Literatura catalana moderna - Illes

Ferran Lupescu: la defensa dels escriptors catalans i la lluita per la independència (I)

L’enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui…
A començaments de maig de 1985, el poeta i investigador Ferran Lupescu ens feia arribar una col·laboració per al suplement Cultura del diari Última Hora. Es titulava “Contes de constatació contestant” i seria publicat el 5-V-85. Feia prop d´un any que l’Editorial Laia havia publicat, en la col·lecció de narrativa juvenil “El Nus” el meu recull de narracions Històries per a no anar ma a l’escola (Barcelona, Editorial Laia, 1984). Exceptuant algun atac rebentista, el llibre, que assoliria diverses edicions, havia passat completament desapercebut per a la, diguem-ne, la “crítica oficial” neoparanoucentista que, gràcies a l’ajut inestimable del pujolisme i tots els seus servidors intel·lectuals, planava com una llosa damunt la nostra cultura. Tan sols l’escriptor Ignasi Riera, en el pròleg d’aquella obra, digué quatre paraules que, evidentment, no arribaren a les pàgines d’opinió des d’on s’enlairava els escriptors endollats i en nòmina de CiU o el PSOE.
En aquell pròleg, Ignasi Riera havia escrit:
“Miquel López Crespí és moltes coses alhora: periodista, dramaturg, poeta, activista i polític solidari. Mallorquí a Ciutat, d’arrels familiars que el connecten amb els mallorquins nascuts a d’altres contrades de l’Estat, allò que em sorprèn i m’entusiasma de López Crespí és la seva voluntat d’intervenció en els debats i en els conflictes que molts contemplen, miops, calculadors, astuts, des les sagrades torres d’ivori. Guanyador de múltiples premis literaris, arreu dels Països Catalans, autor d’un bon grapat de llibres -recordo ara: A preu fet, Autòpsia a la matinada, La guerra just acaba de començar, Ara, a qui toca, d’entre els primers-, aquest fill de sa Pobla (nascut l’any 1946) ha entès els preceptes ètics d’un compromís polític sense compensacions. (Hi ha polítics que semblen seduïts pels càrrecs. D’altres, com en Miquel, s’esforcen per ser fidels a uns afanys revolucionaris, tan utòpics com dignes d’un respecte immens).
‘I ara resulta que aquest escriptor jove i prolífic, hereu també a la seva manera de l’art de dir coses belles de les escoles literàries mallorquines, mira, fit a fit, l’escola… (parlam del seu llibre Històries per a no anar mai a l’escola). Això sí: amb ulls irònics, com qui revisa els records d’una escola no massa estimada. ¿No massa? ¿No gaire? ¡Qui ho sap! El lector s’adonarà que en Miquel s’estima més els companys de classe que els mestres, els patis que les aules, la possibilitat d’escapolir-se que l’afany de fer deures. I, tanmateix, és ben clar que el llibre esdevé, més enllà de l’escorça crítica, com un homenatge a tants i tants anys de lliçons mal apreses, de convivència intensíssima…
‘Al llarg del llibre, en efecte hi ha un seguit d’evocacions infreqüents i de comparacions paradoxals. Com la que hi pot haver entre un collegi i una selva: “Has d’entrar al collegi com si fos una selva, gran i perillosa, plena d’animals salvatges i feres ferotges…”. O l’evocació del cant de la Sibilla. O la història autobiogràfica del primer dia d’escola. O la descripció dels alumnes que fugen de l’escola per anar a jugar amb les màquines de les guerres galàctiques.
‘Al llibre hi ha també, però, una altra de les passions de López Crespí: la solidaritat amb els països oprimits. Cosa que el porta a encetar així un conte magnífic:
”Avui he rebut una carta dels nins de El Salvador que diu així: ‘Nosaltres també jugàvem a fer volar els estels fins que arribaren els soldats’…’.
‘Històries per a no anar mai a l’escola és un llibre fet de textos breus, ben escrits, moralitzants. Amb l’escola al fons. I el transport escolar. I el guix i les pissarres. I els amics. I els mestres… que sabran perdonar, ¡ben segur!, les impertinències d’aquest nen gran que és en Miquel López i Crespí, escriptor. Poeta-poeta”.
Unes paraules amables que, quan hom es sotmès a una marginació ferotge, sempre són d’agrair i ajuden, ben cert, a carregar piles per anar preparant noves obres que, invariablement, augmentaran la ràbia dels envejosos. És com un cercle infernal. L’enveja prova de barrar el pas al creador de vena i ordeix el silenciament i menyspreu dels nostres autors: contactes amb tal o qual editorial per aconseguir que aquell escriptor o escriptora no publiqui; informacions tendencioses als redactors de determinades enciclopèdies de caràcter literari per fer que la veu de l’autor considerat “dissolvent” sigui deixada de banda; contactes amb tal amic de la colla dels rebentistes per escriure un pamflet que desanimi els autors als quals cal barrar el pas; creació de cànons literaris artificials amb l’ajut dels amics de la colla respectiva; cicles de conferències dels quals són exclosos de forma regular i matemàtica aquells i aquelles als quals cal anihilar… El llistat de les maniobres més diverses que hem vist aquests darrers anys podia allargar-se fins a l’infinit, però el lector una mica assabentat del rerefons del nostre món cultural ja sap perfectament com van aquestes coses. Si finalment aquell autor o autora marginats aconsegueixen anar publicant amb certa regularitat rompent el blocatge del cercle de silenci i rebentista, en aquest mateix moment, com molt bé podeu imaginar, la ràbia produïda per la creixent enveja malaltissa que els domina augmenta fins a límits insospitats. I, precisament per aquest motiu, la ràbia és més intensa, i més ferotges les maniobres contra aquell o aquella que aconsegueix rompre els paranys ordits per tal o qual camarilla. I així fins a l’infinit, sense aturar mai. Analitzau la nòmina de bons escriptors dels Països Catalans, recordau les novel·les, poemaris i peces teatrals que vos han interessat i després ho comparau amb aquells noms que, de forma insistent, són promocionats per les camarilles neoparanoucentistes i comprovareu la veritat d’aquestes afirmacions.

Parlant amb Montserrat Roig, Gonçal Castelló, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Palau i Camps o Joaquim Soler anaves copsant, cada vegada amb més elements de judici, els perniciosos efectes de l’amiguisme dins el camp cultural
Tenint en compte el silenci que planava sobre Històries per a no anar mai a l’escola i les obres de tants d’altres d’excel·lents escriptors catalans, les assenyades opinions del poeta i investigador de l’Hospitalet de Llobregat Ferran Lupescu entorn de l’actualitat cultural varen ser molt ben rebudes per qui signa aquestes retxes. Hom ja començava a ser ben conscient del que esdevenia amb el control neoparanoucentista damunt la nostra cultura. Parlant amb Montserrat Roig, Gonçal Castelló, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Palau i Camps o Joaquim Soler anaves copsant, cada vegada amb més elements de judici, els perniciosos efectes de l’amiguisme dins el camp cultural. Els escriptors de les més diverses tendències literàries t’anaven explicant un munt de fets incontrovertibles que palesaven les mil i una travetes que tota mena de comissaris d’anar per casa anaven posant a l’escriptor compromès, a tot aquell intel·lectual nostrat que, ferm en les seves opinions i concepcions, no volia vinclar l’espinada davant aquell que controlava institucions, editorials, mitjans de comunicació.
Ferran Lupescu, en aquell article, potser de forma indirecta i sense anar cercar-ho, rompia el buit que els sectors neoparanoucentistes havien decretat entorn d’una obra que, per a més inri i vergonya de les camarilles controladores, era recomanada arreu dels Països Catalans per munió de mestres i professors. És evident, i amb els anys ho hem anat comprovant, que sovint la més estudiada campanya de promoció d’un autor, el suport de les institucions, les substancioses beques i ajuts a la creació, els articles elogiosos dels amics i les més estudiades compareixences en la televisió no serveixen per a augmentar el nombre de vendes d’una obra literària. En el cas dels llibres s’ha comprovat ben bé que el boca a boca encara és un sistema que, en alguna ocasió, serveix per a vèncer les tèrboles intencions dels manipuladors. Amb Històries per a no anar mai a l’escola havia passat quelcom de semblant.

Els enemics de l’obra i de les concepcions literàries i polítiques de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Vicent Andrés Estelles o Salvador Espriu, per dir uns quants noms, ara tenien la paella pel mànec i anaven marginant, silenciant i menyspreant la feina intel·lectual dels que havien portat el pes de la lluita contra la dictadura.
A començaments dels vuitanta érem lluny d’imaginar tota la capacitat manipuladora del comissariat neoparanoucentista. Encara vivíem una mica ancorats en el passat i vivíem immersos en la idea que tots els escriptors catalans antifranquistes érem una sola família fent front a la dictadura i la despersonalització colonitzadora. Cert que intuíem coses, evidentment. Qualsevol lletraferit o persona interessada en la literatura ja podia anar copsant certs enlairaments interessats i molts silencis autènticament escandalosos. De totes maneres se notava que érem immersos en les idees i resolucions del Congrés de Cultura Catalana de finals dels setanta. El record de tants d’intel·lectuals que havien treballat, i molts d’ells encara treballaven, pel redreçament nacional i cultural ens feia viure dins una ampolla de vidre: pensar que tots els escriptors nostrats eren del tarannà d’aquells que havien fet tant per normalitzar llengua, novel·la, poesia, teatre, història… la cultura catalana entesa en el seu sentit antropològic, lluny del pansit elitisme dels exquisits. Ben cert que era una apreciació bastant errònia que no ens deixava veure com havia canviat la situació cultural i política amb la consolidació de l’estat de les autonomies i la reforma del règim sorgit de la victòria franquista del 39. El “resistencialisme” era blasmat diàriament pels neoparanoucentistes que eren en nòmina de CiU i altres poders fàctics culturals. Els enemics de l’obra i de les concepcions literàries i polítiques de Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Gonçal Castelló, Vicent Andrés Estelles o Salvador Espriu, per dir uns quants noms, ara tenien la paella pel mànec i anaven marginant, silenciant i menyspreant la feina intel·lectual dels que havien portat el pes de la lluita contra la dictadura. Els termes “resistencialisme”, “guerracivilisme” i altres invents postmoderns semblants servien per a menystenir la qualitat de l’obra dels autors marginats i deixats de banda. Obra que sovint i no cal dir-ho, donava i dóna mil voltes a alguna de les mediocres “aportacions” dels endollats a la nostra literatura.
En el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Ciutat de Mallorca, Edicions Cort, 2003), Ferran Lupescu havia escrit: “…avui la literatura catalana -en contrast objectiu amb la puixança de la seva historiografia- es debat sota la fèrria dictadura clànica d’aqueix neoformalisme filonoucentista amb incrustacions postmodernes que van aguditzant-se entre incomunicació autista i ultrarelativisme exprés. Un neoformalisme bastit amb voluntat elitista i sobre uns principis típicament carques: és la branca literàrio-cultural d’aqueixa ideologia dretana-postindustrial-involucionista amb què s’identifiquen tots els partits del règim i amb què hom ha homogeneïzat l’anomia del nostre poble mitjançant un forçament de la societat altament traumàtic. N’ix un producte banalitzador, literàriament eixorc i infrastructuralment excloent, quan no persecutori, que es consum en el seu buit, es gira d’esquena al país real, provoca un divorci greu entre l’escriptor i el seu poble i contribueix a desprestigiar la nostra cultura i la nostra llengua, en projectar-ne una imatge, obscenament falsa, d’artifici oficialista pretesament sobreprotegit contra una altra cultura que fóra la realment viva, popular, espontània, jove i moderna, exclusivament expressada, és clar, en espanyol, francès o italià, segons el fragment de mapa que toqués a cada catalanet. I tot aquest parament artrític es promociona en un moment històric en què, insistim-hi, estan sota mínims i en regressió minuciosament programada el nivell de consciència nacional catalana, l’autoestima collectiva, el sentit cívic i la lleialtat lingüística; camps, un a un, on va consolidant-se el compromís actiu i exterioritzat amb una botifleria públicament prestigiada; fenòmen, aquest, que -no és casual- comporta un adotzenament incívic prou vistent. Davant això, vinga capelleta i trabanqueta i matera enfurismada en comptes de lleial discrepància dins la solidaritat contra l’agressió externa de l’enemic comú i real.”.
Una visió prou lúcida del que s’ha congriat, malgrat nombroses excepcions d’importància cabdal, d’ençà els anys de la restauració borbònica.

A mitjans dels vuitanta ja començava a ser prou evident la marginació a què eren sotmesos intel·lectuals com Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu, Gonçal Castelló, Josep M. Palau i Camps, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i tots aquells o aquelles que fessin olor de “resistencialisme”.
Com hem escrit una mica més amunt, a mitjans dels vuitanta ja començava a ser prou evident la marginació a què eren sotmesos intel·lectuals com Manuel de Pedrolo, Salvador Espriu, Gonçal Castelló, Josep M. Palau i Camps, Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés i tots aquells o aquelles que fessin olor de “resistencialisme”. Ho veiem, sí, ho anàvem constatant, però encara no havíem copsat a fons la brutalitat del control reaccionari en nòmina de Convergència, AP (l’actual PP) o el PSOE.
Quant als premis literaris, el control neoparanoucentista era semblant a la pressió exercida sobre editorials i suplements culturals. Normalment, ahir com avui, en això no s’ha canviat gaire en els darrers trenta anys, els premis que, diguem-ne, “consagren” eren vigilats a fons. En aquest camp eren -i són encara!- les editorials i els seus equips assessors els que determinen els guanyadors sense que això, moltes vegades, tengui gaire a veure amb la qualitat literària de l’autor guardonat. En els premis dits de “prestigi”, aquells que hipotèticament “consagren”, les editorials hi juguen fort quant a promocionar els autors més comercials que tenen en el seu llistat. També se sol premiar escriptors que, des del lloc que tenen a les institucions, han fet favors, la majoria de vegades econòmics, a aquestes editorials. Pensem en les substancioses subvencions, en les promocions editorials, en les compres institucionals i els encàrrecs que se solen fer… De fa anys són molts els companys del gremi que ja no perden el temps fent fotocòpies per optar a aquesta mena de premis. Sovint, l’incaut que hi participa de bona fe i que ignora les martingales que s’hi donen, s’estranya quan rep retornats els originals que havia enviat sense que aquests mostrin cap senyal que indiqui que han estat llegits (ni oberts).
En alguna ocasió s’esdevé que no tot surt rodó als controladors del fet cultural. Per alguna estranya i curiosa circumstància es dóna el cas de un jurat en el qual participen membres de dues camarilles enfrontades. Aleshores sol haver-hi baralles a l’hora de guardonar l’endollat de torn. No es posen d’acord i el premi pot ser declarat desert. Normalment la justificació oficial qual un premi es deixa desert sol ser “per manca de qualitat de les obres presentades”. Una gran mentida, tot plegat. El que vol cada camarilla enfrontada és que guanyi l’autor que cada una duu sota el braç. Però vet aquí que aquests freqüents enfrontaments entre camarilles fan que ambdues s’anul·lin mútuament. És quan s’han de justificar amb la història tan coneguda de la “manca de qualitat de les obres presentades al premi”. Aquesta excusa de mal pagador els permet passar davant de l’opinió pública com a amants fidels i tan aferrissats de la literatura que no volen guardonar obres dolentes i mediocres.

Un indret on es fa una mica més de justícia als escriptors és en els premis que encara no són controlats per editorials o camarilles. D’aquests ja en queden molt pocs, ja que els tentacles de les editorials i grups d epressió s’han infiltrat arreu.
Però avui dia ja hi ha poca gent que es deixi enganyar. La gent ja sap l’origen de totes aquests xirimandangues. En no poder guardonar l’endollat de torn, el que no volen tampoc és donar uns diners i un prestigi a un company del gremi. La majoria aclaparadora dels jurats sol estar formada també per escriptors, molts dels quals especialitzats en la “vigilància” de la “competència”. Aquests escriptors són prou intel·ligents per a saber el que significa per a un altre autor que al compte corrent de l’escriptor arribin de cop i volta un parell de milers d’euros. L’enveja, la ràbia desfermada, els encega fins al súmmum del súmmum: encegats, s’estimen més que els diners del premi no ajudin un altre autor que, evidentment, el podria deixar en evidència amb la qualitat de la seva obra. I, tothom ho sap, uns milers d’euros signifiquen la possibilitat de “comprar temps lliure”, és a dir, hores per anar bastint amb tranquil·litat noves obres literàries.
Un indret on es fa una mica més de justícia als escriptors és en els premis que encara no són controlats per editorials o camarilles. D’aquests ja en queden molt pocs, ja que els tentacles de les editorials i grups d epressió s’han infiltrat arreu. En aquells premis considerats de “segona” pot haver-hi encara certes restes de vertader interès per la literatura. En no haver-hi grans quantitats de diners a repartir, en no haver-hi grans poders editorials i mediàtics envoltant la parafernàlia dels guardons, és quan uns escriptors no controlats per les editorials, aquells professors d’institut, l’amant autèntic de la nostra poesia, el teatre o la novel·la, opinen sense pressions externes al fet literari. És evident que a les camarilles neoparanoucentistes els interessa desprestigiar aquesta mena de premis no controlats i consolidar, en diners i “prestigi”, aquells que ells manipulen. Controlant els que “consagren”, menystenint els altres, silenciant els autors que no guanyen els premis manipulats pels neoparanoucentistes, imaginen que ho tenen tot sota control.
Però tornem a l’època que comentàvem. Mitjans dels vuitanta, els anys de les pàgines culturals del diari Última Hora. En aquell temps, que és quan, després d’anys de militància en defensa de la República, l’autodeterminació i el socialisme, tornam a conrear la prosa, la poesia i el teatre, encara imaginam que hi pot haver certa honradesa en el món de la promoció dels nostres autors. Hom, acostumat al mestratge d’homes del tarannà de Josep M. Llompart, pensàvem que l’obra, en ser bona, aniria fent camí per ella mateixa sense necessitat del suport de comissaris i mitjans de comunicació controlats. Aquesta innocent confiança en la capacitat de l’obra de l’autor per anar fent camí ella sola em portà, segurament de forma equivocada, a romandre una mica al marge del que solem anomenar “la societat literària”. Record no haver fet cap presentació no solament d’Històries per a no anar mai a l’escola que edità Laia. Altres llibres, molts d’ells guardonats arreu dels Països Catalans, que no vaig presentar foren Paisatges de sorra que havia guanyat el Premi Joanot Martorell de narrativa al País Valencià; Necrològiques, que guanyà el Ciutat de València de narrativa l’any 1988, els poemaris Tatuatges, guardonat a Castelló i Les Plèiades, que obtingué el Premi de poesia “Grandalla 1990” lliurat en el Principat d’Andorra.
En aquells moments pensàvem, i crec que bastant encertadament, que la promoció d’una obra devia ser cosa quasi exclusiva de l’editorial i que el deure de l’escriptor era escriure tan bé com sabia, compromès amb el seu poble i cultura. Crec que érem -i som encara!- molt innocents. Aquesta teoria, que a primera vista pot semblar prou correcta, amaga en el fons una arma de doble tall. Ben cert que en una societat normalitzada i amb una crítica literària assenyada i prou seriosa l’escriptor segurament tendria prou feina a preocupar-se solament de la gestació de la seva obra. Però per desgràcia, i ho hem anat descobrint a poc a poc deixant sang en el camí, som en una societat on l’enveja i l’autoodi són la realitat quotidiana. Malgrat que reconec les molèsties que pot representar una presentació, el cert és que en una situació on normalment l’editorial no es preocupa de la promoció dels seus autors si aquests no fan algun moviment per sortir del silenci, ningú no parlarà de la seva obra. Més encara: en més d’una ocasió si se’n parla potser és per provar d’enfonsar-lo. En tenim molts d’exemples dins del tinter, i qui més qui manco sap de companys que han patit aquesta mena de campanyes rebentistes, això si no les ha patides i pateix ell mateix.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!