Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

1 de novembre de 2024
Sense categoria
0 comentaris

Francesc de B. Moll en el record

I alguna cosa se’ns esmuny, senyor Moll

Miquel Àngel Limon |

La seva arribada a la vida en aquesta vall terrenal de solanes i obagues es produí enmig d’una expectació familiar no absenta de tensió malfiada i farcida d’antecedents adolorits. Fou un dia talment com el d’avui, 10 d’octubre, però de l’any 1903: ben bé cent vuit anys exactes s’hi han acumulat com a estrats de pols i oblit, com un qui desa andròmines desballestades a les golfes de la biografia. Per açò mateix, i perquè el temps mai no flueix endebades, resulta que aquell dia era dissabte, i avui és dilluns. Encara més: llavors una vida anava a començar, amb prou discreció però que devindria fructífera, i ara, quan som en el centenari i busques, una part de l’obra escomesa trontolla en un deliqui fatal -se’ns esmuny de les mans. Quina enormitat temporal no hi ha transcorregut, i amb quanta damnificació! Sí, sí, és així. Alguns amics, aquesta setmana, m’han fet un correu i m’anuncien que Editorial Moll se’ns va de les mans, i que els problemes mercantils l’amenacen seriosament. Cal que l’aguantem a la vida. ¿No us assembla ben nostrat?

Passada la mitjanit, ja dins les primeres hores del 10 d’octubre de 1903, la ciutadellenca Maria-Anna (popularment, Na Mariana) donava a llum sense escarafalls, sense capteniments de tragèdia bíblica, aguantant els danys de part amb resignació de missa diària. Però, tanmateix, no ho podia evitar: se sentia dominada, mentalment, per la mortalitat filial reiterada i espantosa amb què s’havien resolt cinc naixements anteriors. I açò no obstant, en aquella dona, emmotllada de petita en la rusticitat pagesa de Son Fe Vell, s’hi concentraven totes les virtuts de la “dona forta” del llibre dels Proverbis. Tanmateix, que ningú no ho dubti: havia estat una mare de molts sofriments al cor. El fillet suara nat ho recordaria amb punyent diafanitat. “Tenia el cor devastat per la mort dels seus cinc fillets -escrigué en fer-se vell-, i del part d’un d’ells va contreure a la cama esquerra una úlcera varicosa que s’anà engrandint i no es tancà mai, i que requeria una o algunes cures diàries, doloroses, en carn viva. Això durant més de trenta anys, indefectiblement, fins a la mort”.

Idò, a l’infant de llet, a vuit dies de nat, el portaren a la catedral i allí el batejaren Francesc de Borja. En el volar dels anys incerts, ineluctables, assoliria excel·lència amb el nom universal de Borja Moll. Fou, en efecte, un dels nostres immarcescibles cappares de la llengua catalana, que és la nostra -i ho recalc perquè, tristament, també al meu niell patim ments malaltisses, picades d’un odi que supura putrescències contra la llengua genuïna del país. Convé, per tant, que recordem tots els balears aquest vivíssim aniversari que avui s’escau. I més encara quan ens fa present l’efemèride del natalici. Ens permet de recordar que vingué al món “blanc de carnadura, de cabells rossíssims i d’ulls color d’oli; que el meu cosset -dirà de si mateix- era robust tirant a grassó, el cap gros, les orelles acostades al cap, els llavis prims i el nas ample”, fins al punt que, amb els anys, arribaria a presentar una tarota considerable, com el pintà Josep Pla, que tant l’estimava i elogiava.

Ara mateix, senyor Moll, quan tocam de mans el vostre exacte aniversari, ho deveu tenir prou notat: els vents rebufen rúfols, absolutament contraris a les ensenyances que ens deixàreu. Ens té descrit la professora Josefina Salord que Borja Mol va aconseguir, desafiant i vencent tots els reptes, de convertir-se en l’homenot menorquí, per antonomàsia, de la cultura catalana, no només perquè la va abraçar tota en el seu univers filològic, editorial i cívic sinó, sobretot, perquè va incidir d’una manera efectiva en tots els terrenys i en tots els territoris de la nostra comunitat lingüística i cultural. Ara, però, la regressió navega a veles esteses en tots tres universos. S’hi acaba de sumar ara mateix l’alarma de la imminent fallida empresarial de l’editorial. En el correu que m’envien, he llegit el clam que els amants de la cultura de les Balears necessitam l’Editorial Moll, perquè és història viva de la defensa de la llengua i la cultura, un vaixell insígnia. Però, ai, de nou alguna cosa se’ns esmuny de vós, senyor Moll. Quan no afecta l’ús normal de la llengua, ho paga la projecció cívica; i, ara, per rematar-ho amb daga i punyal, també ho acusarà l’obra editorial. Fins quan, senyor Moll, ho sabeu vós?

Diari de Balears

Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix… Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals…) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d’aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l’Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la “Llibreria l’Ull de Vidre”, l’Editorial “Daedalus”, “Turmeda” o la “Llibreria Tous”. (Miquel López Crespí)

 

Editorials mallorquines

Per Miquel López Crespí, escriptor

En els anys seixanta l’Editorial Moll s’havia “modernitzat” molt publicant llibres i autors semblants als que podia publicar qualsevol editorial del Principat. Tot esperant Godot sortia a la llum pública l’any 1960; Tècnica de cambra de Manuel de Pedrolo l’any 1964, i Gent del carrer d’Antoni Serra el 1971. Sorneguer, en Josep M. Llompart escrivia a El Correo Catalán el 30-XI de 1974: “En el fons és que a Mallorca som una maniqueus i molt afectats d’abandonar-nos a la inèrcia, de manera que ens agrada clavar rètols, i quan clavem un rètol no hi ha qui el desclavi. Per això sospito que, encara que a can Moll es decidissin algun dia a publicar, ¿què sé jo?, el guió d’El darrer tango a París, el llibre vermell de Mao o les obres completes de Satanàs, aquells mateixos sectors de l’opinió insular repetirien, encara, que és una editorial conservadora, tradicional i pairalista, que fa tuf d’encens i de sagristia”.

Per comprendre la radicalitat, ben normal per altra banda, de joves de vint anys, hauríem de recordar que a mitjans dels anys seixanta, quan alguns ens incoporam a diverses organitzacions marxistes clandestines, la dictadura no fa cap senyal de disminuir la seva repressió. Els assassinats (legals i illegals) continuen arreu; tots els partits i sindicats són encara prohibits i perseguits; la llibertat de premsa no existeix… Aleshores els marcs estrictament culturals (editorials, llibreries, pàgines i organitzacions culturals…) esdevenen en les nostres mans (o lluitam perquè ho esdevenguin) esmolats estris de lluita per la llibertat i contra el feixisme. És a partir d’aquestes formulacions que haurien de cercar-se certes contradiccions entre la meritòria feina que fan, per exemple, l’Editorial Moll i Llibres Mallorca i, per altra banda la “Llibreria l’Ull de Vidre”, l’Editorial “Daedalus”, “Turmeda” o la “Llibreria Tous”. La “batalla” per l'”ocupació” de la revista Lluc que Francesc de B. Moll descriu en les pàgs 247-249 de Els meus altres quaranta anys (i que nosaltres hem analitzat des d’un altre punt de vista en el capítol “1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc del llibre Cultura i antifranquisme) és també una aspecte més d’aquestes contradiccions i lluites entre els diversos corrents de defensors de la cultura catalana a les Illes.

L’editorial Daedalus, un nou experiment editorial d’aquells anys (1965), treia a la llum una col.lecció de poesia (La Sínia) que, pels autors que editaria (Miquel Martí i Pol, Josep Melià, etc) imaginàvem que seria causa d’un terratrèmol com mai no s’hauria vist dins el somort ambient cultural de la dictadura. Jo feia anys que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà en carta de 19 de juliol de 1968. Carta culpable, en certa mesura, d’haver-me dedicat a la literatura.

Daedalus, amb obres com Els mallorquins de Josep Melià o els Desbarats de Llorenç Villalonga, ajudava a consolidar el treball cultural que Editorial Moll portava endavant d’ençà la seva fundació l’any 1934.

El 1972 n’Antoni Serra i n’Aina Montaner presentaven els primers llibres d’una editorial rupturista: Turmeda.

Crec que totes les aportacions (les de l’Editorial Daedalus, la de Llibres Turmeda, les activitats culturals desenvolupades en els baixos de la llibreria Tous) varen ser molt importants en la lluita pel nostre redreçament nacional. Al final, passats els anys i malgrat certs enfrontaments (per exemple, la lluita pel control de la revista Lluc que Francesc de B. Moll ha tractat en Els altres quaranta anys i jo en Cultura i antifranquisme), contemplats amb perspectiva, eren episodis d’una mateixa represa cultural en la quals els joves (nosaltres) volíem jugar el nostre paper. I, qui no és crític i inconformista als vint anys… quan ho serà?

El paper de l’Editorial Moll, de Llibres Mallorca, l’àmplia activitat del senyor Francesc desplegada en tots els camps d ela societat amb l’Obra Cultural inclosa, són els fonaments que ajuden a enfortir el nostre renaixement cultural després de l’ensulsiada de la guerra. L’Obra Cultural Balear és també, l’indret on (com hem explicat una mica més amunt) les naixents organitzacions revolucionàries de les Illes, essencialment marxistes (els diversos partits comunistes que actuen alhora) troben aixopluc i una ajuda. L’Obra Cultural Balear servia com indret “legal” de reunions clandestines, com a “contacte amb les masses” per a PCE, OEC o MCI, com a cobertura de mil muntatges que sota l’excusa culturalista eren les primeres activitats antifeixistes d’aquell final de postguerra.

Fins i tot els Cursets de Català i de cultura catalana fets a finals dels setanta a la Porciúncula eren, també, “escola de quadres” dels partits d’esquerra mallorquins.

En els cursets de Català (que també ho eren d’història i de literatura catalanes) intervenien, donant-nos les seves inigualables lliçons, Francesc de B. Moll, Aina Moll, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Capmany, Jaume Vidal Alcover, Maria Barceló… Record que, per part de l’OEC (aleshores encara militava en aquesta organitzatció revolucionària), hi anàvem n’Antoni Mir (que amb els anys arribaria ser president de l’OCB) i en Mateu Ramis (que durant un temps va ser secretari general del nostre partit). Esperàvem n’Antoni Mir a un racó de la plaça d’Espanya i, abans de les nou del matí, ens passava a cercar amb un atrotinat Seat 600 de segona mà que mai vaig poder entendre com arribava a la Porciúncula.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 

Francesc de B. Moll en el record

Per Miquel López Crespí, escriptor

La casa humil del filòleg era visitada, en aquell temps de “coros y danzas de la Sección Femenina” per alguns dels intel·lectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d’altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l’estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Bettini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l’Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).

Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del “Manifest” dels intel·lectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. “Manifest” en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del “catalanisme” a Mallorca.

Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol “Intel·lectuals mallorquins contra la dictadura franquista”, pàgs. 211-212): “El ‘Manifest dels catalans’ es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d’agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s’hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d’estranyament si no canviaven de rumb o s’adherien a la nova Espanya”.

En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d’escriptors clàssics (Costa i Llobera…) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart…) que sortien de l’Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves col·leccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l’ àmbit dels Països Catalans i a l’estranger… A tot això, feia de professor a l’Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l’Obra Cultural Balear (l’any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes… Vegeu el llibret Polèmica d’en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca “Les Illes d’Or” (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.

L’Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar “exemple”, s’hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d’aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès… La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.

En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l’OCB es una “tapadora” de les més variades formes d’intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L’OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada “legal” dels homes i dones que, d’una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d’una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la organitzades pel nostre coratjós amic, l’incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols “1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)”, pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).

Miquel López Crespí

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!