(XIV) Les feres de l’oposició, la premsa encara no controlada, les emissores de ràdio al servei d’ocults designis inconfessables, han descobert una petita falla de Solchaga. El pobre havia anat de vacances a Mallorca, amb la dona i els fills, i sembla no va pagar els bitllets de la Transmediterrània. En realitat, unes despeses insignificants que han estat convertides en crim d’estat. En justícia, no hi ha dret. Nosaltres, quan érem a l’oposició, pactàrem amb el franquisme unes normes d’oblit i de silenci pel que fa referència als crims -aquesta vegada ben autèntics- del feixisme. Ens posàrem d’acord a no retreure els tres-cents mil afusellats per la dictadura, els camps de concentració on moriren de fam milers d’espanyols, les tortures, la terrible penúria de la postguerra, els exilis injustos. No volíem remoure les cendres d’una catàstrofe que commogué el món. Quants de grups no haguessin reinstaurat els tribunals populars contra els torturadors! Per obligació, al començament de la democràcia, per allò que no diguessin -era abans de les primeres eleccions, després ja no hi vaig anar més-, assistia als homenatges a les víctimes del franquisme. Eren unes accions que em feien feredat.
Els fills dels assassinats pels falangistes, les vídues, les esposes que no tornaren a veure mai el marit victimat pels escamots de la mort, davant la fossa comuna, al costat dels murs dels cementeris on els executaren; tota aquesta gent, amb el puny alçat, cantant la Internacional, demanant justícia. Idealistes amb memòria d’elefant que ens miraven com si nosaltres, el partit amb més possibilitats de guanyar les eleccions, pogués ficar a la presó els culpables de la sangonosa endemesa del trenta-sis. Els partits situats a la nostra esquerra s’aprofitaven dels actes i enlairaven les banderes republicanes o la de l’estel i la quàdruple flama que nosaltres volíem fer oblidar. Assistint a les concentracions d’homenatge a les víctimes del franquisme vaig prendre consciència de la necessitat històrica de deixar de banda tot allò. Espanya, les regions, cada província, esdevenien un volcà encès. Ningú no havia oblidat, en cinquanta anys, qui era el vertader culpable del silenci i la mort que planà durant dècades per places i carrers. Carrillo també hi estava d’acord. Calia anar bastint una normal convivència entre pobres i rics, entre víctimes i botxins. Fer com si no haguessin existit mai els afusellaments a la matinada. Deixar caure el teló damunt el Cara al Sol, la intervenció d’Alemanya i Itàlia. Confondre els esdeveniments. Com si Gernika fos una ciutat estrangera i Terol una batalla prop de les illes Hawaii. Mai no caigueren cinc mil voluntaris de les Brigades Internacionals defensant la República. Un malson, els atacs de l’aviació alemanya damunt València o Barcelona. Cap presoner de guerra no va treballar al Valle de los Caídos. Els partits d’ordre, les persones que veritablement confiaven en una transició sense traumes -inclosos els feixistes-, ens entenguérem de seguida pel que fa a la política de reconciliació entre vencedors i vençuts. El PCE, el mateix dia de la seva legalització, va penjar la bandera nacional, la bandera dels guanyadors, a la seu del Comitè Central. Els vells militants ploraven de ràbia sense saber què fer. Un quadre patètic però necessari. Fou un acte de valentia com ja no se’n donen. Nosaltres férem el mateix. Els militars, la banca, l’església, el Pentàgon, respiraren tranquils. Tothom constatava la ferma evidència de la nostra voluntat de finir amb el passat, amb una memòria col.lectiva que ja no servia per a bastir els fonaments de la modernitat. A poc a poc fèiem desaparèixer les dues Espanyes.
Per això ara no entenc una ruptura del pacte. De seguida, sense pensar en tot el que hem fet per a no oposar uns espanyols als altres, ens retreuen qualsevol petit error… La història del germà d’Alfonso… )Quina culpa tenia el pobre Alfonso de les possibles malifetes que hagués pogut cometre en Juan? )I el cas Filesa? )Finançament il.legal? I, )com s’han legalitzat els altres, d’on han tret els diners? )Hem de parlar de mig segle de robatoris continuats? O quan vaig emprar l’Azor, el iot del general Franco, per a anar de vacances… el President del Govern, )no podia emprar el iot del dictador? Ho vaig fer per no comprar-ne un. Em vaig pensar que la gent ho entendria. Simplement volia estalviar uns diners a l’Estat. Ningú no ho va comprendre. M’acusaren de falta d’ètica. Infames lladrucs de cans! A mi, que tant he fet i faig pel redreçament espiritual d’Espanya. Des de l’interior del partit em digueren que mai hauria d’haver dormit en el llit del dictador. Quanta incomprensió, Déu meu, quanta mala fe hi ha entre la gentussa que ens envolta! Han atacat en Narcís perquè ha adquirit un piano! No poden consentir que sigui un gran artista, un fidel intèrpret de Mozart i Scarlatti! Si no fos per la genètica sensibilitat que em domina, per la consciència de la meva responsabilitat històrica, podria treure a la llum pública tots els draps bruts de l’oposició. Haurien de respectar els pactes. Nosaltres, des del poder, no hem fet mai una campanya general explicativa sobre d’on sorgeix la riquesa de la majoria dels milionaris actuals. L’acumulació primitiva de capital que els vencedors pogueren fer damunt el silenci d’una població durament castigada per la repressió. Quaranta anys de mutisme forçat, sense llibertat de partits ni sindicats, amb la Policia Armada, la Guàrdia Civil i la Brigada Social detenint i torturant tothom qui protestava, ajudaren a muntar les grans fortunes del PP. )Voldrien que explicàssim, fil per randa, d’on surten les extenses finques, les accions, els comptes corrents de qui ens critica? )Quina importància té haver emprat el iot, anat de vacances a Mallorca sense abonar el bitllet del vaixell, si ho comparam amb l’estafa permanent que s’ha patit durant dècades, aprofitant que la xurma no podia protestar?
Em sembla que l’oposició no ha entès encara la magnitud del nostre sacrifici, el preu que hem hagut de pagar per aconseguir una normal convivència ciutadana. En Carrillo i jo ens posàrem d’acord a no parlar mai més d’aquell conflicte cruel. I el més important… enterrar definitivament l’epopeia dels guerrillers a la postguerra. Aquest és un fet únic dins l’àmbit europeu. Ni França, ni Itàlia, ni cap altre dels països que lluitaren contra del feixisme, no han oblidat mai els esforços de la resistència. Si vas a París, a Roma, a Venècia, a qualsevol ciutat, podreu veure, arreu, les làpides recordant el nom i l’acció d’uns homes i dones que són considerats herois. Ningú no ha oblidat els que moriren amb les armes a la mà lluitant per la llibertat. Només nosaltres, a Espanya, hem aconseguit eradicar del record uns fets que, en un altre indret, signifiquen la màxima expressió ètica i moral d’un poble. Quan començà la transició encara hi era present la memòria de la lluita guerrillera. Quan finiren les hostilitats no tothom marxà a França amb la corrua de vençuts que travessà la frontera pels Pirineus, una vegada caiguda Barcelona. Ben al contrari, unitats disperses de l’exèrcit de la República no volgueren lliurar els armes, rendir-se, com manava la Junta de Madrid comandada per Besteiro i Casado. Foren molts -innombrables!- els que se n’anaren vers les muntanyes i mantigueren encesa la flama de l’oposició fins ben entrats els anys cinquanta. Hi havia maquis a Castella, a Andalusia, a Catalunya, a qualsevol regió espanyola. La majoria de les “partidas de bandidos”, com eren anomenades pels feixistes, pensaven que, amb la victòria dels aliats damunt el nazisme, en quatre dies cauria la dictadura. Una gesta històrica, resistir la Guàrdia Civil, l’exèrcit de Franco que els perseguia dia i nit, amb uns pocs fusells i unes primitives bombes de mà. Però París i Londres tenien uns altres plans. L’Exèrcit Roig havia ocupat bona part d’Alemanya. Berlín fou conquerit pels soviètics. Viena, Varsòvia, Budapest, més encara que allò que més endavant seria etiquetat com a “Europa Oriental”, restava en mans dels homes de Stalin. A Itàlia, Grècia, Iugoslàvia o la mateixa França hi havia poderosos exèrcits de guerrillers, condicionant, cap a l’esquerra, els governs posats pels aliats. Franco, el règim feixista, malgrat un cert blocatge decretat per les Nacions Unides per a salvar les aparences, esdevenia un home providencial per a fer front al comunisme. Els resistents espanyols ja no eren vists com a “combatents per la llibertat”. Ben al contrari, els estats majors del que aviat seria l’OTAN, els miraven com a aliats objectius del sovietisme. Els maquis espanyols restaren abandonats a llur sort. Stalin mateix recomanà a Santiago Carrillo finalitzar la resistència armada i començar la feina clandestina dins els sindicats verticals. Però, dels homes i dones que pujaren a les muntanyes, cap no es va rendir mai als franquistes. Tots moriren amb les armes a la mà, lluitant contra les forces repressives. Per a nosaltres, per al mateix PCE, fou una concessió molt important renunciar a servar la memòria del passat col.lectiu. Vist amb la perspectiva que proporcionen tretze anys de govern, ara podem comprovar que fou una bona inversió. Amb el pacte de silenci signat poguérem tancar la boca als franquistes més fanàtics, els que no volien creure que nosaltres érem diferents, que no teníem res a veure amb aquells qui ens precediren. Els fets de la I i II Internacional, la lluita ferma i callada de generacions i generacions d’esclaus per deslliurar-se de les cadenes de la injustícia… )de què servien en unes modernes eleccions televisives? Un destorb per a avançar vers l’OTAN i el Mercat Comú. A més a més, aquesta intel.ligent operació d’amnèsia històrica serví, entre d’altres coses, per a desmobilitzar els grups jacobins que volien servar la inútil -en una societat desenvolupada- memòria popular. El Moviment Comunista, l’Organització d’Esquerra Comunista, els anarquistes, entre d’altres, erradament, pensaven que llur tasca era precisament servar el record d’aquesta “exemplar” resistència. Feien un paper totalment oposat al nostre. No tenien una clara estratègia vers la modernitat. Quimèrics grups i faccions perderen un temps preciós ajudant als actes d’homenatge a les víctimes del franquisme. El temps que nosaltres passàvem pactant amb les autèntiques forces rectores de la societat -banca, exèrcit, església, administració- perfilant la transició, ells el perdien fent fulls volants, ajudant a pintar els cartells de convocatòries, parlant amb els familiars dels represaliats, intentant aixecar monuments allà on havien caigut els guerrillers lluitant contra la Guàrdia Civil. S’erraren de tàctica i estratègia fent el joc a tocaboires ressentits que volien portar els assassins als tribunals. Carrillo, jo mateix, ens oposàrem a tota mena de folklorisme pansit. L’orquestra del poble tocant la Internacional, els vells, puny alçat, davant les fosses comunes contemplant l’exhumació dels ossos mentre vídues i fills dels assassinats feien onejar banderes roges. La premsa sensacionalista retratant aquella munió d’esquelets que només servien per a atiar l’odi entre espanyols. La nostra tàctica fou desanimar la gent que exigia el processament dels responsables de la matança. De primer, a poc a poc, deixàrem d’assistir a les cerimònies. Més endavant, les prohibírem i hi enviàrem la policia. Els familiars dels represaliats s’anaren cansant de no rebre contesta a llurs exigències. Amb els anys, les concentracions davant les parets dels cementiris es feren més i més esquifides. Jo mateix vaig donar instruccions directes a la premsa perquè no parlàs de la qüestió. Guanyàrem la batalla. Sempre he estat convençut de la importància de barrar el pas a la revenja, al folklorisme nostàlgic dels vençuts. Al final, si he de ser sincer, els més beneficiats per la política carrillista hem estat nosaltres, el partit del govern. El pobre Santiago, finalment, una vegada complida la seva tasca de desmobilitzar els somiatruites, de destruir el seu propi partit, ens ha vengut a demanar feina. No podia negar un bocí de pa a qui tant ha fet per les nostres continuades victòries electorals. Hagués estat un desagraït! El PCE, ajudant a respectar els successius pactes socials, signant la Constitució que consagrava la propietat privada dels mitjans de producció i la monarquia o la indissoluble unitat d’Espanya, fou qui més treballà per a bastir els fonaments de la modernitat.
No puc entendre per què ara l’oposició treu a la llum pública el cas del pobre Solchaga. És inconcebible tanta perversitat política, tanta mala intenció! Nosaltres, durant tots aquests anys de govern, hem garantit els nivells de beneficis més alts que hom recordi per a la Banca. Hem apujat contínuament els sous dels militars i capellans. Les despeses per a millorar l’equipament de l’exèrcit augmenten en cada pressupost. Mai no hem fet res que debiliti el poder de l’església catòlica o que pugui posar en perill el seu predomini absolut damunt les altres confessions religioses. I ara, ens retreuen el viatge de Solchaga, el iot Azor, el piano de Narcís, el Mystère d’Alfonso Guerra. Una dreta salvatge i incivilitzada, és el que tenim. Quina manca d’intel.ligència! Aquest negar-se a reconèixer el que hem fet i fem tothora per servar llurs privilegis, em fa copsar que mai no podran guanyar unes eleccions generals. No tenen capacitat política abastament. No entenen les subtilitats del món actual. Un polític de la modernitat ha d’entendre el valor dels pactes, respectar-los, no rompre les cartes quan no pertoca. Ben cert, podran guanyar unes votacions provincials, a alguna de les regions autonòmes -Balears, Galícia-, però estan incapacitats per a obtenir el poder en el govern central. Qui talla el bacallà a nivell mundial -el Fons Monetari Internacional, l’OTAN, el Pentàgon- sí que reconeix els nostres esforços per a dur endavant la tasca de modernització que el país necessita. Per això sempre hem tengut el seu ajut i mai no ens han retret res d’important.
Un dia, si em cansen, si em critiquen massa a les Corts, si tornen treure l’afer del iot, m’obligaran a parlar clar, a explicar davant l’opinió pública qui de veritat s’enriquí amb la dictadura. Els serveis d’informació de la Presidència m’han fet arribar els números dels comptes corrents amb els milions que, molts d’aquests diputats crítics, tenen a Suïssa. Posats a parlar, tots podem dir la nostra.
Una de les conquestes democràtiques més importants assolides en els darrers tretze anys ha estat aconseguir que les masses restin -en la seva majoria absoluta- assegudes davant el televisor de casa seva. Només en casos puntuals -Alts Forns del Mediterrani, Puerto de Santa María, la vaga del Metro a Madrid o els aldarulls que ara s’esdevendran amb l’enfonsament de la Seat- els afectats per les periòdiques reduccions de plantilles surten al carrer, encenen pneumàtics, aixequen barricades amb quatre fustes i els contenidors dels fems, s’enfronten amb la policia. Ningú no fa cas de petits aldarulls sectorials. És el costum. Els mateixos sindicats se’n cuiden, de no generalitzar les protestes. En tretze anys, i amb quasi quatre milions d’aturats -el 22 % de la població activa!-, només m’han organitzat una vaga general. La majoria de la població contempla indiferent aquests tipus d’esdeveniments. )A qui pot importar que nou mil obrers de la Seat restin al carrer si avui a la nit la Pantoja canta per la televisió o el Barça o el Reial Madrid juguen un partit de futbol? Tanmateix aquesta és la nostra realitat, el producte final de cent cinquanta anys de progrés. Els utopistes socials del segle XIX, els revolucionaris del POUM i la CNT, els communards de París, el Che Guevara, executat, mercès a la funcionalitat de la CIA, a un llogaret de Bolívia… )no volien precisament que les masses poguessin anar, cada cap de setmana, a carregar als hípers? Caritas diu que el meu govern ha creat vuit milions de pobres. Explica que aquests vuit milions de persones tenen uns ingressos inferiors a les tres-centes mil pessetes anuals. He llegit els informes oportuns. Sempre m’he preocupat pels sectors marginals de la societat. El que no expliquen els eixelebrats cristians pel socialisme que porten les organitzacions de caritat és que a cap casa no falta un aparell de televisió en colors, i, a la porta, un cotxe, malgrat sigui de segona mà. Ningú no mor de fam en l’actualitat. Tenim menjadors col.lectius, monges que reparteixen sopa al migdia i a les nits, joves caritatius que recullen la roba usada i la reparteixen als llocs d’assistència social. Molts d’indigents que dormen al carrer ho fan perquè volen. Jo respect la llibertat de la persona. Em sap greu veure vells o dones de certa edat tapats amb cartró, a les entrades del metro. El cert és que no volen anar als refugis perquè s’han de dutxar. Molts sectors marginals són bruts. Tenen un amor especial vers la brutícia. L’anarquia de no afaitar-se, de dur qualsevol roba. Qui ha vist mai un pobre amb corbata? Gentussa que hauria de ser portada a llocs especials d’internament. Camps de treball? Seria una bona solució. Què hi farem! He dit que m’agradava respectar la llibertat individual de la persona. Que hi hagi pobres i rics, homes ben vestits i altres que fa feredat simplement veure’ls. És la riquesa cultural d’una societat desenvolupada. L’augment dels contrastos. La diversitat de les opcions. Fugir de l’igualitarisme bolxevic. Saber apreciar les diferències genètiques establides sàviament per la natura. Els hípers són plens cada dia. He donat moltes facilitats a les companyies multinacionals per a poder-se establir a Espanya. Alemanys, francesos, neerlandesos, tothom qui vulgui pot instal.lar-hi grans superfícies comercials. La petita i mitjana empresa ja no són rendibles. Fan fallida. Els impostos! Sí, els impostos. No he confiat mai en la petita empresa. Les PIMEN protesten massa. La majoria de partits de l’oposició són plens de petit-burgesos exigents. El país pot funcionar millor si feim desaparèixer tota aquesta xurma desagraïda que sempre demana un control dels horaris i vol barrar el pas als negocis de la banca internacional, els autèntics promotors de la riquesa. A nosaltres sempre ens ha votat el poble treballador. Els deu milions de vots… d’on surten? De la banca? Dels terratinents, com voldrien fer creure Anguita i els seus correligionaris? Els nostres votants surten de les mines, dels pobles sense feina d’Andalusia, de les barriades oblidades de les grans ciutats. Els petits botiguers voten Pujol a Catalunya, Arzallus al País Basc o Cañelles a les Balears. És un error, la defensa del comerç minorista. Només serveix per a enfortir l’oposició. Per això els grans supermercats, Alcampo, Pryca, Continente. Un país modern, a l’avançada d’Europa, no pot bastir el seu progrés a base de l’antiga botigueta. Per molt que prediquin els sectors endarrerits, els conservacionistes, el cert és que la botiga familiar, la carnisseria individual, el negoci de fruites i verdures, eren focus permanents d’insalubritat. Record les mosques, a la meva infantesa, per damunt el costellam del porc, damunt la freixura de les ovelles, els senyals dels bous. Mosques arreu. Mosques damunt els pollastres, els conills que hi havia damunt el marbre dels mostradors. Mosques vironeres quan pesaven la carn. Focus de contagi. I la verdura sense empaquetar. La síndria oberta, amb formigues pujant del terra, viatjant pel vermell intens de la fruita sense protecció. De no haver fet fallir tant de petit negoci -impostos, horaris que no poden fer la competència a les grans superfícies, augment de la seguretat social-… )quantes baixes no hi hagués hagut entre propietaris i empleats? )Algú ha calculat mai les despeses que costava a Sanitat mantenir un endarrerit sintema comercial? Cinc-cents mil comerços familiars tancats en un any! Un milió de treballadors que hauran de reciclar-se, espavilar, estudiar novament, posar al dia llurs capacitats. Són molts de guanys per a l’Estat; l’èxit de la nostra política. Entre d’altres coses d’una importància cabdal, acabam així amb el focus de protesta permanent que era la botiga, la perruqueria, la carnisseria de barri. Indrets en els quals, a causa de la familiaritat produïda pel coneixement veïnal, la senyora que anava a comprar parlava amb el propietari i criticava la pujada de preus decretada pel govern, la mala situació de l’ensenyament, la falta d’espais verds a les barriades. Ara, en els moderns hípers… )com xerrar amb una caixera desconeguda que té ordres severes de no perdre el temps amb els clients? )A qui queixar-se de la pujada de preus? La gent es disciplina, anant una família rere l’altra amb els carros plens, circulant pels amples passadissos dels supermercats sense conèixer el veïnat, la persona que té al costat. Hem ensorrat les restes de solidaritat veïnal que poguessin quedar a les barriades! Mai més aquella pèrdua inútil de temps, fent cua a la botiga, explicant com havien anat les vacances, els problemes del marit a la feina. A poc a poc, moltes vegades incompresos, hem aconseguit l’europeïtzació d’una societat que romania aferrada a concepcions quasi feudals de convivència. Ravals per a anar a dormir, per veure dues hores la televisió i aixecar-se, de matinada, per a anar al treball. Cap indret on poder conèixer el veí del replà de l’escala. Horaris europeus. Temps compartimentat i molt ben estructurat. Apujada progressiva d’impostos i contribucions. Fer que la població no pugui pensar pel seu compte com fa quinze anys, que no pugui reunir-se, organitzar aldarulls reivindicatius. Temps just per a arribar puntual a marcar l’hora en el despatx, la fàbrica o l’oficina. Per a agafar el cotxe i arribar d’hora a casa per a veure el serial televisiu o la meva mensual compareixença davant la pantalla. Un poble culte que pot anar-se’n a dormir escoltant les meves instruccions per a modernitzar Espanya! I si fan bonda, tres o quatre partits de futbol a la setmana, una pel.lícula amb una mica de dones nues divendres vespre. Erotisme controlat. La disbauxa és enemiga de la producció. Les emocions ja no seran mai més anàrquiques. La por de l’atur, de la malaltia, de la mort. Els sentiments d’una societat quasi salvatge allunyada de la cultura fornida per Hollywood o els estudis mexicans de telenovel.les. Ara, sota el meu govern europeista, els sentiments seran, per primera vegada, autèntics: por de l’assassí de la pel.lícula que, amb una serra mecànica, avança pels passadissos d’una casa plena de sang. )Com pot comparar-se el temor a l’atur amb el sentiment de pànic que produeix sentir, entrellucar, l’assassí avançant darrere la víctima amb una serra mecànica? I, )què és la mort davant la frustració que produeix veure per la pantalla el cotxe darrer model que mai no podràs comprar si no fas moltes més hores? Ensenyar el proletariat a controlar el temps. Mai més assemblees, reunions clandestines per a preparar la vaga general. El temps és or. Les hores són per a estudiar una carrera -no importa quina sigui!. Una carrera que permeti millorar l’estatus davant els amics. Poder anar així de vacances una setmana a l’any, comprar el model de cotxe nou. Realització personal mitjançant els objectes que hom adquireix. No llegir mai les pàgines de cultura dels diaris, les informacions de política internacional. )Quin sentit tendria conèixer una cosa que no serveix per a guanyar més diners? Tothom se’n riu de qui vol saber per simple curiositat. Què era la poesia?, demanaran, intrigats, els homes i dones del futur que estam bastint. Cursets de reciclatge, informàtica. Aprendre anglès. Català? Quina ximpleria! En temps de la transició, encara hi havia molts il.lusos que creien que cada poble tenia una cultura que calia servar. Els separatistes, a Catalunya, encoratjats per l’abat Escarré i els radicals d’esquerra, llegien Pere Quart, Salvador Espriu. Anaven als recitals del comunista Raimon exigint “llibertat, amnistia, estatut d’autonomia”. Cinc-centes mil botigues han tancat en menys d’un any. Cinc-cents mil focus menys de conspiració. Estam fent un país com mai ningú no havia pogut imaginar. Excel.lents autopistes porten els pacífics contribuents des del barri fins a l’entrada de l’híper. L’un rere l’altre, amb el carretet de la compra, pels passadissos del supermercat, sense conèixer ningú. Sense poder dir a la carnissera “que no ha sentit això de la Seat?” o “que li sembla just que nou mil homes es quedin sense feina?”. I les veïnades dient que és una palesa injustícia, que s’ha de fer alguna cosa, una manifestació, tallar la circulació, encendre pneumàtics a la plaça d’Espanya. Crec que aquesta és la política adient per al nostre país. A la gent li basten sis o set hores per a dormir. Les altres són per a produir, anar a la feina, veure la televisió. Organització del temps. Control de les consciències mitjançant els satèl.lits de comunicació. Una habitació, un cotxe, un carro per a anar a l’híper. En tretze anys hem fet passes de gegant. Aviat superarem Alemanya, n’estic ben convençut!