federació des de 1932 fins a desembre del 1933. Fou elegit regidor de l’Ajuntament de Palma el juny de 1932, i, posteriorment, va ser nomenat tinent de batle.
Quan es produí l’aixecament feixista, Andreu Crespí va ser detingut, igualment que Joan Pla Balbastre, i condemnat a trenta anys de presó. Finalment, va ser desterrat a Alzira (Ribera Alta) i inhabilitat per a l’ensenyament públic. En el fons és la mateixa sort, més o manco, que patí Joan Pla Balbastre. Aquest darrer, empresonat a Can Mir, ens ha deixat els dibuixos més impressionants i esfereïdors dels presoners d’esquerra mallorquins detinguts en aquest tètric recinte i en altres llocs d’internament. Un document únic de la memòria gràfica del nostre poble.
Gonçal Castelló recordava en la seva darrera entrevista, publicada a la Revista del Centre de Lectura de Reus (número 4, tercer trimestre de 2002) els seus amics mallorquins quan deia: “Parlava valencià [en els anys trenta]. Havia llegit revistes catalanes. Però mai no me’l van ensenyar a escriure. En ser nomenat professor de francès de l’institut de Felanitx el 1934 em vaig trobar amb una situació molt especial. A Gandia parlava en valencià amb mon pare i amb la gent. Ma mare era castellana. Amb el meu valencià se m’entenia a Felanitx i això em va fer adonar de l’existència d’una visió més ampla de la llengua. Vaig tenir la gran sort de trobar-me a Felanitx un professor de química, Andreu Crespí. Era del Partit Socialista i em va fer de professor de catalanisme. Em va parlar per primera vegada de l’Alguer. L’any que vaig estar a Felanitx mai no vaig parlar en castellà. A Felanitx, en aquell moment, no parlava en castellà ningú. Era una illa catalana. Sense adornar-me’ n vaig començar a parlar salat”.
En l’entrevista que li vaig fer per a la revista El Mirall de l’OCB (número 70 de l’any 1994), l’escriptor també recpordava de forma emocionada els seus amics mallorquins. Em digué: “L’any 1934-35 vaig viure a Mallorca, a Felanitx, on vaig fer un bon grapat d’amics. Junts fundàrem el ‘Centre d’Esquerres’. Molts d’ells varen ser afusellats per la brutalitat franquista. Recorde carinyosament el meu bon amic, fa pocs anys mort, Andreu Crespí, el qual fou el meu mestre en catalanisme. Jo, que vaig arribar parlant el meu valencià, a les poques setmanes ja salava, i Crespí em va fer adonar de la unitat del que en deia ‘la Catalunya gran’, avui entès com Països Catalans”.

Revolucionari per excellencia, ja formava part del grup d’esquerrans valencians que, amb un camió, havien d’ajudar els militars sublevats contra la monarquia a Jaca fent costat a Fermín Galán i García Hernández
Gonçal Castelló, que treballava a l’Institut de Felanitx al costat de Joan Pla, havia deixat Mallorca mesos abans de l’aixecament. Volia anar a Madrid on tenia molts bons companys de les Joventuts Comunistes. Aquestes circumstàncies segurament li salvaren la vida, ja que era prou coneguda la seva filiació esquerrana.
Fent el primer curs de la carrera de dret (1930-31), s’havia afiliat a les Joventuts Comunistes. Revolucionari per excellencia, ja formava part del grup d’esquerrans valencians que, amb un camió, havien d’ajudar els militars sublevats contra la monarquia a Jaca fent costat a Fermín Galán i García Hernández. Problemes de darrer moment amb el transport impediren el viatge dels joves valencians.
El 18 de juliol l’agafa a Madrid i, amb els seus companys de partit, surt amb els primers camions cap al front de Somosierra, on té lloc el seu “baptisme de foc” en la lluita contra el feixisme.
Un any abans, per indicació del seu amic Josep Renau, visita Louis Aragon a París i collabora directament en la fundació de la Unió d’Escriptors i Artistes Proletaris (UEAP); forma part dels escriptors que editen la revista mensual “Nueva Cultura”.
En el llibre de Manuel Aznar Soler Pensamiento literario y compromiso antifascista de la inteligencia española republicana: II Congreso Internacional de Escritores Antifascistas (1937) (Barcelona, Editorial Laia, 1978) i en La política cultural al País Valencià (1927-1939), del mateix Aznar i de Ricardo Blasco (València: Institució Alfons el Magnànim, 1985) podem trobar prou informació referent a la lluita político-cultural contra el feixisme d’aquella generació d’abrandats antifeixistes dels anys trenta.
Però tornem a la guerra civil i al paper destacat que, en l’organització i defensa de la República, tengué l’escriptor de Gandia.
A indicació de José Antonio Uribe, diputat del PCE, Gonçal Castelló torna a València i actua de sotsdelegat de milícies en el Comitè Executiu Popular. Organitza la 22 brigada Mixta, de la qual és cap el mític Francisco Galán (de les gestes del qual tant em parlà l’onclo José durant anys i més anys).
Marxa al front de Terol (vegeu el llibre La guerra en Valencia y en el frente de Teruel, de Carles Llorens), on combat durant el que resta de l’any 1936 i tot el 1937.
Són els anys en els quals lluita al costat del meu oncle José López Sánchez, a la 22 Brigada Mixta, en el mateix Estat Major de la Brigada. Carles Llorens descriu a la menuda tots aquests mesos d’abans i de després de la conquesta de Terol. En les converses a sa Pobla, al costat de la foganya, en l’obscura postguerra dels anys cinquanta, sense saber jo encara quasi res de la guerra, record els noms de les poblacions on va lluitar o romandre la 22 Brigada Mixta. Ara mateix, prop de cinquanta anys després, encara em tornen a la memòria els noms de Mora de Rubielos, Sarrión, la Sierra de Javalambre, Ademús, Santa Cruz de Moya, Ares d’Alpont, Titaigues, Las Navas, Sierra de Toro, Manzanera, Arcos de las Salinas, Torrijas, Puebla de Valverde, Valbona… En la batalla de Terol, i per mèrits de guerra, Golçal Castelló obtingué el grau de major (comandante) de l’exèrcit de la República.
Posteriorment a la caiguda de Terol en mans dels feixistes, Gonçal Castelló participa en un curs d’oficials d’Estat Major, i en finalitzar el nomenaren Cap d’Estat Major de la divisió 54 del Cos d’Exèrcit on va intervenir en la defensa final de València.

Passa pel camp de presoners d’Albatera i després és reclòs sis anys a la Model de València. Quan surt, el “Tribunal especial de delitos de la Masoneria y el Comunismo” el desterra a Madrid
Acabat el conflicte bèllic, passa pel camp de presoners d’Albatera i després és reclòs sis anys a la Model de València. Quan surt, el “Tribunal especial de delitos de la Masoneria y el Comunismo” el desterra a Madrid. Al cap de deu anys, obté permís per a exercir la professió d’advocat-procurador judicial. Treballa en el despatx de l’advocat Antoni Pedrol Rius.
A Madrid, amb un grup de gent dels Països Catalans, organitza la “Colla Tirant lo Blanc”, que serveix per a reunir els residents catalans. Entre els membres fixos i els passavolants hi havia gent com Josep Melià, Francesc de P. Burguera, Julià Garcia Candau, Clemente, Ricard Blasco, Ramon Pi, Carandell, Fuster, els pintors Genovès i Zamorano, i molts d’altres. La “Colla Tirant lo Blanc”, de la qual Gonçal Castelló va ser nomenat “Gran Manifasser”, rebia visites d’intellectuals de tots els Països Catalans.
Collabora, sempre en català, a diverses publicacions del País Valencià i del Principat: Ciudad i Tossal, de Gandia; Primera Página, d’Alacant; Tele-Estel, Mundo Diario i, durant sis anys, Canigó, del Principat. Primer signa amb el pseudònim “Diafebus” i després ja amb el seu propi. També havia estat collaborador de El Temps, de la ciutat de València, i de El Llamp i l’Avui, de Barcelona.
Assabentada de la mort de Gonçal Castelló i recordant aquells anys de collaboració a la revista Canigó, Isabel-Clara Simó, que havia la directora de la publicació, recordava l’escriptor de Gandia amb aquestes sentides paraules publicades al diari Avui (3-III-03): “Hi ha tres aspectes de Gonçal Castelló que ens el fan un home molt més illustre que molts dels qui reben afalacs continus, molt més illustre que els qui, apuntant-se al carro dels poderosos, ocupen tantes pàgines a la premsa, molt més illustre que els qui escriuen el que convé, que mai són incòmodes per a ningú i que són mirats del del confortable punt de vista que dóna la literatura d’evasió -per cert, la immensa majoria de la literatura que es publica aquí i arreu-; doncs aquests tres aspectes són: en primer lloc, el d’escriptor, sobretot el memorialista, i una de les obres del qual crec que roman insuperada: Sumaríssim d’urgència, i el de periodista, car va ser articulista des de la seva més tendra joventut, a més de fundador de Gorg; en segon lloc, el de lluitador, primer en càrrecs de responsabilitat durant la guerra incivil, sumant-hi també la seva incansable activitat política i la seva participació en qualsevol empresa que signifiqués la llibertat i la independència (perdoneu per la redundància); i en tercer lloc, el d’advocat, un advocat que es va mullar sempre; a ser, com a procurador als tribunals, un defensor de tots els detinguts. (…) Només per aquest motiu, ja mereix la gratitud de tots aquells que, com a lluitadors contra el franquisme, el van necessitar i el van trobar sempre”.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!