Literatura catalana moderna - Illes

Escriptors de les Illes: Joan F. López Casasnovas

Joan F. López Casasnovas sempre ha encoratjat els autors que, amb la seva obra o amb la seva pràctica com a publicistes, han fet feina dins aquest camp, el de la memòria històrica, el de la feina per a anar bastint la nostra literatura. En aquesta època tan obscura per l’escriptor independent que no és al servei dels diversos poders fàctics (econòmics, mediàtics, polítics…) que malden per a controlar el nostre món cultural, els escrits sempre lúcids, punyents i encoratjadors de López Casasnovas ens serveixen per a copsar, amb claredat meridiana, que no tot està perdut en el món de la nostra cultura. (Miquel López Crespí)

Un dels aspectes més curiosos, però que demostren com som encara lluny d’una certa normalització democràtica, és el que s’esdevingué en la passada legislatura progressista quan algun partit, membre del govern o intel·lectual independent gosava insinuar cap possible error del Pacte. Aleshores un exèrcit de cínics i menfotistes es llançava damunt aquell que indicava l’error, el qual era linxat públicament amb l’excusa que el que deia res “feia el joc a la dreta”. Tots recordam com els Verds foren sistemàticament criminalitzats públicament i fins i tot s’aconseguí expulsar de la vida política eivissenca el diputat Joan Buades. La consellera Nanda Caro, en demanar el compliment dels acords del Pacte de Progrés de 1999, va ser obligada a callar pels seus mateixos “companys” d’Izquierda Unida sota l’amenaça de fer-la dimitir. El PSM patí envestides semblants quan Mateu Morro alçà la veu demanant el que en justícia corresponia als nacionalistes d’esquerra després del pacte secret PSOE-UM.
Qui signa aquest article, una persona que en tot moment donà un suport crític al president Antich i al Pacte i que quan fins i tot destacats membres del PSOE com Joana Barceló i Margarita Nájera eren contraris a l’aplicació de l’ecotaxa nosaltres la defensàvem públicament, qui signa aquest article, dic, era sistemàticament demonitzat per tota la sèrie de menfotistes que cobraven per callar i per atacar els intel·lectuals d’esquerra independents. Tot plegat un panorama desolador de manca de crítica i de visió de futur. Tan sols eren enlairats i promocionats pel poder tots aquells cínics que, per a continuar cobrant i fruint dels privilegis que el poder atorga als seus servils, feien de l’ofici de callar la tasca principal del seu pas pel Govern de les Illes. Pijoprogres que han fet malbé la nostra experiència progressista i que ara, per a no anar novament de fracàs en fracàs, haurien de ser depurats de tot possible retorn al poder.
Cal no oblidar el nostre passat recent per a no caure en els mateixos errors de sempre. Semblava que ningú no tenia memòria històrica. Com si es tractàs d’anar passant els mesos, cobrant i fent callar o demonitzant aquell que opinava, suggeria, indicava els possibles errors dels polítics que gestionaven el sistema.
Sortosament no tots els intel·lectuals i polítics de les Illes són mancats de memòria històrica. Darrerament he llegit alguns articles i reflexions que em fan pensar que no tot resta perdut per aquests indrets i que es pot donar un suport crític a l’esquerra oficial sense oblidar qui és aquesta esquerra, el que ha fet i on pot arribar. Un d’aquests intel·lectuals lúcids, polític d’esquerra i al qual ningú no podrà acusar de “fer el joc a la dreta” és el menorquí Joan F. López Casasnovas. Recordem que Joan F. López Casasnovas va ser conseller de Normalització Lingüística (1979-1983) i conseller de Cultura i Educació (1983-1989) al Consell Insular de Mallorca, així com diputat al Parlament de les Illes (1983-1992), on fou portaveu del grup PSM-EEM (1987-1991) i portaveu a la Comissió de Cultura (1983-1992).
Ningú no podrà dir, doncs, que Joan F. López Casasnovas és “un submarí del PP”, com diuen els servils quan algú defensa idees de vertader canvi social. En l’article “La natura d’anguila” que ha publicat recentment en un diari de Palma (6-VIII-04), ens adverteix de les possibles mancances del PSOE i recorda com, en un passat recent, Felipe González i els seus oblidaren moltes de les promeses que havien fet quan encara no governaven. Un bon “avís per a navegants” per a tots aquells professionals de l’amnèsia dedicats a cobrar uns sous a recer, primer del felipisme, després del president Antich, ara del zapaterisme.
Joan F. López Casasnovas recorda que quan s’havia de signar l’antipopular Pacte de la Moncloa, el PSOE denuncià implacablement la venuda dels “comunistes” espanyols a la gran burgesia i acusaren Carrillo de fer el joc a la UCD del franquista Suárez… Posteriorment Felipe González signava també els famosos Pactes contra els interessos dels treballadors. López Casasnovas escriu, seguint el seu lloable exercici de memòria històrica: “El PSOE (‘Cien años de honradez’), en fi, estava a favor del dret d’autodeterminació per a les nacionalitats d’Espanya (vegeu documents de 1976), i també, per suposat, per al poble saharià. I respecte a l’ingrés de l’Estat espanyol a l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord, qui ho recorda? ¡De entrada, no! No cal acudir a les hemeroteques; per poca memòria que hom tengui recordarà l’espectacle del ‘cambio’ una volta arribats al govern el 1982 i durant l’etapa del seu exercici (1982-1995): Juan Guerra, Boyer, GAL, Roldán… Desregulació del mercat laboral, contractes escombraries…”.
Un advertiment clar es desprèn d’aquest article: l’esquerra alternativa de les Illes no ha de baixar la guàrdia mai davant les promeses, que, de fet, acostumen d’esser falses, de l’esquerra de la moqueta i el cotxe oficial. L’esquerra social ha de pressionar, com el GOB i les plataformes antiautopistes, per a fer complir les promeses electorals. I, davant la possible ampliació desmesurada de l’aeroport menorquí, l’esquerra alternativa menorquina no s’ha de refiar del que prediqui el PSOE. Contra la mentida i manipulació contínua d’aquells qui comanden el poble, el votant de les Illes, ha d’exercir una pressió forta i sense defallença. En cas contrari es tornarà a repetir la història de les renúncies i abandonaments. El brillant article de Joan F. López Casasnovas ens recorda que, en el fons, PSOE i PP són dos pilars fonamentals del règim sorgit de la reforma del franquisme a finals dels anys setanta. L’exercici continuat de la memòria històrica és una de les úniques armes que el poble té contra la mentida dels oportunistes i panxacontents.

Joan F. López Casasnovas sempre ha encoratjat els autors que, amb la seva obra o amb la seva pràctica com a publicistes, han fet feina dins aquest camp, el de la memòria històrica, el de la feina per a anar bastint la nostra literatura. En aquesta època tan obscura per l’escriptor independent que no és al servei dels diversos poders fàctics (econòmics, mediàtics, polítics…) que malden per a controlar el nostre món cultural, els escrits sempre lúcids, punyents i encoratjadors de López Casasnovas ens serveixen per a copsar, amb claredat meridiana, que no tot està perdut en el món de la nostra cultura. Sovint contemplam com l’enveja, l’autoodi més ferotge, el reaccionarisme més desfermat amagat sota les burdes coartades dels “exquisits”, pugnen per marginar, silenciar, desanimar l’escriptor de vena, l’autor rebel als dictats de la moda literària del moment. És el pa nostre de cada dia: premis que es declaren deserts per no donar una dotació econòmica a la “competència”, és a dir, a l’altre company o companya escriptors; excuses de mal pagador per a dissimular l’enveja i la ràbia que produeixen als malfactors les obres dels altres autors; articles comanats a posta per a desanimar tal o qual autor; anades a les editorials per tal d’evitar que no sigui publicat tal o qual llibre d´un escriptor que no és de la colla d’un determinat clan o camarilla; visites als directors dels diaris per tal d’impedir que no s’acceptin les col·laboracions d’uns escriptors alhora que recomanen els amics i servils que els han escrit articles elogiosos; marginacions en ràdio i televisió; llistes negres quant a convidades a conferències, taules rodones, participacions en cicles temàtics de literatura; supressió de currículum i fotografies en exposicions sobre la literatura catalana; supressió de les veus referents als escriptors i escriptores que “molesten” en diccionaris de la literatura; inexistència de la més mínima ressenya en les revistes especialitzades i suplements de cultura quan publica tal o qual autor; consignes als redactors de cultura per tal que no informin dels premis que guanyen alguns autors i mantenir el silenci damunt les novetats editorials d’aquests mateixos autors; i, al contrari, ordres ben concretes de fer molt d’enrenou mediàtic amb tota mena d’entrevistes, ressenyes i informacions sobre les activitats, per més intranscendents que siguin, dels escriptors endollats; campanyes per impedir que determinats autors surtin en les antologies de narrativa o poesia alhora que es pugna per incloure novament els amiguets… i així fins al fàstic i l’infinit.
Trobar gent que, com Joan F. López Casasnovas, informi, opini, encoratgi, comenti una novetat editorial catalana sense cap mena de preocupació per fer currículum amb el comissariat de torn, és un dels pocs luxes de què podem gaudir els escriptors de les Illes. I més d’una vegada sorprèn fins i tot que hi hagi persones amb aquest tarannà tan obert, lluny de la mediocritat del nefast paranoucentisme que ens vol aclaparar. Si no hi hagués homes i dones del tarannà obert, creatiu, lliure de Joan F. López Casasnovas podríem arribar a pensar que la nostra cultura era en perill d’extinció, dominada, feta malbé per aquest ferotge autoodi que tot ho embruta amb el seu alè enverinat.
Joan F. López Casasnovas és un intel·lectual compromès amb el seu temps i amb la seva terra, un home que va sempre a la recerca de tot el que ens serveix per a continuar servant la nostra memòria històrica. Qualque dia haurem de parlar de la seva tasca com a diputat d’esquerra al Parlament de les Illes Balears i d’un llibre imprescindible per a situar Joan F. López Casasnovas com un dels nostres homes de lletres més preocupats per totes aquelles qüestions que fan referència a la lluita per la nostra cultura, la història de les classes populars i el compromís de l’intel·lectual amb el seu poble. Ens referim al llibre Intervencions (1966-2001) editat a Ciutat de Mallorca per l’Editorial El Far l’any 2002. Però d’aquest llibre o del poemari De sol a sol (Ciutat de Mallorca, Col·lecció El Turó, 1999) en parlarem en propers escrits. Ara solament volíem deixar constància del tarannà combatiu i obert de Joan F. López Casasnoves, de la seva tasca imprescindible per a animar i encoratjar la nostra intel·lectualitat progressista. Lluny de les campanyes de silenciament i rebentistes contra aquells escriptors nostrats que, com Joan Fuster o Pere Quart, Josep M. Llompart o Salvador Espriu, són etiquetats d’una manera frívola de “resistencialistes”, els seus articles actuen, flamígers, com un raig de llum que il·lumina les tenebres d’aquest exili forçat en el qual ens obliguen a sobreviure la colla de cínics i malfactors que pugnen per desertitzar la nostra cultura.
Record ara mateix l’encoratjament que, en un moment de crisi personal, tengué un dels seus articles. Ara mateix diré de quin treball parl. No sé si li ho havia dit personalment, però potser és ara el moment adequat de recordar-ho públicament. Era cap a l’any 1999. En aquells dies em demanava qui sentit tenia continuar escrivint si la genteta que endollava i promocionava amics i coneguts s’entestava a silenciar i marginar no solament la meva obra sinó la de la majoria d’amics que eren al nostre costat bastint la literatura de finals del segle XX. Parl de les campanyes de silenciament de l’obra d’Antoni Vidal Ferrando, Pere Rosselló Bover, Miquel Mas Ferrà, Olga Xirinacs, Joan Soler Antich, Guillem Rosselló, Víctor Gayà, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó, Joan Guasp, Alexandre Ballester, Antoni Lluc-Ferrer, Gabriel Barceló i tants i tants de bons amics i excel·lents escriptors. En aquella època, per boca d’un bon amic m’havien, arribat notícies precises de com en determinats mitjans de comunicació (?), alguns impresentables, parlant amb la direcció, havien aconseguit que aquelles revistes silenciassin les obres que anàvem publicant; i si de cas era obligat parlar de nosaltres, les “instruccions i suggeriments” eren que calia escriure en pla rebentista, parlant malament dels poemaris, novel·les i obres de teatre que anàssim publicant. Com sovint comentam amb alguns companys de ploma… d’on sorgeix tanta ràbia visceral, tanta enveja malaltissa, tanta podridura personal? A hores d’ara encara no sabem trobar una explicació adient a la misèria intel·lectual que ens vol escanyar dia rere dia. Hom pensa que podrien ocupar el temps en quelcom de més substanciós que la conspiració contínua per a barrar el pas al company de la confraria literària. El temps que perden amb aquestes ximpleries sense sentit, ordint campanyes o escrivint malgirbats pamflets, fóra millor que el dedicassin a escriure una novel·la o un bon poemari. El problema és que no en saben. No els surt bé. I per això la ràbia contínua, aquesta enveja que els enverina la sang i els emmalalteix.
Però parlàvem d’un article encoratjador de Joan F. López Casasnovas. L ‘article que serví per a animar-me novament en un moment especialment complicat de crisi personal i literària va ser un treball dedicat a Miguel Delibes i a l’obra El hereje. Aquest article sortí publicat en El Mundo-El Día de Baleares (24-IX-99). A part de comentar l’obra de Miguel Delibes, Joan F. Casasnovas parlava de la memòria històrica, de la lluita per la llibertat, dels meus darrers llibres, els mateixos que havien estat silenciats pel comissariat neoparanoucentista; analitzava l’obra de Carme Riera, de Bernanos… Comentant la lluita d’aquells heretges humanistes del passat, els homes i dones dels quals parla Miguel Delibes en la seva novel·la, Joan F. López Casasnovas deia: “Del tema hi ha molt suc a treure. Han estat tants els nobles ideals, encarnats en persones de carn i os, que han cremat a la foguera! Els novel·listes fan una bona feina en recrear aquestes històries, perquè com ha escrit en Miquel López Crespí, ‘la ignorància és la gran victòria dels senyors’. La ignorància o la desmemoria, la castració de la memòria o la manipulació del passat. L’escriptor de sa Pobla ha publicat recentment uns quants de títols -L’Amagatall, Corfú, Estiu de foc…-, que giren entorn a aquesta temàtica i que ajuden a reforçar aquest patrimoni col·lectiu de sofriments i desfetes que fou el món de la repressió a Mallorca. Hi ha una constant històrica en les lluites d’alliberament i en el crit de revolta dels Agermanats (el llinatge dels Albanell, a Corfú, que apareixen i reapareixen segle rere segle i arreu del món); hi ha un fil roig conductor i unes barbàries de sempre, que poden anar des dels assalts als calls i l’antixuetisme (vegem, també, la magnífica novel·la de Carme Riera Dins el darrer blau) fins a Els grans cementiris sota la lluna, per emprar el títol de G. Bernanos, dels anys 36 endavant. Una barbàrie que sembla que no s’ha d’acabar mai: …Xile i Argentina dels 70, Rwanda, Intxaurondo, Kènia, Kurdistan, Angola, Colòmbia, Kosovo, Timor, etc. Crits d’angoixa de la Història, ombres de foc, fosses comunes…”.
Com podeu veure era un comentari senzill, d’home preocupat per la lluita per la llibertat i el benestar general de la humanitat; per la justícia social, per a entendre’ns. Però el simple fet d’anomenar tres dels llibres silenciats era, en aquells moments, vertaderament encoratjador. De cop i volta, en llegir aquell article dedicat a Miguel Delibes, a Bernanos i a Carme Riera, als heretges perseguits per les inquisicions de totes les èpoques, em vaig adonar que els escriptors nacionalistes d’esquerra, els que sempre hem defensat la república, la independència i el socialisme, no ens hem de desanimar mai davant cap mena de campanya rebentista que els malfactors puguin ordir en contra nostra. Finalment, els reaccionaris són uns quants, mentre que la gent sana del nostre poble, la intel·lectualitat progressista com Joan F. López Casasnovas, són la majoria, afortunadament!, i res no podrà fer la púrria envejosa contra el treball de desenes i desenes dels nostres creadors. Cada vegada n’estic més convençut, i la pràctica cultural i política d’homes com l’amic Joan F. López Casasnovas així m’ho demostra.
Crec, sense cap mena de dubte, que aquelles reflexions de López Casasnoves escrites l’any 1999 provocaren un tombant positiu en el meu esperit que, d’ençà d’aquells dies, em féu canviar algunes de les meves percepcions literàries. Foren una escala per a sortir, segurament ja per sempre més, del cau malaltís dels exquisits i dels cínics i menfotistes.
Aquell article, les quatre retxes que l’amic López Casasnovas em dedicava serviren, com a una clau màgica, una fórmula especial i miraculosa, per a copsar en un segon tota la brutor del nostre comissariat i servils a les seves ordres. Em vaig prometre no deixar-me influir mai per l’efecte embrutidor de les campanyes de silenciament que la reacció ordia i ordeix en contra nostra. Aquell treball de Joan F. Casasnovas funcionà a la perfecció per a carregar piles en un moment d’especials replantejaments. Davant l’enemic no podem ser mai dèbils, claudicar, conformar-nos, acotar el cap. Ara ja sabem que el que volen precisament és això mateix: el silenciament de les veus crítiques; i, com que no poden portar-nos a la foguera com en temps de la Inquisició o del feixisme, marginen, silencien, ataquen, fan tot el possible per fer desaparèixer del panorama literari català la dissidència amb el conservadurisme dominant.
Posteriorment a aquest article Joan F. López Casasnovas, per sort per a qui signa aquest article!, ha continuat parlat de les meves novel·les i poemaris. Un dels darrers articles que ha publicat tracta de la novel·la que m’acaba d’editar El Gall: Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. L’article, publicat en el Diari de Balears el 8-VIII-05 sota el títol “Defalliment, diu així:
“‘Defallir’ és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D’aquí ve ‘defalliment’, títol d’un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d’un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l’obra d’en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s’agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s’explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques.
”Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d’especialista sense ànima ni sentiments’, ha dit l’autor, per a qui ‘la novel·la per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols la realitat sincera de l’home o la dona que li han donat vida’. No els dic res de nou; l’escriptor pobler ha bastit un món propi fet de personatges tocats d’una certa èpica popular; perdedors o vençuts, però mai derrotats, en la mesura en què la derrota implicaria acceptar que llur causa no fou la justa. I no és el cas, ans, ben al contrari, els seus protagonistes solen mostrar-se orgullosos d’haver sabut estar a la vorera “correcta” de la Història: en la Mallorca de les Germanies, en els rebomboris revolucionaris dels segles XIX i XX o en la guerra “incivil” perpètua, que per les nostres latituds mai no acaba de ser superada. Crida, certament, l’atenció que aquesta vegada en Miquel hagi gosat viatjar per la psicologia d’una persona profundament conservadora que va viure dolorosament les pròpies contradiccions, cap a l’interior d’una ànima polaritzada entorn a dues vocacions igualment fortes: la literària a la recerca de la bellesa i la sacerdotal. No són dues vocacions tan dispars, no són tan diferents, perquè, si bé es mira, s’hi descobreixen batecs molt similars: inquietuds espirituals, afanys de millorar l´ésser humà per la força de la paraula que convenç i -no sempre- exemplifica. Igual que havia fet amb la famosa escriptora francesa (El darrer hivern de George Sand i Frederic Chopin i Corambé: el dietari de George Sand), en el cas de Costa i Llobera també planteja un tema recurrent en l’obra literària del de sa Pobla, és a dir, les relacions de l’escriptor amb la seva societat. Però en el cas de Mn. Costa, no sols el poeta es demana sobre la funció de la literatura en temps de crisi (‘Ajudàvem a bastir una cultura soterrada per segles d’abandó i imposicions foranes. Ho entendria així el poble?’), sinó que el sacerdot s’interroga també pel sentit d’una vida que acaba, la seva pròpia vida, dedicada a defensar el vell ordre, que hom pretén immutable; un món pairal, patriarcal, jeràrquic, que inexorablement tindrà els seus dies comptats.
‘Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l’aboca al defalliment. Les hores van passant i s’afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l’ànima buida. ‘… Com a vinya espampolada i entre neu’, així la desolada vida del poeta. D’aquest estat depressiu, és clar que se’n pot sortir, però serà amb l’ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: ‘Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor!’. Cantar, plorar, sentir és viure… I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l’anarquisme i l’ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l’hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: ‘… Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l’ermita / baix del ciprés m’assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s’aixequen mos records, i mon cor plora’.
‘Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona…). No serà sols amb oracions com s’arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex ‘social’ va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials… El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença…) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d’esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.
‘Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d’apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m’ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N’he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l’ombra de la mare i del guiatge de l’oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d’euros en “eventos cervantinos”, no està de més recordar la penúria amb què s’han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l’oda Als joves?: ‘… No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n’és apòstata! Per honra té ser bord…’). Quina profunda sensació de defalliment!”.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!