Literatura catalana moderna - Illes

George Sand i Chopin a Nohant

Vaneau diu que m’admira. Què sóc una dóna que ha superat el seu temps. Que visc en una època que no em pertoca. Potser hauria d’haver nascut d’aquí dos-cents anys. Qui sap si té raó! Però no crec que m’admiri com a escriptora. Ell és d’un altre món. Quan va néixer jo ja havia trescat bona part d’Europa. Estava cansada dels homes i de les dones. El veig més proper a tots aquets folls de La Internacional que han incendiat París, lliurat a la bandera roja els nostres barris populars. Segur que s’estima més discutir amb partidaris de Proudhon o Marx que amb una escriptora d’origen aristocràtic. En el fons, nosaltres, els autèntics republicans, perdérem l’oportunitat de realitzar els nostres somnis amb el fracàs de la República. En aquell temps els partidaris de Marx eren quasi inexistents i el fulletó que el jueu alemany publicà en plena onada revolucionària no era conegut ni pels seus.

Patricis i plebeus
Jules Vaneau és un jovençà de trenta anys. Va néixer setze dies després que, amb Chopin, marxàssim a Mallorca. Fugíem amb pocs diners, a l’aventura. Els fills, Maurice i Solange eren posseïts d’una alegria frenètica, de mal controlar. Frederic volia compondre. Era de mal moure, el polonès. Una flor d’hivernacle. No hi havia forma de fer-lo sortir del seu estudi. Olor de càmfora. Cortines de vellut fosc que impedien l’entrada de la llum del carrer. Flaire de magnòlies i gessamins, aigua de colònia parisenca. No podia escriure una nota sense tenir totes aquestes condicions a l’abast.
Malgrat un posat de músic lliurat exclussivament a la composició la seva ànima vibrava encara amb els esdeveniments de Varsòvia. M’ho digué sovint després de la tornada de Mallorca.
– Jo tenia vint anys quan la sublevació contra el tsar. Els meus amics hi eren en l’organització de la revolta contra el cruel jou imperial. Havia anat a Viena a donar un concert, però el meu cor era al costat dels companys del conservatori implicats en la lluita. Què s’haurà fet de Karasowski, de Bielawski, d’Elsner? Moriren en combat, fent front a les tropes russes o han estat deportats i viuen, presoners a l’infern de Sibèria?
Tots ens hem imaginat (jo mateixa abans de conèixer-lo a fons) que el pobre malalt tan sols vivia per a la música “pura”, per a la recerca d’un tipus de bellesa especial, sense contaminacions exteriors. Quin poc coneixement de la fondària plena de misteris per on navegada el nostre músic! Quant de temps m’ha costat arribar a copsar l’autèntic origen del seu esforç!
Chopin necessitava temps lliure per a crear. El veia preocupat, malmès per ocupacions -les classes!- que li robaven la vida. No em costà gaire poder convèncer-lo i, després de travessar França per separat, arribàrem a Port Vendres el primer de novembre. El set embarcàvem i, a l’endemà matí, ja veiérem comparèixer, enmig de suau boira matinenca, la impressionant fàbrica del castell de Montjuïc, a Barcelona, primera etapa del nostre viatge.
Vaneau va néixer, doncs, quan nosaltres marxàvem de França. Una eternitat! Curiós si ho pensam amb deteniment. Aleshores jo tenia trenta-quatre anys; un més del que ara té Jules. Vol ser escriptor. M’ha vengut a veure a Nohant, d’amagat dels seus i dels de Versalles. M’explica que seria mal vist si a París sabessin res d’aquesta visita. Les meves crítiques a la Comuna m’han fet una proscrita. Com si em pagués Thiers! Quina forma de simplificar les coses!
Vaneau diu que m’admira. Què sóc una dóna que ha superat el seu temps. Que visc en una època que no em pertoca. Potser hauria d’haver nascut d’aquí dos-cents anys. Qui sap si té raó! Però no crec que m’admiri com a escriptora. Ell és d’un altre món. Quan va néixer jo ja havia trescat bona part d’Europa. Estava cansada dels homes i de les dones. El veig més proper a tots aquets folls de La Internacional que han incendiat París, lliurat a la bandera roja els nostres barris populars. Segur que s’estima més discutir amb partidaris de Proudhon o Marx que amb una escriptora d’origen aristocràtic. En el fons, nosaltres, els autèntics republicans, perdérem l’oportunitat de realitzar els nostres somnis amb el fracàs de la República. En aquell temps els partidaris de Marx eren quasi inexistents i el fulletó que el jueu alemany publicà en plena onada revolucionària no era conegut ni pels seus.
Vaig llegir El Manifest Comunista de seguida que va sortir. Me’l va portar Manceau poc després de la mort de Chopin. Posteriorment desapareixia Marie Dorval, l’amiga de l’ànima, l’esperit lliure que em va fer copsar com eren d’absurdes les limitacions de l’amor en la nostra societat i de com Fourier sempre havia tengut raó en els seus plantejaments. Jo encara romania sota els efectes del fracàs del quaranta-vuit. Quantes illusions perdudes! A segons quins indrets de de París, sobretot en alguna paret del boulevard de Saint-Antoine, en els murs de Montparnasse, on els botxins de Cavaignac treballaren a ple rendiment sota les riallades de l’Estat Major de la repressió, resten encara les obscures taques que deixà la sang. Aleshores Vaneau només tenia deu anys. Com podria entendre el posat de desencís que marcà, a foc damunt la pell, la nostra generació!
Els joves no volen saber res de l’experiència dels vells. No volen escoltar. No ens creuen. Ens miren sorneguers, com si tot el que nosaltres hem provat de bastir s’hagués fet malament.
Els federats… hauran de fer la seva pròpia experiència de la sang? Contar els seus morts per arribar a entendre el que nosaltres explicam del quaranta-vuit?
Nosaltres férem el mateix quan proclamaren la República. Qui escoltava aleshores els veterans? Havien passat només divuit anys d’ençà les barricades i ja ens pensàvem que havíem avançat segles per damunt d’una experiència històrica que, dèiem, no ens servia perquè “havia fracassat” i els seus protagonistes ja eren… vells!.
Marx és massa simplista. Divideix de forma mecànica la humanitat entre homes lliures i esclaus, patricis i plebeus, senyors i vassalls, burgesos i proletaris. Pensa, de forma equivocada, que la lluita entre uns i els altres a través de la història per aconseguir determinats objectius econòmics (un bocí més de pa, terra, la propietat de les fàbriques…) és el que dóna sentit a l’existència. Afirma, de forma dogmàtica, talment com molt abans ho havia fet Babeuf, que quan hagi una perfecta igualtat econòmica ja no existiran les guerres, ni la fam, ni les injustícies… La lluita permanent entre les classes socials és la fórmula màgica que empra per a bastir un món nou.
Vaneau hi està ben d’acord amb aquestes teories que no deixen espai per a la voluntat individual, per al destí que hom pugui anar bastint amb la seva lliure determinació. No em parlem de la mística de les reencarnacions com a sistema de perfeccionament de l’individu! Em consideraria boja si li anàs a predicar damunt l’esperit, la teoria de les passions o la lliure voluntat de les persones!
Mai no m’agradà Marx. Parlar d’una ciència, d’una “objectivitat” existent per damunt la voluntat dels homes i les dones, no em convenç. Que l’economia, sigui la base d’interpretació de la societat és completament irreal. Des de sempre ens hem mogut per impulsos, per passions. Jo mateixa, quan pens en el que ha estat la meva vida, només hi constat pulsions, instants plens de plaer o de dolor. No tendria sentit res del que he fet o he deixat de fer si hagués estat tan sols una partícula de l’univers moguda per l’interès econòmic. Creure que tot és mogut per pels diners, per interessos materials? És massa absurd. No entenc aquest amor per teories tan simplistes en gent que sembla assenyada.

Vaneau em proposà anar a París i ho vaig acceptar. No sabia res de Fèlix Pyat i necessitava parlar-hi. També eren contradictòries les notícies que arribaven de Pierre Leroux. Era a Nantes o continuava en el seu refugi parisenc? No ho sabia amb certitud.
Jules em farà de guia. M’ho explicarà tot. No dubta que trobarem Pyat. L’ha vist fa poc, entusiasmat en el seu nou paper de tribú del poble. Diu que si hi vaig entendré que no són uns incendiaris i uns assassins com prediquen els publicistes pagats per Thiers. Ho hauria de pensar amb deteniment. No sé si ja té cap sentit emprendre aquest pericle. Tot m’arriba com un eco molt llunyà. No entenc el que s’esdevé. Imagín que si hagués conegut Vaneau fa uns anys ens haguéssim entès d’una altra manera. Sempre he desconfiat d’arribar a punts d’acord mitjançant la paraula. M’estimava més emprar el cos, l’amor com a fórmula màgica per a la comunicació. Si li digués el què pens em prendria per boja. Val més callar. L’escolt en silenci, com si de veritat m’interessàs enormement la proposta. M’explica que el París de la Comuna no té res a veure amb el que diuen els periodistes installats a Versalles. Ja no sé qui diu la veritat.
Potser el que més m’influí en acceptar l’oferiment ha estat l’oportunitat de retrobar Jeanne Deroin, l’amiga de la joventut. Quan hi pens el cor s’agita com una màquina a pressió que no es pot aturar… En el quaranta-vuit teníem la mateixa edat (només li guanyava d’un any). Llegíem Fourier, Saint-Simon, Cabet, Proudhon… Admiràvem Pierre Leroux i Auguste Blanqui. A les reunions hi solien venir altres amigues que s’han anat fent boiroses en el record. Imaginàvem que mudaríem el món a força de discussions. Hi compareixien Pauline Roland, Eugénie Niboyet… On són aquelles amigues, per quina escletxa dels calendaris s’han esfumat? Els trobaré ara, enmig d’una ciutat en flames, anant d’incògnit, seguint Vaneau?
No ho sé. Ja no tenc cap certitud. El fum m’entela els ulls. Jules em demana els motius del plor. En el fons no ho sé ni jo mateixa. Segurament estic trista pel temps que passa, per la mort de Niní, per aquesta ciutat curulla de barricades i gent que marxa, vestida amb parracs, envers el front. Pares i fills plegats, sabent que no tornaran obrir el forn, l”adrogueria, el taller de fusta al Boulevard de Saint Antoine… I tantes dones joves, amb el fusell a l’esquena, marxant decidides al costat del nuvi, espòs o amant en direcció al fort Issy o a defensar Montmartre, Trocadéro, el Panteó…
M’he refugiat en la literatura, en la correspondència amb Flaubert, en la família, cercant flors i pedretes, fent confitura… No crec que la humanitat pugui regenerar-se mitjançant la violència. Per això no he estat mai jacobina: republicana; sí; partidària de Robespierre, no. O potser ho he oblidat i amb la vellesa hagi arribat també la desmemòria. Sovint deixam de banda el que no volem recordar. Hi ha parts de la nostra existència que van desapareixent sense que quasi ni ens n’adonem. De Fourier m’interessava la seva visió de les relacions amoroses, la possibilitat de crear un món basat en la fraternitat universal. Estimar com a sistema precís per a bastir una humanitat nova; no amagar mai els sentiments personals; rompre la repressió sentimental bastida damunt dos mil anys de fariseisme romà; fer una obra d’art amb els maons que formen la teva sang i els teus nirvis: una gran festa amb la vida de cada un de nosaltres! Construir la llibertat amb el cos. No reprimir els sentiments, les pulsions amoroses. Finir per sempre més amb el sentiment de culpabilitat que el cristianisme ha inculcat en els homes i les dones. Ser lliure per primera vegada, respirar d’una manera diferent, saber que mai més no haurà grisor entre les persones perquè l’amor serà universal i es reproduirà i augmentarà reencarnació rere reencarnació fins arribar a l’estat suprem de perfecció del qual parlen els llibres més antics de la Xina i de l’Índia.
No m’escoltaven mai. Jeanne Deroin s’estimava més discutir Cabet, Babeuf, Proudhon, Marx… Blanqui tornava boig en sentit parlar d’aquesta mena de revolució personal. Les debats m’arribaven a avorrir: crear cooperatives, escoles per als infants dels treballadors, hospitals per als més necessitats… Cristianisme pur allunyat de qualsevol arravatada passió sentimental. Ara descobresc que totes eren decidides a morir en defensa de les seves idees socials, però mai no volgueren practicar la llibertat que oferia la nova religió de Fourier. A vegades semblaven monges, verges d’un culte estrany i incomprensible dedicat a la humanitat futura. El seu món era massa limitat: el barri, els allots sense escola del carrer, les associacions obreres, el veí que moria de fam en tornar vell… Solucionar problemes concrets. La seva imaginació no anava més enllà de contemplar uns ciutadans i ciutadanes amb el treball garantit, amb hospitals, amb habitatges dignes i escoles per als infants. L’arribar a assolir una vida eterna mitjançant la pràctica de l’amor els semblava estrany. No ho arribaven a copsar. L’art, per a ells, no anava més enllà de cantar La Marsellesa a les barricades, llegir fulletons sense cap qualitat artística. Deixar la vida rere una balada, com feia Chopin, els semblava aristocratisme decadent. Era impossible la discussió. Per això em vaig refugiar a Nohant. Després del quaranta-vuit ja sabia que no hi hauria altra possibilitat de canvi. La literatura i la família esdevenien la meva única religió. M’ho digué Jeanne Deroin, una vegada que vengué a demanar uns ajuts per a unes vídues de miners.
– No ens pots entendre, perquè ho tens tot des del teu naixement. Mai no t’has vist amenaçada per per l’atur, la fam ni la malaltia… Aquests són els problemes reals de la gent dels ravals de París o Londres. Tu pots somniar cada dia. Per això tens els pagesos de Nohant que treballen per a facilitar-se l’existència.
Li vaig donar els diners que em demanava. No tenia ganes de discutir. Potser tenia raó. En el fons el casal ha estat el meu refugi, una segura protecció davant les inclemències del món exterior.
Jeanne encertava. Sense Nohant no hi hagués hagut articles, llibres, novelles. Ho sabia des de sempre. M’ho digué l’àvia abans de morir.
– No venguis mai Nohant. És la teva assegurança per a l’eternitat. Mentre conservis aquesta terra tendràs gent al teu costat, tendràs amor, escriuràs… Aquí hi ha els records de la nostra família. La casa és poblada dels essers que ens han precedit. A cada cambra, a cada racó, hi ha una història, un personatge que et protegeix; jo mateixa, que vetllaré cada dia i et vendré a veure quan en necessitis, quan desesperis del món que t’envolta…
Nohant…

De la novella Corambé, el dietari de George Sand, Pagès Editors

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!