Literatura catalana moderna - Illes

Blog de l'escriptor Miquel López Crespí

19 de juliol de 2021
0 comentaris

Escriptors mallorquins contra els borbons

La lluita contra la monarquia borbònica

 

 

 

 

 

Aquests dies he estat arxivant molts dels papers sobre  la lluita per la República que tenia en diverses carpetes. Hi ha articles, retalls de premsa, la tarja del Jefe de La Casa de S. M. el Rey convidant-me a sopar amb Sus Altezas. La festeta era per a dia 10 de maig a les 21,30 hores al Palau de l´Almudaina. Els papers m´han fet recordar l´escrit en el qual rebutjava aquella convidada. Un article que deia:  “Mentre escric  aquestes retxes tenc  damunt la taula la  invitació oficial que Su Alteza Real el Príncipe de Asturias y en su nombre El jefe de La Casa de S. M. el Rey  m’han fet arribar per anar al sopar que Sus Altezas ofereixen al món de la cultura de les Illes dia 10 de maig a  les 21,30 hores. La festeta ha d’esdevenir-se al Palau de l’Almudaina. La Casa de S.M. el Rey ha estat summament insistent en les convidades a escriptors i altres intel·lectuals de les Illes. Es pot dir que el telèfon de moltes de les cases del gremi de la ploma ha sonat en moltíssimes ocasions, ja que, de no trobar-te quan trucaven, insistien i insistien fins a localitzar-te. En un determinat moment vaig arribar a pensar si La Casa de  S. M. el Rey y Sus Altezas tenien por de sopar sols.

‘No he anat a sopar amb Sus Altezas per conviccions republicanes i perquè representen   oficialíssimament un Estat que oprimeix el nostre poble  i un règim instaurat per la voluntat d’un dictador feixista. En efecte, nostra terra i la nostra cultura tenen molts problemes  de supervivència i,  precisament, molts d’aquests problemes provenen de la pèrdua de la nostra independència, és a dir, de l’arribada al poder dels borbons arran de la guerra de Successió. Que l’actual  monarquia borbònica sigui una  imposició de la dictadura feixista del general Franco no fa sinó continuar amb la trista història d’opressió i persecució que ha sofert  i sofreix el nostre poble d’ençà data tan infausta.

‘Compartesc el contingut del manifest republicà signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans, Joves d’Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra  Republicana de Catalunya (ERC), Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d’Esquerra Unida, CGT  i Els Verds.  És evident que, com els signants del manifest, consider que els republicans de les Illes no podem anar a retre tribut d’acatament  a persones que estan per damunt dels altres ciutadans  i ciutadanes. Consider completament antidemocràtic que una persona, simplement per ser el fill de son pare, gaudeixi de privilegis superiors a la resta dels ciutadans. I si defensam la República ho fem, com diu  el manifest de les forces antifeixistes i republicanes,  perquè la defensa de la República  comporta igualment la defensa d’un conjunt de valors democràtics (i cívics) que ens importen moltíssim com poden ser la  igualtat, la llibertat, el laïcisme i la justícia social.

‘Quin sentit tendria, per als republicans, anar a retre tribut  d’acatament a qui representa precisament tot allò contra el qual lluitam? Com va dir l’editorial de Diari de Balears de  9 de maig parlant del príncep d’Astúries: ‘…no se li pot edulcorar una realitat que presenta aspectes molt alarmants: des del  retrocés  de les iniciatives de desenvolupament sostenible fins a problemes  d’imatge causats  pel desbordament del consum de territori, per l’estacionalitat, amb la consegüent congestió estival; de pèrdua d’encant i de qualitat de vida, d’atractiu, en definitiva;  o problemes de supervivència de la llengua i la cultura pròpia del país, per al·ludir tan sols als més presents en els nostres mitjans de comunicació ‘.

‘Pens que anar al sopar de Sus Altezas podria significar, en la línia del que escriu  l’editorial de Diari de Balears, alimentar la confusió fent creure que tot el món de la cultura accepta la falsa realitat de munió d’actes protocolaris buits de contingut, de centenars de paraules corteses i buides igualment, de bons propòsits, de  tantes i tantes  vaguetats afalagadores que només serveixen per a dissimular els nostres greus problemes nacionals i socials. D’altra banda, ¿en quina mena de mentalitat pre-capitalista entra la idea  que les coses potser s’arreglaran anant a  parlar amb Nostre Senyor lo Rei?

‘Som molts els companys del món de cultura que no hem volgut participar en aquesta ficció. Una forma com una altra de recordar el  nostre desacord  amb el resultat dels pactes de la transició del franquisme reciclat amb PCE i PSOE per a convalidar la restauració   franquista de  la monarquia  i barrar així el pas a un referèndum que permetés constatar quina era la voluntat del poble quant a la forma d’Estat. Referèndum que no es va poder fer precisament per aquesta estreta aliança entre els hereus del franquisme i els membres d’una esquerra oficial que volia gaudir ràpidament de l’usdefruit de sous i poltrones institucionals.

‘La nostra cultura, el català, com escriu Diari de Balears, és en perill de fragmentació. Nosaltres, els nacionalistes d’esquerra, els republicans de les Illes, no estam, en aquestes circumstàncies, per a retre cap mena d’acatament als borbons. I com diu l’editorial ja citat:  “En el nostre  estat actual, no ens podem permetre el luxe de perdre ni la més mínima ocasió per divulgar urbi et orbi la realitat d’aquesta comunitat, abocada, en un  futur no gens llunyà, a haver de lamentar que el país hagi estat pres com a botí per una classe dirigent de voracitat  insaciable”. La carta de rebuig al sopar amb els prínceps d´Astúries va ser publicada a la revista independentista L´Estel i acabava amb la frase:  “Per la independència, la república, i el socialisme!”.

La carta on explicava els motius per a no anar a sopar amb els prínceps coincidia amb les manifestacions antimonàrquiques que es feien arreu de Mallorca. En el fons, era un acte d´homenatge a les organitzacions juvenils republicanes, als partits i col·lectius que, després d´anys d´amnèsia històrica per part de les organitzacions  de l´esquerra oficial, començaven a plantar cara amb energia tot rompent inèrcies, desafiant els endollats que manaven silenci i bondat davant la monarquia. Organitzacions que sortint al carrer, signant manifests, deixant sentir la seva veu crítica,  qüestionaven l´herència de silenci i d´estreta col·laboració amb el franquisme reciclat per a consolidar la monarquia borbònica en temps de la transició. Estreta col·laboració que ha consolidat el règim sortit de la reforma del franquisme i alhora ha permès que tota una sèrie d´oportunistes sense principis es beneficiassin econòmicament dels privilegis que atorga estar al servei de la monarquia.

Coincidint amb el meu rebuig d’anar a vinclar el cap davant el Borbó, com fan tots els polítics –siguin del partit que siguin!– quan, cada estiu, el rei Joan Carles ve a estiuejar a Palma, diversos grups nacionalistes i d´esquerra emeteren un comunicat prou crític amb la família que Franco ens deixà en herència governant arreu de l´estat.. El comunicat era signat per Alternativa per Mallorca, Maulets, Coordinadora d´Estudiants dels Països Catalans, Joves d´Esquerra Nacionalista-PSM, Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d´Esquerra Republicana de Catalunya, Joventuts d´Esquerra Unida, CGT i els Verds. L´escrit, al qual em vaig adherir públicament, deia, entre moltes altres coses igualment encertades: “Com a ciutadans d´una societat moderna rebutjam la monarquia per caduca i antidemocràtica i propugnam la instauració d´un règim republicà, basat en el concepte de ciutadania i en que el Cap d´Estat sigui elegit pel poble. Defensam la república no només com a forma de govern, sinó també com a conjunt de valors democràtics, tals com la igualtat, la llibertat, el laïcisme i la justícia social. Rebutjam el cost que representa la monarquia, institució que no compleix cap funció rellevant per al funcionament de la societat i que, malgrat tot, pagam entre tots. Els recursos que destinam a mantenir les quatre famílies de borbons es podrien destinar a causes de caràcter social molt més peremptòries”.

En un altre punt del manifest antiborbònic, les organitzacions signants deien:  “Estam en contra de la monarquia perquè és un règim instaurat pel dictador Franco i que mai ha estat sotmès a l´escrutini popular. La monarquia com a tal no ha estat refrendada pel poble”. I afegia encara: “Refusam la sacralització de la figura del rei, continguda a la constitució espanyola, que n´assegura la inviolabilitat i la impunitat davant la llei, així com l´existència a l´ordenament jurídic del delicte d´ultratge a la corona. Com a ciutadans mallorquins estam en contra de l´espanyolisme ranci que representa la monarquia borbònica, considerat per molts com a símbol de la indissoluble unitat d´Espanya, defensor de la llengua i la cultura espanyoles a la nostra terra i hereu del rei que va abolir les nostres institucions”.

Les grans manifestacions d´estudiantils del 2005 contra la visita del príncep Felip a la UIB, quan la Coordinadora d´Estudiants dels Països Catalans (CEPC) aconseguí reunir centenars d´alumnes que escridassaren Felip durant la seva visita a l´edifici Jovellanos, marcaven una nova etapa en la lluita contra la monarquia borbònica. Les expressions de suport a la memòria històrica, d´homenatge als afusellats i represaliats pel franquisme, i altres de record quasi sentimental a la República, esdevenien,  gràcies al jovent republicà, una esmolada eina d´intervenció política antiborbònica que qüestionava totes les traïdes i claudicacions de l´esquerra oficial, tant en la transició com en les tres dècades de postfranquisme.

Davant aquesta revifalla, que ja no era solament sentiment nostàlgic, sinó compromís actiu en la creació d´alternatives polítiques que volien i volen anar més enllà del que l´esquerra de la moqueta i la col·laboració amb els reis ha establert com a “políticament correcte”, hi hagué canvis de postura. Alguns partits i organitzacions que en un passat recent havien girat l´esquena a la lluita republicana — el cas més vergonyós era el del neoestalinisme illenc (PCE) i la socialdemocràcia espanyola–  ara, en veure les mobilitzacions populars, provaven d´afegir-se a  les mogudes. No a totes, evidentment: només  a les que consideraven menys “perilloses”. Era un canvi de cent vuitanta graus en relació al que havien fet  en els anys de la transició i posteriors quan, assaborint els privilegis que els havien atorgat els pactes amb el franquisme reciclat per oblidar la memòria històrica i la lluita republicana, fruïen –i frueixen encara!— dels avantatges econòmics  que ha significat enterrar les idees d´independència, república i socialisme.

En la majoria de casos provaven d´afegir-se als actes republicans portats per l´oportunisme electoralista, allò de guanyar  uns vots per a poder fruit de sous i poltrones. Durant prop de trenta anys, els seguidors de Santiago Carrillo, Pasionaria i els seus hereus havien rebutjat, per improcedent, la lluita republicana. Ara, a punt de l´extraparlamentarisme –recordem que, per exemple, EU en els darrers anys només obtenia prop del 5,20 dels vots emesos; la qual cosa volia dir que era sempre a punt de deixar les institucions — s´apuntaven a les nostres mogudes per tal de sortir a les fotografies i fer-se perdonar, per a guanyar aquests vots, l´anterior amnèsia històrica i provat col·laboracionisme amb la maniobra de restauració monàrquica de la transició.

En copsar l´oportunisme polític de tots aquells que en temps de la transició no solament no lluitaren per la república, ni molt manco per la independència i el socialisme, sinó que, encegats pels privilegis que pensaven obtenir vinclant l´espinada davant el Borbó, demonitzaven l’esquerra revolucionària, vaig escriure aquest article, fent-me ressò d´un altres, també d´advertiment davant l´afluència de “nous conversos” a les nostres fileres, com havien escrit l´escriptor Llorenç Capellà i el dirigent de la CGT-Illes, Josep Juárez.

L´article, titulat precisament “Els nous conversos al republicanisme” deia:

“Els actes, les conferències que s’han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República Espanyola han representat  un èxit clamorós. L’Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l’organitzadora i dinamitzadora de l’esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles veïns per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d’aquelles que poden marcar el futur polític d’un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d’anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous.

‘Llorenç Capellà parlava d’aquest evident oportunisme d’alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que ‘entre els conversos de l’esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s’han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n’hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma’.

‘Dues coses importants en l’article de Llorenç Capellà. L’oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d’on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de “passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa”, com diu l’escriptor, ara s’apunten al republicanisme.

‘El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l’esperit autènticament republicà d’aquests ‘joancarlistes que es diuen d’esquerres’, com escrivia en un article titular ‘Visca la República!’. Parlant d’aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l’esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava ‘un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar’.

‘Cal dir que estic completament d’acord amb els qualificatius de ‘nous conversos’ i de ‘joancarlistes que es diuen d’esquerres’ que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien  pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l’esquerra republicana de les Illes; molts d’ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.

‘L’any 1994, molts dels ‘nous conversos’, la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys  anteriors  havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, ‘per fer el joc al feixisme’, els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l’esquerra alternativa de les Illes, els partits a l’esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l’agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d’estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l’esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l’hospital de Son Dureta, les radiografies de l’agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

‘Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d’esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d’anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard”.

Els documents, articles, fotografies, cartells dels actes republicans en què  he intervengut aquests darrers anys de lluita antiborbònica són molts, i calia una centralització si els volia emprar com a font imprescindible d´informació en els propers llibres de memòries.  Per això mateix m´he posat a la feina, a fer  una tasca que tenia ajornada i per a la qual no trobava mai el temps necessari. Ho havia de fer amb urgència perquè vull anar ampliant determinats aspectes començats a tractar en els llibres Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Dins aquesta línia, també podríem parlar d´un dietari d´aquells anys: Breviari contra els servils. Dietari d´un escriptor en temps de la barbàrie (Calima Edicions, Ciutat de Mallorca, 2002), un llibre de records i impressions del moment, literaturitzades, evidentment;  també pot ser  útil com a document del que va significar, en la consciència  d´un escriptor i militant d´esquerra, la victòria dels hereus del franquisme (UCD) coaligats amb el neoestalinisme (PCE) i la socialdemocràcia. Crec que denunciar els silencis, els atacs, narrar la lluita per la conservació  de  la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, és una tasca necessària que pot oferir a les joves generacions de militants republicans independentistes una visió de primera mà dels efectes de la victòria de la restauració monàrquica en alguns sectors de les avantguardes del moment.

Tampoc no hauríem d´oblidar aquell primer llibre de records de la resistència antifranquista que tant enfurismà els sectors més sectaris propers al carrillisme illenc. Em referesc a l´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994). Aquest llibre és el que desencadenà la campanya rebentista dels neoestalinistes i afins, alguns dels quals  antics dirigents del PCE carrillista, que, enrabiats i histeritzats perquè es parlava de fets i accions protagonitzats per gent que no era solament del PCE –com si en la lluita pel socialisme no hi hagués hagut també comunistes de tendència trotsquista i maoista, consellistes, anarquistes, cristians anticapitalistes, gent sense partit que volia un canvi en profunditat!–, publicaren immunds pamflets plens de mentides i tergiversacions a la premsa mallorquina provant de barrar el pas a la memòria històrica dels comunistes –OEC, MCI, PORE, LCR–  i d´altres organitzacions revolucionàries del moment. Una provatura ben vana, que no serví de res tret de demostrar davant tothom fins on arribava l´encegament sectari, la brutalitat d´uns personatges que no tenien vergonya ni miraments a l´hora d´embrutar la memòria de tants i tants destacats antifeixistes de les Illes, de provats lluitadors per la llibertat i el socialisme com ho foren la majoria dels partits abans esmentats.

La meva intenció és continuar aportant nous elements d´anàlisi per tal que l´estudiós i el lector en general puguin tenir a l´abast més materials, més informació, per a valorar el paper de l´esquerra autèntica en temps de la transició, la memòria de la qual volen enterrar els corifeus de la mentida i la mistificació, els sectaris i dogmàtics de la campanya rebentista de 1994.  El paper dels comunistes de les Illes, siguin aquests de tendència trotsquista, com l´OEC, la LCR o el PORE, no està estudiat abastament. Tampoc s´ha aprofundit gaire en el paper dels partits que es reclamaven del maoisme, com el MCI, el PTE o la ORT, o de l´estalinisme més pur i dur, com seria el cas del PCE-ml i del PCE (i) (lp). Se’n sap molt poc de la influència dels Cercles d´Obrers Comunistes (COC) en la formació de les avantguardes comunistes de finals dels setanta, sobretot en l´origen de l´OICE –posteriorment l´OEC de les Illes–. Tampoc s´ha parlat de les Plataformes d´Estudiants Anticapitalistes, de les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA), del paper de la premsa dels comunistes d´OEC en la consolidació del moviment antifeixista i anticapitalista d´aquella època. Parl concretament de Democràcia Proletària, portaveu del Comitè de Direcció Política de les Illes de l´OICE, de revistes sectorials com Mallorca Obrera o L´Espira, el combatiu portaveu de les Joventuts d´Esquerra Comunista (JEC).

Les tones de desinformació produïdes pels historiadors i investigadors al servei de la reforma del règim franquista i de la monarquia borbònica, amb tot l´ajut econòmic i de mitjans de comunicació, recolzats en els avantatges que proporciona el poder polític i acadèmic, han fet –i fan!- tot el possible per silenciar les aportacions alternatives a les versions oficials de la transició, menystenint,  ridiculitzant –quan no criminalitzant–, els partits i organitzacions que no combregaren amb els pactes entre el franquisme reciclat, el neoestalinisme (PCE) i la socialdemocràcia (PSOE). O, ara mateix, en aquest dur postfranquisme quan les revistes –pensem en El Jueves— són cridades a l´ordre per haver publicat bons acudits referents a la monarquia; i, igualment, com els joves de Girona i arreu dels Països Catalans que són cridats a declarar, multats i detinguts pel simple fet de fer palesa la seva militància antiborbònica, fets que denoten els signes antidemocràtics del règim sorgit de la reforma del franquisme en els anys 76-78.

Com explicava molt encertadament Vicent Partal, director de VilaWeb, en referència a la protesta dels joves republicans de Girona que cremaren la fotografia dels reis: “Cremar l´efigia o la fotografia de Juan Carlos és un acte de protesta política que no es pot comparar amb cremar la fotografia de cap altre ciutadà precisament perquè ningú no té el paper constitucional, i el valor polític, que ell té. En qualsevol país del món la crema d´alguna cosa és l´expressió d´una crítica. De fet fins i tot la tradició de les falles és això. Pot agradar o no, pot semblar excessiu o no però és una tradició ben consolidada. Cremar una bandera o l´efigie d´un polític és una forma d´expressió simbòlica de protesta reconeixible en qualsevol cultura del món. I si no fos així evidentment no cridaria l´atenció com la crida.

‘Cremar una bandera o una efígie no té sentit si es fa en solitari i ningú no ho veu. Només 1pren sentit si es fa en públic perquè és un acte que vol expressar als altres de forma gràfica un pensament. De nou perquè és l’expressió simbòlica d’un anhel polític. Cremar una bandera en privat és com cremar-la mentalment. No cal. Cremar-la en públic és fer política. És explicar als altres el que es pensa d’un règim polític o d’una nació.

‘Hi ha molts països del món on aquesta pràctica és objecte d’una enorme controvèrsia. Començant pels Estats Units i acabant per Dinamarca, país on és il·legal cremar una bandera estrangera o un retrat d’un cap d’estat estranger però on el parlament reconegué en canvi que cremar la bandera danesa era una expressió de desacord. A mi personalment no m’agrada massa el ritual de cremar alguna cosa com a acte polític però ja he dit en altres ocasions que l’entenc com a tal acte polític i l’accepte. I que em sembla que ha de ser emparat per la llibertat d’expressió!”.

Els partits del règim, els publicistes i jutges al servei de l´estat espanyol i la monarquia, no són del tarannà profundament democràtic de Vicent Partal i, com dèiem més amunt, han optat per la repressió i la criminalització dels militants de l´esquerra independentista  dels Països Catalans. Com en els primers anys del postfranquisme, l´estat i els seus aparells ideològics i policíacs  pensen que amb la repressió antirepublicana poden aturar l´onada antiborbònica que sacseja la nació. Van ben errats de comptes! Una nova generació d´homes i dones, les combatives plataformes properes a les CUP, Endavant, l´MDT, el PSAN, Maulets, JEN i fins i tot sectors d´ERC i el sindicalisme independentista  català, ja tenen una força, una embranzida revolucionària, que els partits del règim no poden ni silenciar ni aturar. Aquesta generació de republicans i republicanes catalans, aquesta nova esquerra de la nació, sap a la perfecció, perquè ho ha viscut, perquè ho ha estudiat, perquè s´ha preocupat de saber, el que s´esdevengué fa trenta anys, el com i el perquè de les traïdes  i claudicacions de la transició.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!