Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

6 de desembre de 2021
0 comentaris

George Orwell, Franz Kafka, André Gide, Nina Berbérova

George Orwell, Franz Kafka, André Gide, Nina Berbérova

Un llibre molt important en la formació de la generació d’antifeixistes dels anys seixanta i setanta va ser Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Va ser publicat l’any 1969 per l’Editorial Ariel de Barcelona, amb una interessant introducció de Lionel Trilling. Crec, com han escrit molts analistes de l’obra d’Orwell, que la lectura d’Homenatge a Catalunya és bàsica, no solament per a conèixer molts d’aspectes de la guerra civil a l’estat espanyol i Catalunya, sinó per a entendre a fons l’evolució literària de George Orwell. Sense l’experiència del que s’esdevengué en els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona, l’escriptor no hauria pogut escriure La rebel·lió dels animals i molt manco la novel·la 1984. Orwell era un socialista democràtic que s’oposava tant a l’estalinisme com al nazisme. Un escriptor compromès amb el socialisme i la lluita per la llibertat que, sense pensar-ho dues vegades, deixa les comoditats del Londres dels anys trenta per submergir-se en una terrible guerra civil. Quants d’intel·lectuals d’aquella època, quants escriptors britànics del trenta-sis feren el mateix? Molt pocs. Per això les memòries de George Orwell que podem llegir en el llibre Homenatge a Catalunya són summament importants.
La coneguda novel·la 1984 no és solament una crítica a la despersonalització i esclavatge dels règims autoritaris, sinó també un atac ferotge a un tipus de societat entestada a mudar la història i a controlar les consciències. I aquest tipus de societat, a part de les dictadures, també es dóna en molts països capitalistes de règim pretesament democràtic. És precisament la seva experiència a l’estat espanyol, la participació activa en la lluita contra el nazifeixisme en el front d’Aragó, el que li serveix per a analitzar el que hi ha rere les promeses dels estalinistes i també, el que s’amaga rere les insuficiències de les democràcies occidentals, moltes de les quals tenen imperis colonials on actuen amb els colonitzats com els nazis amb els seus dominats, igual que els capitalistes amb els treballadors explotats.
La manipulació de les notícies a l’estat espanyol en temps de la guerra civil li permet acumular els elements de judici que sortiran reflectits en la novel·la que comentam. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals.
Orwell podrà escapar de la repressió, però el record del que ha vist a la Catalunya republicana restarà per sempre marcat a ferro roent dins el seu cervell. D’aquí, d’aquesta experiència neixen precisament La rebel·lió dels animals i 1984.
L’experiència viscuda a l’estat espanyol, juntament amb totes les informacions que, a partir dels grans judicis de Moscou del trenta-sis, li arriben de l’URSS, li fa copsar tota la tenebror del règim de la burocràcia que ara es fa hereva de la Gran Revolució Socialista d’Octubre. En el trenta-sis veu com és declarada “enemiga del poble”, vilipendiada, acusada de treballar per a l’imperialisme alemany i japonès, bona part de la generació de bolxevics que, juntament amb Lenin i Trotski, portaren endavant la Revolució. A Barcelona ha vist les presons plenes de membres del partit d’Andreu Nin, el POUM, i de militants anarquistes. Pel mes d’agost de 1940 constata com Ramon Mercader, un militant del PSUC que ja perseguia revolucionaris a la Barcelona de l’any trenta-set, assassina Lev Trotski a Mèxic. Tot és a punt per a començar escriure 1984. Orwell, militant antifeixista fins a donar la vida en cas de ser necessari, com ha demostrat venint a Catalunya, agafant les armes, formant part de les milícies populars en el front d’Aragó, esdevindrà un fervent lluitador contra la degeneració burocràtica de la Revolució Socialista. Una dèria que mai no l’abandonarà i que marcarà per sempre la seva literatura i la seva vida personal. Malgrat que mai no militàs en cap organització de tendència trotskista, la seva posició antifeixista i antiestalinista, i també contrària a les injustícies imperials britàniques, el porta a ser una mena d’intel·lectual incòmode per a la societat literàrio-política del seu temps. Blasmat per tot l’aparell de propaganda estalinista –els PC de tot el món, a les ordres de Moscou, el consideren un agent del capitalisme-, tampoc acabarà de trobar el seu lloc entre la intel·lectualitat britànica. El seu concepte de compromís polític amb la societat, amb la llibertat, el portà a xocar més d’una vegada amb molts dels seus col·legues del món de les lletres. Però potser ve d’aquí la seva força interior, una forma d’entendre el paper de l’escriptor que el fa gran i moltes vegades exemplar. Ja voldríem, enmig la banalitat generalitzada que ens té encerclats, trobar-ne d’intel·lectuals, escriptors, com George Orwell, sempre en primera línia de la lluita per la llibertat, sense fer mai concessions a ningú.

Franz Kafka
Uns dels dietaris d’escriptor que hem repassat aquests darrers mesos i que trobam més interessants és el de Franz Kafka, Diaris: 1910-1923, publicat per Edicions 62 en la seva imprescindible col·lecció “Les millors obres de la literatura universal” (Barcelona, 1988). Un viatge al·lucinant a l’interior d’un Kafka turmentat pels problemes familiars, per la dèria d’escriure, per la inseguretat de les seves relacions amoroses, pels fantasmes i estranys somnis que el tenen posseït… Llibre imprescindible si volem conèixer a fons la sensibilitat i la personalitat del creador d’algunes de les obres cabdals de la literatura universal. Pens ara mateix en El procés, El Castell, Amèrica… Per no parlar d’altres obres igualment importants com Carta al pare, La transformació i les Narracions, una col·lecció de relats traduïts al català per Joan Fontcuberta publicats per Quaderns Crema.
Els Diaris són bàsics per a copsar a fons la complexa personalitat, el món interior d´un creador aterrit davant els poders burocràtics de la societat que l’encercla, davant la vida. Aquests Diaris, juntament amb les més de vuit-centes pàgines d’autoanàlisi adreçades a Felice, una de les amistats més intenses de la seva vida, són un dels documents més colpidors del segle quant als problemes i pors que poblen la ment d’un escriptor. Jo diria que l’intens treball d’introspecció que conformen tantes i tantes confessions –i la descripció de paisatges, figures i somnis-, que poblen aquesta ferotge investigació personal ens donen una visió prou exacta dels impulsos secrets que movien Franz Kafka en el procés creatiu. Pocs escriptors han estat capaços de descriure amb tanta nitidesa el conscient i l’inconscient que hi ha dins l’ànima d’un autor. Dels llibres que he llegit en aquests darrers dies, qui més s’hi aproxima podria ser Virgínia Woolf, i potser Fernando Pessoa. L’obra de Pessoa Llibre del desassossec i el famós diari de Cesare Pavese L’ofici de viure també mostren universos turmentats. No és estrany que Cesare Pavese i Virgínia Woolf acabassin suïcidant-se. Qui sap si la malaltia de Kafka impedí un final semblant.
Pel setembre de l’any 2009 vaig anar a Praga per a provar de copsar d’on podia sorgir el món terrífic de l’autor txec de formació cultural jueva i alemanya. Vaig caminar pels indrets on ell va viure, el negoci familiar delcarrer de Celetna, prop de la Casa de la Ciutat, i la famosa plaça Staromêstske námestí, just al costat del monument de Hus. La visita al que resta del barri jueu també és un itinerari aconsellable.
Avui dia resta molt poc del que va ser l’indret on visqué i es formà intel·lectualment Franz Kafka. Les modernitzacions de finals del segle XIX i començaments de segle XX esbucaren els antics habitatges de la comunitat jueva de Praga. Només restaren dempeus algunes de les sinagogues més importants i l’antiquíssim cementiri jueu. Visita obligada si vas a Praga, evidentment! Les sinagogues i el cementiri són els únics vestigis directes del que va ser el barri de Kafka, malgrat que posteriorment visqué i treballà en altres indrets.
Després, l’ocupació nazi, l’extermini dels habitats del barri jueu per part de la Gestapo hitleriana –de Txèquia foren enviats als camps d’extermini nazi i moriren en aquests indrets d’assassinats massius més de cent cinquanta mil jueus-, acabà d’enfonsar el que restava del món infantil i juvenil de l’autor d’El Procés. Així i tot, és imprescindible tocar amb les mans les vellíssimes tombes de l’antic cementiri jueu, salvat miraculosament de la destrucció programada per la monarquia austrohongaresa i el nazisme, impregnar-se per uns instants de la història d’una comunitat liquidada totalment pels botxins hitlerians, per a sentir bategar l’esperit turmentat de Franz Kafka. Una experiència única i imprescindible és alçar la vista des de qualsevol punt de l’antic barri jueu i mirar cap al Castell, l’impressionant complex de fortificacions esglésies, palaus, oficines de la burocràcia de l’imperi austrohongarés que condicionaren la vida del gueto jueu i, de rebot, de tots els habitants de Praga. Basta contemplar el castell de Praga per a copsar en segons tot el que de profunda rebel·lió i, possiblement, de radical nihilisme anarquista hi ha a les pàgines de El Procés, El Castell i en tantes i tantes narracions escrites per Kafka.
El Procés, El Castell, conformen dos llibres bàsics per a copsar la tenebror burocràtica i concentracionària del món en el qual ens ha tocat viure. Visió tenebrosa i al·lucinant, però visió lúcida del laberint de poders ocults i lleis absurdes que empresonen l’home del segle XX (i també, ho podem constatar sovint, aquest començament de segle XXI, amb els poders fàctics de sempre, econòmics, polítics i religiosos sostenint l’univers opressiu que encara avui ens domina i esclafa). Obres que serveixen per a descriure l’absurditat administrativa, la vida grisa de qualsevol tipus de societat dominada pel capitalisme o, abans, per les burocràcies del socialisme degenerat.
Però, talment com comentàvem una mica més amunt, el més important dels diaris de Kafka és que ens permeten avançar, a les palpentes, pel del món interior d’un dels creadors més importants del segle XX. Llegir les quatre-centes vint-i-nou pàgines que conformen aquest diari és com caminar per l’interior llòbrec de munió de nits i dies on l’escriptor malda per poder continuar escrivint, per a trobar la força necessària per anar desenvolupant les seves idees, els somnis premonitoris que ha tengut en qualsevol moment del dia. Una lluita titànica per a fer-se amb la recepta màgica –l’obra ben feta- que el pugui salvar de la tenebror i l’angoixa constant en què viu.
Sorprèn copsar la potència dels fantasmes i visions que poblen la ment de Kafka, un autor que sempre viu immers enmig dels dubtes sobre la validesa de la seva obra. També sorprèn certa fredor i indiferència vers el món exterior que envolta l’autor del dietari. El lector trobarà poques referències a la Primera Guerra Mundial, a les revolucions –la russa, l’alemanya, l’hongaresa-, revolucions que, precisament en els anys que escriu el diari, commouen el món. La Primera Guerra Mundial amb tot el que comporta de sofriments per als pobles –per al seu propi poble- només mereix una retxa en tot el diari: “La desfilada de les tropes pels carrers de Praga m’ha produït una profunda repugnància”. Res més. Per a l’escriptor només existeix el propi jo interior. Com si el món exterior no existís. Talment com si res que no fos la descripció dels problemes per a portar al paper el que li dicta l’imaginació tengués cap valor. La passió que el devora és l’escriptura, la soledat en què es troba entre les persones que l’envolten, el resultat final del que va escrivint. Res no existeix al món llevat de la possible validesa del que escriu. L’opinió del seu amic Max Brod, de qualsevol petit editor de Praga o Berlín, li interessa molt més que la desintegració real de l´univers que l’encercla, que tots els milions de morts produïts per la Primera Guerra Mundial.

André Gide
El dietari d’André Gide Diari. Anys 1914-1928, publicat per Edicions 62 en la seva prestigiosa col·lecció “Les millors obres de la literatura universal” (Barcelona, 1993) és molt diferent, en referència a la visió del món i del paper de l’intel·lectual dins la societat de Kafka.
Aquest diari, que també ens permet aprofundir en l’ànima i la lluita de l’escriptor per obrir-se pas en el complicat món de la literatura, serveix igualment per a tenir una visió global del món que va tocar viure a André Gide. En totes les pàgines del Diari, Gide, l’autor de Corydon, fa sentir la seva veu apassionada en la defensa, per exemple, dels soldats francesos que moren en la Primera Guerra Mundial. Gide ens parla sovint dels excessos de l’alt comandament militar que porten els joves a una mort inútil i que podria haver estat evitada. Són apunts que denoten una condemna ben ferma del militarisme. A totes les pàgines del Diari es palesa la presència d’un home combatiu, revoltat contra les injustícies del món que l’encercla. Potser a causa dels problemes que tengué per la seva condició d’homosexual? És ben possible. Per l’ampla condemna social amb que va ser acollida la novel·la Corydon, publicada el 1924? És mal d’especificar. També ho podem incloure entre les causes del seu esperit atent i revoltat.
És evident que Gide és un escriptor que utilitza tota la seva intel·ligència, les armes de què disposa, en aquest cas la ploma, per combatre molts dels aspectes més sagnants de la societat capitalista contemporània, de les nefastes conseqüències, per a les poblacions autòctones, de l’imperialisme franco-belga al Congo i al Txad. Si repassam el seu Viatge al Congo (1927) i Tornada del Txad (1928), trobarem uns relats plens de vida on Gide critica el comportament de les grans companyies capitalistes a les colònies europees establertes a l’Àfrica.
André Gide va ser un intel·lectual proper a la Unió Soviètica en els anys trenta. Però de seguida es desenganyà dels “èxits” de l’estalinisme. Després d’un viatge a la “pàtria del socialisme” escrigué dues obres que confirmaven la seva ruptura amb la burocràcia que anà consolidant el seu monopoli sobre el poder desfent-se de bona part de la vella guàrdia leninista, els homes i dones que havien fet la Revolució al costat de Lenin i Trotski. Aquests llibres eren Retour de l’URSS i Retouches à mon retour de l’URSS. Malgrat aquest atac frontal al sistema estalinista, Gide manté una ferma posició contra el feixisme i de suport a la República Espanyola alhora que participa en campanyes d’activa solidaritat amb els militants del POUM perseguits pels estalinistes a l’estat espanyol. Gide manté molts fronts de combat. Contra la beateria dominant catòlica i la falsa moral burgesa, contra un munt de sectors conservadors i sovint falsament progressistes que l’ataquen per les seves inclinacions sexuals. Recordem també que durant una llarga època es va trobar immers en un conflicte religiós i místic que possiblement mai va solucionar de forma definitiva. Fruit d’aquest combat va ser aconseguir, per exemple, que el Vaticà inclogués la majoria de les seves obres a l’Índex. Atacat pels estalinistes, demonitzat pels catòlics, rebutjat per una bona part del món cultural francès, Gide és un home conflictiu i alhora un ferm lluitador en defensa de les idees que considera justes. Ningú no pot dubtar que el seu tarannà polèmic el portà a crear-se nombrosos enemics. Però, el que el més important, el Diari ens mostra, com hem dit una mica més amunt, un escriptor colpit per l’impacte brutal de la Primera Guerra Mundial. No és un dietari polític, cal fer-ne l’advertència. És un diari, com el de Kafka, com el de Virgínia Woolf, com el de Pessoa i tants d’altres escriptors, que parla, amb estil clar i bell, de literatura, dels problemes de l’escriptor del segle XX, de les dificultats del creador, de les traduccions que fa, dels projectes que vol portar endavant… Per a Gide, com per a tants d’altres creadors, la literatura és una forma de vida, una manera d’estar en el món, de sentir-se humanament viu. En el Diari trobam una preocupació constant pels amics que el front es va engolint, i moren de qualsevol manera, en batalles sense sentit que l’alt comandament planifica sense pensar mai en les vides que es perden. Gide parla en algunes de les pàgines del Diari dels grans desastres, de les matances causades per les imprevisions d’aquest alt comandament, del drama dels refugiats…. Són detalls que mai no trobarem en el diari de Kafka, per exemple. Gide sap combinar molts bé els diversos trets de la seva personalitat. Si un lector llegeix els dietaris de Kafka i de Gide alhora, comparant el que diuen els dos autors, podrà notar la diferència abissal que tenen els dos grans escriptors en parlar de la mateixa època. En algun moment, però, podem trobar situació anímica idèntica; és quan parlen del problema de la creació, del món interior de l’escriptor. Però tot canvia en el moment d’enfocar el món exterior, la realitat que els encercla. Una experiència prou útil és, com indicava abans, fer la lectura de tots dos diaris alhora. Crec que és una experiència summament enriquidora per al lector que la vulgui fer.

Nina Berbérova
El llibre de memòries de Nina Berbérova El subratllat és meu (Edicions 62, Barcelona, 1995) ens submergeix en un viatge a la recerca d´un univers esvanit: el de la burgesia russa d’abans de la Revolució Socialista, el dels exiliats que havien lluitat contra els rojos en temps de la Revolució i la guerra civil. Però a les memòries de Nina Berbérova no solament podem trobar una evocació, força acurada i nostàlgica, de l’exili rus a París (i precisament aquestes descripcions conformen algunes de les pàgines més reeixides del llibre El subratllat és meu). Hi ha molt més. Aquell que s’interessi per la literatura russa hi trobarà algunes opinions discutibles, però summament interessants sobre Gorki, Marina Tsvetàieva, Bunin, Nabókov, Bieli, Pasternak, Merejkovski… Però la nostàlgia de Nina Berbérova pel món enfonsat per la Revolució d’Octubre ens fa copsar com la seva posició contrària a la Revolució la porta a no voler veure la injustícia de l’antiga societat tsarista. Per a copsar com era d’injusta aquella monarquia, la dels Romànov, basta llegir les memòries de Kropotkin, aquell llibre editat per l’editorial ZYX l’any 1970 i que es titulava precisament Memorias de un revolucionario. Un imperi podrit, la repressió a l’ordre del dia, les presons de Sibèria funcionant com en temps de l’estalinisme… i les forques presidint aquell univers en mans d’una aristocràcia feudal arcaica i un clergat amb una mentalitat de l’edat mitjana. Sí, Nina Berbérova reconeix que aquell món en vies d’extinció, que l’ambient que ella va respirar entre els anys dotze i disset, era de “final de règim”. Però, a part d’aquesta afirmació, no fa cap esforç per a copsar res de la història dels revolucionaris russos d’ençà la rebel·lió de Pugatxov en el segle XVIII, el paper revolucionari dels “desembristes”, els revolucionaris constitucionalistes de començaments del segle XIX penjats pel tsar Alexandre I, els nihilistes del temps d’Alexandre II, els marxistes de totes les tendències que floreixen a finals del segle XIX i començaments del XX. Al final, els socialdemocràtes, l’ala esquerra del socialisme que dirigeix Lenin, no són res més que una síntesi i actualització del pensament revolucionari rus de totes les èpoques. Llegint les pàgines de Nina Berbérova ens adonam com cada persona veu la història del seu país segons la ideologia que la conforma. Ilià Eherenburg en el seu llibre de memòries Gente, años, vida. Primer libro de memorias (Editorial Joaquín Mortiz, Mèxic, 1962) descriu un exili rus a París ben especial on podem copsar a fons la vida dels intel·lectuals russos que lluitaven contra el tsarisme. Precisament quan Nina Berbérova tenia divuit anys, just en el començament de la Revolució, qui dirigia en bona part el procés revolucionari a Rússia eren els exiliats que d’ençà començament del segle XX malvivien a París i altres ciutats europees. La Rússia socialista que naixia amb la Revolució del disset no era solament producte rus; era també la conseqüència de l’assimilació de les idees de la Il·lustració i del socialisme internacional per part de l’elit d’intel·lectuals perseguits per la monarquia. La Rússia intel·lectual, les idees que podem trobar a les memòries d’Ilià Eherenburg, tenen molt poc a veure amb les de la Berbérova, lluny també de l’herència cultural d’un Tolstoi o un Andréiev, per no anomenar Maksim Gorki, Issaac Bàbel o Maiakovski.
Així i tot, el llibre de Nina Berbérova, bellament escrit, és summament útil per a conèixer l’univers dels blancs que malvivien a París i altres ciutats europees fent les feines que no volien fer els francesos. Curiosament, els blancs de París són persones summament “delicades”, posseïdes d’una extrema sensibilitat. Homes i dones que només somnien Rússia i són puntuals assistents a les esglésies ortodoxes de la capital de França. Cap paraula contra els exèrcits de les potències occidentals que fan la guerra civil al nou règim socialista causant la misèria i la fam al poble que diuen que estimen tant. És evident, i ningú no ho negarà després de la documentació sobre els camps de concentració estalinistes, que la dissidència era durament castigada a la Rússia estalinista. Però més que la nostàlgia de Nina Berbérova, si del que es tracta és de conèixer a fons la repressió estalinista, el que és summament interessant és aprofundir en els textos d’una gran escriptora de llibres de memòries, la professora Ievguénia Ginzburg, que, primer clandestinament a l’antiga Unió Soviètica, després legalment, publicà Vertigen i El cel de Sibèria. D’aquesta darrera obra hi ha una traducció al castellà, El cielo de Siberia (Arcos Vergara, Barcelona, 1980). La nostàlgia pels móns que han desaparegut sovint és bella. Ningú no negarà que Nina Berbérova és una gran escriptora. Però la bellesa de la nostàlgia també pot ser roja.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!