“El capitalisme globalitzat desferma guerres terribles de pillatge contra els pobles d´Orient, dessagna i asserveix les nacions d´Àfrica. Si no li ho impedíssim, demà portaria la barbàrie fins al cor d´Europa. Més que mai, es tracta de reconstruir un moviment obrer internacional que, davant els reptes del nou segle, posi de nou a l´ordre del dia la fita alliberadora del socialisme”. Així parlava Wilebaldo Solano, dirigent històric del POUM, en la cloenda de l´acte d´homenatge que, aprofitant l´avinentesa del seu 90 aniversari, li retia la Fundació Andreu Nin, el passat dijous, 19 dOctubre, a l´Ateneu barcelonès. La veu del vell revolucionari es trencava d´emoció en evocar els companys i companyes morts al front durant la guerra contra el feixisme, caiguts en el maquis… o assassinats pels agents stalinistes. La lucidesa de l´anàlisi prenia de seguida, però, el relleu del record personal: “La burocràcia soviètica odiava i temia al POUM. No pas per la nostra força numèrica o pel que estàvem en condicions de fer de manera immediata, sinó per l´exemple que representava la nostra lluita al bell mig de la revolució espanyola. Els ideals dun socialisme democràtic, sorgit del moviment i l´autoorganització de la classe obrera, feien tremolar els privilegiats de Moscou. Perquè aquests ideals enllaçaven amb els somnis de la Revolució d´Octubre i amb les reivindicacions de llibertat i igualtat de l´oposició d´esquerres russa a Stalin. I això era una amenaça mortal per a la seva autoritat.. Aquest règim odiós es va ensorrar definitivament fa uns anys, després d´haver llençat oprobi i desconsideració sobre la bandera del socialisme. Però la lluita continua, contra un capitalisme que ens vol arrabassar drets i conquestes, que amenaça el futur de tota la humanitat…
[Continuar]
No hi havia cap nostàlgia en les paraules de Wile. Vet aquí algú educat en l´escola incomparable de lleialtat i sacrifici que foren la revolució, la guerra, la resistència… La gent d´aquesta mena només gira l´esguard cap al passat per entendre el present i per preparar el futur. “La tasca més difícil i la més important per a un partit com el nostre, però al capdavall la que compta de debò deia Solano en recordar els anys dexili a París i l´obstinació duns quants homes i dones a publicar La Batalla o Tribuna Socialista és transmetre els ensenyaments polítics tan durament adquirits a la nova generació revolucionària. Doncs bé, rebent un homenatge en què posava per davant la tasca de tot el POUM, uns lluitadors excepcionals, excepcionals… -, el que fou amic i deixeble d´Andreu Nin reclamava de l´auditori mans joves per a recollir el testimoni i seguir endavant. Aquesta actitud decidida del mateix homenatjat va donar el seu veritable sentit a l´acte, dominat per l´admiració i el respecte que imposa, des de la perspectiva històrica, una formació política que, com es digué citant André Malraux, va salvar lhonor del moviment obrer. I que va tenir el coratge de fer-ho quan, reprenent lexpressió de Víctor Serge, començava a ser mitjanit en el segle.
Admiració i respecte hi havia en les paraules dels socialistes Raimon Obiols i Isidre Molas que, tot i la llunyania ideològica i política que representen els postulats reformistes i encara més els del social-liberalisme en boga-, desgranaren fets i anècdotes remarcant la trajectòria de Wilebaldo, l´heroisme de la militància del POUM, la seva digna resistència davant la calúmnia i les persecucions… i s´esforçaren per reafirmar l´actualitat de la lluita contra l´explotació, les desigualtats i la injustícia i la vigència de l´horitzó socialista, més enllà dels diferents camins que cadascú de nosaltres propugna per assolir aquesta transformació. De fet, la vivència del POUM i la seva gent és indestriable de la pròpia experiència de la revolució espanyola i les seves grans experiències, des de l´Aliança Obrera fins a les barricades de Maig del 37, passant per la lluita contra l´ aixecament feixista, com ho va palesar a bastament l´historiador i antic poumista ell mateix -Pelai Pagès. Uns fets, una història que la nostra generació militant va tenir moltes dificultats a comprendre i, sovint, va ignorar, deia Antoni Domènech, director de la revista Sin Permiso, des de l´òptica que fou la de la militància comunista del PSUC i el seu entorn. La desfeta de la revolució, la guerra i l´aureola de la victòria sobre el nazisme que va envoltar després el règim de Moscou i, finalment, el llarg període de la guerra freda, varen tenir un pes decisiu en la nostra comprensió esbiaixada dels esdeveniments. Importants corrents del moviment obrer europeu, que es comptaren entre les tendències més creatives i combatives durant les dècades anteriors, com ara la socialdemocràcia d´esquerres, el consellisme, el POUM o el trotskisme, foren escombrats de l´escena política o terriblement aïllats en la societat sorgida de la postguerra. Ara, les coses canvien i la nova generació està en molt millors condicions per assimilar allò que nosaltres no varem saber entendre. El capitalisme neoliberal es llença a una conquesta i mercantilització salvatge del món, reprenent d´alguna manera el camí del colonialisme, l´expansió sense fre i el militarisme que la humanitat ha conegut a principis del segle XX. En l´horitzó agitat de crisis i noves lluites socials que dibuixa la globalització neoliberal, lexperiència del POUM recobra tota la seva força i actualitat….
En un òptica similar es va desenvolupar la intervenció de l´escriptor Pepe Gutiérrez-Alvarez, qui, en nom de la Fundació Andreu Nin, va fer extensiu l´homenatge que retíem a Wilebaldo Solano a la companya Mª Teresa Carbonell i a tots els homes i dones que feren possible el POUM, com ara Juan Andrade, Mª Teresa García, Quique Rodríguez, Pilar Santiago, Francesc del Cabo, Manuel Grossi, Emèrita Arbonés, Vicenç Ballester, Teresa Rebull, Emma Roca… Vet aquí un partit petit (6.000 militants al seu naixement, 60.000 en el decurs de la revolució) amb una història que suscita, encara avui en dia, un interès molt superior al d´altres partits molt més grans. Segurament resulta impossible donar una definició unívoca del POUM, deia Pepe Gutiérrez en concloure la seva intervenció. Podríem dir que el POUM va ser l’altre PCE. Un mirall dallò que el comunisme hagués pogut ser sense la malaltia stalinista. Però fou també una combinació pluralista de diferents criteris, unificats per un marxisme revolucionari i obert. La seva principal tradició fou la de Maurín, abans de la revolució. Però, si la idea segons la qual la classe obrera ha de liderar la revolució democràtica per tal de fer que transcreixi en socialisme, més la crítica de l´stalinisme i l´autocrítica del bolxevisme de 1921, el de Kronstadt i la prohibició de partits i fraccions… si això és trotskisme, doncs bé, el POUM també ho va ser. I ho fou malgrat el mateix Trotski, que el jutjava des de molt lluny. També podríem dir que el POUM va ser bujarinista, com Portela. O nacionalista català, com Arquer i Rovira. I, duna manera soterrada, fins i tot rabassaire, com molts dels seus militants que van participar en el procés de municipalització de les terres… I també feminista, amb el formidable llegat dunes companyes avançades al seu temps, preludi dels moviments que coneixeríem més tard a Europa i Amèrica. Estem parlant doncs d´un llegat capital per entendre fins on va arribar l´última revolució, quines foren les seves grandeses i les seves limitacions: la demostració que un altre comunisme fou possible.
Què ho fa que, tant anys després, el POUM segueixi suscitant interès, debats i passions Vet aquí la pregunta que travessava totes les intervencions. La pròpia realitat de la lluita de classes n´aporta la resposta. Les resistències a la globalització, a les guerres i al saqueig dels amos del món, anuncien una nova època de combats socials a escala planetària. Des de les màquiles de Nou Mèxic, des de les fabriques xineses, des dels carrers de Bagdad o de Beirut, des de les barriades empobrides de les metròpolis… la Història convocarà un nou moviment demancipació dels oprimits i oprimides del món. Aquest moviment portarà en els seus gens els mateixos somnis revolucionaris que van animar el POUM. La lluita perseverant de gent com Wile hi haurà contribuït. Edición digital de la Fundación Andreu Nin
Pere Meroño, resposta de l’escriptor Miquel López Crespí
L’assassinat d’Andreu Nin i els Fets de Maig de 1937. Per a la recuperació de la memòria històrica de l’esquerra revolucionària
Per Miquel López Crespí, escriptor
Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no s’havia de discutir per l’abundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que l’amic Pere Meroño no coneix l’amplíssima bibliografia sobre la matèria publicada d’ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i l’Estat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de l’estalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya d’Orwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.
El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i centenars d’anarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de l’historiador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.
L’Editorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de l’estalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en l’assassinat i persecució dels revolucionaris de l’Estat espanyol que no obeïen a Moscou és de l’historiador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de l’historiador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per “Los Amigos de Durruti”, el grup que s’enfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, l’any 1978.
Recentment, el col·lectiu de recerca històrica “La Trinxera” ha estudiat l’assassinat d’Andreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol “La desaparició d’Andreu Nin” i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política d’Stalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de l’Estat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, n’han parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per l’editorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. l’any 1963. Més recent és l’estudi dels crims estalinistes a l’Estat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (l’Aníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la ‘Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.
Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).
Com deia al començament d’aquesta nota, la bibliografia que hem consultat d’ençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol –entre d’altres- “Catalunya: revolución y contrarevolución” (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de “Mundo Obrero” (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta d’Stalin, quant a criminalitzar i demanar l’extermini del POUM i d’Andreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica d’aquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de l’Estat espanyol!
Com he dit al començament d’aquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l’assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política d’Stalin. Caldria no aferrar-se a la “darrera línia de defensa” segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.
http://www.nodo50.org/ixent/lopezcrespi.html Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespíhttp://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
http://www.nodo50.org/ixent/miquelopez.htm Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!